Herbolàries famoses i medicines oficials o alternatives

M'he trobat persones no barcelonines, de diferents indrets, que m'han explicat que havien vingut fa anys a visitar-se amb una famosa herbolària que tenia la seu al carrer Magalhaes, tocant a Poeta Cabanyes, a davant d'on hi va haver l'emblemàtic i conegut Bar Martí. Molta gent usuaria de l'herbolària, que arribava molt aviat al barri, anava a esmorzar i fer el cafè a aquest bar, que va tancar en morir el propietari i que sembla que no ha pogut tornar a ser bar o cafè pel fet que les normes actuals demanen unes condicions que no tenia, tot i que era un lloc popular i que feia molt de goig. Llàstima.

M'interessaria endegar una xerrada sobre les moltes sanadores, curanderes i d'altres que hi havia al nostre barri, algunes, com la que menciono, amb una gran fama pel que sembla a tot Catalunya. M'han dit que a l'alba ja hi havia cues importants a l'indret. Si algú vol col·laborar i en sap quelcom crec que pagaria la pena fer una xerrada de CERHISEC sobre el tema, tan interessant. Sants va ser el nostre un barri amb moltes persones dedicades a aquesta professió, abans mirada de trascantó per la medicina oficial i avui més respectada. Segur que hi havia i hi ha de tot, en aquest sector professional alternatiu, gent seriosa, amb coneixements pràctics, i espavilats sense escrúpols. 

Però és que en el sector de la medicina oficial passa ben bé el mateix, tots coneixem persones que han tingut problemes a causa d'un mal metge, o casos de metges amb fames no merescudes. Tenir un títol vol dir poca cosa a l'hora de la veritat, caldria també conèixer l'expedient acadèmic del professional. Al barri n'hi va haver un de molta nomenada, no en diré el nom, que de poc mata la meva mare -i alguns altres veïns- a medicaments per curar quelcom incurable com és el dolor. Avui la medicina oficial rau més aviat en els centres d'atenció primària o secundària i el treball en equip fa que tot estigui més controlat malgrat que també s'ha perdut la familiaritat i aquella relació íntima dels metges i els pacients.

Un altre tema van ser les endevinadores, sovint es confon tot de forma injusta. Al carrer d'Anníbal hi va haver un cas macabre, relacionat amb una d'elles i amb un crim, que explicaré un altre dia.

Pel que fa a les curacions, en el fons cada dia crec més que en tot plegat hi ha un bon component de fe inexplicable, ja sigui en els sectors oficials com en els alternatius. I també de poder de convenciment dels professionals, col·legiats o alternatius. Abans aquestes professions passaven de pares a fills o de mares a filles i l'experiència familiar comptava, encara més quan es vivia en contacte amb la natura. Ara em sorprèn ensopegar-me amb gent més aviat jove, de procedència urbana, que en quatre dies s'ha fet especialista en dietètica o en tractaments de medicina -o com en volguem dir- natural. Una persona que coneixia, dedicada al tema, em va sorprendre en no reconèixer un til·ler al natural. Sempre en venc les fulles seques, es va excusar quan li vaig fer broma sobre la qüestió.

Respecte als problemes actuals de les retallades en sanitat, el fet és que la gent recorre encara a aquests professionals alternatius quan té problemes i que els paga de la seva butxaca. En l'època en la qual érem molt més pobres pagàvem conductes o iguales als metges, per tal de tenir una atenció més acurada. Per això no acabo d'entendre que un cert copagament moderat desvetlli tantes reticències, precisament Quim Monzó ironitzava sobre el tema fa poc, amb molta grapa.

EL CENTRE CÍVIC 'EL SORTIDOR' ORGANITZA DIFERENTS ITINERARIS PEL BARRI. EL PRIMER SERÀ DISSABTE, 7 DE MAIG: 'RECORREGUT HISTÒRIC I LITERARI PEL POBLE-SEC'. CAL INSCRIPCIÓ PRÈVIA. MÉS INFORMACIÓ AQUÍ.

JULI VALLMITJANA ( i 3)

Avui, al vespre, cita a la BIBLIOTECA!!!

Juli Vallmitjana (2)

Molta gent de la meva edat, que van tenir avis o pares amb afició a la lectura, m'ha explicat, en comentar el tema de la propera xerrada de CERHISEC que a casa seva hi havia algun vell volum de les obres de Vallmitjana. A través d'un amic he aconseguit un exemplar fotocopiat d'una edició antiga de Sota Montjuïc.

L'atracció pels móns marginals sempre ha existit i existirà. Moltes pel·lícules o novel·les de ficció mostren móns dels quals no participem ni tenim cap intenció de conèixer, més enllà de la literatura: crims, estafes, prostitució, tràfic de drogues... Els móns més inquietants són aquells en els quals se'ns manifesta l'horror proper, aquell noi d'aspecte normalet que va esdevenir assassí psicòtic, la família convencional en l'interior de la qual s'ha donat un cas d'abús, la veïna afable i enverinadora de velletes properes, el fill estossinador de captaires sorgit en el si d'un context petit burgès, culte i comprensiu, antic escolta o alumne del cepec. La fascinació pel mal és inexplicable, però existeix, està present en els contes tradicionals, en els relats rurals sobre crims antics, en els romanços, en les històries de fil i canya, en els serials radiofònics i en les sèries televisives actuals. A que, sinó, vindrien tantes històries sobre nazis sàdics, feixistes malvats, assassins de criatures i temes semblants, quan sembla més normal i convencional voler oblidar tantes desgràcies?

No és estrany, doncs, que Vallmitjana fascinés. Ni tampoc és estrany que la construcció d'una societat catalana més patufetista i amiga de les històries d'amor de Folch i Torras o dels poemes de Carner se sentís incòmoda davant d'aquests textos inclassificables, de la mateixa manera que la pintura de Nonell no encaixava enlloc. 

La llengua literària sempre és convencional i falsa, mai reflecteix la realitat. Encara més, la realitat no té perquè ser versemblant. No acostuma a ser-ho. La màgia de la literatura és fer realista i creïble la ficció. Per això, el problema de la llengua utilitzada esdevé, a casa nostra, més polític que estilístic. Fa poc, en una xerrada, es parlava de Narcís Oller en el sentit que aquest manifestava que escrivia en català pel fet que no s'imaginava els seus personatges parlant en una altra llengua. Però podem veure pel·lícules amb un bon doblatge sense que ens grinyoli res, Oller va fer la tria per motius diversos, que potser ni ell mateix acabava d'entendre, entre els quals la voluntat de servei. Tot és qüestió de costums, com s'ha vist des que els cowboys han començat a parlar -també- català, euskera o gallec. 

Possiblement els personatges de Galdós que es mouen pel Madrid de la Restauració parlaven tots castellà però, ni de bon tros, el castellà que utilitza Galdós. Aquells patis plens d'olor de fritangas, de marginació i de pobresa se'ns manifesten sense necessitat de recórrer a un argot determinat. De tant en tant Galdós ens posa alguna frase en cursiva, literal. Sabem que no tots els personatges d'autors que van escriure en castellà sobre temes barcelonins, com Marsé, Vázquez Montalbán o González Ledesma, per raos diverses, parlaven castellà. Encara més, si parlaven castellà no parlaven aquell castellà. Els autors recorren aleshores a escriure, de tant en tant, alguna cosa en cursiva i en català, per recordar-nos que les llengües i els argots conviuen en una mena d'escudella barrejada difícil de reflectir de forma acurada. Els intents de reflectir les moltes formes dialectals fan que sovint es caigui en el bescantant costumisme. El problema sovint no és el costumisme, sinó la grapa i l'ambició dels autors.

Avui s'ha estès, amb la normalització del català, un estàndard que la televisió propaga, amb algunes pinzellades dialectals de tant en tant, en els canals i ràdios locals. Tolstoi ens explica, a les seves novel·les, que les classes benestants russes parlen en francès, però ell ens les fa parlar en rus i nosaltres els llegim en català o castellà sense problemes de versemblança. Molts autors asiàtics o africans s'han donat a conèixer quan han escrit en francès o anglès, tot i que ens expliquin el seu món d'origen, en moltes ocasions. 

Personalment crec que Vallmitjana és un cas singular perquè no sembla tenir dèries excessivament literàries, tot i que en alguna ocasió va intentar, sense massa grapa, ampliar horitzons. No és un Zola, tot i que hi té punts de contacte, ni un Dickens, d'acord. Mostra un món que s'escola sense esperança, parlant una llengua adient al context real. La vida s'esmuny entre brutícia, ignorància, manca de perspectives, crueltat i indiferència. No tothom és igual, el mateix pare d'en Tarregada és un bon home, trist i desenganyat, això sí. O sigui, que no tot és culpa, com ara ens agrada explicar de la família. 

El valor de Vallmitjana, en el nostre món cultural és, avui, la seva originalitat, la seva singularitat, i el seu pes cultural, un pes que potser ni tan sols no pretenia assolir, però que, pel que fa a la recuperació d'un determinat llenguatge, el dels oblidats, és immens, mirat en perspectiva. De vegades la novel·la negra catalana, fins ara força mediocre, pel meu gust, malgrat l'esforç d'autors com Pedrolo o Fuster, ha cercat un llenguatge que s'emmirallava en els autors estrangers oblidant aquest llegat impagable. Ens ha agradat pensar que aquí allò no passava i que nosaltres, els catalans, érem més fins. I, encara pitjor, ens ho hem arribat a creure.

A la fotografia, Margarida Xirgu caracteritzada com un personatge de Vallmitjana.

Del Poble-sec a l'espai sideral, passant pel Condal (fa 50 anys)

Avui fa cinquanta anys els diaris mostraven Eichmann a la presó, després de ser capturat, a França manava De Gaulle, amb el conflicte encès d'una Algèria que no trigaria en assolir la independència. A Barcelona se celebraven unes conferències sobre Joan Maragall, motiu pel qual el periodista Del Arco entrevistava a La Vanguardia l'hispanista anglès Arthur Terry. 

La finestreta del google ens recorda que s'iniciava la cursa de l'espai, amb l'astronauta Gagarin, un heroi amb peus de fang, com tots. I al Poble-sec podíem anar al cine Condal a veure Violetas imperiales, que ja tenia uns quants anyets i La última bala, que també. Al América feien Los dientes del diablo.

Els més agosarats podian anar al teatre Talia, on feien una obra que va tenir un gran èxit i que era, com es deia abans, molt forta: El comprador de horas, de Pemán, amb Núria Espert fent de prostituta redimida per Rodero, un mossèn esforçat que li compra hores amb la intenció de convertir-la i fer-la tornar a la vida convencional del poble familiar, afrontant les crítiques de la gent mediocre i hipòcrita, tot un èxit de l'època. D'estrena es podia anar a veure La colina del adiós, Cimarron, Psicosis i fins i tot El séptimo sello.

El premi Sant Jordi es publicitava força, ja de cara al Dia del Llibre. Es tractava d'un llibre força digne, però que ha tingut mala premsa i mala fortuna, pel fet que el finalista, La plaça del Diamant, ha estat molt més famós: Viure no és fàcil, d'Enric Massó. Al Victoria hi havia la Carmen Morell i el Pepe Blanco, al Romea es podia veure Els savis de Vilatrista i al Barcelona, Un tranvía llamado Deseo, versió teatral. Al Còmic, també en versió teatral, La calumnia.

Es jugava aquell dia a Alemanya un partit Barça-Hamburg, de la Copa d'Europa, que va desvetllar molta expectació. El Barça va guanyar per un a zero, marcat per Evaristo, i els diaris anunciaven marques de xampany per brindar a causa de l'esdeveniment, fent un extra gairebé nadalenc. Un pis caríssim valia mig milió de pessetes, a la part més alta de Barcelona i jo vaig començar a treballar dos anys després i en guanyava sis-centes al mes, de meritòria. Semblava que tot començava a millorar una mica, ens anàvem comprant, a terminis, neveres elèctriques, rentadores prehistòriques i estufes de butà. A l'escala hi havia uns veïns que tenien televisió i sovint ens convidaven a veure els programes estrella que ja estaven prenen espai a l'entranyable ràdio autàrquica, tot i que encara emetien Tambor. Com que aquell any tal dia com avui era dimecres, feien Perry Mason, doblada en aquell pintoresc i enyorat castellà ple de resesos y obsisos.


Expliquen que en aquella època d'èxit de la sèrie algú va preguntar a Raymond Burr com podia ser que Mason guanyés sempre tots els casos que se li presentaven. L'actor, que tenia un gran sentit de l'humor, va respondre (en anglès, m'imagino):
-Oh, vostè només em veu un dia a la setmana!!!

Juli Vallmitjana (1)

El darrer dimarts del mes d'abril la xerrada de CERHISEC estarà dedicada a Juli Vallmitjana i la faré jo mateixa. Per tal d'anar ambientant el tema dedicaré algunes de les entrades d'aquest blog a aquest autor, tan singular i original, encara poc conegut, tot i que en els darrers anys ha desvetllat molt d'interès i s'han reeditat un gran nombre dels seus textos que ja no es podien trobar enlloc.

Juli Vallmitjana va escriure molt sobre allò que avui en diríem lumpen. Eren grups de gent força marginal, entre la qual molts gitanos. Els gitanos autòctons, com els barcelonins humils de l'època, han millorat molt, en general, però encara ocupen els mateixos territoris, una part del Raval centrada en el carrer de la Cera, Hostafrancs, Gràcia i Poble-nou. Vallmitjana parla de tots ells, però, sobretot, dels qui en aquell moment habitaven espais situat pels volts del Morrot (Sota Montjuïc) o els carrers del Cid o de Trentaclaus, avui Arc del Teatre.

Mostra la Barcelona oculta i miserable, que avui segurament també existeix en alguns indrets, però que aleshores era molt més evident. Els nois de casa bona -o mitjana, com en el cas de Vallmitjana- sentien una certa atracció morbosa per aquell món i també pel Paral·lel. Un informe a La Vanguardia de Pi i Sunyer palesa que la tuberculosi, a principis de segle, fa molts estralls a tot arreu però és alarmant a certs sectors d'Hostafrancs i el Poble-sec, i jo crec que es refereix a aquest sector límit del nostre barri, més a tocar de les Hortes de Sant Bertran i que potser molts no consideraven ben bé Poble-sec.

Al Morrot hi havia coves, les famoses coves de Montjuïc, que encara existien en els seixanta i setanta, invisibles per a la Barcelona de disseny que començava a emergir, uns indrets encara molt més miserables que el famós Barri Xino. Els personatges de Vallmitjana es banyen al mar a Can Tunis i transiten sense esperança ni coratge per tavernotes, barraques i llocs de mal viure. Són un producte de la pobresa però tampoc no fan res per recuperar un bri de dignitat, la majoria. Així, sorprèn veure com el pare del famós Terregada, un pinxo present a molts textos de Vallmitjana, és un bon home, que vivia bé amb la seva dona i que contempla, impotent i trist, l'evolució del fill.

Aquests darrers anys hi ha hagut una important reedició de molts textos de Vallmitjana i una recuperació important de la seva obra, no sempre entesa. No són textos fàcils, l'argument és inexistent, no tenen presentació, trama ni desenllaç, la majoria. Mostren pinzellades d'una ciutat que devia resultar molt incomoda a la gent de la Renaixença i, anys després, als sectors elitistes de la cultureta. Vallmitjana parla xava barrejat amb caló, o sigui, barceloní popular, un argot i una llengua bandejada de la normalització, tot i que fins Espriu en va aprofitar alguna cosa. Vallmitjana és un cas singular, com ho és Nonell en pintura. Eren amics i compartien un interès moral per aquell món del qual és absent la poesia, en aparença. En seguirem parlant...

Per la part de darrere podien veure la muntanya de Montjuïc, amb sa varietat de colors; els camps i roques, que per ses diferentes posicions distreien la monotonia, intercalant-hi mesquines edificacions cercades d'horts, esbarjo dels mig burgesos; les tristes fondes o barraques que fan menjar, on la criada, seduïda pel promès amb promeses vanes, desfulla la flor de sa virginitat, quals despulles van a parar a la Casa de Maternitat o amb vilesa són llençades al carrer; i també sobrepugen la vergonya a la bondat amb l'instint de fera sadollada de plaer aquella vida que s'inicia amb tendra forma humana, se descompon corrompuda com les ànimes dels que l'han engendrada dintre el fangall excrementós. 

L'adúltera que rodola impel·lida per sa lascívia deixa caure el seu cos damunt del llit impúdic on amb grapes d'esparver triomfa el conquistador i amb rialla sarcàstica frueix lo que no ha de posseir; i ella, amb plors d'esposada, se plany, volent ocultar el goig que descobreix sa perversitat. Complert el desig iniciat, el desori... 

Confosa per la boirina s'hi obirava la Satalia vella; la font del Geperut, on l'obrer dsifruta llurs innocentes gatzares; ennlà, la Venta Eritaña, on tant s'hi recull el menestral com s'hi refugia la gent de mal viure; més enllà, la font del Gat, on els goluts s'hi afarten de cargols i muscles; ençà, la font dels Tres Pins, on gent ja més humil, a l'ombra d'escassos arbres, hi couen costelles o hi plomen l'aviram i amb perfídia barregen oli i vinagre per a excitar més la set, perquè ni menjant dugues vegades lo que tenen quedarien tips...

    La Xava (1910)