Fotografia de Glòria Martí
Fotografia de Glòria Martí
Diumenge, a les 12, es va col·locar una placa commemorativa i un panell amb fotografies a la part de dalt del Carrer Nou, en un dels diferents homenatges que es van fent als barraquistes barcelonins. En aquest indret convergien diferents barris, un dels quals era el dels gitanos. Els fills de Jacques Leonard, que havien cedit moltes de les fotografies, ens van acompanyar en la celebració i els parlaments van ser breus i emotius. L'amiga Glòria Martí que havia viscut en un pis de l'altra vorera, veia des del balcó la imatge de la primera fotografia i en va fer una d'actual, exactament des del mateix indret.
Hi ha qui insisteix en què estem molt malament i que tot va a mal borràs però en ocasions és bo mirar enrere i tenir una certa perspectiva de les coses i ser una mica objectiu. Avui hi ha al lloc de les barraques un lluminós CAP, el de les Hortes, que funciona molt bé segons la percepció de la gent, si ens oblidem de què toca dir que tot empitjora, cosa que sembla que fa més progre.
En comparació amb barraquistes d'altres indrets de Barcelona i fent una certa generalització, ja que cal considerar que més important que l'habitatge i la pobresa és el tipus de família que t'ha tocat a la rifa de la vida, la gent que va viure als barris de barraques de Montjuïc en té un bon record, els fills de Leonard venien a les barraques de la família a passar els diumenges i s'ho passaven pipa i les evocacions de molta gent recordaven germanor, col·laboració entre la gent i bona convivència.
La convivència també era bona entre la gent que vivia en pisos, sovint una mica menys pobre, a tot estirar, i la de les barraques. Avui si algú tingués de forma permanent el paisatge de la primera fotografia al davant de casa hi hauria protestes a dojo, em temo. No voldria idealitzar un passat galdós però no tot és com sembla o com s'explica. Montjuïc comptava amb el valor afegit d'un cert entorn natural pel qual els infants tenien llibertat d'acció.
També el paper de l'església, al barri, va ser molt més positiu i generós que en d'altres llocs, sobretot pel que fa a les parròquies de Sant Pere Claver i Sant Salvador d'Horta. He escoltat testimonis d'altres barris de barraques on es queixen del tracte rebut pels mossèns de l'entorn o de què per obtenir alguna cosa havien de fer la gara-gara al capellà corresponent.
En general al meu barri no va ser així, la tasca feta pels jesuïtes a Sant Pere Claver, amb metges i persones diverses que hi treballaven moltes hores de forma voluntària, és admirable. Quan plovia massa els gitanos de les barraques havien d'anar-se'n a dormir a aquells locals, per cert. En general, a les nostres parròquies es va prioritzar l'ajuda material a la gent per damunt de la captació religiosa i tot s'ha de situar en el context corresponent de l'època, evidentment.
L'acte va ser concorregut però potser no tant com jo i d'altres persones esperàvem. Hi havia moltes activitats a la ciutat, cursa, passejada amb barret i d'altres ximpleries, amb tot el respecte per als devots d'aquests esdeveniments. L'ajuntament, que en èpoques passades, olímpiques i esquerranoses, no va voler saber res del record d'aquelles misèries al final ha acollit molt bé la iniciativa, encara es col·locaran moltes més plaques i panells, a Montjuïc se n'instal·larà una alta a la part de dalt de tot, vora l'Estadi,
