M’he assabentat fa poc de què aquest any es commemoren els 125 del naixement de Palmira Jacquetti, poeta, folklorista, musicòloga i moltes coses més, una figura poc coneguda fins ara, més enllà de determinats ambients culturals. Cercant dades sobre la seva vida he sabut que va néixer al nostre barri, al Poble-sec, així que crec que tenim el deure de recordar-la i de difondre la seva tasca cultural.
Palmira Jaquetti va néixer el 21 de setembre de 1895, al Poble-sec, al carrer Creu dels Molers, 87. El seu pare era Ignasi Jacquetti Sardà, de la Seu d’Urgell, jornaler de la construcció. Al barri vivia molta gent dedicada a aquesta professió, per la proximitat a les pedreres, entre d’altres motius. La seva mare, Maria Isant, era de Vilanova de l’Aguda, mestressa de casa. Van ser cinc germans però tan sols Palmira va arribar a l’edat adulta.
Els seus pares es van esforçar per tal de donar-li estudis. Entre 1910 i 1914 va estudiar música i va obtenir el títol de mestra. El pare havia emigrat a Cuba, per tal de fer diners i millorar la situació familiar. En aquesta època ja no vivien al barri, sinó al carrer Sant Pau, 73. De 1915 a 1917 treballa de mestra i porta colònies estivals. El seu primer treball va ser a una escola del carrer de la Unió, 28, guanyava 600 pessetes l’any.
L’any 1916 es matricula a l’Escola Industrial de la Mancomunitat, per tal d’obtenir un títol més rellevant. Té com a professors Nicolau d’Olwer i Carles Riba, amb qui la unirà una llarga amistat. El nou títol li permet oferir classes a domicili, alguns dels seus alumnes seran els fills del matrimoni Riba-Arderiu. Fa classes, també, a casa seva, aleshores viu al carrer Casanova. L’any 1917 comença a publicar poesia i petites proses. L’any 1918 fa de mestra titular a Vilaplana i inicia el primer recull de cançons populars. Demana una excedència per poder seguir estudiant.
De 1920 a 1924 cursa batxillerat lliure, obté el títol i treballa a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la dona, fundat per Francesca Bonnemaison, i situat, des del 1922, al carrer Sant Pere Més Baix. L’any 1922 obté un premi al Primer Concurs de l’Obra del Cançoner, organitzat per l’Orfeó Català.
Entre 1925 i 1927 cursa la llicenciatura de Filosofia i Lletres. L’any 1925, en companyia de Maria Carbó i Soler, continua la recerca de cançons, que les portarà a Andorra, l’Alt Urgell, es Pallars i la Vall d’Aran. Des del 1926 al 1932 treballarà com a professora de Batxillerat interina a l’Institut Balmes i al Maragall. L’any 1927 es casa amb el pintor belga Henri Daoust (Enric d’Aoust) amb qui continuarà la recerca per a l’Obra del Cançoner.
L’any 1932 el resultat de les oposicions fa que hagi d’anar a Calataiud i sorgeixen les primeres divergències amb el seu marit. El seu sou serà de 5000 pessetes anuals. Al marit no li abelleix la seva promoció acadèmica ni les seves aspiracions culturals. L’any 1933 és professora a la xarxa educativa de la Generalitat. Continua, també, la seva recerca, en diferents Missions de recollida de cançons populars, per tota la geografia catalana, amb la seva amiga, Maria Carbó.
L’any 1934 se li manifesta una artropatia severa, que la reclou un any al llit i comporta algunes operacions. La malaltia esdevindrà crònica i dolorosa. El seu marit, que ha iniciat una nova relació, l’abandona, preocupat tan sols per la seva pròpia promoció artística. Palmira i la seva mare es muden a La Floresta, però la salut de la mare tampoc es bona. L’any 1937 es decreta el divorci del matrimoni, molt dolorós per Palmira. El seu marit, després d’un temps en una presó franquista, s’exilia a Mèxic amb la seva nova parella, on obtindrà un cert ressò com a pintor.
Durant la guerra, Palmira intenta continuar la seva tasca cultural i publica un poemari. Després de la guerra aconsegueix superar l’inevitable expedient de responsabilitats polítiques i aconsegueix feina de professora a l’Institut Montserrat. Malgrat les limitacions físiques continua viatjant i recollint textos. Enamorada de la Vall d’Aran, hi anirà cada estiu. Publica un llibre amb textos de cançons, en castellà, il·lustrat per Elvira Elias. L’any 1955 aconsegueix la Flor Natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, celebrats a Puerto Rico. Aconseguirà diferents premis més, en d’altres convocatòries. Després d’un viatge a Sardenya té una malaltia de l’estómac que comporta una operació i quatre mesos de baixa.
L’any 1963, al terme municipal dels Monjos, té l’accident que li costarà la vida. La conductora del vehicle, una antiga alumna seva, i la seva afillada i hereva, Guillermina Jeggle, en surten indemnes. Alguns diaris i revistes li dedicaran records i obituaris. Serà enterrada als Monjos. Moltes localitats per les quals va passar, durant la seva tasca de recollida de cançons, la recorden i aquest 2020 han organitzat actes diversos.
Malauradament crec que s'ha fet més difusió de l'Any Perucho que no pas de l'Any Jaquetti. Palmira Jaquetti va ser un exemple de constància, de superació, va estudiar i treballar en una època en què no era gaire habitual que les dones ho fessin, va passar problemes personals, fets tràgics com la guerra civil, i va entomar problemes físics constants i dolorosos. El gruix de la seva obra, tant en el terreny poètic com en el musical i pel que fa al recull de cançons populars és admirable i impressionant. Amb aquesta modesta entrada vull dedicar-li un homenatge poble-sequí.
Em lliga la beutat de cada flor,
de cada crit d'ocell la imprevisible
dolcíssima sorpresa i el periple
dels sols i de les llunes donant to
a l'amorosa brega. Tot és bo,
tota cosa em doblega i en mi fibla
la corda greu de l'ànima sensible
que en mi es retorna bella, al bell ressò.
I a migdia les ombres ajudant-se
bressaven l'hora lleu i el món en dansa
detenta una veu sola i tot és u.
Tot és veu d'una joia al pit madur,
tota veu és un crit que se m'emmena
i els ulls clouen un llac de llum serena.
Palmira Jaquetti
Les dades biogràfiques sobre Palmira Jaquetti han estat manllevades de Viquipèdia i, sobretot, de l'espai virtual:
Les dades biogràfiques sobre Palmira Jaquetti han estat manllevades de Viquipèdia i, sobretot, de l'espai virtual:
