Les tardes plujoses d'aquests dies convidaven a cafè sofà i televisió, més aviat. Així que vaig aprofitar les boires primaverals crepusculars per recuperar una d'aquestes pel·lícules que et graves per curiositat sociològica i nostàlgia indiscriminada, Juventud a la intemperie. La van passar fa temps a BTV, en aquest espai que dediquen a les pel·lícules rodades a Barcelona. La va dirigir el senyor Iquino, un d'aquests personatges que als Estats Units ja hagués aconseguit que li dediquessin una biografia reconvertida acuradament en pel·lícula d'època.
Els estudis Iquino, IFI, representaven, per als infants dels cinquanta del meu barri, una mena de lloc misteriós, el mateix que els estudis ORPHEA de Montjuïc. Un i altre no eren lluny de casa. Tan sols calia travessar el Paral·lel, aleshores, Paralelo, per poder anar a tafanejar davant d'aquell edifici rònec i que tenia poca relació amb el glamour que se li suposava al mític món del cinema de categoria. No he trobat enlloc fotografies de l'edifici, en el qual en ocasions s'exposaven fotografies de les pel·lícules que es rodaven. Sempre teníem l'esperança de poder veure en directe un actor o una actriu més o menys famosos, cosa que s'esdevenia de tant en tant. Els estudis van romandre en aquell lloc uns vint anys, van ocupar l'espai de l'antic saló Amaya.
Ignaci Ferrer Iquino no era un mal director, té títols remarcables, interessants. Però va prioritzar la feina segura i el guany per damunt de les ambicions etèries i potser, considerant l'època, va fer santament. Va passar dels missatges morals al cinema agosarat amb versió per a l'estranger. Juventud a la intemperie és avui una ensopida curiositat sociològica però a mi m'agrada ficar el nas en aquestes rareses. A l'inici ja t'ofereixen, d'entrada, una parrafada sobre la poesia, l'autor de la qual és José Antonio. És clar que el guió era d'un falangista dogmàtic i il·lustrat, Federico de Urrutia.
La història es resumeix en poques línies, una noia bufona i una mica esgarriada és apunyalada per un pinxo que té por de què parli massa. Creuen que el culpable és un seu admirador, gelós compulsiu i fill d'un policia d'allò més honrat. El pobre poli cerca la veritat i es mou pels ambients suposadament canalles de la ciutat. Es troba un amic amb qui havien estat a la legió i rememoren la seva joventut, plena de noblesa i ganes de brega, durant la qual van lluitar per un món millor, ja suposeu quin. En canvi, en aquell present dels inicis dels seixanta els joves van a mal borràs, no tenen ideals. Al final el gelós compulsiu s'enfronta al pinxo assassí i el policia se suposa que se sent orgullós del seu noi i tot.
Més enllà de la història, cal parar atenció al càsting. El gelós compulsiu, fill del policia, era Miguel Gil, un actor que ens agradava molt quan érem jovenetes, es va retirar relativament jove. El pinxo era Julián Mateos, que després va emprendre iniciatives de més volada i que ens va deixar de forma prematura. Un dels seus sequaços era Ivan Tubau, el recordeu? Tubau va ser un personatge estrany, erràtic, polèmic i polifacètic. Va fer una carrera relativament breu d'actor secundari poc aprofitat.
El pinxo té una germana de la qual s'aprofita, ja que la noia canta i fa més coses en llocs poc recomanables. L'actriu que la interpretava era una francesa, resultava habitual contractar estrangeres per fer els papers femenins més disbauxats. Es deia Rita Cadillac, de nom artístic, cantava i ballava prou bé i va morir relativament jove. Sembla que en una versió per a l'estranger la senyora Cadillac feia un estriptís el qual, evidentment, aquí no vam veure. Hi sortia molta més gent, nois i noies amb interpretacions remarcables però que, per coses de la vida, no van assolir l'èxit que potser mereixien.
Marisol Ayuso, filla de Pedro Pablo Ayuso, el mític locutor de ràdio, avui encara en actiu, era la noia jove desitjada pel gelós i víctima del pinxo. El més sorprenent era trobar Joan Capri fent de mafiós increïble, regentant un local on s'organitzen partides clandestines, s'hi fuma i s'hi beu i s'hi passegen dames joves fent bavejar senyors grassonets i babaus. El personatge que fa Tubau ven fotografies de noies amb poca roba, fotografies que no veiem mai i les quals, per tant, poden fer treballar la imaginació tant com es vulgui.
El policia pare del noi era un italià, Adriano Rimoldi, un bon actor que va morir relativament jove, i el legionari que l'ajuda Luis Induni, un altre italià establert a casa nostra, un rostre habitual del cinema d'aquells anys, va morir abans de complir els seixanta anys. Hi fan aparicions puntuals gent com Gustavo Re, Alady i fins i tot Tony Ronald, ja que en els llocs de perdició juvenil s'hi balla rock and roll i ja s'hi canta alguna cosa en anglès. En el tema fotogràfic hi va col·laborar la Joana Biarnés. Hi ha una mica de flamenc i hi podem veure La Chunguita, germana petita de La Chunga, molt bona ballarina en el seu camp i que va fer algunes aparicions al cinema d'aquells anys.
Per tal que no hi falti res i incidint en l'eclecticisme musical, al lloc de perdició també hi canta jazz una noia de color, en anglès, és clar. Era l'entranyable Gloria Stewart, sense tenir cap culpa es va veure embolicada en un crim i va acabar per ser expulsada del país, l'afer es va dir crim del carrer Aragó o 'dels existencialistes'.
Per tal que no hi falti res i incidint en l'eclecticisme musical, al lloc de perdició també hi canta jazz una noia de color, en anglès, és clar. Era l'entranyable Gloria Stewart, sense tenir cap culpa es va veure embolicada en un crim i va acabar per ser expulsada del país, l'afer es va dir crim del carrer Aragó o 'dels existencialistes'.
La pel·lícula incideix en un món juvenil amarat de vagos y maleantes. El masclisme sorgeix per tot arreu i a les dones se les tracta de qualsevol manera tot i que tenen el seu geni. Expliquen moltes anècdotes d'Iquino, com ara que quan filmava aixecava les faldilles de les actrius amb un bastonet. Avui les condemnes sobre assetjament esquitxarien la majoria de senyors d'aquell món del cinema del passat, incloses figures mitificades com Chaplin o Hitchcock. No hi vaig retrobar tants exteriors com m'esperava però sí l'interior de bars i llocs de gresca de l'època.
El món canviava o era a punt de canviar. No cal dir que la propaganda hiperbòlica sobre la policia i les seves virtuds era una constant en aquelles pel·lícules i arriba a malmetre títols més interessants, com ara Brigada criminal, també d'Iquino. A més a més de la delirant moralina, el seu masclisme ranci i la resta, la pel·lícula té el gran defecte de resultar avorrida i reiterativa en alguns dels seus fragments. Tot i amb això és ben evocadora d'un temps i d'un país i d'un paisatge humà sacsejat per les circumstàncies i la situació política.
Iquino va signar les pel·lícules amb pseudònims diversos, alguns dels quals amb clares evocacions hollywoodianes, Steve McCoy, John Wood... Jo crec que com a director va ser força millor que Ed Wood i aquests novel·listes i realitzadors del present que cerquen històries mítiques li haurien de prestar més atenció. Les seves pel·lícules, bones, mediocres, dolentes o molt dolentes, ofereixen un panorama històric més instructiu que no pas la majoria de manuals acadèmics ben intencionats. No he trobat fotografies d'aquells estudis, gairebé ni recordo com eren, malgrat que vaig passar pel seu davant un munt de vegades. Tot canvia de forma ràpida i els nostres paisatges sentimentals es dilueixen en la boira si no tenen algun suport que ens ajudi a reconstruir-los.
