dimecres, 25 d’octubre del 2017

XERRADA DE 'CERHISEC': EL MOVIMENT VEïNAL (1972-1986)


PROPERA XERRADA DE 'CERHISEC', PRIMERA DE LA TEMPORADA!!!

LA CONSTRUCCIÓ DEL BARRI DEMOCRÀTIC: EL MOVIMENT VEÏNAL DEL POBLE-SEC DURANT LA TRANSICIÓ I ELS PRIMERS AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS (1972-1986).

A càrrec d'ARNAU LÓPEZ.

Dimarts, 31 d'octubre, a les set del vespre, a la BIblioteca Francesc Boix.

divendres, 20 d’octubre del 2017

CAN LUMIÈRE DE LA RONDA, RETRATS I RETRATATS

Resultat d'imatges de fotografia lumiere ronda

L'estrena d'un documental que no em penso perdre sobre els germans Lumière m'ha evocat l'emblemàtic establiment dedicat al retrat que vam tenir durant anys, no sé quants, a la Ronda de Sant Pau, 61. M'estranya que no s'hagi escrit més sobre aquell lloc, jo ho he fet, de passada, en alguna ocasió. Potser la inauguració propera -o no tant- del renovat Mercat de Sant Antoni podria ser una bona ocasió per endegar algun tipus d'exposició dedicada a aquells retratistes.
la mare, de petitona

Quan jo era petita el lloc, que ignoro quan es devia obrir, era ja un mite. A Can Lumière, que era com en deia tothom, sempre quedaves bé. Això sí, el preu era més car que el d'altres retratistes. Potser per això les meves fotografies de la Comunió no me les van fer allà sinó en un altre establiment del carrer Nou, en aquella època hi havia un munt de negocis semblants.

Explicaven a casa que els meus avis materns, a la foto de casats, van quedar tan bé que els van posar a l'aparador, això va propiciar que gent coneguda i saludada s'assabentés del casament. En aquella època els drets d'imatge eren força lliures i no crec que a ningú li sabés greu contemplar-se a l'aparador del retratista.
el iaio, de jove

En aquestes botigues virtuals on venen de tot hi ha fotografies antigues fetes a Can Lumière, de persones que per motius diversos han passat a l'oblit, famílies, noies, nois, criatures. Quan ja la fotografia havia fet un tomb, s'havia democratitzat i gairebé tothom tenia màquina de retratar, Can Lumière encara existia i tenia el mateix aspecte de sempre. En una ocasió hi vaig anar, amb la meva filla adolescent, devia ser a finals dels vuitanta, i es va sorprendre amb aquell estudi del subsòl, pel qual no semblava haver passat el temps, com si els anys haguessin quedat fixats en algun moment de l'antigor.

La part de dalt, on pagaves, tenia ja un aspectes més actual. Però baixar a l'estudi era un viatge breu en el  temps. Fins i tot el retratista semblava intemporal, immortal, misteriós i enigmàtic. És ben cert que allà sempre quedaves bé, tenien ofici. D'un dia per l'altre, sense avís previ ni protestes de ningú, la botigueta es va transformar en un lloc de venda de maquinària, d'una cadena. Veig, a les propagandes de l'època dels retratistes, que el propietari es deia Ángel López, per cert.

FOTO STUDIO LUMIERE, BARCELONA (Fotografía Antigua - Cartes de Visite)
Al carrer Fontanella cantonada Via Laietana també hi havia hagut un establiment de fotografia que semblava resistir el pas del temps, però el temps és un corruptor implacable i ara hi venen bosses de mà o qui sap què, ja que tot canvia amb una velocitat de vertigen. Allà devien ser especialistes en aquestes orles que es fan o es feien els professionals quan acabaven les carreres. A l'aparador en tenien de l'any de la picor. Una amiga sempre m'explicava que un dels llicenciats en alguna cosa era parent seu, es reconeixia amb facilitat, ja que era albí.

Quan vaig acabar el Batxillerat Elemental me'n vaig fer unes de carnet lamentables, barates, no sé si a un fotomaton, i la meva mare em va donar diners i em va insistir en què anés al Lumière. Així ho vaig fer i encara són aquelles petites fotos de les millors que m'han fet mai. Les parelles es feien fotografies d'estudi per dur a la cartera, quan els xicots anaven a fer el servei militar, si festejaven, s'intercanviaven fotos amb la nòvia. Algunes d'aquelles fotos es retocaven de forma acurada, estil artistes de cinema. 
Resultat d'imatges de Lumiere ronda san pablo
Cada vegada que passo pel carrer Parlament, cap a la Ronda, encara més si és estiu i m'he empassat una orxata a la resistent orxateria Sirvent, recordo Can Lumière i el seu estudi. S'havia d'haver conservat tal com era però tot és molt car de conservar. Suposo que devien tenir algun tipus de fons, ignoro com van anar el seu principi i el seu final. Avui passes per qualsevol lloc i ja no hi ha el que hi havia fa, com qui diu, quatre dies. O així m'ho sembla. Tot i que potser ha passat sempre, ni que fos a una velocitat més moderada, la gent gran del meu temps jove evocava tota mena d'establiments i paisatges perduts, a Barcelona. La revista Destino sovint es queixava dels canvis apressats, absurds, de la manca de cura vers el passat que tenia la modernitat galopant dels seixanta. 

Si fóssim immortals la majoria dels canvis no ens preocuparien, passa quan ets jove, gairebé t'agraden, els canvis en l'entorn. L'imaginari sentimental és encara molt tendre. Després et tornes nostàlgica i melangiosa però tot se supera, al capdavall les pèrdues més lamentables són les humanes i aquestes, ai, són irreversibles del tot. 
Edifici del Cine Lumiere Actualitat.jpg
El nom de Lumière es va fer servir per a establiments i per a cinemes, com ara un que hi va haver a Bellvitge, l'edifici del qual, gràcies a la casualitat, es conserva. De moment. No hi fa res que un edifici tingui, segons els experts o els historiadors, un valor determinat. Jo valoro avui els llocs segons els seus lligams amb la meva biografia particular, la veritat. Quan escolto algú dir que un edifici o un objecte o el que sigui que per a mi té un valor sentimental és lleig o no val res o no pertany a cap estil definit se'm posen els pèls de punta.


dimecres, 11 d’octubre del 2017

UN BRAU AMB HISTÒRIA

Resultat d'imatges de bar borrell


Resultat d'imatges de bar borrell

Resultat d'imatges de bar borrell

EL TORO DEL BAR BORRELL (Zona Sec, octubre 2017)

Dos dels bars més emblemàtics del  Paral·lel han estat el Borrell i el Carbó. El Borrell encara existeix, els nous propietaris n’han respectat l’estil i una gran part de la decoració. Tot i no pertànyer ben bé al Poble-sec sempre hi hem estat molt vinculats. Josep Borrell, antic dependent de Casa Juan, va aconseguir estalviar uns diners, a principi del segle XX, per tal de lliurar-se de les maleïdes quintes, però va tenir la sort de sortir exempt per sorteig i va esmerçar aquells estalvis en el traspàs del bar, una antiga bodega. Abans de la guerra havien tingut servei de restaurant.

Resultat d'imatges de ENRIQUE VERA ACTOR


Resultat d'imatges de KATIA LORITZ

El Borrell va acollir moltes penyes i tertúlies. Una de les més famoses va ser la penya dedicada a Enrique Vera (1933-1993).  El gran Joaquín Bernadó va tenir molta relació amb les tertúlies taurines del bar. Un antic banderillero va penjar a les parets fotografies sobre temes taurins i va aconseguir el cap de brau. Aquest afeccionat practicava a la bonica Plaça del Sol de Montjuïc, desapareguda amb la construcció de la Fundació Miró. Enrique Vera va ser també actor i sortia a El último cuplé, on es pot veure així mateix l’antic Molino. Se li havien atribuït amors juvenils amb Katia Loritz, una  actriu molt maca, d’origen suís, que va morir el 2015. Loritz, de gran, es va dedicar a la pintura i tenia un blog personal.

Resultat d'imatges de MARCIAL LALANDA

Al Borrell s’hi reunia durant el darrer franquisme gent d’esquerra de diferents partits i tendències, cosa que provocava discussions ideològiques abrandades. En més d’una ocasió, algun grup dissident se n’anava al Carbó durant un temps. El propietari del Bar Borrell, nét del primer propietari, va morir encara jove. El cap de toro resistent i emblemàtic pertany a un brau amb història, es deia Cartujo i i l’havia mort Marcial Lalanda, torero al qual van dedicar el famós pasdoble, Marcial, eres el más grande, amb música de José María Martín Domingo i lletra de la seva esposa, Josefina Porras.