EVOCACIONS I HOMENATGES, GLORIA PADDY, LA REINA DE L'ACORDIÓ

 

L'altre dia, en muntar la xerrada sobre les vedettes, no vaig saber recordar el nom d'una molt bona acordionista que hi havia al Molino. Ara, gracies a la Taula Rodona que es va fer a l'Albareda, on la van mencionar, l'he recordat, era Gloria Paddy.

Si la memòria no em traïciona recordo que vivia amb una seva tieta, compraven sovint a l'adroguer Jaume Ferran, a Blasco de Garay-Blai, devien viure per allà, com tanta gent del teatre. També hi compraven alguns dels boys del conjunt. Era una noia molt maca i discreta, té discos gravats. L'acordió havia estat un instrument molt popular, també Merche Mar l'havia tocat en alguna ocasió però jo crec que la gran acordionista del teatre era Paddy, una artista tot terreny que sabia fer moltes coses i que potser no va tenir la popularitat que mereixia.

Algú em va dir, fa temps, que li semblava que havia mort. Un dels números que més recordo d'ella, una peça habitual que executaven els bons acordionistes d'aquells anys, era El Sitio de Zaragoza. L'any 1991, pels volts de Nadal, es va fer al Molino una funció per recaptar fons per a Gloria Paddy, que estava malalta, Alícia Tomàs, morta fa poc, va ser una de les ànimes d'aquella iniciativa i en alguna publicació es criticava el poc que els poders públics s'interessaven pels artistes del music-hall, avui un gènere mitificat i valorat molt més que en aquella època.

Caldria recordar més sovint tota aquella gent de l'espectacle del Paral·lel de després de la guerra, encara més els que ja no son entre nosaltres, amb noms de carrers, plaques, el que fos. I homenatjar com cal els qui encara viuen i ens acompanyen, evidentment. 

Felicito efusivament la gent de la BiblioCineMusiTeca per la Taula Rodona de l'Albareda, una delícia, m'hauria agradat que durés  el doble, m'han encantat els tertulians. Per les circumstàncies actuals tan sols n'he pogut gaudir en diferit. 

VEDETTES, TRANSFORMISTES I D'ALTRES ARTISTES INCLASSIFICABLES

 

Ahir, amb el Josep Guzman, vam fer una xerrada en doble modalitat, online i presencial, al Centre Cívic El Sortidor, sobre unes quantes persones, homes i dones, que van treballar al Paral·lel en èpoques diferents. Us en penjo algunes fotografies, sense nom, per tal que els afeccionats al tema mirin d'endevinar a qui pertanyen.

El tema del Paral·lel i dels espectacles que s'hi van desenvolupar és molt ampli i divers, voler-lo cenyir a una xerrada, a un llibre, a una exposició, és com voler agafar aigua en un cistell. Amb estils i tendències diferents i fa, com qui diu, quatre dies, fins a finals del segle passat, a la franja del Paral·lel que va, més o menys, del carrer Tapioles a les Drassanes, s'hi va veure de tot i hi va passar de tot.

Els records dels qui encara en vam veure alguna cosa, del mític passat de l'avinguda, ja van de baixa. Els temps canvien, les generacions desapareixen, existeix una tendència inevitable vers la nostàlgia i la melangia, lligada al pas del temps i perillosa, car de vegades fa que no t'adonis dels bons moments del present que els més joves, algun dia, també mitificaran.

Un dels elements que van fer canviar les coses va ser l'arribada del cotxe, que de ser un objecte de luxe va passar a ser un estri possible, a l'abast de la gent modesta. I la tele, tan còmoda, que ens portava el cinema, el teatre i fins i tot el 'pit i cuixa' a domicili. I un altre element, molt important, va ser que el pecat, la transgressió, el misteri sexual que representaven moltes d'aquelles figures de l'escena popular, o el cinema que tan sols podíem veure a Perpinyà, va passar a millor vida. Avui tenir una opció sexual diferent o ballar en pilotes ja no té el morbo afegit d'altres èpoques. Malauradament, però, temes com ara la prostitució marginal, no s'han resolt i encara resten embolcallats en els prejudicis, el misteri, la misèria i l'explotació, avui globalitzada. 

Un repàs per la vida de les artistes del gènere demostra que les seves vides van ser normaletes i que hi podem trobar de tot, matrimonis feliços, retirades prudents, pocs escàndols i poques tragèdies, tot i que alguna cosa hi ha, de tot plegat.

El Paral·lel pecaminós va tenir treballadors i treballadores fixos i d'altres d'itinerants, que canviaven de teatre i feien gires importants, per Espanya i l'estranger, de la mateixa manera que aquí en venien de França, de l'Argentina... A banda d'aquesta xerrada i la que vam dedicar a Raquel Méller i la seva reivindicació es poden veure dues interessants exposicions, sobre la Bella Dorita i aquell mon, a la Bibliomusicineteca i al Centre Cívic Albareda. La pandèmia no ha permès donar a aquest cicle la brillantor i la difusió merescudes però algun dia el coronvirus tocarà el dos o ens en podrem defensar millor i els records mitificats donaran, encara, molt de material per a exposicions, llibres, memòries, novel·les, teatre musical i el que calgui.

Llàstima que el tema de l'Arnau estigui una mica aturat, el Molino força ensopit, el solar del Talia abandonat i ple de rates, tot i que sempre hi ha tanques publicitàries amb les que algú fa calaix i que, per a colmo de mals, l'Apolo s'hagi ensopegat amb uns gestors lamentables.Tant que es parla de cultura i cultureta i aquests casos, tan greus, no sembla que provoquin la indignacio que caldria.

També cal donar suport al que tenim, el Condal, el Victòria, el Barts, i d'altres sales properes, com ara el Tantarantana, la sala Dau al Sec... De vegades, al barri, sorgeix una nova iniciativa, una petita sala teatral que s'adapta a un espai petit, de vegades son efímeres, com en el passat remot, quan també hi havia moltes iniciatives efímeres, al Paralelo. 

M'he comprat fa poc, per la xarxa, un llibre imprescindible per als encuriosits, d'un hispanista francès, aquest que penjo una mica més amunt. Es un recull d'articles diversos, en francès i castellà, un dels quals dedicat al Paral·lel d'abans de la guerra, del millor i més objectiu i ponderat que he llegit sobre el tema. S'hauria d'escriure alguna cosa seriosa i ben documentada sobre el Paral·lel de la postguerra, fins al present, sovint no es passa d'anècdotes, de  mencionar quatre figures, de tornar a publicar fotografies del Molino i coses així. Molta ignorància visceral intel·lectualitzada no té vergonya en afirmar que aquell Paral·lel de la meva infantesa i joventut era residual i de poca volada i que no té interès. Per a tot fa falta temps, paciència, recursos i, és clar, consumidors culturals que donguin suport a aquests tipus de treballs. 

Cal recordar també que al Paral·lel s'hi va poder veure òpera, sarsuela, teatre de text en català i castellà, recitals de cançó catalana, màgia, cinema popular, cinerama, cinema d'estrena, fronton, circ i un munt de coses, també xaronades, és clar...

RAQUEL MÉLLER, ARTISTA INTERNACIONAL: XERRADA

 

Demà, dimarts, 9 d febrer, a les 18:30, en el marc dels actes organitzats per diferents entitats i centres cívics, a l'entorn del Paral·lel i del 120è aniversari del naixement de Maria Yáñez, La Bella Dorita, faré un repàs per la vida i el mite de Raquel Méller, artista internacional que va viure al Poble-sec durant un temps i va tenir els seus primers èxits al Teatre Arnau.

La xerrada començarà a les 18:30, tot i que en alguns cartells s'indica les 19:00. S'hi podrà accedir a través de l'enllaç habitual de CERHISEC:

https://meet.jit.si/XERRADESCERHISEC

Us esperem!!!! I esperem que tot funcioni, ep.