Victòria González Torralba, filla d'un dels nostres més il·lustres poble-sequins, Paco González Ledesma, ha escrit una novel·la que encara no he tingut ocasió de llegir i que recupera el personatge de Méndez, situant-lo en la seva joventut, abans de ser policia i en plena postguerra. González Ledesma, al contrari que d'altres famosos del barri, sempre va ser fidel als seus orígens, va tornar sovint pel Poble-sec i en tot moment va estar a punt per col·laborar amb el que fos, presentar un llibre, respondre preguntes sobre la guerra civil o participar en el centenari d'una escola.
Malauradament no li hem dedicat cap biblioteca, com a mi m'hauria agradat, una biblioteca que no hauria d'estar centrada precisament en la novel·la negra, ja que d'aquest tema n'hi ha unes quantes, sinó en la literatura popular, a recuperar totes aquelles novel·letes de butxaca, barates, que es canviaven més que no pas comprar-se i de les quals el nostre escriptor en va escriure un munt per motius de necessitat econòmica en anys de vaques magres. És aquesta, encara, una literatura poc estimada i poc valorada en profunditat.
Mentre que no entenc del tot això de la continuació de la saga del Carvalho, en el cas de Méndez puc comprendre perfectament les motivacions de la seva filla, qui admet que el personatge, fa anys, no li feia el pes tot i que potser havia comentat amb el pare, en més d'una ocasió, la possibilitat de recuperar-lo en la seva desconeguda joventut. No li han faltat materials, he escoltat Victòria González Torralba en algunes entrevistes, explicant que havia tingut molt en compte un llibre emblemàtic del seu pare, la Historia de mis calles, del qual jo en destacaria el retrat que fa de la seva escala de veïns, tan semblant a moltes altres escales de veïns pobres de l'època i l'evocació de l'Editorial Bruguera, un gegant de l'edició, amb moltes llums, molts èxits i moltes ombres, sobretot pel que fa al tracte que donava als empleats. Però tot s'ha de situar en el seu context i així era la vida, aleshores. Les reflexions de Victòria González Torralba que he escoltat aquests dies, amb motiu de la publicació del llibre i fins i tot més enllà del llibre en concret, m'han semblat molt intel·ligents i lúcides pel que fa a la visió d'una postguerra molt més polièdrica i complexa del que es voldria recordar.
Cada vegada sóc menys aficionada a la novel·la negra o policíaca i, potser per això i perquè la violència cada dia em fa més angúnia, de la sèrie sobre Méndez en destacaria, sobretot, més enllà dels casos criminals, les evocacions d'una ciutat en transformació constant i, en particular, per motius obvis, aquelles que fan referència al nostre barri, que són moltes i inoblidables. Aquests dies en què he escoltat la filla de l'escriptor comentant el llibre he recordat que en una ocasió Paco González Ledesma deia que Barcelona era com la seva mare, ja que l'havia vist néixer i l'havia pujat, i com la seva filla, ja que veia com canviava de forma constant.
En una de les moltes ocasions en les quals Francisco González Ledesma va venir al barri, sempre al costat de la seva dona, Maria Rosa Torralba, una persona d'una simpatia i una amabilitat esclatants i que acompanyava el marit a tot arreu, aquesta ens va comentar que el llibre preferit de la filla de l'escriptor era Los Napoleones. Li vaig dir que coincidia plenament amb la tria. Los Napoleones, aleshores, gairebé no es trobava si no era en llibreries de vell. Jo el vaig comprar als encants, crec que amb la revifalla experimentada per l'obra de l'escriptor durant els seus darrers anys, després d'un temps d'injust oblit en el qual era molt més estimat a França que per aquí, es va reeditar. El llibre defensa una mena d'hipòtesi que té alguns punts de contacte amb La Gangrena, de Salisachs, i és que la guerra la va perdre tothom, com, de fet, ja cantava Raimon, i que tan sols la van guanyar els napoleons, els espavilats, que podien haver estat d'un bàndol o de l'altre però que es van reconvertir en especuladors i oportunistes i es van dedicar a fer diners. Em temo que això passa en moltes guerres i també quan hi ha canvis socials importants.
Fa molts anys vaig enviar una carta al diari La Vanguardia proposant una nova biblioteca al Poble-sec i que aquesta portés el nom de l'escriptor. Ell mateix em va respondre, amb una carta a mà, donant-me les gràcies. Més endavant li vaig demanar si em volia presentar un llibret de poesia amb el qual vaig guanyar un premi i de seguida em va dir que sí, aleshores va ser quan el vaig conèixer personalment. Més endavant li vam dedicar una xerrada de CERHISEC i vaig elaborar un recull amb tots els fragments de les seves novel·les publicades fins aleshores en les quals surt el Poble-sec, també vaig escriure llavors el poema dedicat a Méndez. L'escriptor va col·laborar amb la gent de CERHISEC amb motiu del llibre sobre la guerra civil i des de CERHISEC vam insistir molt en què es posés una placa a la casa on va néixer, al carrer Tapioles. Aquestes coses s'han de fer quan la gent encara es viva i pot gaudir dels homenatges, sempre tinc al cap la placa dedicada a Manuel Ausensi, que es va endarrerir i va fer que aquest, ja molt malalt, no hi fos present.
Per sort Paco González Ledesma estava encara molt bé, en plenitud de facultats, en aquella època, i va poder rebre aquell inoblidable homenatge, senzill però entranyable, amb la seva família al voltant, encara tenia un germà, al mateix pis del carrer de Tapiolas. Hi va haver a l'acte algunes absències notables, val més no dir noms, però també hi va haver presències remarcables i en tinc molt bon record.
No vaig poder assistir al seu enterrament però sé que la seva família va agrair molt la presència de la delegació poble-sequina a l'acte. En els seus darrers anys de vida Gonzàlez Ledesma va rebre premis i homenatges diversos, reconeixement popular i fins i tot el d'una part d'aquestes elits intel·lectuals tan ràncies que tenim al país.
Som un país estrany, d'oblits i recuperacions, poc fidel a la nostra gent. En els anys en què porto participant en la recuperació d'una certa memòria del barri m'he adonat sovint de com es menysté gent important que ens valoren en d'altres indrets, el cas d'Emili Freixas és un altre dels més greus. Al Poble-sec encara no tenim una segona biblioteca, quan vam inaugurar l'actual ningú no va mencionar la possibilitat de què portés el nom de l'escriptor o el del dibuixant o de tants altres. Tot i que el de Francesc Boix, un personatge que s'havia recuperat aleshores gràcies a documentals i llibres, em sembla molt bé i ha motivat que la biblioteca comptés amb un fons específic sobre la guerra i la pau molt interessant, em sap greu que aleshores ni tan sols penséssim en l'escriptor.
Hem tingut al barri gent important i coneguda, el més famós és Serrat, és clar. Però González Ledesma sempre va exercir de poble-sequí, sempre va tornar al barri, no es va avergonyir mai d'haver-ne estat fill i veí, ans al contrari, de tota la pobresa del passat en va fer matèria literària de gruix. Explicava la filla, en una entrevista, que Méndez té una part d'alter ego de l'escriptor i que a la seva novel·la ha fet que personatge i escriptor es trobessin en un moment puntual. Quan hagi llegit el llibre ja en comentaré més coses però em temo que no seré capaç de llegir-lo de forma imparcial i tan sols literària.
Referències:
Algunes entrades dedicades a l'escriptor en aquest blog:
http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2015/03/gonzalez-ledesma-i-el-poble-sec.html
http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2009/07/homenatge-gonzalez-ledesma.html
http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2012/04/el-poble-sec-literari-1.html
http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2010/11/el-molino-literari.html
http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2015/07/escriptors-idiomes-societat-i.html
