Fa alguns mesos vaig tenir accés a un dossier de documentació confidencial relativa a les gestions que en diferents èpoques, fins fa, com qui diu, quatre dies, s'han endegat per part de personatges, institucions i associacions del barri per tal d'intentar que el Poble-sec esdevingui algun dia un municipi independent de Barcelona.
La situació geogràfica del barri, limitat pel Paral·lel, Montjuïc, la Plaça d'Espanya i el Port, facilita força la concreció de l'espai que podria incloure aquest Poble-sec independent. Ja durant els anys vint i trenta, amb l'auge del Paral·lel com a centre d'oci, es van fer alguns intents que no van reeixir per motius polítics. La guerra i la postguerra van fer oblidar aquelles pretensions d'independència municipal però a partir de la Transició es va tornar a posar fil a l'agulla.
El nostre barri no ha estat mai una població independent, no compta amb un centre històric remarcable, tot i que les dimensions, per exemple, de l'església de Santa Madrona, fan pensar en què potser es preveia que podia esdevenir una població pròspera i emancipada. Hi ha molts aspectes que palesen la injustícia de la seva dependència, l'habitant d'un poblet pot triar l'alcalde entre persones que coneix i pot valorar, però al Poble-sec hem de triar a l'engròs. És clar que això passa a tots els barris de la ciutat però aquests altres barris, àdhuc aquells que en el passat van tenir vida pròpia, avui no compten amb uns límits tan evidents.
Sembla que els darrers anys del govern socialista a l'Ajuntament de Barcelona van ser aquells en els quals la nostra independència va semblar més viable. En una enquesta que no es va fer pública es preguntava als habitants del barri si se sentien més barcelonins o més poble-sequins. La sorpresa va ser comprovar com, malgrat els canvis constants en la nostra població, ja que després del Raval al Poble-sec és on hi ha gent de més indrets del món convivint de forma pacífica i cívica, una remarcable majoria, un 67 per cent d'habitants, se sentia molt més poble-sequí, tot i que admetia anar, en ocasions, per exemple, a comprar al Mercat de Sant Antoni i a passejar per la Rambla.
El gran problema és estructural i rau en l'efecte dòmino que la nostra independència provocaria. Els antics municipis, Sants, Sant Andreu, Horta, Sarrià, probablement reivindicarien ben aviat la seva independència, amb raons, en aquests casos, històriques, ja que les raons històriques es poden fer servir per a tota mena de coses. La nostra història és relativament breu, pel que fa a la consolidació del barri, som a punt de celebrar cent cinquanta anys. Però poblacions fins i tot més noves han aconseguit emancipar-se. Salou depenia de Vila-seca, en podríem trobar molts exemples.
Els problemes del Poble-sec es resoldrien millor des del Poble-sec, hi ha gent preparada que durant anys ha militat en diferents partits i ha treballat al barri i per al barri. Avui, per raons òbvies, corren mals temps per a demanar independències. Ni tan sols el jovent es pot independitzar de la família, ja que per a tot fan falta calerons. Però tot és possible, per estrany que sembli. Avui potser he esberlat la confidencialitat amb la qual s'ha treballat per aquesta causa, la qual hauria de tenir com a objectiu una consulta seriosa als poble-sequins i poble-sequines.
I si no pot arribar la independència, al menys es pot cobejar una autonomia que comporti triar, per exemple, els nostre representants, de forma directa i personal i donar-los el mateix nivell que a qualsevol altre alcalde d'una població amb el mateix nombre d'habitants que el nostre barri, uns quaranta mil, segons dades recents, com ara Igualada, Vilafranca del Penedés o Lloret.
O, al menys, que modifiquin el nom i característiques del districte al qual ens han adscrit, això de Sants-Montjuïc té poc a veure amb nosaltres. Bé, Montjuïc potser una mica més. Però, de fet, les barriades amb les quals el nostre barri ha tingut més relació històrica han estat Sant Antoni, pel tema del mercat, sobretot, ja que al Poble-sec no hi ha hagut mai un bon mercat propi, i una part del Raval, que també ha estat, des de sempre, el camí natural per anar a Barcelona.
Siguem realistes, demanem l'impossible!!!
