QUAN EL BARRI SEMBLAVA MONTMARTRE...

Amb aquesta mania de comparar que tenim els humans, durant un temps el Poble-sec i el Paral·lel van ser comparats a Montmartre, pel gran nombre d'estudis de pintors que hi convergien. També la nostra avinguda ha estat relacionada amb Broadway. Totes aquestes odioses comparacions el que fan és fer minvar la personalitat dels nostres indrets i, al capdavall, plànyer que no hagin arribat a ser el que havien estat o el que podien haver estat, en lloc de valorar el que van ser, malgrat el context.

Aquests dies m'han arribat dues bones notícies a l'entorn de dos dels pintors més remarcables relacionats amb el nostre barri. Sobre Simó Gómez he escrit en moltes ocasions i vaig dedicar una entrada al blog al seu quadre Viva la Pepa. Doncs ahir mateix la premsa es feia ressò de què el quadre Viva la Pepa havia estat donat per la família del seu darrer propietari, Jaume Doménch Trinxant, al Museu de Montserrat. Doménech el va comprar a la Sala Vayreda el 1982, segons les informacions que aquests dies s'han publicitat.

Fa uns dies un amable comentarista que firmava com Spínola ja em va explicar, en un comentari a la meva entrada al blog, a l'entorn del quadre, que es trobava a Montserrat. Es considera aquesta una de les pintures més notables de l'artista, a causa de les seves dimensions i pel fet de què va ser una de les darreres, tot i que això és matisable. Però el valor també és documental, ens mostra gent de l'entorn del pintor, la noia que toca el pandero era una gitana blanca, que era com es denominava aleshores el mestissatge pertinent, i que havia fet de model del pintor en d'altres ocasions.

Feliu Elies va escriure una interessant biografia del pintor, per encàrrec, l'any 1923, i pràcticament la totalitat d'informacions que aquests dies s'han reproduït a la premsa provenen d'aquest llibre, un document molt interessant ja que més enllà de la vida del pintor ens reflecteix com era el nostre barri en aquells anys. Gómez, de caràcter estrany i a qui avui potser diagnosticarien amb algun problema de conducta o amb una bipolaritat, tot i que sí que en algun lloc es fa referència a una epilepsia, va morir jove, als trenta-cinc anys, en part a causa de la vida desordenada que duia, malgrat els esforços familiars per tenir-ne cura i fer-lo llaurar dret. 

La família i els amics eren conscients de la seva genialitat, molta gent de pes va passar per l'estudi del pintor, situat al capdemunt del carrer de Tapioles, pianistes com Vidiella, escriptors com Verdaguer i un munt d'artistes diversos. La casa on es trobava encara es conserva, amb moltes modificacions, però ni allà ni a la bonica torre on va viure un seu alumne, el pintor Brull, hi han posat fins ara cap referència que els recordi. També va viure al nostre barri Marià Pidelaserra, la família del qual va tenir una gran amistat amb la de Gómez, i que crec, pels indicis recollits, que havia tingut la llar o al taller a l'edifici on més endavant hi va haver l'Académia Balmes. Com veieu, tenim prou elements per definir tot un itinerari artístic poble-sequí.

Malauradament, aquest quadre i l'obra del pintor pertanyen a l'època del realisme, menystinguda durant dècades per les noves tendències pictòriques, fins extrems que fan angúnia. Tan sols cal pensar en com entomaven el modernisme, avui tan mitificat i restaurat, els noucentistes i els seus hereus. Això de la cultura és ben bé com la borsa, tot puja i baixa segons les idees dels qui remenen les cireres.

Tímidament, en alguna ocasió, museus com el MNAC han repassat el període realista, però com que sempre ens hem d'emmirallar en els francesos, el ganxo de l'exposició més recent va fer més aviat esment de Corot i d'altres, com si el gran Martí Alsina o el mateix Gómez fossin una mena de secundaris de luxe i poca cosa més. Fa uns quants anys vam redescobrir Borrell del Caso gràcies a què en una exposició als Estats Units, a l'entorn dels jocs visuals i el trompe l'oeil es va triar com a portada del catàleg un quadre seu! 

El discurs actual de les exposicions del MNAC tampoc no ajuda a reforçar el coneixement d'aquests pintors, però en això hi compten molt les modes expositives i els discursos que toquen en cada moment. Una part de l'obra del pintor Gómez, lliurada per la família, deu dormir com l'arpa de Bécquer, a les interessants profunditats dels fons museístics ocults. El Museu de Montserrat aplega un fons impressionant pel que fa al realisme, gràcies a importants donacions, però les modes actuals i les promocions semblen tenir tirada a incrementar el fons avantguardista, faltaria més. 

Bé, ens caldrà anar a Montserrat, doncs, i contemplar aquesta gent del nostre barri fent gresca, una gresca una mica trista, malgrat que el pintor, segons alguns testimonis que n'havien sentit parlar als seus avantpassats, eran un juerguista impenitent que passava les nits a l'antic Asiàtic o al Casino Hortalense, i en ocasions encara feia una escapada travessant la muralla, cap a una Barcelona que aleshores era petita, fosca i llunyana. Aquesta noia que ocupa el centre del quadre podria ser una avantpassada de la gent que més endavant va retratar literàriament Vallmitjana, de forma magistral. 

Per una altra banda m'ha arribat també una sorpresa, una bosseta de roba amb una imatge del pintor Brull, d'un verkami en el qual vaig participar modestament, destinat a fomentar la catalogació de l'obra del pintor, en format digital. Podeu veure'n els resultats aquí.  Brull està generant un cert interès més acurat en aquests darrers temps tot i que encara és poc conegut, en general. 

Els nois del quadre van ser deixebles de Gómez, i també van pintar, amb millor o pitjor fortuna: Cristobal Alandís o Alandi, el primer per l'esquerra. Al seu costat Francisco o Francesc Gómez Soler, il·lustrador important que va fer les làmines d'una de les primeres edicions de La Regenta. Després trobem un jove Joan Brull, el gran pintor que anys després va ocupar l'estudi de Gómez i que va viure en una torreta que encara existeix a la part alta del barri. I finalment, a Josep Passos, gran ninotaire. 

De les noies no en sabem el nom, més enllà de què eren gitanes del barri, models dels pintors i companyes de les seves modestes gresques. Intueixo que podem trobar-nos davant de mares o àvies de les protagonistes de les obres de Vallmitjana, qui sap. En tot cas, ens caldrà anar a Montserrat, a fer un homenatge al nostre pintor més emblemàtic.

PROPERA XERRADA DE CERHISEC: RECORDANT NÚRIA BOIX, GERMANA DE FRANCESC BOIX

El 15 de setembre de 2001 els va inaugurar la biblioteca del nostre barri, en un edifici que havia estat escola professional religiosa de nois, a finals del segle XIX,  i el qual, al llarg de la història, s'havia destinat a usos diversos segons les atzaroses circumstàncies socials i polítiques patides al nostre país.

En triar el nom de la biblioteca CERHISEC va suggerir el de Francesc Boix, un personatge de vida breu, presoner a Mauthausen, fotògraf, l'únic espanyol que va declarar en el Judici de Nuremberg, tot i que ho va haver de fer en francès, que havia estat oblidat durant anys i que havia viscut molt a prop de l'edifici, al carrer Margarit, on avui una placa el recorda, tot i que en la placa, curiosament, no es menciona la seva militància comunista. Montserrat Roig va ser la primera en mencionar-lo, en el seu llibre sobre els camps nazis, tot i que en ocasions el confon amb una altra persona amb el mateix nom. 

En aquella època s'havia començat a difondre la biografia de Boix i per la televisió havien emès un interessant reportatge, el primer que va contribuir a donar a conèixer de forma més generalitzada la vida de Boix, obra de Llorenç Soler, del 2000, Francisco Boix, un fotógrafo en el infierno. Més endavant es van realitzar publicacions diverses a l'entorn de Boix. Fa poc temps es van recuperar unes fotografies atribuïdes a Boix, avui a l'Arxiu Nacional de Catalunya i consultables online.

Amb motiu de la inauguració de la Biblioteca es va conseguir contactar amb una germana de Boix que vivia a Mèxic, Núria, i CERHISEC la va entrevistar. D'aquella entrevista en conservem una filmació que es passarà el dimarts, en la darrera xerrada del 2016.  Les persones que van entrevistar la germana de Boix en comentaran detalls diversos. 

L'ajuntament va acceptar la proposta de CERHISEC i a causa del nom triat la nostra biblioteca s'ha especialitzat en el tema de la cultura de la pau i de l'estudi de les guerres recents i els camps de concentració i extermini, ja que no es pot treballar a fons per la pau si no es coneix la guerra, els fets que la motiven i les tragèdies que provoquen. Malauradament és aquest un tema que sempre està vigent, en algun lloc del planeta.

Aquí podeu veure l'article de Permanyer, publicat a La Vanguardia, amb motiu de la inauguració de la Biblioteca i a Núria Boix, entre els assistents a l'acte. Boix va treballar com a periodista pel diari comunista L'Humanité, a París, després de la guerra i fins l'any 1951, quan va morir. Estava malalt a causa de les condicions de l'estada al camp i sembla que no tenia un interès excessiu en tenir cura de la seva salut, si això limitava la seva activitat. Va anar a la guerra voluntari, amb setze anys, i va morir quan en tenia trenta-un.

Així que, ja ho sabeu, us esperem el proper dimarts, a les set del vespre, a la Biblioteca del barri.

EVOCACIONS DE L'ANTIC PARAL·LEL: ALADY

Avui toca xerrada de CERHISEC ja que és darrer dimarts de mes. Ens trobarem, com sempre, a la nostra estimada Biblioteca i evocarem la figura d'ALADY, algú de qui el nostre erudit local, Miquel Badenas, va dir que era L'últim rei del Paral·lel. Amb aquest títol he promocionat la xerrada. 

M'ha estat relativament fàcil trobar informació, tinc la biografia que va escriure el senyor Badenas i també el llibre de memòries de l'artista, que, de fet, és un recull d'anècdotes divertides i evocadores. I a la xarxa es pot trobar, així mateix, molta informació sobre aspectes diversos, com ara les pel·lícules en les quals va intervenir.

M'ho he passat molt bé preparant aquesta xerrada ja que la vida professional d'aquest artista inclassificable, més aviat el que avui en diríem un showman, es creua amb tot un estol de gent del món de l'espectacle d'abans i de després de la guerra, gent fascinant, cadascú dels quals mereixeria un llibre aprofundit o una sèrie de televisió, i he constatat la continuïtat dels espectacles que s'oferien al Paral·lel, fins ben bé els anys seixanta. Alady no va morir molt gran pels paràmetres actuals però va començar a treballar molt jove. Amb ell va morir tota una època encara que no ens n'adonéssim, aleshores.

En les seves memòries, escrites l'any 1965, tres anys abans de morir, una data en la qual sí que les tendències d'oci començaven a canviar de forma evident, escriu que el que queda que recordi el temps passat és ja, tan sols, el Molino. El Molino i els seus espectacles tradicionals es van convertir en una relíquia. Avui, per sort, el teatre ha revifat, però ja no pot ser el que havia estat car el temps passa i tot canvia i nosaltres i la nostra mentalitat, també.

Alady, pocs anys abans de morir, es va voler retratar davant del pati de butaques del Còmic, un magnífic teatre que s'anava a enderrocar de forma imminent. Aquesta fotografia la va encarregar en gran i la tenia penjada en un lloc visible de casa seva. Segons explica Miquel Badenas, el quadre amb aquella imatge va protagonitzar uns estranys fenòmens que no explicaré aquí per no desvetllar un dels enigmes de la biografia de l'actor.

Expliquen que hauria pogut fer les amèriques, però no va voler anar tan lluny. La gent de la meva edat el recordem ja madur, i el recordem també per la seva participació a la ràdio, a programes diversos, com ara l'emblemàtic i imprescindible Radioscope de Salvador Escamilla, fent els seus acudits innocents, amb els quals rèiem a cor què vols aleshores, com ara el d'aquell senyor que es deia Agapito i en catalanitzar el seu nom es va haver de dir Facixiulet, un acudit que aquests dies m'ha recordat el meu germà. O entonant allò de la Rambla, la Rambla, que ja era una mena de falca habitual.

Durant un temps es va dir que li dedicarien un carrer, un carrer d'aquest que van a parar al Paral·lel des del Poble-sec, però la cosa no va reeixir i encara bo que es va posar una placa a l'edifici de l'Apolo refet, en el ja llunyà 2003. Ah, aquell Paral·lel, una paraula que em sona tan estranya com això de facixiulet, he de dir que jo continuaré dient-ne Paralelo en la intimitat...

QUAN LA TROBADA JA ÉS HISTÒRIA...

Ja va arribar i va passar, com tot a la vida, la trobada d'Amics del Poble-sec. Hi ha gent que té tirada a bescantar les xarxes socials però jo els trobo moltes virtuts i pocs defectes. Sense facebook, sense internet, no s'hauria endegat un acte com el de dissabte, entranyable, inoblidable i que va deixar tothom amb ganes de repetir-lo. Vam trobar amics i amigues, vam conèixer gent que no coneixíem, vam posar noms a aquestes persones que veus fa anys pels carrers del barri però que no has arribat a conèixer i vam passar una tarda de dissabte entranyable. El més impressionant era la diversitat de gent, quan et trobes per algun motiu concret coincideixes en alguns interessos determinats, esport, literatura, fins i tot creences religioses, per exemple. 

Però dissabte vam poder comprovar com és el barri, divers, tolerant, estimat i recordat per aquells que n'han marxat, alguns dels quals van fer un llarg camí per poder ser entre nosaltres. Poca cosa més puc afegir, al facebook hi ha moltes més fotografies i comentaris. Res de tot plegat no hauria estat possible sense un equip de gent que ho va tirar endavant però fins i tot per a fer equip fa falta algú que tingui carisma i empenta i paciència, car altres intents de trobades no havien acabat de reeixir per motius diversos. En Jaume Girbés tenia experiència en aquesta mena de convocatòries i va aconseguir aplegar al Sortidor molta gent il·lusionada amb la trobada. 

Reprodueixo aquí el seu discurs de benvinguda, crec que us agradarà recuperar-lo, rellegir-lo i, al mateix temps, en quedarà constància en aquest blog dedicat al barri:

Bona tarda amics, permeteu-me que en primer lloc, doni les gràcies a Jordi Goñi, la persona que ha gestionat, amb el Centre Cívic, la utilització de la Sala Gran.

Donar les gràcies a la direcció del Centre Cívic El Sortidor, per les facilitats que ens ha donat, al reconèixens com a grup vinculat fortament a aquest barri.

El meu agraïment als administradors del Grup, Joan Jutglar i Paco Discomix, al moderador Alberto Wonder, a tots ells per la seva paciència amb mi, i també per la seva aportació estimable a aquesta II Trobada de Amics del Poble Sec.

Gratitud a Júlia Costa, Jordi Goñi i Jordi Artigas per haver acceptat la invitació de ser oradors aquesta tarda. Segur que us delectaran amb els seus arguments, traçant camins sobre el passat, present i futur del nostre barri.

Gràcies a tots aquells que heu un esforç superior, per estar aquesta tarda amb nosaltres, fent molts quilòmetres, modificant les vostres agendes, adaptant la vostre jornada.

Companys, amics, família del Poble Sec, avui celebrem la segona trobada del Grup. Vaig iniciar aquest projecte en el mes d'octubre i ho vaig fer per complaure tots aquells que, per diverses raons, no podien reunir-se en un dia feiner.

La proposta de seguida va tenir el vostre suport i en tot moment m'he sentit abrigat per vosaltres. 

Vaig pretendre que entre tots els interessats, poguéssim establir les preferències personals que mes ens interessaven, va guanyar un dissabte, del mes de novembre i en horari de tarda, i aquí estem . 

Amics, un dia del mes de juliol d'aquest passat i calorós estiu, una amiga de velles batalles, Olga Ruiz, em va incorporar en aquest Grup, d'aquest esdeveniment han passat 3 mesos, 19 dies i 7 hores.

Vaig entrar al Grup, amb la mateixa timidesa que t'expresses en una primera cita amorosa, nerviós, pols accelerat i vergonya visible a la cara.

Vaig acariciar el teclat amb els meus dits, recorrent lentament totes les seves tecles, buscant dolçament entre les lletres, aquelles que poguessin expressar millor la meva emoció, mirant una i altra vegada el teclat amb vacil·lació.

Al final, vaig poder traspassar el meu atordiment inicial i començar a destil·lar records de la meva infantesa.

Les paraules sortien alegres de les capsetes de la meva memòria, s'obrien una darrere de l'altra, ensenyaven el seu contingut, les seves riqueses, els seus amagats tresors, les cobejades fortunes.

Algunes es resistien a mostrar els seus encants, vençudes pels seus forrellats, bloquejades per al gaudi del tacte, la vista i potser de l'olfacte.

Passades unes hores, vosaltres, amics del Poble Sec, amb els vostres escrits i fotografies, em vau donar les claus per anar obrint cadascuna d'elles i com tractant-se d'un ressort tensat, en quedar alliberats aquests compartiments, van saltar a l'aire les joies del meu passat, del nostre passat i una pluja fina de tendreses, va anar calant la meva roba, fins arribar al meu cor.

El pas de la vida et permet anar avaluant, comparant, els vells anys de la nostra infantesa, en fer aquest exercici, solem fer-lo de forma tramposa, perquè la nostra memòria reté tan sols els millors moments, els estel·lars.

Quan agafats per les mans protectores dels nostres pares, iniciàvem la nostra via vital i ho fèiem, pels costeruts carrers del nostre barri, trepitjant les desordenades llambordes que ens conduïen a la nostra muntanya i des de tan privilegiada terrassa, vèiem el trencar de les ones del mar .

Poble Sec, mar, xemeneies, barraques, figueres, carros, fogueres, petards, dansa pagana de fum i espurnes, somnis que s'elevaven al firmament, en les nits de Sant Joan.

Poble Sec, homes i dones, caminant apressades en hores primerenques pels seus carrers a la recerca del tramvia que els pogués acostar al taller, a la fàbrica, a l'oficina, potser en un matí plujós, escoltant el so alarmant de les sirenes del port advertint del perill de la boira.

Poble Sec, música que s'escapava pels plecs de finestres amb reixes i portes tancades a les mirades indiscretes en teatres i cabarets. Sons que arribaven a les nostres oïdes, transportant-nos a un món de lluentons, rialles, ball, picardies, que els nostres innocents sentits ja intuïen.

Poble Sec, col·legi de nou a dotze i de tres a sis, bata a ratlles, al matí hissat de banderes, el “Cara el sol” i la llet en pols, després síl·labes directes, inverses, mixtes, diftongs, triftong, verbs i conjuncions.

Distingint la geografia natural i la humana, els pobles, la província, el partit judicial, el relleu, vessants, conques, rius, planes, serralades, regions. 

Animals vertebrats i invertrebats, domèstic, salvatges, mamífers, remugants, crustacis, mol·luscs, insectes. 

I acabant la jornada tots en formació, baixada de banderes i el cant del ”Prieta las filas, recias marciales” 

De tornada a casa memoritzant a Campoamor:

“Dice el triste en su agonia,

entre soplar y soplar:

¡Madre mia, madre mía, 

como alivia el suspirar!

Y es que, en sus entrañas zumba

la voz que apagó la tumba, 

voz que pese al mundo entero, 

siempre se oirá el corazón

del gaitero, 

del gaitero de Gijon.”

Poble Sec, i per berenar, pa amb oli, en les ones emetent Ama Rosa o Elena Francis en ràdio Barcelona.

Deures completats i corrent, baixant, saltant els graons del nostre habitatge en recerca del carrer, la nostra segona llar.

Jocs de xapes i construcció de patinets amb dues taules, un passador i coixinets de boles. Compra d'un metre de ganxos de cortines, a la ferreteria del carrer Salva, munició de guerra, inconscientment brutal, en els enfrontaments entre carrers rivals.

I allà, amiga meva estaves tu, veient des del balcó de casa teva, com ens apallissaven crescuts en la malaptesa, dels nostres anys mossos.

I tu, amic ara assegut davant meu, amb el somriure de festa als llavis, recordes amb enyorança, aquell temps en què vam ser capitans del carrer.

Sí, el temps passa ràpidament, com una bufada, com un sospir, els anys es van apoderant de nosaltres, a poc a poc en silenci, amb nocturnitat.

Entre dues fotografies amb prou feines ho notem, però quan visionem la tercera ja estem sentenciats, percebent el cruel canvi.

La velocitat de creuer i la manca de temps, ens ha permès accelerar les màquines i situar-nos al dia d’avui, 19 de novembre de 2016, Centre Cívic El Sortidor.

Amics, en una societat que té tendència a mirar-se el melic, contemplar el dit que assenyala i no el contingut que ens indica, en la qual, se sol fer bandera de l'individualisme, apareix, un dia qualsevol del calendari, una resposta lluminosa a tants somnis inacabats, a desitjos perduts, en els laberints de les nostres vides. Sorgeix el Grup, el nostre, emergeix amb tota la seva força i fa brollar en tan sols un any un jardí de mil flors.

I ens convida a reunir-nos cada dia davant de la pantalla de l'ordinador o del mòbil, amb salutacións matutínes o nocturnes d'Alberto, Juan, Anna, Rosa, Elisabeth, Enric, Maria, Mercedes, Conchi, Marisa, Pepita, Jordi, Júlia, Pepa, Verònica, Montserrat, Pilar, Lluisa, Ana Maria, Concha, Laura, Mercè, Toni, Jose, Glòria, Miquel, Rafael, Carme, Berta, Roberto i de molts mes, em disculpareu que no els citi tots. I després de la salutació virtual ens sentim acompanyats en el recorregut del nostre particular viatge. Viatge que es va iniciar al port del nostre barri i finalitzarà pels carrers concorreguts de Poble Sec.

Avui, amics, estem celebrant la nostre segona trobada, heu estat molt generosos de despullar-vos de les vostres màscares de perfil de Facebook, valents d'ensenyar el vostre rostre real, de lluir en la vostra cara recorreguts, experiències, alegries, tristeses. Reflectint en els solcs de la vostra pell certificats de vivències que, segur, han enriquit el vostre esperit.

Amics, ara ve el millor, compartirem compromisos, caminarem junts, ens donarem les mans fraternalment, regarem diàriament el jardí de la nostra amistat, plorarem i riurem, ens abraçarem sota els fanals d'aquesta o una altra plaça i per als que més ens estimem, rematarem el dia d’avui, amb un petó.

Companys, amics, família del Poble Sec, el meu reconeixement més profund per a tots vosaltres, vostra fidelitat em complau, vostra fortalesa em satisfà, vostra lleialtat m'enorgulleix, vostre afecte em fa feliç, vostra fermesa em recompensa, i vostra amistat m’emociona.

Desitjo que el vostres deus us acompanyin en el vostre camí i que aquest sigui llarg i feliç. 

Si em permeteu la llicència, 'Ustedes son Formidables'. 

Moltes gràcies per la vostra atenció

Barcelona, 19 novembre 2016.

JOAN MANUEL SERRAT, EL BARRI I EL SOPAR D'ENTITATS

Aquest cap de setmana puc ben dir que és poble-sequi a tope. Ahir a la nit vam celebrar el Sopar de les Entitats, organitzat per la Coordinadora, i avui hi ha la gran trobada, generada a partir d'un grup de facebook, que també serà al Centre Cívic del Sortidor, com el sopar d'ahir. Meditava aquests dies en els molts sopars veïnals del passat recent. 

En un temps en el qual lligàvem els gossos amb llangonisses, l'ajuntament pagava a dues persones de cada entitat un menú a l'Hotel Apolo amb motiu de la Mostra d'Entitats. Més endavant pagava un catèring, aleshores ja es va començar a fer la celebració al Centre Cívic. En una ocasió va venir per allà fins i tot l'alcalde Clos, que va dir quatre bajanades demostrant que coneixia ben poc el barri. Clos va ser un alcalde gairebé humorístic. En un monòleg de Capri que s'esdevé en una celebració local l'actor deia: aqui teniu l'alcalde que us dirà quatre tonteries. Per a la història d'aquells sopars i per a l'origen dels actuals premis que atorga la Coordinadora us remeto al comentari que l'amic Amadeu Quintana ha penjat en aquest blog i que matisa el tema ja que jo no el recordava amb exactitud.

En els parlaments oficials es fa difícil defugir les tonteries, però tot plegat forma part de la vida social, entranyable, propera i absolutament imprescindible. Ahir, en el sopar de la Coordinadora, cadascú es pagava el seu menú o li pagava la pròpia entitat, si disposava de fons, cosa que evita una certa competència antiga sobre qui de cada entitat anava o no al sopar de convit. La veritat és que m'alegro de què la crisi hagi contribuït a bandejar despeses inútils, projectes eteris, subvencions que condicionaven moltes coses, alguns serrells en resten, però pocs. Crec que era Talleyrand qui va manfestar que moltes bajanades s'evitaven gràcies a la manca de diners. Això val per a la vida política i social però fins i tot per a la domèstica, les coses com siguin.

Cada any es dona un premi a algú que hagi portat el nom del barri pel món, aquest any se li ha donat a Joan Manuel Serrat, de fet és el poble-sequí més universal que tenim i és absolutament cert que molta gent, àdhuc d'ultramar, coneix el barri pel fet que el cantant hi va néixer i viure, de petit i jovenet. Feia temps que el cantant no venia pel barri però darrerament ha tornat en dues ocasions, quan es van presentar els fascicles de l'enquadernable L'Abans, al Molino, i ahir al vespre, per rebre un premi honorífic, un d'aquests entranyables pongos amb placa, commemoratius. 

La presència de Serrat va desvetllar passions de tota mena, femenines sobretot, però també de nois i senyors d'edats diverses, tothom es volia retratar amb ell. Jo sóc poc mitómana i no ho vaig fer però entenc que a la gent li faci tanta il·lusió. Serrat és avui molt més que un cantant, és un símbol, un personatge, un orgull local i un munt de records i evocacions lligats a les seves cançons i al nostre imaginari sentimental. Té cançons magnífiques i que poden cantar d'altres artistes sense que perdin volada. També en algunes té de més fluixetes, però aquestes les hem anat oblidant. I versions excel·lents de poetes diversos. 

Avui ja no es polemitza sobre allò de cantar en català o cantar en castellà, cadascú fa el que li sembla, fins i tot hi ha qui canta en anglès i els puristes no s'esquincen les vestidures, el mateix pel que fa als escriptors. Tot ha canviat i, com deia el recordat Paco Candel, en una ocasió, des que ha vingut gent de tot el món que ens hem adonat de què, per exemple, catalans i andalusos ens assemblem molt més que no ens pensàvem. Encara recordo quan la cançó catalana va anar una mica de baixa i Núria Feliu va gosar cantar en castellà i els ortodoxos l'anaven a xiular. Som un país petit, de passions exagerades en molts aspectes de la vida i de la cultura, tot i que sovint són passions efímeres. El seny i la rauxa conviuen amb el cofoïsme i ens fan anar per on volen.

A Huertas Claveria li vaig escoltar en una ocasió, en algun acte veïnal en el qual es devia manifestar alguna opinió injusta sobre Serrat, que el cantant guanyava molt en les distàncies curtes, cosa que ahir es va manifestar a bastament. El cantant té un sentit de l'humor viu i espontani, que connecta amb la gent de tota mena i de totes les procedències, voldria pensar que això ve del fet de ser poble-sequí però em temo que és genètic. Ahir, per exemple, quan se li deia que ja tenia molts premis, va fer: oh, i més ben dotas econòmicament que aquest. Quan algú li va demanar que cantés va fer una mena de gorgorito i va dir que havia vingut a l'acte de civil. Va petonejar qui li demanava, va estrènyer màns a dojo i es va fer un munt de fotografies. Avui és fàcil fer fotografies, amb aquests telèfons imprescindibles del nostre temps. Ser famós i popular té un munt de servituds i de vegades t'alegres de no haver venut best-séllers ni rebut el Nobel, la veritat.

Em semblava ahir al vespre formar part d'una mena de versió amable de la pel·lícula que comentava en l'altre blog, El ciudadano ilustre, tot i que el nostre ciutadà il·lustre sabia molt bé on anava i era molt més proper a la gent que l'escriptor fictici de la pel·lícula. El sopar de les entitats és una celebració encisadora, et trobes molta gent coneguda i en veus molta que no coneixes de res i t'adones de com el barri està viu, malgrat els qui li canten les absoltes un dia sí i un altre també. Hi veus gent gran i gent jove, hi ha entitats incombustibles i d'altres que es fan i es desfan. Avui els plats i els coberts són de plàstic, la modèstia s'ha estés i això està molt bé, aquells sopars de l'Apolo em feien una mica d'angúnia. Els regidors de l'ajuntament acostumen a venir cada any, n'hem tingut de tota mena i no vull fer valoracions aquí, deixarem la política per a una altra ocasió. En temps gloriosos i electoralistes fins i tot havien vingut els alcaldes, el mateix que a la Mostra d'Entitats.

El Poble-sec ha estat en ocasions un barri poc estimat però crec que ara no és així. Hi havia gent que en volia marxar, per prosperar, però que després retornava a passejar amb nostàlgia per uns carrers els quals, de forma inevitable, canvien com canvíem tots i totes. González Ledesma deia que Barcelona era com la seva mare ja que l'havia portat al món i vist crèixer i com la seva filla, a qui veia canviar de forma irreversible. Això es pot aplicar als barris, I això ho noten sobretot els qui fa temps que no venen i copsen els canvis de forma sobtada. Els qui hi vivim ni ens n'adonem, com no ens adonem del creixement dels nostres fills i néts quan hi convivim. Ni de l'envelliment de la gent gran propera, és clar, quan fa temps que no veus algú de la teva edat penses en com ha canviat i ell ho deu pensar de tu. Serrat conserva un atractiu juvenil remarcable, tot pesa, i això es manifestava en l'embadaliment amb el qual se li dirigien noies ben jovenetes i de bon veure.

Ahir al vespre jo recordava Manuel Ausensi, que fa ser un fenòmen local semblant al de Serrat, del temps de la meva mare, les històries dels dos cantants, cadascun en el seu gènere, tenen alguns paral·lelismes però avui el jovent ja no deu saber ni qui era Ausensi, llevat dels aficionats a l'òpera retrospectiva. La valoració dels nostres personatges famosos forneix senyals d'identitat i jo seria molt més generosa amb això de les plaques que recorden on van néixer o viure. 

El paradigma dels famosos que van triomfar a casa seva ha estat Paco Candel, qui, per cert, va romandre sempre al seu barri i va col·laborar de forma activa en tota mena d'iniciatives diverses. Huertas Claveria, el torno a mencionar, li recordava aquest fet en una celebració, esmentant d'altres personatges coneguts que recordaven el seu barri però ara n'eren ben lluny, entre els quals, el mateix Serrat. Candel va manifestar que això no tenia cap mèrit, al seu barri hi vivia molt bé. La seva gent el va homenatjar sempre, premis literaris, biblioteca, escola, i avui, fins i tot té un gegant propi. Els indrets urbans grans no són un conjunt impersonal de cases, són tot un conjunt de barris vius i en ebullició que de vegades no es coneixen gaire entre ells. El mateix passa a L'Hospitalet, per exemple, una ciutat on vaig treballar molts anys i on els diferents barris tenen, cadascun, la seva personalitat.

Una nit inoblidable, vaja. I avui, la gran trobada. No em vaig retratar amb en Joan Manuel Serrat però ja veieu que el vaig retratar força. 

Copio aquí la informació de l'Amadeu Quintana a l'entorn dels sopars al barri, per la seva rellevància i pel fet que de vegades al formar part dels comentaris queden oblidades aquestes aportacions:

El sopar que s'havien fet al Hotel i que pagava l'Ajuntament eren per La Mostra d'Entitats, eren uns sopars que van anar molt be per mostrar a les autoritats la força i la cohesió del moviment associatiu del barri, el sopar d'ahir, es hereu dels sopars de Nadal que el Districte organitzava i que amb la crisi van desaparèixer. Els primers anys, el Premi Poble-sec el donàvem en el marc de la Mostra d'Entitats i amb l’ intenció de prestigiar-lo i busca’n un motiu de trobar-nos tots plegats varem pensar en traslladar-ho a un sopar al voltants de Nadal i amb el màxim d'entitats del barri presents.

Si la memòria no falla, aquest premi el va inaugurar en Salvador Escribà per la Salseta del Poble-sec en el marc de la XX Mostra d'Entitats que varem fer per primera vegada al mig del Paral•lel(vella reivindicació de les entitats del barri).

TROBADA POBLE-SEQUINA, DISSABTE, A LES CINC DE LA TARDA!!!

S'havia intentat en diferents ocasions però no havia tirat endavant. Tot i que a facebook s'havien endegat d'altres grups que aplegaven gent del barri o que en procedia, cap no havia tingut tant d'èxit, fins ara, com el d'Amics del Poble-sec. I una persona d'aquest grup, Jaume Girbés, ha aconseguit que fos realitat la trobada somniada, que com molts i moltes ja deveu saber i tenir anotada a l'agenda, serà el proper dissabte, a les cinc, al Centre Cívic. 

Barcelona, en contra del que molta gent que no hi viu pensa, no és cap conjunt impersonal i estressant, és tota una altra cosa, com ho són gairebé sempre els indrets urbans de grans dimensions. Barcelona és un conjunt de barris molt diferents, la majoria dels quals han conformat uns senyals de pertinença remarcables. 

El Poble-sec ha estat des dels seus inicis un barri modest, treballador, una mica arrauxat, que ha aplegat gent molt diferent. Aquesta gent o bé se l'ha estimat i s'hi ha quedat o bé, en algun moment, quan ha millorat la seva economia, n'ha volgut marxar. Però fins i tot els que se n'han anat a gust l'enyoren, amb els anys. El Poble-sec ha canviat, però tot canvia i no s'hi pot fer res. Ha canviat molt menys que d'altres barris pel fet que es va urbanitzar de forma ràpida, en un espai de temps determinat, sobretot entre finals del segle XIX i el primer terç del segle XX, al menys la seva part central, allò que havia de ser l'Eixample de Santa Madrona.

Avui diuen que després del Raval és el barri que ha acollit més gent procedent de les noves migracions, d'un munt de països i de tots els continents. Gent amb ganes de prosperar, en general. El Poble-sec té les seves ombres, com les tenen tots els llocs del món, però també té moltes llums i continua amb la seva vocació, no buscada, de barri tolerant i d'acollida. La seva situació privilegiada fa que puguis anar a peu, o amb poca estona de transport públic, a la Rambla, a la platja, a Montjuïc, a Sants... 

Sempre ha comptat amb un bon teixit social, perjudicat pel fet que en l`ànima poble-sequina hi fa el niu una mena de sentiment anarquista i individualista el qual provoca que no sempre siguem capaços de fer pinya i col·laborar quan les idees divergeixen. Al Poble-sec, avui, s'hi parlen moltes llengües, al grup que menciono trobareu molts missatges en castellà car un munt de gent del barri o que hi ha viscut es d'origen divers i no ha tingut mitjans per fer grans estudis.

Les coses no són mai senzilles, són complexes, i també el nostre barri ho és però crec que avui és un barri molt més estimat per la gent que hi viu que no pas anys enrere. He comprovat que gent d'altres barris de la ciutat, més finolis, té una imatge distorsionada del Raval, del Poble-sec. Però nosaltres potser també la tenim d'aquests altres barris, tan diferents del nostre. Viatgem molt, avui, però hi ha persones d'un barri que no en coneixen cap més o el coneixen molt poc, tot i que avui hi ha la possibilitat de fer itineraris per tot arreu i de descobrir que els paisatges més interessants es troben a unes quantes parades d'autobús de casa o que podem saber més coses de països remots parlant amb el forner de la cantonada o amb la jove mestressa del basar que no pas fent una ruta convencional i turística per aquesta Terra nostra, la qual, per ara, és l'unica que tenim.

Fins dissabte, doncs!!!

CASTANYES, MONIATOS I CUPLETS

Tot i que no hi ha un excés d'informació m'ho estic passant pipa preparant la xerrada sobre ALADY, que serà el darrer dimarts del mes de novembre i sobre la qual aniré informant.

En el seu llibre de memòries 'Rialles, llàgrimes i vedettes', publicat l'any 1965, l'actor recorda un munt de personatges de la primera dècada del segle XX, Per fer ambient castanyer copio la lletra d'un cuplet que Alady menciona, i que cantava una senyora, per nom artístic 'La Frescales' que actuava al Cafè del Comerç. que es trobava a la plaça d'Antonio López, en el mateix lloc on avui hi ha la polèmica estàtua, segons testimoni de l'actor, ja que el monument no  es trobava exactament en el mateix indret, abans de ser destruït l'any 36. Cal pensar que tota la zona ha sofert molts canvis urbanístics.

L'estrella de la casa era una cupletista grossa, saladísisma, que es deia 'La Frescales'. Cantava cuplets molt forts de color que aconseguien atabalar 'L'Avi', una mena de simi amb espardenyes, popular en aquell local per la manera com deia ximpleries a les cupletistes.

'La Frescales' va obtenir el seu èxit cantant 'La castanyera' en catala, que electritzava els 'morenos' assidus. La cançó feia:

Al carrer de les Carretes vaig néixer el 65,

Ai, què tinc! Ai què tinc!

Vaig aprendre l'ofici de castanyera

i faig amb la castanya molta carrera,

i un xaval que em camela -si no m'enganya-

m'eixamplarà l'ofici de la castanya.

I si pretén encerar-me

veurà que tinc molta sang

i li daré deu castanyes de franc!

Quan remeno els moniatos

passo sempre molt bons 'ratos'

puix tots els homes em diuen així:

-Escolta castanyereta,

remena-me-la amb la dreta

que em fas perdre la xaveta

tu a mi...

Memories de 'Alady', Rialles, llàgrimes i 'vedettes', Bruguera, 1965

TEATRE AL BARRI, SANTA MADRONA, FA MÉS DE CINQUANTA ANYS

Un altre fulletó a l'entorn de la representació de l'obra de Casona de la qual parlava en l'entrada anterior. Aquí ja ens trobem amb el quadre escènic, potser en recordareu alguns, com ara el mateix Lluís Domingo o en Conrad Casadellà. Les propostes teatrals en estudi sobten per la seva ambició, qualitat i modernitat: Lorca, Shakespeare, Anouilh, MIller... també un Paso, autor més comercial i de moda en aquella època.  Llàstima que no comptem amb filmacions d'aquelles posades en escena inoblidables!

FA CINQUANTA-UN ANYS, A SANTA MADRONA...

L'amiga Rosa Milà m'ha passat uns quants documents que eren propietat del seu marit, Lluís Domingo,  qui va ser durant molts anys president del Foment Excursionista. Hi ha fotografies i fulletons de propaganda dels espectacles i activitats que es van fer durant anys al centre parroquial de Santa Madrona.

Els aniré escanejant i si a algú li porten records o reconeix algú dels quadres escènics o de les fotografies, li agrairé la informació. Sorprèn comprovar el nivell de tot el que es feia, a prop de casa i per part de gent aficionada, voluntària, intel·ligent, culta i amb ganes de passar-ho bé.

Per aquestes dates, més o menys, de l'any 1965, es va fer un concert amb uns quants components dels Setze Jutges, i en el mateix fulletó s'anuncia una obra de teatre, Los árboles mueren de pie, per al dia 11 de novembre. Casona havia mort feia poc, pel setembre del mateix any, i la representació era una mena d'homenatge. Va ser un autor molt representat en aquells anys. 

MÉS NOTÍCIES SOBRE L'ASIÀTIC I SOBRE EL TEATRE LOPE DE VEGA

A l'entrada anterior comentava com en la memòria de molta gent havia quedat el nom de L'Asiàtic fent referència al local on avui hi trobem la discoteca Plataforma. L'edifici porta la data de 1933 a la façana. Tot i que poden ser especulacions crec que en els seus inicis devia acollir alguna societat o teatre que es trobava en aquests locals de L'Asiàtic.

Una de les primeres referències sobre el local la trobem en la biografia sobre el pintor Simó Gomez Polo, (1845-1880) escrita per Feliu Elies i publicada el 1923. Aquest pintor, que va morir molt jove, era un noctàmbul impenitent i va dur una vida molt arrauxada i Elies ens explica com moltes nits començava la gresca al Asiático, lloc on, segons aquesta referència i, sobretot, de nit, es devia jugar i beure i on es devien trobar homes amants de la gresca i noies de vida d'aquella que en deien alegre, tot i que d'alegre en tenia poca cosa.

Algunes d'aquestes noies venen en el llibre d'Elies definides com gitanes blanques, sabem que a partir d'aquella part del barri hi vivien força gitanos, de fet hi van viure durant anys, més endavant en els coneguts barris de barraques que Jacques Leonard va reflectir en les seves fotografies. Algunes d'aquestes noies feien de models de pintors, la mateixa esposa de Leonard va fer de model, molts anys després de l'època de Simó Gómez. 

Nonell es va sentir fascinat per aquell món però també s'ha de dir que les models gitanes, per notícies i referències que trobem en algunes publicacions, eren més barates que no pas les més professionals paies. Els llibres de Vallmitjana ens situen, en aquest cas en la primera i segona dècada del segle XX, en aquell món de pobresa, pintoresc, on es parla un català esquitxat de caló i que durant molt de temps no va ser del gust dels qui volien una Barcelona idealitzada i burgesa, neta i turística. De fet, això encara dura.

El Poble-sec d'aleshores era una zona remota de la ciutat, durant molt de temps separada de Barcelona per les muralles, les quals el pintor Gómez travessava per on podia durant les seves escapades, ja que els sentinelles el coneixien i feien la vista grossa. Una zona pràcticament rural, amb cases i tallerets amb habitatges que eren pràcticament barraques, horts escarransits, segons testimonis d'alguns escriptors, i unes quantes masies. 

Malauradament tenim poques notícies d'aquell primer Asiàtic. Potser de nit era un lloc poc recomanable i de dia feia una funció social important. L'any 1883, el 13 de maig, en les breus notes locals del diari La Vanguardia, trobem aquesta informació:

Esta noche tendrá lugar en el teatro Jardin Asiático de la calle del Rosal (Poblé sech) una escogida función á beneficio del joven Bartolomé Tomás, á quien le ha cabido la suerte de salir soldado para Ultramar.

Cal aclarir que això de suerte no es refereix a tenir sort sinó al destí que li havia correspost en el sorteig dels quintos. El pobre Bartolomé Tomás no devia estar gaire conent d'haver de marxar cap a Ultramar, tot i que encara no estaven enceses les guerres colonials, en aquells anys. L'any 1883 feia tot just tres anys que havia mort el pintor Gómez, molt conegut i popular en aquell Poble Sech de l'època, que devia ser com un petit poble on tothom es coneixia. 

El nom de Jardín Asiático fa pensar que el lloc tenia una zona a l'aire lliure, cosa habitual aleshores, encara no hi havia els problemes d'espai que van arribar més endavant, amb el creixement de la ciutat i l'amuntegament humà en els pocs habitatges construïts. Aspecte que fa que Pi i Sunyer, en un article de principis dels anys vint, remarqui que al Poble-sec i Hostrafrancs és on la tuberculosi fa més estralls a causa de la promisqüitat amb la qual la gent ha de viure a causa de la manca d'espai.

En la biografia esmentada, sobre el pintor Gómez, s'explica com el seu germà, gravador, quan tornava al barri on encara hi vivia una part de la seva família, durant la primera dècada del segle XX, sentia una gran tristor en veure com aquest creixia de qualsevol manera quan ell el recordava com una zona gairebé pagesa, familiar. Això d'enyorar el passat del barri no ve d'ara, vaja. 

L'11 de maig de 1902 trobem mencionat de nou l'Asiàtico però en aquest cas la referència indica 'donde estaba instalado' cosa que fa pensar que l'establiment o bé havia desaparegut o s'havia traslladat a algun altre lloc. Ara l'indret acull un local on s'instal·la una nova societat, la Renaixença té un pes, i aquesta societat es diu Centre Catalanista del Poble Sech. La nota publicada al diari ens dóna una idea del tipus de societat del barri, es tractaran temes obreristes, entre obrers i patrons hi ha espinosas divergencias i es volen oferir classes gratuïtes. Els temps ja no són tan tranquils i el barri ha crescut força. 

Con el nombre de «Centre Catalanista del Poblé Sech», se ha organizado una nueva Sociedad cuyo domicilio social está en la calle del Rosal, números 33 y 35, donde estaba instalado «El Café Asiático y Teatro Lope de Vega". Dicha Sociedad tratará como objeto preferente, de conformidad con sus estatutos, la cuestión social, á cuyo efecto celebrará cada sábado conferencias instructivas y políticas encaminadas á solueionar entre el obrero y el patrono las espinosas divergencias que hoy existen. Los organizadores de tal centro acarician además la idea de abrir en el mismo algunas clases gratis para los obreros de aquella barriada. 

També llegim que en el mateix local hi ha un Teatre, el Lope de Vega. D'aquest teatre trobem a la premsa referències diverses durant aquells anys, s'hi feia el Tenorio i d'altres representacions convencionals, o concerts de corals, entre les quals una coral infatil del Centre catalanista, però també s'hi celebraven mítings, conferències de l'inefable senyor Lerroux i reunions de treballadors, com ara del gremi de carboners, per tal de discutir qüestions laborals. Al carrer Rosal, 33, que és on se situa tot plegat, avui hi ha una ferreteria, la casa de pisos és relativament moderna. En aquesta informació posterior ja no es parla del jardí, sinó del cafè. De tota manera, els canvis en el teixit urbà del barri, tampoc ens poden assegurar que la numeració de les cases fos l'actual.

Es va traslladar el teatre, l'any 1933, a l'edifici del carrer Nou, on el nom de l'Asiàtic encara va romandre durant anys en la memòria popular? No ho sabem, de moment. Fins quin any va estar obert aquest teatre? Eren aquells uns anys en els quals les sales de teatre, grans i petites, eren nombroses car en els  teatres i cafès es feia gairebé tota la vida social. 

Mentre el nom de Lope de Vega sembla haver desaparegut de les notícies, l'Asiàtic continua conservant el seu nom, durant uns anys hi trobem instal·lada la Casa Regional Valenciana, molt activa, i diferents entitats, com ara un Orfeó.

Al molt recomanable blog Barcelofília podem llegir mes notícies sobre L'Asiàtic i el Teatre Lope de Vega. La coincidència entre el final de l'Asiàtic i la construcció de l'edifici del Carrer Nou fa pensar que alguna cosa tenien a veure.

http://barcelofilia.blogspot.com.es/2015/05/teatre-asiatic-teatro-lope-de-vega.html

Continuarem investigant.