Activitats i informatius

El darrer cap de setmana vam tenir els Tallers Oberts, una excel·lent iniciativa, encara que pel meu gust no es fa en un temps massa adient, doncs les tardes són molt curtes i el fred no afavoreix el passeig. Crec que també estaria força bé que es fessin visites en grups, comentades, ja que a nivell individual de vegades a la gent li costa 'entrar' al taller. L'acollida que es dóna als visitants també és una mica irregular, segons amb qui es troben. De tota manera, és extraordinari el nombre d'iniciatives artístiques que tenim darrerament al barri, de fet podríem dir que es recupera la seva tradició antiga, de lloc amb un gran nombre de persones dedicades a aquestes activitats.

Recomano el Diari de Barcelona en línia, és un informatiu per internet que recupera l'esperit d'aquella primigènia i entranyable BTV d'abans. Té uns apartats per districtes, en el de Sants-Montjuïc podeu trobar referències al nostra barri, com ara un espai sobre la Plaça del Sortidor i fins i tot sobre aquest blog.

La Setmana Tràgica al nostre barri: cent anys

El proper juliol farà cents anys dels fets de la Setmana Tràgica. Vam iniciar el cicle de CERHISEC d'enguany, ahir, dimarts, amb una xerrada sobre aquells esdeveniments. Al nostre barri es van cremar les esglésies de Santa Madrona la Vella (actualment Lurdes), Santa Madrona, el Centre Parroquial, el convent de les Monges del Sortidor i dos petits convents de monges que hi havia aleshores, un al carrer de Grases i l'altre a la part de dalt del carrer de Tapioles. També es va cremar l'escola dels Hermanos de la Doctrina Cristiana, situada on actualment es troba la biblioteca. Hi ha molts fets per aclarir, encara. La controvertida personalitat de Ferrer Guardia encara provoca polèmica avui. Malauradament, la bibliografia seriosa sobre tot plegat no es troba amb facilitat, molts llibres no s'han reeditat des de fa anys i no n'han sortit de nous, malgrat que la literatura sovint s'ha inspirat en aquella època. En el cinema tenim l'emblemàtica Ciutat Cremada de Ribas, més important pel moment en què es va filmar i per la participació de tants personatges dels setanta fent-hi algun paper que no pas pel valor cinematogràfic de la pel·lícula. Probablement el centenari generarà actes, exposicions i debats sobre el tema i estaria bé que també generés noves investigacions històriques sobre tot plegat. A les fotografies, el carrer Salvà amb banderes blanques als balcons, després dels fets, la coneguda vista de Barcelona des de Montjuïc, probablement des de la Satalia, i la Plaça del Sortidor, encara amb la Font de Ceres, una de les cent postals que es van realitzar reproduint la majoria de convents i edificis cremats.

Mostra d'arts escèniques

El Poble-sec ha aplegat sempre moltes persones dedicades al món de l'espectacle. Actualment encara hi podem trobar molts grups, nous i de llarga tradició, que treballen i experiment en camps com la dansa o el teatre. Aquest cap de setmana ofereixen una mostra d'arts escèniques, THALIA, que és d'esperar que creí tradició. Podeu descarregar el programa a la web de la coordinadora. Hi trobareu des de clàssics, com l'escola Carles Ibáñez de ballet o Renaixença, a molts grups nous i, encara desconeguts. No us ho perdeu!!!

Lluminàries ciutadanes

Aquesta foto l'he copiat d'una web molt interessant que porta el significatiu títol de: Porca Barcelona. La web que odia visceralmente la campaña ViscaBarcelona. En aquest cas es fa referència a la font que menciona Serrat a la cançó sobre el seu carrer i que 'gràcies' a les obres ha desaparegut. A aquesta web trobareu moltes altres fotografies i comentaris sobre la Barcelona real i força referències al nostre barri i a les seves desgràcies diverses, que sembla que no es volen veure, amb la badoqueria que gastem darrerament davant dels canvis excessius que ens amolla la Casa Gran i el contrast entre les realitats quotidianes i les grans campanyes mediàtiques diverses.

Josep Maria Domènech, un gran actor del barri

El cinema i el teatre són plens de grans secundaris, tan bons com els protagonistes, que de vegades no arriben a tenir la 'gran' oportunitat. Al nostre barri n'hi hagut uns quants, com ara Gabriel Agustí, i és freqüent veure'n d'altres pels nostres carrers. Un d'ells, amb llarga experiència, Josep Maria Domènech, de tradicional nissaga matalassera, que en una ocasió va col·laborar en una xerrada de CERHISEC, per parlar d'aquest ofici, ficant-se a la butxaca tot el públic i desvetllant passions de poble-sequines madures i no tant.

Ara el trobareu fent de pare de Bardem a la pel·lícula de Woody Allen, pel·lícula fluixeta de la qual parlo més en el meu altre blog. Encara hi té una mica de paper, perquè hi trobareu molts bons actors catalans treballant de senzills extres, per cert, cosa que fa una mica d'angúnia. Domènech es menja les escenes on surt, fent de pare-poeta-misantrop. El que no sé és perquè s'ha d'anar a Oviedo per visitar-lo. No li calia sortir a aquesta pel·lícula per parlar-ne, però potser és una bona ocasió, també, ja que Amèrica és Amèrica, ens agradi o no.

La CORAL DAINA i el seu BLOC

La Coral Daina és una entitat del barri dedicada al cant coral, que va néixer i continua tenint la seu a l'escola de les monges del Sortidor. Té un blog on podeu seguir les seves activitats, molt interessant, que acabo d'enllaçar amb aquest. El cant coral ha fet una gran revifalla i són molts els grups que s'hi dediquen. També des de fa molts anys existeix al nostre barri la Coral Infantil Xemeneia Amunt que té la seu al Centre Cívic El Sortidor.

Cuina participativa: Toni Sanz

Em permeto reproduir la fotografia que va publicar l'Avui, ahir, 12 de setembre, del cuiner oficial del nostre barri, pel que fa a dinars populars. Sóc testimoni privilegiat de la qualitat del seu art gastronòmic. Toni Sanz és un personatge molt conegut a la meva petita pàtria, que participa en moltes coses, castells, sarsuela... Per a saber-ne, més, l'Avui d'ahir. Visca el Poble-sec i la seva gent!!!

L'Antiga Vaqueria del Carrer Salvà

Al Cercador de Patrimoni la referència a aquesta antiga vaqueria, que es troba en un edifici de la primera dècada del segle XX, indica que el bonic mosaic es troba molt malmès. Doncs afortunadament, els actuals propietaris, segons tinc entès un grup de joves que es dedica a alguna cosa relacionada amb el cinema o la publicitat, l'han rehabilitat, no tan sols per fora, sinó també per dins, d'una forma intel·ligent i acurada.

Temps enrera hi havia una senyora que amb la neta es dedicava a fer objectes diversos de vímet, era també una activitat artesanal molt bonica.

Crec que aquestes actuacions tan respectuoses amb el patrimoni haurien de tenir un reconeixement per part de tothom. De moment, aquí teniu aquest petit homenatge al meu blog. Si passeu pel davant, observeu amb cura els molts detalls del paisatge i dels personatges holandesos que s'hi representen, val la pena.

El Nido de los Retales: Casa Eulàlia Tarragó

Al carrer de Cabanyes, 47, hi ha una de les cases d’habitatges més boniques del barri. Copio la informació que dóna el Cercador de Patrimoni de l’Ajuntament, d'on també manllevo la fotografia, sobre les seves característiques:

Edifici entre mitgeres, de planta baixa i cinc plantes pis, amb coberta planta i amb tres forats per planta, amb un eix molt marcat. L'edifici presenta elements suficients que el singularitzen dins del Poble Sec. A més, té molts paral·lelismes amb la Casa Llopis Bofill, obra d'Antoni Gallissà (a la cantonada dels carrers València-Bailèn), i d'ell podem destacar una combinació de paraments d'obra vista, pedra i esgrafiats, amb arcs de maó vist a la planta baixa, motius ornamentals esgrafiats als paraments cecs amb un cromatisme similar, balcons amb ceràmica i un element central de coronament cobert a quatre aigües. També cal destacar les diferents solucions de suport dels balcons: mènsules de pedra, cartel·les d'obra vista i baranes de ferro forjat, així com el disseny de les baranes i de les persianes. Tot això representa una unitat formal, singular dins de l'obra de l'autor. Només a la Casa Domènech i Estapà (València, 241) utilitza materials similars però amb una interrelació molt diferent. En conjunt, tot i els anys de diferència entre el projecte d’Antoni Gallissà (1902) i el d'aquest (1911), estem davant d'una de les obres més interessants i singulars del Poble Sec.

Als baixos d’aquesta casa hi va haver durant molts anys una botiga emblemàtica, El Nido de los Retales. L’establiment era gran, profund i fosc, i venia retalls de roba de tot tipus, a molt bon preu. En una època en la qual les dones cosien força a casa i es feien vestits per a elles i la família, aquesta botiga rebia clients de molts indrets.

Aquest comerç s’anunciava per ràdio, amb una melodia molt adient, que no he pogut trobar i que en donava l’adreça. A d’altres pobles i ciutats d’Espanya hi ha botigues amb aquest nom, ignoro si per casualitat o perquè han tingut alguna relació amb la del carrer de Cabanyes.

Quo Vadis, Montjuïc?

El diari La Vanguardia duia, ahir, un article sobre Montjuïc i el seu destí, encara imprevisible. Segons les darreres notícies, la qüestió està en el fet que no se sap si incrementar-ne l’ús urbà, el turisme i el que tot això comporta, o bé potenciar els aspectes naturals. O sigui, que no sé sap què es farà, ni com, ni per què, ni quan ni de quina manera.

Jo crec que ni tan sols la majoria dels ciutadans saben què fer amb la muntanya i amb perill de ser injusta penso, també, que no hi ha un gran amor barceloní per l’indret, que sempre ha estat un lloc de lleure o residència de la gent treballadora i humil.

Fa alguns anys es va iniciar un pla, amb molt de bombo. Quan es van arreglar els jardins Laribal, després d’haver-los deixat malmetre, a la Font del Gat s’hi havia de fer un centre d’interpretació i crec que fins i tot es van fer gestions amb persones lligades al món de la pedagogia. La persona que ho havia de gestionar va durar poc en el càrrec, i no es va parlar gaire del tema, per cert.

A causa d’haver estat zona militar, Montjuïc no és avui una muntanya urbanitzada totalment i conserva el seu perfil tradicional. Però des de l’exposició de 1929 que la construcció i el seu aprofitament, quan ha convingut, no s’ha aturat. Un exemple lamentable és l’actual telefèric.
El Parc d’Atraccions va donar vida a Montjuïc durant un temps, però es va deixar caure fins a extrems inexplicables. No s’hi pot construir de forma privada però els poders municipals han propiciat un gran hotel, el museu Olímpic, el Palau Sant Jordi, tot excessiu i aclaparador. Els xiringuitos actuals no donen el mateix servei que els d’abans, de llarga concessió. També l’emblemàtic restaurant de la Font del Gat es va deixar malmetre a causa d’aquest tema de les concessions. Els diferents restaurantets de després han estat de vida breu i vergonyant. No hi ha comparació entre el servei que ofereix algú que té el negoci com a cosa propia i el que dóna un contractat per poc temps i sense possibilitats de decidir l’orientació comercial.

La qüestió del Castell és també un joc de despropòsits i informacions tendencioses i contradictòries, les festes massives que s’han celebrat responen a una propaganda barata i patxanguera. Ja he parlat del tema en d’altres ocasions, així que no insistiré per no fer-me pesada. També s’ha tergiversat la informació sobre les famoses quatre barres aquestes que si no s’havien tornat a posar era –també- perquè empitjoraven la perspectiva. Fer-ne emblema reivindicatiu em sembla erroni.

Pel que llegia al diari, encara no se sap ben bé per on navega la qüestió. De Central Parc barceloní, com fatxendejava el senyor alcalde d'abans, al pas que anem, res de res. Una hemeroteca sobre el tema faria riure si no fes plorar, pel cúmul de despropòsits i contradiccions que aplegaria.

Però el més lamentable és la manca de resposta i criteri de la ciutadania, la veritat. I això que reconec esforços de millora en l’arranjament d’alguns racons i camins, malgrat que la brutícia s’aplegui en aquells més amagats del públic. Com deia el diari, algunes decisions s’han pres, gairebé, d’amagat. L’estiu és molt propici per endegar atzagaiades urbanístiques mentre ens ventem a l’ombra del para-sol. Llàstima de cementiri, tantes cases adossades com s'hi podrien construir!!!

No era Montmartre, ni abans de la guerra

Fa algunes setmanes vaig trobar, per casualitat, als Encants de Sant Antoni, un llibret de Lluís Capdevila, Barcelona, cor de Catalunya, en el qual fa una sèrie de descripcions literàries, però força realistes de diferents indrets de Barcelona. Ja aleshores s'exagerava la significació d'indrets com el Paral·lel, que amb el temps hem idealitzat encara més. Es comparava amb Montmartre, cosa que al periodista no li sembla massa adient. Vegeu:

El Paral·lel és per als obrers i dels obrers. Montmartre és un barri que riu i viu de tombar-se al llit, cara al sostre. El Paral·lel és un barri que treballa, i sua i va brut. Nosaltres, però, veiem en aquest barri nostre poblat per gent humil una dignitat que no hem vist al barri parisenc.

No, no: el Paral·lel no és alegre. Certament, hi ha quatre o cinc teatres, tres o quatre music-halls, i tavernes, moltes tavernes. Però tot té un llastimós aspecte de barraca, d’encanyissat, de paper pintat, de fira. Tot està cobert de pols, d’una pols negra de carbó, a les proximitats del port, i de pols de carretera quan l’ampla via mor a la plaça d’Espanya.

El color del Paral·lel és el de la pols. La seva olor, l’olor d’oli fregit. Amb aquestes característiques comprendreu que no pot ésser un empori de refinades voluptats...


Lluís Capdevila: Barcelona, cor de Catalunya (1926)

Capdevila va ser escriptor, periodista i noctàmbul. Va escriure llibrets per a sarsueles, el més popular és el de Cançó d'amor i de guerra. Militant de l'esquerra republicana, es va exiliar i va tornar a Barcelona a principis dels setanta, encara que es va establir a Andorra, on va morir el 1980. Aquest llibre és molt interessant perquè descriu molt bé el Paral·lel d'aleshores, les seves zones de barraques a tocar de la Plaça d'Espanya, els seus establiments i les seves mancances.

PARAL·LEL

Paral·lel

Llavor de revolta,
Plomalls, lluentons,
Pecats a la porta,
I trets de canons.

Misèria i tristesa.
La rauxa, al carrer,
I la roba estesa
I un vell carreter.

En la boira espessa
Del cafè concert
El desig s’esquerda
I el miracle es perd.

Monges fugisseres,
Soldats sense nord,
Sotgen les voreres
Pel camí del port.

La pau i la guerra
Als pobres fan mal
I la nit aterra
El crit d’un fanal.

Esclaten les bombes,
Ploren els fusells,
I fan capitombes
Mil actors novells.

La història d’un dia
Es fa eternitat.
S’escapa un tramvia
A l’altra ciutat.

Indrets i camins. Edicions joescric.com

Final de la Festa

Ha acabat la Festa Major i comença l’estiu, sempre una mica ensopit, doncs les botigues tanquen, la gent se’n va i les activitats es redueixen a la mínima expressió.

El balanç de la Festa, em sembla, és positiu. Potser hi ha algunes coses a millorar, com ara la disminució de decibelis i soroll, el respecte a les hores d’acabament de les activitats, el nombre d’activitats per a infants, que aquest any han estat menys que en d'altres ocasions i la implicació dels carrers en l’organització, doncs sembla que alguns dels escenaris van més lligats als bars de l’entorn que no pas als veïns, com passava fa anys. Cal dir que organitzar des dels carrers dóna molta feina, la gent es crema i no hi sol haver un relleu generacional massa dinàmic.

La implicació veïnal es manté en alguns indrets, com ara a la Plaça de Santa Madrona, amb uns organitzadors incombustibles. Malauradament, he pogut assistir a molts pocs actes dels realitzats en aquesta Plaça i m’he perdut coses interessants com ara el Concert de la Banda Municipal o les Havaneres.

Una novetat important ha estat el Concurs de Pintura Ràpida, organitzat per l’Associació d’Artistes Plàstics, que també van organitzar al II Nit de les Arts, a l’estudi ALAS del carrer de Concòrdia, excel·lent, encara que potser faltaven unes quantes cadires per poder seure una estoneta. Fa anys, quan anava a d’altres barris i veia exposicions de pintura dels veïns, trobava a faltar al Poble-sec, que tanta tradició en aquest camp havia tingut, un grup d’artistes, pintors, escultors... Ara ja el tenim i molt actiu.

En resum, una bona Festa, amb activitats de pes com ara el II Festival de Música i Dansa Tradicional. No puc opinar sobre les activitats més sorolloses i dirigides al jovent, perquè no hi entenc i no hi he anat, si algú les vol comentar en el blog complementarien aquestes modestes cròniques.

A les fotografies, una imatge del Recorregut Històric i Literari, que recull l’aturada davant de la casa que fou de la família del pintor Simó Gómez Polo i una imatge del Festival del divendres, amb la Plaça del Sortidor plena de gent.

Festa Major i d'altres històries

Per motius diversos no he pogut fer directament el seguiment dels darrers actes de la Festa Major, però podeu trobar informació sobre els actes realitzats i els propers a l’Agenda de la Coordinadora del Poble-sec.

Vaig criticar que el rètol penjat al Centre Cívic de la Plaça del Sortidor tenia un lleig ‘dessitjem’ amb dues faltes d’ortografia. Doncs, noblesa obliga, he de dir que ja ha estat arranjar, de forma ràpida i efectiva.

Avui a la tarda faig un recorregut històric i literari pel barri, doncs pertanyo a CERHISEC, centre per a la recerca I difusió de la història dels nostres indrets estimats, i ja fa temps que recollia material sobre el tema. És la primera vegada que el faig, així que no sé ben bé quan durarà ni com anirà, depèn de la gent que vingui, de la curiositat i de la paciència dels assistents. No serà molt llarg, el farem pel cor del Poble-sec i deixarem la resta per a propers recorreguts, que tot arribarà.

A la publicació Zona Sec editada amb motiu de la Festa Major que podeu trobar a molts indrets del barri, però també aquí en pdf trobareu moltes informacions interessants i algunes crítiques sobre problemes actuals, com ara la manca d’aparcament que han generat les remodelacions d’alguns carrers, problema agreujat per l’estat actual de les obres de la Plaça de les Navas.

Un altre problema que afecta al veïnat és el soroll, hi trobareu la carta d’una veïna sobre l’estat de la qüestió al carrer de Blai, amb soroll tot l’any i no tan sols per la Festa Major. S’hauria de tenir cura amb tot això. Per una banda es tanquen locals emblemàtics com el Pastís i d’altres que oferien música en viu i per l’altre el soroll al carrer de vegades és insuportable. Tot plegat genera un refús envers aquests actes que pot semblar injust però que és molt comprensible.

Tinc una amiga que viu a Blasco de Garay, damunt mateix de l’escenari muntat. Ja entén que són pocs dies però el soroll és horrorós, la veritat. Un problema que s’hauria de considerar és la moda actual de posar altaveus de so exagerat, tots estem mig sords, i aquest és un problema general del país i de la nostra cultura, perquè fins i tot al cinema et deixen sord quan sona la música.

Quan jo era petita recordo que des de casa meva, a Blasco de Garay, a prop del Paral·lel, a l’estiu, escoltàvem com a l’antic teatre dels Tramvies, al carrer de Borrell, assajava una orquestra i ens adormíem amb el so llunyà i agradable de melodies com ara Siboney, tocades amb cura i ofici. Era una delícia escoltar-los, la veritat. Ja sé que em faig vella però d’allò al xum-pa-xumpa o a la salsa picant hi ha tanta distància que em fa dubtar sobre la bondat de l’evolució cultural en aquest tema.

Ara tenim tendència a l’excés, excés de calefacció, de soroll, d’aire condicionat, de menjar i del que sigui. Recuperem la benvolguda austeritat poble-sequera, sisplau!!!

A la fotografia, la casa del carrer Tapioles cantonada Magalhaes on, segons crec, va viure la família del pintor Simó Gómez Polo i ell hi va tenir el seu estudi, l'estudi per on havia passat molta gent important de l'època (el pianista Vidiella, Verdaguer, Cusachs, Brull). El mateix Joan Brull, un altre pintor, hi va tenir l'estudi més endavant, segons algunes dades que he trobat. El barri va ser un indret amb molts pintors, tradició que ara hem recuperat amb l'Associació d'Artistes Plàstics, crec que val la pena saber-ho i fer-ne difusió. La casa, en el seu origen devia ser una mica diferent, doncs ha sofert moltes reformes. Probablement el nivell del carrer era molt més baix, per dibuixos existents de l'estudi de Gómez. En aquella època, cap a la tercera meitat del XIX, hi havia molt poques cases pels nostres carrers, i sembla que al davant hi havia un bonic xiprerar que va dibuixar Apel·les Mestres, dibuix que potser s'ha perdut, al menys no sé on pot parar. La casa propera, a Tapioles, on hi va haver la Teatreria probablement fos també la indústria familiar dels Pidelaserra, veïns i amics dels Gómez i pares de Marià Pidelaserra, un altre notable pintor.

El pregoner d'enguany, Manel Barceló, va explicar que el seu pare era pintor, per exemple, i tinc notícies sobre el fet que havia donat classes de dibuix en algunes escoles com la del Carme. Hi ha persones que m'han dit que pel barri hi van treballar molts altres pintors coneguts, com Modest Cuixart, però no tinc dades, si algú ho sap i me les fa arribar li agrairé i en faré difusió.

EL PREGÓ DE LA FESTA

PREGÓ DE FESTA MAJOR ( per MANEL BARCELÓ)

Bona nit, autoritats, veïns i veïnes, visitants, amics, amigues,

Jo sóc fill del Poble Sec i ho sóc en el sentit més complert de la paraula. A mi com a molts de la meva generació em van parir a casa i, per tant, la meva primera glopada d’oxigen la vaig prendre en aquest barri. Això va tenir lloc al número divuit del carrer de Magallanes (ara es diu de Magalhaës) el dinou de gener del 1953. (Aquesta dada és per si faig prou mèrits ja sabeu on heu de posar la placa commemorativa). Si li afegim que al meu pare també el van parir a casa seva, al carrer Salvà entre Magalhaes i Elkano, es pot dir que sóc fill i net del Poble Sec i que mon pare i jo a més de pare i fill ja érem veïns abans que jo nasqués. Aquí em vaig criar, vaig fer amics, vaig jugar, sobre tot vaig fer això: vaig fer amics i vaig jugar. I per Sant Joan recollia mobles vells i amagava la llenya a sota la xala i protestava quan venien els “urbanos” i ens fotien el botí. També vaig anar a l’escola, una maleïda escola de nefasta memòria. I quan me’n vaig anar del Poble-sec va ser perquè ja m’havia fet un home i m’havia enamorat. Tot just arrencava la meva carrera d’actor.



Aquest és un barri d’artistes de tota mena, Artistes de varietées, musics, cantants, poetes –el meu pare era pintor- actors: Serrat, Sisa, Herta Frankel, Maties Gimeno, company meu d’escola i fundador de la companyia La Trepa. De petit em fascinaven els artistes de cabaret; perquè eren uns veïns que te’ls trobaves pel carrer, tímids i silenciosos, intentant passar desapercebuts i desprès els veies cridaners i glamourosos maquillats –pintats com portes- prenent un cafè entre funció i funció en un bar a la vora dels teatres. El Poble Sec tenia frontera al Paral·lel i de la part del Llobregat els teatres del Paral·lel eren els nostres teatres: El Molino, el Còmic, el teatre Victòria, l’Apòlo, la bodega Apòlo i a la cantonada les atraccions. El cine Condal que era teatre abans de ser cine i ara torna a ser teatre, el cine Nou amb la seva autèntica pantalla de Cinerama. Si creuaves la frontera, a l’altra banda del Paral·lel prenies una cervesa a la Bohèmia, a la seva terrassa amb cinema a l’aire lliure. Però la frontera que creuàvem més sovint era la muntanya. Tot Montjuïc era nostra des dels patinadors fins al Castell... La nostra infantesa allà esdevenia un paradís de matolls i arbredes, fonts i estanys, teatre Grec a l’abast de la canalla, escultures entre jardins i camins amb rierols que eren els desaigües de les barraques.


Dels amics de llavors conservo la imatge de quan érem criatures, no els veig mai: El Tomaset, el Kelenyo, del Tomaset sé alguna cosa quan em trobo la seva mare que em pregunta per la meva i se’n recorda de quan érem petits i diu que no érem pas tan dolents. Vida de barri. Vida de les arrels. És fàcil enamorar-te de la teva infantesa, però si has nascut i has viscut al Poble Sec, no només és fàcil, és inevitable, imprescindible.


Sovint torno al barri, ha canviat. Ha canviat el paisatge i també els veïns i m’agrada. M’agrada i molt. M’agrada la gent tossuda que reivindica El Molino, la gent vinguda d’arreu del món que es compromet amb el barri, la gent justa i honesta que comparteix les seves costums i arrels amb els nou vinguts i aprenen amb respecte i curiositat de les costums, arrels i esperances de la gent nova, de les noves mirades. Jo us he parlat del passat del Poble Sec, del meu passat, però del futur, del futur de tots plegats en parlareu vosaltres i aquest model de Festa Major és una excel·lent mostra d’un possible avenir; perquè és una Festa que integra, on el subjecte és la relació persona a persona i sumant un més un, la trobada de les diferents cultures. Per tant vull agrair a totes les entitats persones i personalitats, tots els agents que heu fet possible aquest programa de la Festa Major la vostra lliçó. Us agraeixo la Festa i l’honor que m’heu concedit de ser-ne el pregoner.


Autoritats, veïns, veïnes, visitants, amics, amigues, gaudiu de la Festa Major encara que comenci passada per aigua. Visca la Festa Major, visca el Poble Sec.

Música i danses de tot el món

Ahir es va inaugurar el II Festival de Música i Dansa Tradicional, amb un gran èxit de públic. Grups d'Itàlia (Val Resia), Regne Unit (Chippenham Morris) i Sèrbia, bastoners catalans i el magnífic esbart Renaixença, insuperable, a més d'una introducció amb cançons a càrrec d'un grup de les Cotxeres Borrell. A la tarda hi havia hagut revista, a la Sala Apolo, amb Merche Mar i d'altres. I moltes més coses als diferents escenaris: videofòrum, DJ, música caribenya... Em sap greu la poca qualitat de les fotografies, però encara que fossin millors no podrien reflectit tot l'entusiasme i qualitat de l'espectacle.

Concurs de Pintura Ràpida: resultat

M'acaben d'enviar els resultats del concurs de pintura ràpida. El premiat és el tercer per ordre de fila, de Clara Valiño. Jo crec que es va valorar el colorisme, la modernitat i la presència dels grans símbols del barri, Santa Madrona, les Tres Xemeneies...

Els dos primers, excel·lents, han obtingut les dues mencions per part del jurat, i els autors són Josep Bussalleu (el de la Plaça del Setge) i Manuel Quinquilla (Carrer Lleida). Tant de bo hi pugués haver molts més premis, doncs el nivell va ser molt bo. Podeu veure tots els quadres presentats al Centre Cívic del carrer d'Elkano.

Festa Major: informacions

Després de les pluges de dissabte, ahir, diumenge es van poder celebrar els actes de la Festa Major amb sol i una agradable temperatura.

Pel matí vaig poder veure, des del balcó, el pas de la Bicicletada, amb una gran participació.

Més tard es va celebrar la Diada Castellera al Carrer de Blai, amb molta gent i molt d’ambient, els Xerrics d’Olot i els Castellers de Figueres van ser les colles convidades.

A la tarda hi havia sardanes a la Plaça de Santa Madrona, amb una cobla excel·lent de gent molt jove, la RESSÒ.

I, després, el tradicional Concert de Sarsuela a càrrec de La Antorcha, amb Doña Francisquita, (sí, aquella, de por el humo se sabe, donde está el fuego...) tot un clàssic, que va fer posar dempeus el públic assistent, que cada any es més nombrós. A veure si en un futur podem comptar amb un teatre per tal que aquest grup, que tan bona feina fa, no hagi d’anar a representar les sarsueles i les obres de teatre al Poble Nou, per cert! O que hi vaig, però de gira i que les estrenes siguin al nostre barri.

Llàstima també que l’església de Santa Madrona, senyal d'identitat del barri, majestuosa i impressionant, resti tan malmesa, crec que caldria fer un esforç veïnal i de recollida de fons, amb crida urgent a les institucions, per tal de fer-li un arranjament seriós. Afortunadament, veig que estan adobant el campanar. Seria bonic que algun dia pugués esdevenir practicable per a tothom, imagino que la visió del barri des d’allà dalt deu ser magnífica. Fins i tot es podria cobrar per la visita i seria una manera més de recaptar alguna cosa per al manteniment.

Al vespres es passava el documental Argentina, una democracia en peligro, a l’escenari de Margarit-Blai i hi havia ball flamenc al carrer Nou de la Rambla.

Avui, dilluns, actuarà un grup de dansa moderna al carrer Nou i s’inaugurarà una exposició fotogràfica sobre la situació actual a Palestina a l’escenari de Margarit-Blai.

(Si algú em vol enviar cròniques sobre els diferents actes ho pot fer, a l’email indicat, i les aniré publicant al blog).

Primer Diumenge de Festa Major

La Festa Major està en marxa! Llàstima de la pluja, que sempre voldríem que arribés quan ens va bé i que fes moixoni quan destorba.

Ahir hi va haver el concurs de pintura ràpida, amb una participació remarcable i una qualitat excel·lent, en general, amb quadres d’estils molt diferents. Potser estaria bé que més endavant s’intentés que els quadres es pintessin pels carrers, i en alguna zona determinada, veure els pintors i pintores en directe i en acció dóna molt d’ambient al tema i ho he vist fer en d’altres localitats. Per això potser caldria acotar més el tema, és clar, que era molt ampli, Poble-sec i Montjuïc, i que hi hagués molta més participació. Tot arribarà. El que resulta molt bonic és veure els quadres penjats a la petita sala del Centre Cívic d’Elkano, sala que ja s’ha quedat una mica petita per a aquests esdeveniments.

El Correfoc no va poder sortir quan li tocava, per la pluja. Encara, aprofitant la minva de l’aiguat, va poder mostrar la Porta de l’Infern en tota la seva esplendor, encara que no es va poder fer el recorregut previst.

Va tornar a ploure a bots i a barrals, cosa que va foragitar la gent, i Manel Barceló, que, segons m’expliquen va arribar amb el pregó ben remullat i el va haver de tornar a passar en net, no va poder llegir-lo a la Plaça del Sortidor i va haver-ho de fer a dins del Centre Cívic de la mateixa plaça, amb un públic no massa nombrós, però entusiasta. Llàstima, perquè va ser emotiu, magnífic. Barceló va explicar els seus records infantils del barri, on ha nascut i on havia nascut el seu pare: escola de l’època, que s’estimava més no recordar, amics del carrer, focs de Sant Joan amb cerca de llenya, escapades per Montjuïc amb els amics... Però no es va quedar en aquest passat, sinó que va remarcar la vitalitat del present, d’un barri molt diferent d’aquell dels cinquanta i seixanta però també amb molts elements positius i amb un present sorollós i dinàmic. Em va agradar perquè de vegades la nostàlgia no ens deixa veure els elements d’avui que potser algun dia enyorarem sense haver-los valorat prou.

El ball no es va poder fer, llàstima. Avui, diumenge, bicicletada, castellers i, per la tarda sarsuela i/o sardanes, a més de ball flamenc, al vespre i un documental sobre Argentina. No preciso perquè teniu a l’abast el programa detallat aquí.

Música i Dansa Tradicional: Visca la Festa Major!

Avui comença la Festa Major del barri! Hi ha molts actes, diversos i per a tots els gustos, però vull remarcar el II Festival Internacional de Música i Dansa Tradicional, que organitza el Grup Renaixença. Crec que aquest esdeveniment dóna al barri i a la festa una dimensió universal i tan de bo que faci història i es pugui anar celebrant cada dos anys durant molt de temps. Les fotografies són del primer festival, de la Festa de fa dos anys. Ja aniré informant dels actes als quals assisteixi. De moment, aquesta nit, pregó a càrrec del gran actor Manel Barceló, que havia viscut al barri. Recordo que el meu germà va coincidir amb ell a escola, de petit, i que en unes colònies on van anar en aquella època ja va actuar fent riure a tothom a cor què vols. Endavant amb la Festa!!!

El Molino i la Festa

Bé, ja era hora! Han posat la primera pedra del nou Molino i un doll d’antigues vedettes han assistit a l’acte. Que els déus i les muses ens concedeixin salut i ànims per contemplar l’acabament de les obres i gaudir del nou local!!!

Estic prou contenta de com va anar ahir la xerrada sobre Raquel Meller. La petita sala de la biblioteca era plena i em sembla que el públic s’ho va passar prou bé. No estaria malament que l’espectacle que a Madrid s’ha representat amb gran èxit durant tres temporades, sobre l’artista, pugués venir a la nostra ciutat, si no és demanar massa!!! I al Paral·lel, és clar!!!

Ja hi ha el programa de la Festa Major a la xarxa. Molts actes, per a tots els gustos, i algunes novetats, com ara això del concurs de guarniment de balcons, que tant de bo tingui èxit. En continuarem parlant, aquest any s’ha avançat una mica la celebració, cosa que ha generat certa polèmica, potser és millor així per a la participació, encara que ja fa anys que veig molta gent a tots els actes on assisteixo.

Continuarem informant!!!

Raquel Meller, història frívola i no tant frívola

Com molts ja sabeu, formo part d’un grup d’història del barri i cada mes organitzem una xerrada. Aquestes xerrades són de temàtica i tipologia diversa, segons possibilitats. Sempre les fem el darrer dimarts de mes, de dos quarts de vuit a les nou del vespre, a la Biblioteca Francesc Boix, del carrer de Blai (metro Poble-sec).

Aquest mes de juny, el darrer dimarts de mes ha estat el dia de Sant Joan, festiu, i la xerrada s’ha ajornat al proper dimarts, 1 de juliol. La dedicarem a Raquel Meller, gran artista, avui poc coneguda i la faig jo mateixa. No sóc cap experta en cuplet ni en artistes però resulta que per casualitat disposo de dues biografies de Meller, de diferent documentació sobre l'actriu, i també d’una pel·lícula en vídeo, La venenosa, de la qual passarem un fragment.

M’ha motivat a fer la xerrada constatar com n’és avui, de poc coneguda, aquesta cantant i actriu, quan havia estat famosa i homenatjada a bastament. He parlat amb gent jove aquests dies que ni tan sols sabien qui era ni què feia. Jo vaig créixer, de petita, sentint parlar molt dels seus èxits i de la seva vida. Se’n parlava molt bé com a artista però no tant com a persona, doncs tenia un caràcter força difícil. Havia fet pel·lícules mudes, doncs era també una gran actriu, molt expressiva, i amb un atractiu immens. En la seva època va ser lloada per personatges importants com ara Sarah Bernardt i Charlot la va voler contractar per a una pel·lícula, sense èxit, car ella tenia ja un contracte millor. Va treballar a França, a Hollywood. Ella mateixa va mantenir un cert misteri al seu entorn, fins i tot es deia que es trobava en la misèria, de gran, però no era pas així, ni molt menys. Se la pot considerar de la categoria d’una Josephine Baker, però al nostre país s’obliden aviat aquests mites que en d’altres contrades són respectats, recordats i reivindicats.

Avui és gairebé impossible trobar les seves pel·lícules i molt difícil aconseguir discs amb gravacions seves, si no és a través del mercat de segona mà, per internet i encara gràcies. Durant els cinquanta, amb l’èxit de Sarita Montiel, el cuplet va revifar i la mateixa Meller, que va morir el 1962 va criticar durament les interpretacions de Montiel i d’altres cantants d’aleshores. La veritat és que ja de jove deixava como hoja de perejil totes les seves competidores, imitadores i rivals, de les quals deia tot tipus de penjaments, de vegades amb raó i d'altres sense, és clar, que per això era una diva. No va cantar només cuplets sinó també tangos i cançó de diferents gèneres. Amb ella el cuplet va assolir una gran qualitat i va passar a ser, com el tango, un gènere de culte, més enllà del xaronisme que fins aleshores havia dominat el tema. A Madrid s’ha fet, amb gran èxit, aquests darrers mesos, un musical de petit format sobre l’artista, però, malauradament, no ha arribat a Barcelona, de moment.

La història frívola també és història i la història seriosa sovint és molt més frívola del que sembla. Meller va alternar amb personatges d’aleshores, importants, com el mateix Alfons XIII, que la tenia en gran estima, malgrat el seu mal caràcter. Va viure quan no era famosa al carrer Salvà, del Poble-sec, però havia nascut a Tarazona, a l’Aragó, en una família de classe gairebé mitjana que es va trobar amb dificultats i va haver d’emigrar cap a Catalunya. Ella va fer de cosidora, i sembla que va continuar cosint per gust, tota la vida. El seu tarannà responia al tòpic de l’aragonesa tossuda, per cert.

No us n’explico més coses, ja que aleshores no vindríeu a la xerrada... Si us decidiu, hi ha la possibilitat d’endegar un sopar pel barri, després, ep, poca broma.

Un militar pintor, a cavall pel Poble-sec

En diferents ocasions he escrit sobre Simó Gómez, pintor de vida breu i força esbojarrada, malgrat els intents familiars per contenir les seves ànsies bohèmies i arrauxades.

Feliu Elias, gràcies al qual i a un encàrrec que li van fer comptem amb una biografia de Gómez Polo, evoca també els personatges que visitaven el seu estudi i que anaven a fer-hi classes. Costa d’imaginar algú tan indisciplinat com Simó Gómez fent classes serioses, la veritat.

Un d’aquests personatges era Cusach, Josep Cusach i Cusach, o Cusachs, com també he vist escrit. Testimonis orals van explicar a Elias l’arribada força fatxenda de Cusach a l’estudi del Poble-sec, a cavall pels nostres carrers, aleshores amb poques cases i molta pols. Sembla que el pintor era una mica exhibicionista, elegant i presumit, i, bon genet, cosa que li agradava demostrar de forma pràctica.

Cusachs era militar, català, i per casualitat va néixer a Montpeller. Malgrat que va deixar aviat la seva carrera per dedicar-se a la pintura, una part molt important de la seva producció ofereix imatges militars, amb cavalls, batalles, i escenes costumistes i de la vida quotidiana de la tropa i l’oficialitat.

També va pintar quadres més al gust de la burgesia convencional, escenes d’hipòdroms i amazones. L’hipòdrom barceloní va ser durant anys a Can Tunis, en una època d’esplèndida afició al tema i no tan sols pel que feia a les classes benestants, sinó que hi havia entrades a preus més a l’abast del poble. L'escena amb unes dames tan elegants la podeu contemplar al magnífic Museu de Montserrat, que compta amb un fons esplèndid i, encara, poc difós.

Hi ha molts quadres de Cusachs al castell de Montjuïc. El Xiruquero comenta al seu blog els dubtes que té sobre el destí dels fons del castell, ara en perill. Què en faran, de tot plegat? Cusachs té una producció abundant, va ser molt treballador i va fer també cartells publicitaris, il·lustracions per a revistes i els sants per a un llibre sobre la vida militar a Espanya. La pintura realista es troba bandejada del coneixement general de la gent, en l’actualitat, doncs ja es pot pensar si, a més, tracta temes avui tan incorrectes com la milícia, que aleshores era ben considerada i un modus vivendi per a molta gent, com l’església. Les oportunitats laborals eren molt més escasses que en l’actualitat.

Diuen que alguns fons dels quadres de Cusachs van ser pintats pel seu amic Vancells, car ell no era paisatgista, però aquestes informacions són, en algunes biografies, contradictòries, No crec que Vancells li fes tots els fons.

Tota aquella colla de pintors magnífics de l’època són poc coneguts i la seva obra poc reproduïda, mentre molts pintors estrangers, en ocasions de menys categoria, pertanyen al nostra imaginari col·lectiu, de forma ben injusta. Dir que t'agrada més el realisme català que Miró o Dalí pot fer que et bescantin sense manies. Cusachs encara ha tingut sort i podem trobar moltes reproduccions de la seva obra, fins i tot a llocs de la xarxa com la interessant Ciudad de la Pintura. No passa el mateix amb Gómez, per cert. Personalment, crec que gran part de la pintura catalana avantguardista, amb el temps, es considerarà una immensa estafa i una broma cara, la veritat.

Memòries d'una vedette. Antologia (2)

La Vedette m'envia un e-mail i em recorda un comentari que va fer fa temps, sobre el fet inqüestionable que la geganta del barri s'assembla molt a ella, de més jove:

Ja va temps vaig fer constar el que repeteixo en aquesta ocasió per tal que els poble-sequins en siguin conscients. Mirant la geganta del Poble-sec, que m'agrada molt, però que trobo que hauria de caminar més dreta, no sé perquè l'han feta una mica, com tirada cap endavant, echada palante, que diuen en castellà, em vaig adonar que s'assemblava molt a mi en els meus bons anys de vedette barcelonina. S'hauran inspirat en alguna fotografia arnada en blanc i negre, potser? Puc cobrar drets d'imatge, encara? Qui sap, ho preguntaré al meu advocat, encara que em temo que no tinc prou documentació adient a les meves possibilitats reclamatòries. Però sí, era jo, emplomallada i guapíssima, a punt de rebre una joia oculta al darrera del senyor adúlter i benestant que em pretenia, a canvi, això sí, de favors inconfessables, suposo. Ai, quants records!!! Els senyors d'ara ja no regalen tantes coses, més aviat t'enreden per tal que inverteixis en els seus negocis dubtosos...

Molins, molinos, moulins i pajareres

Estic preparant una xerrada per l’1 de juliol sobre Raquel Meller, més endavant ja en donaré més detalls. Raquel Meller té una font dedicada, a tocar de l’Arnau, un monument modest, amb una estàtua que la representa cantant La Violetera. Fa poc uns brètols la van malmetre però l’han tornat a arranjar. Com passa amb tants monuments, molta gent d’avui que passa per l’indret no sap qui és la noia amb el cistellet, no en coneix la importància.

La font es va instal·lar en aquell lloc, durant els seixanta, després de la mort de l'artista, perquè ho va suggerir Ángel Zúñiga, gran periodista especialitzat en el món del teatre i del cinema. Li va semblar el lloc ideal, a tocar de l’Arnau dels grans èxits de l’artista, en el cor del Paral·lel... Poc després, ja el mateix periodista estava penedit de la tria perquè el Paral·lel s’havia convertit en una carretera de coches.

Hi ha hagut alguns intents de fer que el Paral·lel tornés a florir. Tots en debades. Les coses que no floreixen per elles mateixes, per molt bones intencions que hi hagi al darrera, no acaben de reeixir mai del tot. Durant els anys cinquanta el Paral·lel va reprendre una nova i sorollosa prosperitat, amb l’ocupació de la immigració d’aleshores, que va substituir els obrers arrauxats i els burgesets fatxendes dels anys trenta, i amb l'època daurada dels cinemes de barri. El cinema va trobar un bon lloc al Paral·lel i encara els teatres es van mantenir durant anys. Avui en resten, refets, l’Apolo, incombustible, el Victòria, que de tant en tant anima el seu bocí de vorera, el Condal, i res més. Tots a la banda de muntanya, per cert.

L’Arnau cau a trossos, és l’única mostra que queda d’aquells teatres mig barraques de fira, no se sap què passarà amb ell. L’Espanyol, després d’haver passat per èpoques discotequeres diverses, per l’intent d’instal·lar-hi un macro establiment dedicat a l’amor mercenari, (per parlar finament, segons diuen), i d’haver escampat que s’ho quedaria Dagoll Dagom i que la companyia en gestionaria la propietat municipal, ha quedat en silenci i no se’n canta gall ni gallina. El Talia espera la resurrecció de la carn i la vida eterna, la seva figuera malda per sobreviure i potser pagaria la pena, de moment, enderrocar les tanques i endreçar el lloc, que servís al menys com a petita placeta veïnal i ens puguéssim menjar les heroiques figues d'aquest miracle de la botànica barcelonina. A l’indret del Nou hi ha fet un edifici que, algú em va comentar, es destinarà a la tercera edat, s’hauria d'exigir que hi tinguessin preferència d’accés els veïns del barri, com passa als pobles, però he sentit la brama que serà privat o gairebé. La veritat és que no ho sé del cert, tot són rumors i brames.

El Molino ha patit també moltes trifulgues. Tan aviat se’n parla com no se’n parla. Ara, diuen, que finalment s’han solucionat els problemes d’obres, que faran una cosa molt moderna, amb un Bohigas pel mig, que cap al 2010 el tindrem a punt. Ja ho veurem, m’he tornat escèptica i al capdavall acabes desitjant que hi facin alguna cosa, però, sobretot, que deixi de ser un indret brut i abandonat. La placeta del Molino sembla que es dirà de la Bella Dorita. Avui dia es busquen noms de dona per als llocs, per allò de la paritat. La gent gran en direm la plaça del Molino com sempre, però homenatjar les figures de l’espectacle frívol està bé i la Bella Dorita mereix aquest record. Miquel Badenes, dels pocs que va fer un estudi acurat i detallat sobre el Paral·lel es planyia de la manca d'evocacions, en els noms dels carrers, a tants personatges de la faràndula que van esdevenir emblemàtics: Pepito Santpere, Alady... Alady té ara, al menys, una placa a l’Apolo.

Com que la gent, amb els anys i els canvis socials, acabem per oblidar els personatges de tota mena, crec que el millor seria que els famosos puguessin gaudir en vida de la dedicació que es fa d’un carrer o placa al seu nom, però pel que fa al nom de carrers barcelonins sembla que has d’esdevenir difunt per accedir-hi. Jo, de fet, no posaria noms de persones a cap indret, les idees canvien i els noms esdevenen nom de carrer i quan ja ningú no es recorda del tema canvien el nom original del personatge, potser perquè no era prou d’esquerres o prou de dretes o perquè s'ha de posar el nom d'algú 'modern' i de l'antic ningú se'n recorda. A la placeta del Molino li continuaria dient placeta del Molino, encara que probablement algun dia em catalanitzarien el nom, com ha passat amb d’altres i li dirien del ‘Molí’, i potser els historiadors del futur acabarien per deduir que allà hi havia hagut un molí paperer o d’oli o de farina, perquè de vegades la història oficial té paradoxes surrealistes i s'escriu de manera molt estranya. Això de Molino sembla que va ser una espanyolització del Moulin Rouge afrancesat, posats a fer recuperem allò de La Pajarera, que és més humorístic i canallesc.

De fet, el record del Molino està molt mitificat, ni va ser el més agosarat ni el més emblemàtic dels teatres, ni l’edifici era cap meravella destinada a passar a la posteritat, però com que va sobreviure a molts d’altres va guanyar en prestigi retrospectiu. La mateixa gent que no hi anava ni avui hi aniria clama pel seu retorn, però també es creu que li ha passat l’arròs al gènere, cosa que jo no crec, perquè tots els gèneres poden trobar el seu lloc en el present i sales petites que es dediquen a les varietats tenen èxit i públic. I també aquests espectacles itinerants molinencs, amb Merxe Mar i d’altres, que actuen a les festes majors de pobles i barris agraden força. Si la repressió sexual ja no és el que era i ensenyar xixina no excita el personal, que és molt suposar, l’enginy dels autors pot trobar noves fórmules en l’antic context de plomes i vedettes i cançons amb doble sentit. Una mena de Polònia vodevilesca intel·ligent podria resultar exitosa, crec. Res, que hi facin el que vulguin però que ho facin, ja. El problema és que al Poble-sec no hi ha una sala en condicions on puguin actuar els aficionats, aquest és el tema, i no crec que amb la remodelació del Molino això se solucioni, la veritat. Al menys pel que fa als professionals independents i amb poca guita. L'empresa promotora es diu Ocio Puro, jo m'estimaria més un ocio impuro, o un ocio fària, resultarien més adients al tema. També titllen el Molino d'icona, estaria millor que fos una iconya, per molts motius.

Pintors oblidats o gairebé

Simó Gómez va ser un gran pintor realista, mort prematurament als trenta-cinc anys. El seu estudi era al carrer de Tapioles, cantonada Magallanes, una casa que encara hi és i que va fer construir la seva família. Crec, per les dades de les quals disposo, que és aquesta que he retratat. Eren veïns amb els Pidelaserra, i crec que els Pidelaserra devien tenir un taller familiar de tints a la casa, que encara existeix també, on hi va haver després l'acadèmia Balmes i més endavant la Teatreria. Mai no s'hi ha posat cap placa commemorativa a cap de les dues cases, cosa que reivindico. Per l'estudi de Gómez, que després va ocupar el pintor Brull, un altre gran oblidat, hi va passar la flor i la nata de les personalitats de l'època: Verdaguer, Cusachs, Vidiella... Gómez era un artista esbojarrat, autodestructiu, gandul i juerguista. Pot ser que tingués algun problema mental dels que aleshores no es diagnosticaven de forma acurada, per cert.

Tenia un germà, Enric, gravador, que era l'altra cara de la vida, seriós, responsable. La seva relació s'ha comparat a la dels germans Van Gogh. Enric el va sobreviure uns quants anys, va viure el crepuscule de l'art del gravador, emboirat per la fotografia, que en va bandejar la necessitat. Ja gran, sembla que una colla de joves volien recuperar el gravat com a expressió artística, però ell ja no va ser a temps d'oferir-los el seu mestratge. La seva història familiar és fascinant. La seva pintura, realista, es va oblidar amb l'esclat del modernisme i de les avantguardes posteriors. I això que hi va haver a Catalunya un gran i importantíssim nombre de pintors que van animar la migrada vida cultural de l'època, aleshores molt més lligada a la pintura que no pas, per exemple, a la literatura. L'any 1918 la revista Vell i Nou li va dedicar un número secer, que, afortunadament, es pot trobar digitalitzat

aquí.

Feliu Elies en va escriure una biografia, Simó Gómez, la veritable història d'un pintor del Poble Sec, que es pot trobar a la nostra biblioteca, per consultar, ja que no en queden massa exemplars originals. A les llibreries de vell de vegades n'hi ha també algun exemplar i pot ser que, per sort, algú n'espigoli també algun de perdut pel Mercat de Sant Antoni. Tots aquests personatges, immensos, polifacètics, estan, crec, força oblidats o són, pràcticament, desconeguts. Crec, però, que les coses estan canviant i, de fet, al MNAC, que durant anys tenia un parell de quadres del pintor, ara se n'hi poden veure uns quants. Molts, però, són a col·leccions particulars, difícils de poder contemplar en directe. També pagaria la pena dedicar una exposició al gravat i a Enric Gómez Polo. Ignoro si hi ha descendents de la família, Simó va tenir un fill i també una de les germanes en va tenir uns quants. D'altres van morir joves i Enric va romandre conco.

He parlat en moltes ocasions d'aquest pintor, però crec que cal recordar-lo de tant en tant, a veure si els poders públics, municipals i veïnals, li fan l'homenatge que mereix i recorden, així, l'època en la qual el nostre barri,juntament amb el Paral·lel, era anomenat el Montmartre barceloní. Precisament he trobat als encants un llibret de Lluís Capdevila, dels anys vint, que critica aquesta denominació, sobre tot perquè al Paral·lel no li cal copiar res d'enlloc, manifesta. Però aquesta és una altra història i l'explicaré un altre dia.

Un castell polèmic i mal explicat

Pel seu interès i perquè diu coses que avui sembla que no es puguin dir sense perill de ser condemnat a l'ostracisme dels benpensants, transcric d'avui de Gabriel Cardona al diari El País:

El castillo de Montjuïc se levantó con finalidades militares y también sirvió como prisión, igual que todos los castillos del mundo. Sin embargo, las ciudades europeas cuidan y miman sus castillos como parte entrañable de su propia esencia, aunque hayan albergado presos sus mazmorras, disparado cañonazos sus bastiones y rodado cabezas en sus patios.

En cambio, Montjuïc, el castillo de Barcelona, sufre una empecinada campaña de desprestigio, alimentada por el oportunismo y el desconocimiento. Se ataca a la vieja fortaleza como si sus piedras fueran responsables de los disparates de nuestros antepasados y se la inculpa con tres argumentos esenciales: la levantó Felipe V para reprimir Barcelona, sirvió de plataforma al ejército español para bombardear la capital de Cataluña y fue la gran prisión y patíbulo franquista, nada de lo cual es cierto.

Felipe V hizo levantar la Ciutadella con finalidades represivas, pero no Montjuïc, cuyo primer recinto ya se había obrado 43 años antes de que naciera, precisamente durante la Guerra dels Segadors, a fin de que defendiera la ciudad de la amenaza del ejército real del marqués de Los Vélez. Durante la guerra de Sucesión, tuvo Montjuïc guarnición austracista, y el 21 de abril de 1706, la población civil barcelonesa se movilizó para defender su castillo del ataque de los borbónicos. La ampliación, que le dio su actual forma, no comenzó hasta 1751, cuando Felipe V ya llevaba muerto cinco años, y fue una meritoria edificación ilustrada, obra del ingeniero Juan Martín Cermeño, realizada durante los reinados de Fernando VI y Carlos III.

Los cañoneos contra Barcelona desde Montjuïc no fueron obra del odio castellano contra Cataluña, sino del enfrentamiento de dos generales progresistas contra el ala izquierda del progresismo popular, que tenía su feudo en la ciudad. El 3 de diciembre de 1842, Baldomero Espartero hizo bombardear Barcelona para reducir la rebeldía de quienes, poco antes, lo habían llevado al poder. Pero mucho más violento fue el cañoneo ordenado por Joan Prim i Prats, general y diputado progresista por Barcelona, que el 7 de septiembre de 1843 dañó o destruyó 460 edificios.

Tampoco fue el castillo una pieza básica en el aparato represivo de Franco. Durante la Guerra Civil, los republicanos fusilaron en la fortaleza a 37 militares y 21 civiles, y la utilizaron también como prisión. Cuando la guerra terminó, el principal escenario de los fusilamientos franquistas de Barcelona fue el Camp de la Bota y sólo fueron ejecutados en el castillo de Montjuïc el presidente Companys, el general Escobar y cinco mandos de la Guardia Civil. Tampoco fue el principal centro de reclusión barcelonés, sino la Modelo. En la montaña de Montjuïc se habilitaron como prisión dos edificios: el Palacio de las Misiones y el castillo, cuyo número de internos fue siempre muy inferior al de la cárcel.

Todas estas realidades son oscurecidas por falaces argumentos que presentan el castillo como símbolo de pasadas opresiones. Si seguimos por este camino, acabaremos condenando la catedral como expresión del oscurantismo eclesiástico, las atarazanas porque construían galeras de guerra y hasta el monumento a Colón por haber incitado el colonialismo.

El castillo de Montjïc es una joya histórica y arquitectónica, que contiene colecciones inapreciables. Entre ellas, numerosas piezas reunidas por Frederic Marès en todo el mundo, pistolas de Ripoll, cañones de la histórica fundición de Barcelona y la mejor muestra mundial de armas portátiles de la guerra civil de 1936-1939. Sin embargo, ya los primeros cañones han sido transportados a Madrid, porque eran símbolos del militarismo y el españolismo. A este paso, veo tomando el mismo camino al Cristo de Lepanto y los cuadros de Fortuny, por ser iconos del militarismo contra el Tercer Mundo, y las colecciones de Montjuïc pueden acabar instaladas en Zaragoza, donde ya tienen valedores esperando la oportunidad. Perder es siempre fácil. Recuperar puede ser imposible. A la pelea para rescatar los papeles de Salamanca puede suceder, dentro de un tiempo, la trifulca para recuperar las colecciones de Montjuïc.

Gabriel Cardona es historiador.

Montjuïc (1)

L'Ermita de Santa Madrona, propera al MNAC, és l'única que ens queda de les moltes capelles i ermites que hi va haver a Montjuïc. La data de construcció, indicada a la llinda, és el 1734, i es troba al lloc d'una altra, més antiga. La parròquia de Santa Madrona, del nostre barri, hi celebra cada any un aplec que, afortunadament, ha experimentat durant els darrers anys un revifament remarcable, convertint-se en una festa important del Poble-sec. Actualment es troba en terrenys del Palauet Albéniz, encara que s'hi pot accedir en diades assenyalades, com ara la de l'aplec. La resta de l'any s'ha de veure des de l'exterior, ja que hi ha una reixa que la protegeix.

Santa Madrona és copatrona de Barcelona i durant segles el seu culte va tenir molta importància. Se li acostumava a demanar pluja, cosa que sempre va bé de saber. El nom de Madrona havia estat molt popular a Barcelona i també a la resta de Catalunya, on podem trobar moltes altres ermites dedicades a la santa. A la literatura popular catalana dels darrers segles acostuma a sortir-hi alguna Madrona. Més enllà de creences de tipus religiós, crec que el nostre barri hauria de conservar les tradicions referides a santa Madrona, i fins i tot, potser, recuperar-ne algunes, com ara la 'festa de les pelegrines', durant la qual les noies joves, vestides de pelegrina, anaven a presumir, des de l'ermita fins a la ciutat i que recullen testimonis com el del Baró de Maldà, que es veu que hi gaudia d'allò, més contemplant les noies maques.

En uns versos sobre Montjuïc, Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona, recull aquesta festa:

Aquella Madrona insigne / Que en sa jornada feliç,/ En processó numerosa/ Tota aquella ciutat ix.
Tanta bella pelegrina/ mostrant lo peu de marfil/ i prenent los cabells negres/ amb roses i gessamins

Memòries d'una vedette. Antologia (1)

Fa algun temps vaig establir contacte amb Na Margalida Gotié Kasaseka, la dama de les Satalies, que va desfilar pels viaranys bloguístics durant uns quants mesos, sota el pseudònim de La Vedette, i senyorejant un blog emblemàtic que va batejar com: Memòries d’una Vedette a l’Atur.

Veïna del Poble-sec, com jo mateixa, la tal Margalida sembla que s'ha cansat de lluitar per l’obertura del Molino i per la difusió de les seves idees arrauxades, i que ha abandonat la seva contribució frívola a la catosfera nostrada. En filustrar que jo he modernitzat el meu blog i ja que en d’altres temps vaig comptar amb les seves visites intermitents al Balcó del Poble-sec, per qüestions de paisanatge i militància poble-sequina, em fa arribar un e-mail i em demana, per favor, si em vull cuidar d’ara endavant de gestionar els seus missatges, així com de recuperar els anteriors. Qui pot dir que no a una artista?

Vegin:

Una servidora, Margalida Gotié i Kasasseka, filla de català i finesa, vedette del Molino a l'atur i escriptora sense èxit de novel·les romàntiques situades en un to imprecís entre el rosa i el verd, inicià fa ja un parell d’anys una aventura informàtica, sense precedents en la seva biografia vital. Fets dramàtics de la meva vida infantil i juvenil, que quan tingui més confiança li explicaré, van fer, com vostè sap, que m'hagués de dedicar al teiatru de patacada i a d'altres activitats de caire més pecaminós, que no vull esmentar amb claredat, car corren temps dolents per al gremi de la meva segona ocupació.

Amb el Molino tancat, amb la tele amb pelis verdes en horari infantil, amb un món tan laic i light pel que fa als pecats de la carn, i amb massa anys per dedicar-me a afers convergents i/o socialitzants, que tants punts de tacte i contacte tenen amb la meva vida professional, què em resta? Doncs ben poca cosa, llevat del pis del Poble-sec que em va regalar un futbolista de segona regional, vidu i solitari, i quatre rals a la Caixa de Pensions, rampoines d'un temps més esponerós.

Des de la meva solitud vital, després d'haver fet un curset d'informàtica al Centre Cívic de la Plaça del Sortidor, iniciada en això de les bitàcoles o blogs pel professor del curset, un senyor retirat de bon veure i amb cultura en tot això modern de les com-putadores, em vaig decidir a perdre la virginitat... informàtica, i a abocar els meus pensaments, records, desitjos i falusofies en qualcun raconet del món eteri de les xarxes virtuals, que no virtuoses.

Esperava continuar, ser més constant en aquesta activitat que en els meus amors pasats. Recordo que en el meu primer post vaig esmentar una estrofa que cantava la Sardá en unes sèries antigues de la tele, una estrofa que arribava al voraviu de la meva ànima, car reflectia la meva situació, que mai no he volgut comentar en profunditat:

Quan es treia les calces/ amb el cor ple de pena/ i la gent comentava/ serà rosa o morena...


Doncs, la veritat, em vaig desinflar, però em sap greu no recuperar la meva antologia bloguística, tan personal i no continuar en contacte i tacte amb el meu públic. Vostè, senyora del Balcó, ha fet una crida a la participació en el seu blog renovat. Una servidora de vostè, que ja no està per a massa renovacions ni liftings hores d’ara, li vol demanar un favor: Vol tenir cura de recuperar les meves antigues aportacions així com donar a conèixer les noves, si és que m’inspiro el suficient per a continuar amb el conreu de la meva profunda literatura d’arrels populars?

A reveure, que deia Voltaire, tanca la porta que fa aire i fins la propera. Li estaré eternament agraïda i en cas de renovació del Molino i si s’esdevé que a una servidora li donen alguna feina estable en el remodelat establiment del futur, li prometo regalar-li un cop pel trimestre, a tot estirar, un parell d’entrades de llotja preferent, lliuresd’impostos, per tal que porti el seu promès, espòs o el que sigui, a gaudir de l’espectacle.


Margalida Gotié, la dama de les Satalies