La figura de Lerroux és avui força desconeguda més enllà del tòpic, o això em sembla. Fins i tot se li qüestiona el títol, això d'emperador del Paralelo, amb la intenció d'atorgar-lo a figures populars però més aviat de l'àmbit artístic o relacionats amb el teatre que es feia a la mítica avinguda. No he trobat la persona precisa que va inventar el qualificatiu però sí que sé que va sorgir a la premsa satírica del moment i que tenia un sentit condemnatori i elitista, en certa manera. Es referia al fet de què a Lerroux, en els seus anys de glòria populista, el votaven els obrers que procedien de la immigració, els de parla castellana, vaja. Menystenir aquests sectors ha estat una constant que no s'ha volgut reconèixer, que explica el radicalisme virulent de la FAI. Avui potser Lerroux seria l'emperador de Tabarnia, amb permís de Boadella. I és que hem millorat molt en el tema de la immigració, gràcies a una part de l'antic PSUC i a gent com Paco Candel, però ens queden molt serrells pendents.
Em aquest llibre, un dels més complets sobre el personatge i que no és una biografia, hi trobem una explicació de la seva personalitat i del context, aquella Espanya rància i amb aspiracions de la Restauració. Hi va haver intents de renovar o derrocar la monarquia però existia una gran desunió entre tendències polítiques i uns líders incapaços d'entomar el repte. Tot això, és clar, amanit amb corrupció, trampes electorals, censura de tot tipus...
Aquell país, parlo d'Espanya, en general, tenia poc a veure amb el del present, però d'alguns mals encara ens en queden els símptomes. Era un país pobre, endarrerit, amb una gran part d'analfabetisme. Catalunya era diferent? Hi havia moltes Catalunyes com hi havia moltes Espanyes i ara encara n'hi més de les que sembla. L'altre dia escoltava per la ràdio la referència a un dels sants del dia, el beat Domingo i Sol (1836-1909) fundador d'una de tantes ordes religioses com van proliferar durant el segle XIX. Catalunya en té un nombre impressionant, d'aquests personatges, molts més que la resta de la Pell de Brau.
Alguns han estat molt populars, la Mare Ràfols, el Pare Coll o el mateix Antoni Maria Claret. L'església estava fent esforços per guanyar la cursa a la modernitat i el laïcisme, però resulta que aquestes persones, a les quals no nego mèrit ni, en molts casos, bona voluntat, procedien del país rural, conservador, catòlic, carlista, i aterraven en uns mitjans urbans on les coses eren ben bé d'una altra manera, com si fos gairebé un altre planeta.
Alguns han estat molt populars, la Mare Ràfols, el Pare Coll o el mateix Antoni Maria Claret. L'església estava fent esforços per guanyar la cursa a la modernitat i el laïcisme, però resulta que aquestes persones, a les quals no nego mèrit ni, en molts casos, bona voluntat, procedien del país rural, conservador, catòlic, carlista, i aterraven en uns mitjans urbans on les coses eren ben bé d'una altra manera, com si fos gairebé un altre planeta.
Això explica narracions que es conserven dels dies de la Setmana Tràgica, en tenim una d'entranyable d'una jove franciscana de la nostra estimada escola del Sortidor, no sap d'on venen els trets, no coneixen les misèries del Raval ni les causes profundes de la situació de misèria generalitzada a molts barris populars, creuen que tot plegat és obra del dimoni. El mateix, en certa manera, li passarà a Verdaguer i explicaria els seus trasbalsos i els seus exorcismes.
Al país tot funcionava per enchufes i això, en part, encara dura. Lerroux es va buscar bons padrins, va estudiar de gran i gràcies a amistats i trampes diverses va aconseguir títols acadèmics, no li va caldre ni maquillar el currículum com es fa ara. Es va treure a les Canàries el títol de Dret en un any i amb un munt de matrícules d'honor, tot un miracle de les relacions públiques i acadèmiques.
Al país tot funcionava per enchufes i això, en part, encara dura. Lerroux es va buscar bons padrins, va estudiar de gran i gràcies a amistats i trampes diverses va aconseguir títols acadèmics, no li va caldre ni maquillar el currículum com es fa ara. Es va treure a les Canàries el títol de Dret en un any i amb un munt de matrícules d'honor, tot un miracle de les relacions públiques i acadèmiques.
Lerroux va començar a medrar a Madrid, va entrar en un diari que es deia El País, i no faig broma. Aviat va ser-ne director per carambola, de fet és una mena d'home de palla de la direcció autèntica. Assoleix poder entre els republicans, la premsa era importantíssima i hi havia un munt de diaris de totes les tendències on es podia dir de tot, una mica com a les xarxes socials del present ja que això de les fake news no és pas cap novetat del nostre temps. Aconsegueix popularitat amb la seva campanya a favor dels anarquistes torturats i afusellats a Montjuïc, el 1896, en un procés motivat per la famosa bomba de la processó del Corpus, que va generar una repressió abusiva, cruel i repugnant.
Lerroux és ja, ben aviat, un gran nacionalista espanyol. L'esca de tots els mals, per si us sona, és, per a ell, el catalanisme, fins i tot critica Alfons XIII en algun moment per massa catalanista (!) que ja és gros. El mateix pel que fa a Maura.
Una molt bona crítica al llibre que podeu veure aquí, molt interessant, escrita fa cinc anys per Guillermo López García constata el fons de la qüestió, i això abans dels fets actuals:
Una molt bona crítica al llibre que podeu veure aquí, molt interessant, escrita fa cinc anys per Guillermo López García constata el fons de la qüestió, i això abans dels fets actuals:
Lerroux hizo lo mismo que han hecho generaciones y generaciones de políticos españoles: echarle la culpa de todo a los catalanes. Es esa la época en la que Lerroux se convierte en “Emperador del Paralelo”, el héroe de ciertas clases populares, y en la que se cimenta el odio eterno del catalanismo, para quien Lerroux fue un agente a sueldo del Gobierno que intentaba destruir Cataluña; un mercenario de la ultraderecha, venido desde Madrid.
Es va repetir sovint que Lerroux cobrava del govern, això potser no era cert al principi de la seva carrera política però segurament ho va ser cap al final del regnat d'Alfons XIII. El més interessant per a nosaltres és constatar l'èxit que va tenir a Barcelona i la seva habilitat per exaltar les masses. De vegades s'ha reduït el personatge a una caricatura. Els obrers catalans havien engruixit les seves forces amb la immigració, com ha passat sempre, i les pitjors feines eren pels que acabaven d'arribar. Refusaven el catalanisme de la Lliga, relacionat amb la patronal i l'església però cal pensar en què un catalanisme més popular no havia tingut la suficient grapa com per atreure'ls, amb poques excepcions.
Hi havia un ambient propici, en alguns sectors, a admetre el lerrouxisme i cal aprendre del passat en moltes coses, si Ciudadanos ha tingut suport és perquè hi havia algun tipus de situació que ho feia possible i que no s'ha sabut copsar a fons ni plantar-hi cara de forma intel·ligent. En lloc d'analitzar els fets i les motivacions avui també resulta més fàcil tirar de la caricatura i de la brometa, de l'acudit i de la desqualificació poc estudiada.
Hi havia un ambient propici, en alguns sectors, a admetre el lerrouxisme i cal aprendre del passat en moltes coses, si Ciudadanos ha tingut suport és perquè hi havia algun tipus de situació que ho feia possible i que no s'ha sabut copsar a fons ni plantar-hi cara de forma intel·ligent. En lloc d'analitzar els fets i les motivacions avui també resulta més fàcil tirar de la caricatura i de la brometa, de l'acudit i de la desqualificació poc estudiada.
Lerroux, com altres líders diversos, té una gràcia innata, sap tocar la fibra de la gent. No ofereix solucions, ni programes coherents, ni té propostes vàlides, ni tan sols no té propostes. I recorre al patriotisme hispànic i, és clar, a l'anticatalanisme i l'anticlericalisme, de forma visceral i demagògica. Després de la Setmana Tràgica es va tornant més conservador, cosa que ja devia ser en el seu rerefons.
I potser, si no arriba a ser per l'escàndol de l'estraperlo, no hauria acabat la seva carrera política tot i que va sobreviure sense gaire problemes, durant la guerra va guillar a Portugal i a mitjans dels quaranta ja el tornaven a tenir per les espanyes, tan tranquil, on va morir el 1949, als vuitanta-cinc anys i de vell, com va morir de vell Franco, el dictador que roman al rerefons de moltes coses del present. Lerrouxisme i franquisme són avui adjectius recurrents, populars, manipulats per uns i altres com això de ser nazi, i que poden voler dir de tot, segons qui els fa servir. Malauradament, a la llavor lerrouxista i a la seva demagògia encesa es poden atribuir moltes de les barbaritats comeses a la Catalunya republicana en els primers anys de la guerra civil, tot i que aquest és un tema que encara incomoda molta gent.
I potser, si no arriba a ser per l'escàndol de l'estraperlo, no hauria acabat la seva carrera política tot i que va sobreviure sense gaire problemes, durant la guerra va guillar a Portugal i a mitjans dels quaranta ja el tornaven a tenir per les espanyes, tan tranquil, on va morir el 1949, als vuitanta-cinc anys i de vell, com va morir de vell Franco, el dictador que roman al rerefons de moltes coses del present. Lerrouxisme i franquisme són avui adjectius recurrents, populars, manipulats per uns i altres com això de ser nazi, i que poden voler dir de tot, segons qui els fa servir. Malauradament, a la llavor lerrouxista i a la seva demagògia encesa es poden atribuir moltes de les barbaritats comeses a la Catalunya republicana en els primers anys de la guerra civil, tot i que aquest és un tema que encara incomoda molta gent.
Al Poble-sec la seu dels lerrouxistes va ser l'edifici de l'avui desaparegut Garatge Ramirez, com vaig explicar fa uns dies. El lerrouxisme poble-sequí devia ser més integrador, allà s'hi celebraven fins i tot actes lúdics en català i el local se cedia a gent de diverses tendències, tot i trobar-se al costat del Paral·lel, aquest lloc d'on va ser emperador, segons dites populars, tot i que el Paral·lel, en aquest cas, té un sentit molt diferent al que li donem quan parlem de teatres i cupletistes. Ara, al lloc de la seu del Partit Radical ens hi fan pisos de luxe, caríssims, inaccessibles per a la gent del barri, tot un símbol de com va les coses per aquests verals.
Un tema a estudiar a fons, del qual s'han donat moltes explicacions però cap que m'acabi de convèncer del tot és per què, des de fa anys i panys i governs diversos, l'anticalanisme ven i ven tant i de forma tan evident i mesquina, fins i tot encara avui, quan la permeabilitat social ha augmentat força i ni tan sols el catalanisme conservador és ja la Lliga sinó coses molt diferents i diverses. Aquesta fixació amb la llengua catalana resulta sorprenent. Pel que fa a l'anticlericalisme, un altra dels dimonis lerrouxians, crec que encara revifa també, de tant en tant, i de forma sovint injusta i generalitzada, també ven i ven bé. Hem canviat, però no pas tant com era d'esperar o com m'agradaria. Ni aquí, ni allà.
O sigui, que titllar d'emperadors del Paral·lel músics i lletristes tan bons com es vulgui i per més populars que fossin en la seva època, em sembla un greuge comparatiu, en perjudici dels músics, ep.
Per cert, el nostre personatge també mereixeria el títol de rei dels Tres Pins, car era aquell un indret on acostumava a concentrar els seus seguidors. D'aquelles trobades, a principi del segle passat, en deia el líder meriendas fraternales.
-On se'n va aquest andalús?
-A veure com en Lerroux
havent dinat en el Ritz
fa el pa amb truita amb els obrers
vora la font dels Tres Pins...
(Fragment de cobla popular recollida per Núria Sanahuja i Àngels Gómez a l'article 'Les fontades de Montjuïc i allò que l'electricitat s'endugué', El Poble-sec, retalls d'història. Les ressenyes del CERHISEC, número 5, maig 2004).
Per cert, el nostre personatge també mereixeria el títol de rei dels Tres Pins, car era aquell un indret on acostumava a concentrar els seus seguidors. D'aquelles trobades, a principi del segle passat, en deia el líder meriendas fraternales.
-On se'n va aquest andalús?
-A veure com en Lerroux
havent dinat en el Ritz
fa el pa amb truita amb els obrers
vora la font dels Tres Pins...
(Fragment de cobla popular recollida per Núria Sanahuja i Àngels Gómez a l'article 'Les fontades de Montjuïc i allò que l'electricitat s'endugué', El Poble-sec, retalls d'història. Les ressenyes del CERHISEC, número 5, maig 2004).
