ROSSEND LLURBA I TOST, RECORDAT ALTRA VEGADA

La xerrada de CERHISEC d'ahir va ser una mica atzarosa pel  fet que un documental relacionat amb la Guerra Civil i Francesc Boix ens va fallar, per aquest motiu no en vam poder fer difusió. De tota manera, cada darrer dimarts de mes tenim la tradicional trobada i Josep Guzmán ens va passar un documental sobre Rossend Llurba. Llurba va ser un autor de lletres de tot tipus de gènere musical, també va editar publicacions periòdiques amb lletres i partitures, moltes de les quals es venien als quioscos. La seva figura s'ha reivindicat en part des de fa uns deu anys, sobretot gràcies a la tasca de Pere Sagristà.

La rància GEC despatxa la figura de Llurba, com la de tanta altra gent, amb quatre ratlles i l'etiqueta com autor de consum. Però Llurba pertany a un sector professional que va generar un munt de personatges interessants, molt treballadors, que estimaven l'espectacle i que van viure i malviure a l'entorn dels teatres populars, com és el cas de Viladomat i tants altres, molts dels quals encara desconeguts per la gent del present.

Fa uns deu anys, quan Sagristà el va recuperar en adonar-se que un gran nombre de lletres de cuplets i tangos eren seves, encara vivia la seva filla, al pis familiar, on es conservava el despatxet del pare tal i com havia quedat l'any 1954, quan va morir. No sabem què n'haurà estat, en l'actualitat, d'aquell espai. Un nét de Llurba viu a Holanda, els seus besnéts són holandesos i a casa nostra som molt destralers amb aquesta mena de records, amb el greuge de què d'això del Museu de les Arts Escèniques... el més calent, a l'aigüera.

Llurba va escriure unes set-centes lletres que sapiguem, podrien ser moltes més. Va ser l'autor de la primera lletra en català d'un cuplet, La font del Xirineu. Va néixer al Vilosell i la família va venir a Barcelona, a treballar, quan ell era petit. Un seu germà va morir a la trista guerra de Cuba. Segons el testimoni de la filla, que avui ja no és entre nosaltres, era un home alegre, ordenat, metòdic, que cantava tot sovint i tota mena de coses. Durant una epidèmia de tifus va estar molt malalt i va perdre la mare i dues filles. Les modes canviaven i es va adaptar, va escriure lletres per a tangos, per a sarsueles, de tot i més. També per a sardanes, hi era molt aficionat.

Tot i no significar-se políticament la guerra li va passar factura, com a tothom, havia escrit lletres en català i això era un greuge. De tota manera encara va estrenar una sarsuela després de la guerra, que es va estrenar en castellà però que a mitjans dels quaranta ja es va poder representar en català, La Costa Brava, amb música d'Antoni Manchón i que encara a principis dels setanta es va representar al Teatre del Cercle Barcelonès de Sant Josep, una d'aquestes entitats que mereix així mateix un record i un estudi aprofundit sobre la seva tasca durant uns anys complicats, una de tantes com van fer moixoni amb la transició.

En aquells anys va haver de treballar d'acomodador de cinema, possiblement fins i tot no li desagradava la feina, i ho va fer al Cine Murillo, que havia estat Spring i que després ho va tornar a ser, al Passeig de la Bonanova. Potser si hagués viscut uns anys més hauria estat reivindicat en l'època de la revifalla del cuplet gràcies a la pel·lícula de Sara Montiel, qui sap.

Algunes lletres de tangos escrites per Llurba, com el famós text dedicat a la calle Conde del Asalto, via errante y milonguera, s'havien d'anar a buscar a webs de l'Argentina, on també es troben referències a l'autor. Avui valorem una mica més tot aquell món i tots aquells personatges. Llurba encara té la sort de comptar amb una placa a la casa de Barcelona on va viure fins que va morir, al carrer del Roser, que aleshores era d'en Rosal, segurament el nom original que devia fer referència a algun propietari de terrenys. Cándida Pérez, autora i cupletista, que també va col·laborar en moltes ocasions amb ell, té fins i tot una plaça dedicada al barri de Sant Antoni. Però hi ha encara molts oblidats i moltes oblidades i una de les coses que sobta més és el tip de treballar que es feia aquella gent i els pocs guanys que aconseguia.

De forma breu, abans de Sagristà, Guillermina Motta, quan va gravar el disc de cuplets, va visitar la família Llurba per tal de recaptar el permís per incloure cuplets amb lletres seves al seu disc, durant els setanta. També és de Llurba la lletra original de La Barcelonista però em temo que els guanys que a la família van comportar aquestes recuperacions van ser molt limitats. Poques vegades parem atenció als autores de les lletres i les músiques de les cançons i en ocasions fins i tot es cau en el parany de creure que pertanyen als cantants que en fan difusió.

Ahir vam poder fer un repàs per la vida de Rossend Llurba i vam recuperar un espectacle que es va fer a la Plaça de Santa Madrona fa uns deu anys, gravat de forma una mica maldestra en vídeo. Tot plegat ens mostra un món que ja no existeix, amb llums i ombres i alegria de viure, potser mitificat, que la gent gran del meu temps jove recordava amb un enyorament agreujat pel pas destraler de la guerra i les seves conseqüències.  

QUAN ELS REIS COMPRAVEN LES JOGUINES AL BARRI

Cada mes col·laboro amb la revista Zona Sec en un petit espai dedicat a evocacions diverses a l'entorn del barri. Aquí teniu la meva darrera aportació, relacionada amb el record de les moltes papereries i botigues de joguines que hi havia abans pels nostres carrers. Me'n deixo moltes, cadascú té el seu propi Poble-sec, relacionat amb l'espai on vivia car el petit comerç era ben bé de proximitat.

LLIBRES I JOGUINES D’ABANS

Aquests dies de Reis he recordat que per aquestes dates hi havia al barri una gran ebullició a les papereries i botigues de joguines. N’hi havia moltes aleshores, com també hi havia adroguers, sabateries o merceries. Un indret emblemàtic era la Sabadell, al carrer de Blasco de Garay. Quan jo era petita, durant els anys cinquanta, es dedicava més aviat al negoci de canviar novel·les, revistes i tebeos. La lectura era una de les poques possibilitats d’oci i aquestes publicacions es canviaven per un preu mòdic quan ja les havies llegit. Hi havia uns grans caixons de fusta on podies triar i remenar.

Les revistes eren antigues i moltes venien de l’Argentina, com el popular Para ti, un clàssic. Hi trobaves molta literatura, novel·les breus, i tenien una vida més llarga que les d’actualitat. La gent feia, les tardes del dissabte, llargues tertúlies a l’establiment. Més endavant es va diversificar el negoci i durant els anys setanta i vuitanta vaig encarregar allà les joguines que els Reis havien de deixar als meus fills. El darrer propietari, Rafel, va morir relativament jove i la botiga va tancar.

Al davant hi havia hagut La Caravel·la, una papereria ben assortida on també podies trobar contes bonics. Encara fa alguns anys, quan arreglaven els baixos per fer-hi un habitatge, es podia llegir el rètol en lletra gòtica i veure el dibuix d’una caravel·la, molt ben fet. L’amo era afeccionat als pessebres i per Nadal posava diorames molt bonics a l’aparador. També trobaves un parell de botigues ben assortides de joguines al carrer de Blay. L’àvia d’un d’aquests establiments m’havia tingut un altre, al principi del carrer Blasco de Garay, es deia senyora Hilària.

Queda, entre els pocs establiments històrics resistents, l’emblemàtica papereria Nitus, que ha tingut la gràcia de no canviar de nom i que compta amb un servei excel·lent i eficaç a càrrec de la Núria. Ens queixem de la pèrdua d’establiments emblemàtics del centre de Barcelona però no ho fem tant pel que fa als del barri.

ELS REIS DEL CARRER CABANYES, ANYS 80

Durant molts anys l'esperit anarquista del nostre barri va propiciar que cada carrer fes festes i celebracions diverses quan li semblava. Per sort avui tot està més centralitzat i organitzat. El carrer Poeta Cabanyes va tenir una època molt activa i durant uns anys els Reis d'Orient recollien allà les cartes dels infants. Si la memòria no m'enganya era a la part de dalt de tot on es muntava l'espai dedicat a tan noble tasca. Era una sort tenir-los tan a prop de casa.

D'aquells anys he trobat dues fotografies, a veure si algú s'hi reconeix. La primera deu ser de l'any vuitanta-u, car només hi ha la meva filla. La segona és de més endavant, potser del vuitanta-dos o vuitanta-tres. L'escenografia de la primera és més reeixida, amb dos patges ben habillats que avui deuen ser pares de família. La meva filla mostra respecte, però no pas temor.

A la segona la nena és més grandeta i em temo que ja s'ensumava que tot plegat era un mite improbable, però el meu fill, encara petit, està una mica espantat, cosa que tampoc no és tan estranya car el Rei Ros recorda una mica l'abominable home de les neus, tal i com me l'han guarnit.

Les fotografies en colors d'aquells anys s'han descolorit força, una llàstima, tot i que la gràcia dels programes actuals les ha pogut millorar una mica. Avui hi ha una tendència intel·ligent per tal d'evitar la proliferació monàrquica i comptar més aviat amb patges recaptadors de cartes  dels quals també n'hi ha un munt.

Aquest any la meva néta, que va al Ferran Sunyer, ha cantat amb la seva classe aquesta cançó, en el festival nadalenc. La gent passa però la il·lusió continua... i que duri.

DIMARTS, XERRADA DE CERHISEC: ELS NOMS DELS NOSTRES CARRERS

Dimarts, dia 22 de desembre, amb les eleccions passades i Nadal a tocar, tindrem la darrera xerrada-col·loqui de l'any 2015. La dedicarem a fer una primera aproximació a alguns dels noms dels nostres carrers.

Per exemple:

-Sabeu que una gran part dels noms són els d'antics propietaris dels terrenys?

-O que una gran part dels noms que es van posar als nous carrers durant els primers anys de la urbanització del barri tenen relació amb la Guerra dels Segadors i la Batalla de Montjuïc?

-O que alguns carrers han tingut canvis de noms no aclarits del tot? O que alguns d'aquests canvis avui són molt poc coneguts per no dir gens?

-O que possiblement alguns noms es van reconvertir fins al punt de què avui tenim una idea errònia sobre el seu significat?

-O que alguns es van canviar pel fet que a Barcelona hi havia moltes duplicacions?

-O que l'estrena de la versió original de Mar i Cel, que avui encara triomfa al Victòria en la seva variant de musical la va estrenar un actor que dóna nom a un dels nostres carrers?

Tot això i molt més dimarts, dia 22, a la Biblioteca Francesc Boix, a les set del vespre!!!!

SOR CRESCÈNCIA I JO

Veig a Bibliogoigs que avui és Santa Crescència. No crec que avui hi hagi gaire gent, i menys jove, que porti aquest nom. L'única persona que vaig conèixer que es deia així va ser una monja i suposo que aquest era el seu segon nom ja que quan professaven les noies es canviaven l'original per un altre que triaven, talment com si canviessin de vida i de personalitat.

Sor Crescència era una monja rondinaire, ja gran, tot i que quan ets petita a tothom veus molt gran, més encara durant els anys cinquanta, les iaies es vestien aviat de velletes i, pel que fa a les monges, era gairebé impossible esbrinar quina dama real s'amagava rere aquells hàbits i aquelles toques.

Sor Crescència, quan jo la vaig conèixer, era ja una secundària, a l'escola i es limitava a fer classes de labors. Aquells i aquelles escoles eren veritables comunitats que, com totes, fins i tot la de l'escala, reflectien les dèries, misèries i virtuts de les grans. Les relacions de poder fluctuaven i es manifestaven en molts detalls que amb el temps he anat entenent.

L'orde a la qual pertanyien les monges de la meva escola l'havia fundat una dona d'Arenys, Anna Ravell, la Mare Ravell, el nom de la qual el porta avui el centre del Poble-sec i del qual s'han esborrat de forma políticament correcta les connotacions ràncies per passar a donar nom a una pedagoga notable, més o menys. 

L'estructura de poder de l'orde comptava en els llocs de poder amb monges catalanes però cap als seixanta van irrompre en el context monges basques les quals, tot s'ha de dir, van refer l'escola a fons ja que crec que feia temps que no tirava endavant. Aquesta dicotomia basco-catalana no estava exempta de tensions, tema en el qual no puc entrar a fons ja que no el conec però que es podia llegir entre línies a través de comentaris subtils d'aquells que algunes monges amollaven a les nenes més  grandetes, de tant en tant.

Sor Crescència, catalana, possiblement havia tingut més pes en alguna etapa anterior però durant la meva va anar quedant relegada a les mencionades labors, activitat aquesta que també resultava ja complementària i de poca volada. Durant les labors una de les nenes llegia vides de sants i també resàvem el rosari. L'encarregada de passar-lo, si era una mica entremaliada, se saltava avemaries sense que la monja, que potser ja sordejava una mica, cosa que la toca-tapa-orelles devia potenciar, se n'adonés.

També era habitual acabar aquella lletania de l'ora pronobis allargant els finals, ora pronobisssss. La monja rondinava força i nosaltres xalaven d'allò més. Sor Crescència amollava sovint un penjament a aquelles qui, com jo mateixa, teníem poca traça amb el tema dels brodats i les costures: bunyolera!!!

Sor Crescència, quan ja vaig marxar de l'escola, tenia cura de fer arribar la revista que aleshores editaven les franciscanes, Paz y Bien, a les cases de les antigues alumnes. Una altra de les seves tasques era organitzar els viatges d'aquelles capelletes transportables que anaven de casa en casa, ens encantava que ens encarregués anar-la a portar o a recollir a alguna casa.

Vaig començar a estimar Sor Crescència quan vaig marxar del cole i vaig començar a treballar en un despatx, sempre que em veia em preguntava com m'anava i quant guanyava i què feia. Era com una iaia entranyable i afectuosa, molt diferent de la monja geniüda de la costura pretèrita.

Un dia vaig saber que havia mort. Ja no ens passaven la capelleta i el Paz y Bien es va deixar de publicar. Era una revista ben editada per l'època, amb notícies sobre les escoles de l'orde i fins i tot divertits acudits. Sempre ens queixaven de què hi sortien poques notícies i fotografies de l'escola del Sortidor. En un número de l'any 55, la revista era trimestral, va sortir, però, tota una pàgina dedicada a l'escola. Crec, però no n'estic segura, que potser  Sor Crescència és la de la fotografia de sota, a l'esquerra.

L'altre monja em penso que és la Madre Camila. La classe de solfeig i piano era minoritària, el nostre barri era humil però hi havia cert classisme escolar, fins i tot hi havia unes nenes que duien bata blanca, pagaven menys i assistien a una mena d'unitàries marginals. Això de les bates blanques, tot s'ha de dir, es va acabar amb els aires conciliars i les monges basques. 

No em puc imaginar com devia haver estat la joventut o la infantesa de Sor Crescència, de fet no en sé res, de la seva vida. Avui costa imaginar l'ambient de la Catalunya Catòlica i Rància, que tant de pes ha tingut en tantes coses. Durant molts segles les noies tenien poques sortides, casar-se o fer-se monges o ser tietes conques i menystingudes. M'adono que les preguntes que em feia Sor Crescència sobre la meva vida laboral tenien espurnes de melangia, en aquell present, avui llunyà, les noies modestes ja podien fer alguna coseta més i guanyar-se les garrofes.

Avui li he volgut dedicar aquest record, descansi en pau al cel dels dibuixos dels missals antics, amarat d'àngels i núvols daurats.

BATACLAN, BATACLANS, BATACLANES, RATAPLANS I NOVELTYS

Els tràgics fets de París han fet que tothom de per aquí recordés que al Paral·lel hi va haver també un BATACLÁN. Aquests dies he vist articles a diferents diaris recordant el Bataclán barceloní. El cas és que em van trucar de BTV per si volia explicar alguna cosa sobre un cabaret, o music-hall o com en volguem dir, que va ser famós, pecaminós i el primer en tancar després de la guerra. Avui al seu lloc, al número 85 del Paral·lel,  hi ha un Hotel, un bloc de pisos i una botiga de la xarxa Humana. 

Com podreu comprovar i m'imagino que per culpa de la pressa amb la qual es fan els muntatges televisius, del que vaig explicar en queda ben poca cosa al breu reportatge, a més a més del fet que s'hi diuen algunes coses inexactes. La majoria de la informació l'he treta del llibre El Paral·lel, història d'un mite, de Miquel Badenes, publicat l'any 98, versió catalana i millorada d'un anterior, de l'any 93, que l'autor es va haver d'autoeditar.

L’any 1883 Jaume Xiclà va construir al número 85 del Paral·lel, a la cantonada amb  Poeta Cabanyes, un cobert-magatzem regentat per la raó Vilella i Casas,  destinat a magatzem de carbó i femater. Amb el canvi de segle Felicià Homs i Juncà va arrendar el solar, la propietària d’aleshores era Dolors Cots i Torres. Homs hi va construir un cafè espaiós, el Gran Café del Recreo. A l’estiu es convertia en orxateria, a l’estil valencià.

El 1910, quan l’ambient de l’avinguda començava a animar-se, va començar a oferir espectacles de music-hall i va passar a dir-se Gran Cafè Concert El Recreo. El 4 de setembre de 1914 es va reformar i es va convertir en el Gran Music-Hall Novelty.

Va ser molt famós, hi anaven molts mariners quan arribaven al port. El 1924 va passar a ser-ne empresari  Francisco Serrano Arambul, un valencià i el va rebatejar amb el nom de Bataclán, a causa de la fama del de París. Amb aquest  nom hi va haver locals a moltes ciutats, també a Madrid. El nom s’havia fet famós, fins i tot  bataclana va ser sinònim, a alguns països americans, de vida disbauxada, i el recull algun tango. Si algú recorda una sèrie brasilenya de fa anys, Gabriela, recordarà també que en aquella història hi tenia un gran protagonisme un cabaret amb el mateix nom. Gabriela estava basada en la famosa novel·la de Jorge Amado, més endavant es va portar al cinema i darrerament al Brasil se n'ha filmat una nova versió.

Una ballarina del Bataclán va ser Fernandita del Valle, en realitat Vicenta Fernández Valle lligada sentimentalment amb Serrano, amb qui tindria dos fills.  La parella va intentar en algunes ocasions comprar el local però no ho va aconsegiuir  i al final, després de la guerra, van arrendar El Molino. Vicenta en va passar a ser propietària en morir el seu home i es va fer molt popular.

Per motius de l’època Bataclán devia sonar estranger i pecaminós i després de la guerra civil es va dir Rataplán. Rataplán era també un innocent personatge del teatre infantil.  Però va durar poc, el 1942 va tancar i va ser el primer de la zona en fer-ho. S’hi va instal·lar un magatzem de la raó ‘Maderas Vilarrasa’ i uns anys més tard s’hi van fer pisos. Ara hi ha també un hotel i una botiga de la cadena Humana.

El nom ve d’una opereta satírica d’Offenbach, estrenada el 1855 a París, el de París es va inaugurar el 1865. Des de mitjans dels seixanta fins els  primers setanta el de París era molt freqüentat per espanyols immigrants i el 75 hi va haver un atemptat no aclarit que no va causar víctimes. Després va anar passant a sala de concerts d’espectacles i discoteca, amb preferència pel rock i els seus derivats.

Aquests dies es poden trobar a diferents diaris moltes informacions sobre el BATACLÁN barceloní. Era un local molt viu en la memòria dels meus pares i, sobretot, avis, però va tenir una durada breu. L'antic NOVELTY també havia estat molt popular.

Del breu espai de temps durant el qual la sala es va dir RATAPLÁN n'ha quedat poca informació, per les hemeroteques tan sols he trobat una referència respecte a unes multes que es van posar a aquell i d'altres locals per no haver col·laborat com s'esperava en ajudes a l'Auxilio Social. 

L'any 78 es va estrenar una pel·lícula protagonitzada per José Sacristán, Un hombre llamado Flor de Otoño. Evocava, idealitzada i novel·lada, la vida d'un personatge real, un advocat homosexual afeccionat al  transvestisme, Lluís Serracant. La història se situava en el Bataclán però, de fet, les referències feien pensar més aviat en La Criolla, el local del carrer del Cid.

El Bataclán de París va ser durant uns quants anys un lloc important de reunió de la immigració espanyola de l'època, s'hi feien festes flamenques, eleccions de misses andaluses, i fins i tot algunes autoritats hispàniques el visitaven quan eren per París. L'any 75 va haver-hi un atemptat que no es va acabar d'aclarir, per sort tan sols hi va haver danys materials. Més endavant ja es va anar especialitzant en la música rockera i els seus derivats. La història espanyola del Bataclán parisenc també donaria molta matèria per a una narració o una sèrie de la tele.

Penjo el breu reportatge de BTV i ja veureu com s'afirmen coses inexactes, referides a la propietat del senyor Serrano i la relació amb El Molino, tampoc crec que l'empresari, un gran professional per altra banda, tingués cap pretensió en això de fer de tot plegat el París del sud d'Europa. L'època de més volada del Paral·lel van ser els anys 20, gràcies, també, a la bonança econòmica derivada de la neutralitat durant la Primera Guerra Mundial car, per desgràcia, quan hi ha tragèdies en un indret sempre hi ha un altre indret que se'n beneficia. La postguerra del Paral·lel és també molt interessant, tot un món, diferent però popular, polièdric i ben viu encara. Fins que va arribar el sis-cents, la televisió i la resta. Tot canvia i no hi podem fer res i cada generació té les seves nostàlgies pròpies.

http://www.btv.cat/btvnoticies/2015/11/19/sala-bataclan-barcelona-avinguda-paral%C2%B7lel/#comment-37732

De fet es ben curiós l'estrany camí pel qual determinats temes es posen d'actualitat. Una pel·lícula molt popular de l'any 1936 va ser Rey del Bataclán, curiosament el nom original era King of Burlesque, una paraula, això de burlesque que tot just hem conegut fa quatre dies. Un grup de ball molt popular que actuava a les revistes de l'Apolo durant els seixanta es feian dir BATACLAN DANCER. A l'Apolo,durant els anys 20 també hi va haver un espai que portava el nom de BAR BA-TA-CLAN.

GARUFA, tango de GARDEL, aquí cantat per Julio Sosa, on  trobem el mot  bataclana...

L'ESCLAT, MOLT MÉS QUE UNA ESCOLA

He llegit darrerament dos llibres que m'han recordat  i explicat moltes coses. El de Marc Andreu es un estudi aprofundit sobre els moviments veïnals del post-franquisme i la transició. El de Jordi Amat un passeig per les interioritats d'això que en diem el procés. Quan les coses són difícils sembla més fàcil unir-se per aconseguir-les, potser no és així, però les divisions no s'evidencien tant com quan els temes semblen normalitzar-se. 

Els combatius moviments veïnals barcelonins van fer moixoni o gairebé amb la democràcia, amb l'ajuntament del senyor Serra, però no cal culpar tan sols els de dalt, tot i que hi tenen molt a veure. Els líders veïnals, alguns, van passar a la política de partit i d'altres es van desenganyar i es van dedicar a d'altres coses. Els entusiasmes són difícils  de mantenir. La unitat, també. Ho estem veient ara perquè no aprenem del passat tot i que aquest tampoc mai no es repeteix de la mateixa manera.

Podria fer una llista d'iniciatives interessants que es van perdre durant els vuitanta. També es van perdre espais de la ciutat que havien resistit el pas dels temps ombrívols. Amb les Olimpíades van arribar nous entusiasmes, algun dia s'haurà de revisar a fons allò de la moguda olímpica i els seus rerefons i corrupteles. Però com que anàvem més grassos... Quan el pastís és gran fins i tot les molletes són cobejables i val més no entrar a fons en les catacumbes dels poders diversos.

Durant uns anys al Poble-sec vam comptar amb una mena de miracle escolar, l'Escola l'Esclat. Avui les escoles estan molt bé, en general, també o sobretot, les públiques. Totes fan immersió en català, festes populars, jocs florals, colònies i moltes coses més que durant un temps van ser exclusives de determinats centres on el tema català era prioritari. Tot ha canviat i moltes coses han millorat i han millorat a fons però de vegades tenim una tendència perillosa a l'oblit i el menyspreu. Una cançó ja antiga d'Espinàs, que reivindicava la necessitat de noves cançons i feia una mena de clam en contra de la tradició deia: tantes coses hem perdut que el record també cal perdre. Segurament avui Espinàs ja no cantaria ben bé això, no cal perdre el record, no l'hauríem de perdre.

L'Esclat, amb totes les limitacions de l'època, fins i tot físiques, car no comptava amb unes grans instal·lacions, va ser una llumeta escolar al barri, en la foscor d'uns anys on tot semblava bullir. Més endavant va formar part del CEPEC, la història del CEPEC també s'haurà d'escriure algun dia amb una mica d'objectivitat. La prepotència de determinats grups polítics va fer que es bandegessin solucions eficaces i al capdavall el que se cercava, en ocasions, eren privilegis escolars una mica injustos. D'escoles i mestres del CEPEC n'hi havia de tota mena, com en la xarxa pública d'aleshores. 

La meva relació amb L'Esclat es va esdevenir, també, durant els darrers anys de l'escola. Inacabables reunions, lluites polítiques entre mestres d'un partit o d'un altre, enfrontaments amb la direcció, fets que mirats en la distància els relaciono de ple amb la situació política de canvi. Des del present es fa difícil entendre aquelles escoles i aquelles circumstàncies, tant lligades a la política del moment. Va ser una llàstima tot plegat i que una iniciativa tan interessant acabés com va acabar, al menys no n'hauríem de perdre el record ni minimitzar-ne el mèrit. Recordo coses molt lamentables, alguns dels pares i mares que movien més brega ja tenien les criatures matriculades en d'altres centres però encara tiraven llenya al foc assembleari, per exemple.

He treballat gairebé quaranta anys a l''escola pública, quan les coses anaven malament vaig optar per portar els meus fills a una alta escola del CEPEC, no es trobava al barri i avui no ho podria fer, perquè aquesta escola, del barri de Les Corts, va tenir més vista i va poder passar a pública i avui no em tocaria per zona. Allà vaig tornar a viure abrandades assemblees i també vaig viure molts enfrontaments i problemes a les escoles públiques on vaig treballar. Eren anys complicats, les associacions de pares i mares eren més que això, eren plataformes polítiques, amb lideratges que avui costarien d'explicar. 

L'Esclat va fer que gent de Sant Antoni i de l'Eixample vingués a estudi a una escola del Poble-sec, una raresa, car en general ha passat a l'inrevés. He trobat una publicació de Sant Jordi dedicada al barri, obra de l'escola, amb dibuixos i textos d'alumnes. És de l'any 1982, ja tot començava a trontollar una mica. El barri també era molt diferent, els vuitanta van portar una despoblació constant, una època de decadència molt trista. Per sort, tot revifa, la nova immigració va portar de nou infants als nostres carrers i les escoles públiques han fer un gran salt qualitatiu en aquests darrers anys.

Aquells primers anys vuitanta van esdevenir una mena de cant del cigne de tantes iniciatives. Fins i tot les aspes del Molino, encara molt viu aleshores, van tornar a girar en algun Nadal. L'alumnat de L'Esclat va anar marxant, alguns van anar a parar al Bosc, alguns privilegiats, no era fàcil obtenir plaça en aquell centre, aleshores. D'altres van anar al Magòria. I d'altres, on van poder. Estudiar en català ja no va ser una raresa, esperem que no ho torni a ser mai. Gent que havia fet política en el context escolar més endavant criticava que es fes política fora dels canals oficials, partidistes. 

Crec que paga la pena intentar, amb temps, dedicar a L'Esclat algun homenatge, ni que sigui una xerrada de CERHISEC, i mirar enrere amb tendresa i objectivitat. M'he posat en contacte amb Annabel Jové, filla de la directora i que també va ser mestre de l'escola, qui m'ha fet arribar alguns documents i fotografies. Si hi ha gent que té materials i interès en el tema agrairia que es posés en contacte amb mi, així podríem endegar amb temps la xerrada i fer-la més participativa.

Potser les coses no poden ser d'una altra manera, quan passen. Ja veiem en el present que resulta molt difícil posar-se d'acord, fins i tot quan hi ha en joc coses importantíssimes. En tot compten aspectes com ara la ideologia, els personalismes, els menyspreus, el purisme d'alguns, l'ambició d'uns altres. Quan fem prevaldre allò que ens separa per damunt d'allò que ens uneix tots hi perdem, perdem associacions de veïns, noves cançons, escoles, reivindicacions justes, espais cobejats, perdem il·lusió i empenta i sempre, ai, hi ha qui se n'aprofita...

Un dels moments més inoblidables que recordo relacionats amb l'escola es va esdevenir en un espai que també hem perdut, el teatre de les Cotxeres, on ara hi ha l'escola Ferran Sunyer i el Centre Cívic. Era aquell aleshores un teatre esplèndid, no com aquests teatrets incòmodes, precaris i lletjos del present. S'hi van celebrar uns Jocs Florals de l'escola, al cap d'un temps tot es va aterrar i durant anys no s'acabava d'aclarir que hi farien. Els textos els llegia, entre d'altres, Sílvia Oliver, filla del poeta, gran actriu, era una de les  mares de l'escola, aleshores. 

Quan jo era petita, a l'estiu, en aquell teatre assajaven orquestres i ens arribava, de nit, la música que tocaven, era agradable d'escoltar, car no hi havia els altaveus d'ara i tot era suau i íntim.