L'Antiga Vaqueria del Carrer Salvà

Al Cercador de Patrimoni la referència a aquesta antiga vaqueria, que es troba en un edifici de la primera dècada del segle XX, indica que el bonic mosaic es troba molt malmès. Doncs afortunadament, els actuals propietaris, segons tinc entès un grup de joves que es dedica a alguna cosa relacionada amb el cinema o la publicitat, l'han rehabilitat, no tan sols per fora, sinó també per dins, d'una forma intel·ligent i acurada.

Temps enrera hi havia una senyora que amb la neta es dedicava a fer objectes diversos de vímet, era també una activitat artesanal molt bonica.

Crec que aquestes actuacions tan respectuoses amb el patrimoni haurien de tenir un reconeixement per part de tothom. De moment, aquí teniu aquest petit homenatge al meu blog. Si passeu pel davant, observeu amb cura els molts detalls del paisatge i dels personatges holandesos que s'hi representen, val la pena.

El Nido de los Retales: Casa Eulàlia Tarragó

Al carrer de Cabanyes, 47, hi ha una de les cases d’habitatges més boniques del barri. Copio la informació que dóna el Cercador de Patrimoni de l’Ajuntament, d'on també manllevo la fotografia, sobre les seves característiques:

Edifici entre mitgeres, de planta baixa i cinc plantes pis, amb coberta planta i amb tres forats per planta, amb un eix molt marcat. L'edifici presenta elements suficients que el singularitzen dins del Poble Sec. A més, té molts paral·lelismes amb la Casa Llopis Bofill, obra d'Antoni Gallissà (a la cantonada dels carrers València-Bailèn), i d'ell podem destacar una combinació de paraments d'obra vista, pedra i esgrafiats, amb arcs de maó vist a la planta baixa, motius ornamentals esgrafiats als paraments cecs amb un cromatisme similar, balcons amb ceràmica i un element central de coronament cobert a quatre aigües. També cal destacar les diferents solucions de suport dels balcons: mènsules de pedra, cartel·les d'obra vista i baranes de ferro forjat, així com el disseny de les baranes i de les persianes. Tot això representa una unitat formal, singular dins de l'obra de l'autor. Només a la Casa Domènech i Estapà (València, 241) utilitza materials similars però amb una interrelació molt diferent. En conjunt, tot i els anys de diferència entre el projecte d’Antoni Gallissà (1902) i el d'aquest (1911), estem davant d'una de les obres més interessants i singulars del Poble Sec.

Als baixos d’aquesta casa hi va haver durant molts anys una botiga emblemàtica, El Nido de los Retales. L’establiment era gran, profund i fosc, i venia retalls de roba de tot tipus, a molt bon preu. En una època en la qual les dones cosien força a casa i es feien vestits per a elles i la família, aquesta botiga rebia clients de molts indrets.

Aquest comerç s’anunciava per ràdio, amb una melodia molt adient, que no he pogut trobar i que en donava l’adreça. A d’altres pobles i ciutats d’Espanya hi ha botigues amb aquest nom, ignoro si per casualitat o perquè han tingut alguna relació amb la del carrer de Cabanyes.

Quo Vadis, Montjuïc?

El diari La Vanguardia duia, ahir, un article sobre Montjuïc i el seu destí, encara imprevisible. Segons les darreres notícies, la qüestió està en el fet que no se sap si incrementar-ne l’ús urbà, el turisme i el que tot això comporta, o bé potenciar els aspectes naturals. O sigui, que no sé sap què es farà, ni com, ni per què, ni quan ni de quina manera.

Jo crec que ni tan sols la majoria dels ciutadans saben què fer amb la muntanya i amb perill de ser injusta penso, també, que no hi ha un gran amor barceloní per l’indret, que sempre ha estat un lloc de lleure o residència de la gent treballadora i humil.

Fa alguns anys es va iniciar un pla, amb molt de bombo. Quan es van arreglar els jardins Laribal, després d’haver-los deixat malmetre, a la Font del Gat s’hi havia de fer un centre d’interpretació i crec que fins i tot es van fer gestions amb persones lligades al món de la pedagogia. La persona que ho havia de gestionar va durar poc en el càrrec, i no es va parlar gaire del tema, per cert.

A causa d’haver estat zona militar, Montjuïc no és avui una muntanya urbanitzada totalment i conserva el seu perfil tradicional. Però des de l’exposició de 1929 que la construcció i el seu aprofitament, quan ha convingut, no s’ha aturat. Un exemple lamentable és l’actual telefèric.
El Parc d’Atraccions va donar vida a Montjuïc durant un temps, però es va deixar caure fins a extrems inexplicables. No s’hi pot construir de forma privada però els poders municipals han propiciat un gran hotel, el museu Olímpic, el Palau Sant Jordi, tot excessiu i aclaparador. Els xiringuitos actuals no donen el mateix servei que els d’abans, de llarga concessió. També l’emblemàtic restaurant de la Font del Gat es va deixar malmetre a causa d’aquest tema de les concessions. Els diferents restaurantets de després han estat de vida breu i vergonyant. No hi ha comparació entre el servei que ofereix algú que té el negoci com a cosa propia i el que dóna un contractat per poc temps i sense possibilitats de decidir l’orientació comercial.

La qüestió del Castell és també un joc de despropòsits i informacions tendencioses i contradictòries, les festes massives que s’han celebrat responen a una propaganda barata i patxanguera. Ja he parlat del tema en d’altres ocasions, així que no insistiré per no fer-me pesada. També s’ha tergiversat la informació sobre les famoses quatre barres aquestes que si no s’havien tornat a posar era –també- perquè empitjoraven la perspectiva. Fer-ne emblema reivindicatiu em sembla erroni.

Pel que llegia al diari, encara no se sap ben bé per on navega la qüestió. De Central Parc barceloní, com fatxendejava el senyor alcalde d'abans, al pas que anem, res de res. Una hemeroteca sobre el tema faria riure si no fes plorar, pel cúmul de despropòsits i contradiccions que aplegaria.

Però el més lamentable és la manca de resposta i criteri de la ciutadania, la veritat. I això que reconec esforços de millora en l’arranjament d’alguns racons i camins, malgrat que la brutícia s’aplegui en aquells més amagats del públic. Com deia el diari, algunes decisions s’han pres, gairebé, d’amagat. L’estiu és molt propici per endegar atzagaiades urbanístiques mentre ens ventem a l’ombra del para-sol. Llàstima de cementiri, tantes cases adossades com s'hi podrien construir!!!

No era Montmartre, ni abans de la guerra

Fa algunes setmanes vaig trobar, per casualitat, als Encants de Sant Antoni, un llibret de Lluís Capdevila, Barcelona, cor de Catalunya, en el qual fa una sèrie de descripcions literàries, però força realistes de diferents indrets de Barcelona. Ja aleshores s'exagerava la significació d'indrets com el Paral·lel, que amb el temps hem idealitzat encara més. Es comparava amb Montmartre, cosa que al periodista no li sembla massa adient. Vegeu:

El Paral·lel és per als obrers i dels obrers. Montmartre és un barri que riu i viu de tombar-se al llit, cara al sostre. El Paral·lel és un barri que treballa, i sua i va brut. Nosaltres, però, veiem en aquest barri nostre poblat per gent humil una dignitat que no hem vist al barri parisenc.

No, no: el Paral·lel no és alegre. Certament, hi ha quatre o cinc teatres, tres o quatre music-halls, i tavernes, moltes tavernes. Però tot té un llastimós aspecte de barraca, d’encanyissat, de paper pintat, de fira. Tot està cobert de pols, d’una pols negra de carbó, a les proximitats del port, i de pols de carretera quan l’ampla via mor a la plaça d’Espanya.

El color del Paral·lel és el de la pols. La seva olor, l’olor d’oli fregit. Amb aquestes característiques comprendreu que no pot ésser un empori de refinades voluptats...


Lluís Capdevila: Barcelona, cor de Catalunya (1926)

Capdevila va ser escriptor, periodista i noctàmbul. Va escriure llibrets per a sarsueles, el més popular és el de Cançó d'amor i de guerra. Militant de l'esquerra republicana, es va exiliar i va tornar a Barcelona a principis dels setanta, encara que es va establir a Andorra, on va morir el 1980. Aquest llibre és molt interessant perquè descriu molt bé el Paral·lel d'aleshores, les seves zones de barraques a tocar de la Plaça d'Espanya, els seus establiments i les seves mancances.

PARAL·LEL

Paral·lel

Llavor de revolta,
Plomalls, lluentons,
Pecats a la porta,
I trets de canons.

Misèria i tristesa.
La rauxa, al carrer,
I la roba estesa
I un vell carreter.

En la boira espessa
Del cafè concert
El desig s’esquerda
I el miracle es perd.

Monges fugisseres,
Soldats sense nord,
Sotgen les voreres
Pel camí del port.

La pau i la guerra
Als pobres fan mal
I la nit aterra
El crit d’un fanal.

Esclaten les bombes,
Ploren els fusells,
I fan capitombes
Mil actors novells.

La història d’un dia
Es fa eternitat.
S’escapa un tramvia
A l’altra ciutat.

Indrets i camins. Edicions joescric.com