Demà, xerrada de CERHISEC: Josep Maria de Sagarra, el Paral·lel i Barcelona

Demà és darrer dimarts de mes i, com toca, tenim xerrada de CERHISEC a la biblioteca Francesc Boix.


Serà sobre Josep Maria de Sagarra i la seva relació amb el Paral·lel, tot i que també repassarem la seva biografia i el seu pes literari.


Animeu-vos!!!

Fotografia, retrats, retratistes i recordatoris

M'estimo més perdre una bona arracada que no pas que em retratin sense maquillar (Lana Turner).

Avui hi ha una gran facilitat per col·leccionar i copiar fotografies antigues, gràcies a la tècnica.

Se'n poden trobar moltes del Paral·lel, tan mitificat, sobretot dels anys d'abans de la guerra civil. També es troben fotografies antigues de Montjuïc amb una relativa facilitat.

Un altre tema és trobar fotografies antigues dels nostres carrers, això ja és més difícil, pel que fa a l'època dels inicis del barri fins la dècada dels seixanta.

L'explicació és ben senzilla, els carrers del barri no tenien un interès periodístic remarcable i la gent que hauria pogut fer fotografies de la porta de casa seva o del seu balcó no tenia càmera de fotos.

Tenir màquina de retratar no era, fa anys, a l'abast de la majoria dels habitants del nostre modest Poble-sec. A la meva escala hi havia dos veïns que en tenien, un d'ells pel fet que treballava en una botiga de fotografia i la podia comprar més barata i l'altre era el seu cunyat i un gran aficionat a la fotografia. Aquest estimat i recordat veí, de l'edat dels meus pares, fins i tot ens havia arribat a fer pel·lícula, però es veu que el material devia ser tan precari que les cintes es van malmetre.

Per la Palma, algun d'aquests veïns ens retratava al carrer, era l'únic dia de l'any en el qual ens retratàvem, llevat dels esdeveniments luxosos, com ara els bateigs, casaments o comunions. En aquestes ocasions  notables fins i tot s'anava al retratista, a fer-se una fotografia. 

Al Poble-sec, que jo sàpiga, no hi havia retratista amb estudi, del meu record, és clar. El millor i més proper era Lumière, a la Ronda, una botiga sensacional amb un sòtan de pel·lícula que s'hauria d'haver conservat com a museu, però que es va malmetre en posar-hi un altre negoci diferent i plegar els amos antics. 

Retratar-se a Can Lumière volia dir quedar bé per definició, però era un retratista car, considerant l'època. A la Ronda, a prop de les piscines, hi havia un altre retratista, no tan antic, crec que es deia Aledo i també tenia la seva parròquia. Al costat hi havia una molt bona botiga de cotilles.

Quan vaig fer la comunió, però, em van retratar en un estudi del carrer de Sant Pau i crec que també devia ser per motius d'economia.

De vegades algú em comenta que durant l'any de la nevada aquella impressionant del seixanta-dos, la gent esquiava pel carrer. Bé, esquiava per la part alta de la ciutat, pels nostres territoris veïnals ningú no anava a esquiar i si hi anava un cop a la vida llogava els esquís in situ.

Els anys seixanta van anar portant millores econòmiques i quan vaig començar a treballar, a un despatx, l'any 1963, una de les primeres coses que em vaig comprar va ser una màquina de retratar, també vaig recórrer al veí que treballava a la casa de fotografia. Em va treure a bon preu, tot i que aquell bon preu eren gairebé dues mesades de sou, una màquina que em va durar molts anys, una Dacora Dignette.

Amb la il·lusió de la novetat vaig fer moltes fotografies en blanc i negre, les de color eren caríssimes, del meu balcó, del meu carrer i del meu periquito, però malauradament no vaig fer cap reportatge sobre el Poble-sec en general. Més enllà de tenir la màquina calia comprar carrets i revelar-los, cosa que també volia dir despeses.

Les fotografies habituals eren familiars i l'entorn no el consideràvem prou. Avui, d'aquelles fotografies antigues, més enllà de la gent que hi surt, m'interessa també el fons, de vegades gairebé imperceptible, els carrerons, els murs i els portals de les cases, que han canviat tant. 

El mateix passa amb pel·lícules fins i tot dolentes rodades a Barcelona, més enllà de la història tenen un valor documental que en el seu temps no ens interessava.

Els estudis fotogràfics acostumaven a tenir uns interessants aparadors amb mostres del seu art. Allà hi exposaven retrats de  casaments, orles estudiantils i aquells retrats de mig cos o de cara que es dedicaven els promesos, retocades i a l'estil dels actors i les actrius de cinema, tan entranyables així com fotografies de carnet d'identitat, cas en el qual era obligatori fotografiar-se. Els que han anat quedant s'han reconvertit i fan coses molt agosarades. Pel que fa als aparadors, són elements en recessió, hi ha una tendència comercial a carregar-se'ls de forma indiscriminada.

Un estudi molt emblemàtic era al carrer Fontanella cantonada Via Laietana, ple de fotografies d'orles d'estudiants, algunes d'estudiants que ja devien ser professors emèrits, jubilats o a la universitat celestial. Malauradament va plegar i s'hi va instal·lar una casa de bosses de mà molt lletja que va destrossar, com passa fa alguns anys, aquell magnífic aparador. Sembla que les coses no els han anat prou bé i ara la traspassen però les destrosses ja estan fetes.

Quan els avis morien, fa molts anys i sobretot a pagès, però també a ciutat, els fills acostumaven encarregar un muntatge on es veia la família, fet sovint a  base de manipular retrats de carnet d'identitat o de documents on era obligatori mostrar el rostre. Explicaven a casa que mentre un pobre meu oncle-avi moria, al poble, els fills cridaven, plorant, que li farien un retrat molt gros, situació que fregava la tragicomèdia de costums. 

La fotografia popular va fer que la memòria del passat acabés sent assolible per als humils, cosa força recent, ben mirat. Els més afortunats i benestants es podien fer fer una pintura i hi havia altres maneres de conservar algun record, en una masia on vam anar de colònies amb els nens i nenes vaig veure una mena de llosa de fang on havien imprès la maneta de l'hereu de la casa, a mitjans del segle XIX. 

Avui tot és molt fàcil i la fotografia no té la màgia minoritària d'altres temps, com és natural. Però la tècnica ens permet copiar i escanejar, millorar velles imatges i il·luminar-les a la nostra pantalla d'ordinador o de televisió. Potser quan ens morim els fills no ens faran cap retrat ben gros per penjar al menjador però segur que alguna imatge nostra conservaran en algun raconet mentre la memòria de qui vam ser suri en els nostres descendents encuriosits. 

El Poble-sec precisaria d'una iniciativa que tendís a recollir les imatges perdudes a les llars familiars, tot i que ha estat un barri de tants canvis que em temo que no en trobaríem tantes com a Sant Andreu o Gràcia, barris que foren poble independent i que han comptat amb més llargues fidelitats residents.

Durant un temps també va ser moda posar una petita fotografia del difunt, quan era viu, als recordatoris dels funerals i enterraments, cosa que em sembla tot un detall. No sé com és que no s'ha recuperat, en una època de tanta imatge, hi ha qui diu que semblaria de mal gust, però jo no ho crec. La mort és tan natural com la vida i seria un record molt més viu que no pas aquestes assèptiques estampetes d'ara, amb el parenostre o l'inevitable poema de Martí i Pol, poeta que admiro i que, per això, em sap greu que vagi esdevenint el poeta oficial dels recordatoris, com en d'altres temps fou Verdaguer.

La Plaça del Sortidor, la 'placeta'

Fa uns dies em van fer una entrevista breu per un petit espai d'una revista del meu barri, Zona Sec, en el qual gent del veïnat explica quin racó del Poble-sec és el seu preferit i els motius de l'elecció.

Jo vaig triar la Plaça del Sortidor, cosa que mostra la meva poca originalitat. Creia de bona fe que tothom sabia d'on venia això del Sortidor però em vaig trobar amb la sorpresa que les meves dues joves entrevistadores no ho sabien.

En aquestes entrevistes i, en general, en totes aquelles destinades a sortir en algun mitjà de comunicació de més o menys volada, xerres molt i al capdavall transcriuen tres o quatre coses més o menys brillants que has explicat, per manca de lloc o de temps, en el cas de ràdios i teles.

La Plaça del Sortidor estava destinada a esdevenir el centre neuràlgic del barri però avui la tendència s'ha desplaçat vers la petita Rambla del carrer Blai, com n'ha dit en Cesk Freixas en una coneguda cançó, d'aquesta zona, abans de petit comerç i avui de baretos animats, cosa que, també s'ha de dir, ha motivat moltes protestes dels veïns antics i moltes lloances del jovent amic d'aquests espais de trobada.

El Sortidor era el de la Font de Ceres, una font neoclàssica que avui es troba a Montjuïc, en un espai impracticable per on volten els cotxes, més o menys convertida en una rotonda moderna. Havia estat al Passeig de Gràcia, abans d'anar a raure al Poble-sec, però expliquen que destorbava quan passaven els guàrdies cap a Gràcia, a reprimir les revoltes de les quintes. 

En tot plegat hi pot haver llegenda, memòria oral i moltes coses més. El fet és que la urbanització del Passeig de Gràcia va foragitar la font, que va anar a guarnir aquesta plaça en la qual va romandre uns quaranta anys, deixant la seva memòria en la toponímia urbana. 

Diuen que era molt gran per a la plaça i que alguna criatura va caure a l'aigua, cosa que tampoc no he pogut comprovar de forma documental. Amb la urbanització de Montjuïc a causa de l'Exposició de 1929 va anar a parar a la muntanya i allà es troba de moment la nostra deessa, voltada de trànsit i contemplada de lluny pels turistes, però m'imagino que més tranquil·la que no pas en la seva època poble-sequina, en la qual va haver de patir coses com ara la Setmana Tràgica, quan a tocar de la seva presència van muntar una gran foguera amb tot d'objectes religiosos i mobles de les monges franciscanes veïnes.

Jo, per anar a escola, a aquestes monges que menciono, feia cada dia tota la pujada del carrer de Blasco de Garay, eix central del barri. A la plaça hi havia de tant en tant cavallitos i la seva música animava els rosaris escolars i fornia esperances en la distracció que trobaríem en sortir d'escola. Les nenes més grandetes s'enamoraven dels firaires joves amb certa facilitat, tenien un alè romàntic i misteriós, aquells xicots que ajudaven a l'empresa famíliar amb constància i eficàcia.

Del meu record, a la plaça hi havia uns plàtans d'ombra exuberants i uns bancs de pedra molt reforçats, però he vist fotografies antigues i tampoc aquells elements eren originals. Cap als vuitanta, en època maragalliana a l'alcaldia, i per demandes, ai, dels veïns, es va construir un pàrking horrorós, que té una sortida al mig de la plaça i que va comportar la desparició dels plàtans, tot i que sé que existeixen, en un nou espai verd del Poble-sec, cap a la zona de les Hortes de Sant Bertran, on els van replantar.

La plaça va perdre centralitat, la típica font barcelonina es va haver de moure i tot i que es van plantar arbres nous i es van posar bancs d'aquests de fusta d'ara, la veritat és que va perdre molta pistonada, el conjunt, pel meu gust.

Tot i amb això conserva el seu encant. Les places dels nostres temps esdevenen de tant en tant lloc de trobada de gambirots i brètols destralers i la del Sortidor ha patit temporades de tota mena. Ara crec que passa una bona època. Com que el Poble-sec no compta amb institut d'ensenyament mitjà i les monges franciscanes tenen una llarga tradició al barri i s'han adaptat als nous temps, la seva escola té prestigi i hi assisteixen moltes criatures i adolescents que hi fan el batxillerat i que provenen de molts llocs del món.

L'escola, en la meva època, responia al pompós nom de Colegio de la Consolación i les monges eren Reverendas Franciscanas Misioneras de la Inmaculada Concepción. Com que aquest nom avui resulta molt feixuc i quan els estudiants van pel món genera certa ironia no desitjada, van canviar-li el nom pel d'Anna Ravell, dama que, de fet, va ser la fundadora de l'orde però que en el nom oficial de l'escola no mostra la seva categoria monàstica. És un bon nom, català, i a la dama se la pot etiquetar com a pedagoga, que sempre és més subtil i asèptic, la veritat. 

A la Plaça del Sortidor, la placeta, com en dèiem aleshores, hi havia durant la meva infantesa una barraqueta d'aquelles que venien pipes, tramussos, cigrons salats, pomes confitades i, a l'estiu, uns gelats tan bons que no n'he menjat mai d'iguals, a més dels polos corresponents. L'amo es deia Isidre, com el meu avi i el meu germà. De vegades també hi havia alguna florista i pel mes de maig compràvem floretes per als altarets escolars.

Quan anaves a escola de vegades et trobaves la Lola. Era un d'aquests personatges amb discapacitat, habituals a pobles i barris, coneguts i apreciats per tothom. Tenia un ull que mirava malament, era grassa i afable i es deia que estava així a causa de l'espant d'un bombardeig, encara que no sé si aquella història no era també llegenda, jo diria que la seva discapacitat devia ser ja de naixença.

La Lola t'aturava i sempre et preguntava el mateix:

-¿Sabes quién soy, nena?

Nosaltres li dèiem que sí, que era la Lola, i ella estava molt contenta de ser reconeguda. Hi havia moltes més persones d'aquest estil pel barri, però aquest personatge és el que més recordo, no sé què se'n devia fer.

Aquells anys eren grisos, evidentment, però fins i tot els moments més ombrívols, amb els anys, tenen un cert perfum nostàlgic i poètic. Com que tot era tan gris nosaltres, nenes alegres en general, no en copsàvem la foscor en tota la seva plenitud.

Podria explicar moltes més coses sobre la Plaça del Sortidor, la placeta, però les deixaré per a una altra ocasió.

Misteris del passat i del present, al barri

Fa uns dies els veïns del barri ens vam veure sorpresos per una mena d'ocupació policial d'una part del carrer de Blasco de Garay. Els mossos indicaven a la gent que, si li era possible, circulés per altres carrers. Tot plegat va esdevenir-se a quarts de vuit del vespre, era dimarts, el dia de la xerrada de CERHISEC. Vaig pensar que potser es tractava d'una redada com la que va tenir lloc fa un temps al carrer de Salvà, molt de soroll per a no res, parafrasejant Shakespeare, doncs al capdavall sembla que la majoria de detinguts en aquella ocasió ja són al carrer. 

He buscat informació als diaris sobre tot allò de dimarts i no he trobat  res. Potser ha estat per no generar alarmisme, ja se sap que qualsevol cosa que passa pels nostres carrers es magnifica i de seguida s'aixequen veus apocalíptiques que ens adverteixen dels molts perills que s'hi apleguen. No dubto que n'hi hagi, però no pas més que en d'altres carrers i poblacions.

Fa també uns dies, al programa dels vespres de Josep Cuní parlaven de Salt i un senyor, potser l'alcalde, explicava que en termes numèrics i estadístics no hi havia més delictes a Salt que a la ciutat de Girona, en general. La inefable i contundent Pilar Rahola, que em produeix sentiments controvertits segons el moment, tenia un d'aquells dies en els quals pontifica i no deixar parlar ningú i increpava l'interlocutor assegurant, sense cap mena de dades, que allò no podia ser i no era. En fi... sense comentaris. Doncs al Poble-sec sovint passa quelcom semblant. Qui pateix a prop de casa soroll i aldarulls creu que tot el barri és sorollós i conflictiu però qui viu en una zona més tranquil·la pensa absolutament diferent, ja que tenim una gran tendència a mirar-nos el melic.

Cercant informació sobre els misteriosos fets de dimarts passat em vaig ensopegar amb uns altres fets antics, que no coneixia, per a constatació de l'evidència: els temps mai no han estat tranquils del tot, ni al nostre barri ni enlloc. El 20 de novembre de 1920, en l'època del pistolerisme a Barcelona, van abatre a trets, al carrer de Blasco de Garay, Valentí Otero, un xofer del diari la Publicitat que anava tranquil·lament cap a casa seva després de treballar, vivia al Passeig Julià, en una torreta. Les informacions sobre els fets van ser contradictòries i jo diria que, en el marc de tota aquella violència, no es van arribar a aclarir. Es va dir que el mort, que encara va viure una estona i va ser traslladat al dispensari de Santa Madrona. Del diari La Publicitat van ser assassinats més endavant tres treballadors més, en una espiral de violència que es va anar incrementant. Otero va ser el primer mort de l'etapa Martínez Anido. Es va dir que pertanyia al Sindicat Lliure i més endavant algunes morts de militants d'aquest sindicat es van atribuir a venjances. Una història molt negra, mal explicada i mal investigada, ja que en el gran nombre de detencions i violències posteriors costa de separar les veritats i els oportunismes. També m'intriga això de la relació amb el diari la Publicidad, una publicació emblemàtica que va passar per moltes mans i que després es va catalanitzar.

En tot cas, una història més del nostre barri, que mostra com el nostre present no és,  ni de bon tros, menys tranquil que el nostre passat. De fet, el carrer de Blasco de Garay també va ser conegut, anys després, com a un carrer de queridas. De queridas modestes, m'imagino.