Al vespre, quan l'estiu obria els ulls...

Ja tornem a ser a tocar de Sant Joan. Comptem amb una descripció molt gràfica de les fogueres antigues, de barri, a la cançó de Joan Manuel Serrat, prou coneguda. De fet, la cançó, encara que no menciona el Poble-sec, parla del nostre barri, però el muntatge de fogueres era molt semblant a tot arreu. No cal copiar la lletra perquè gairebé tothom se sap allò de pel vespre quan l'estiu obria els ulls, per aquests carrers on tu i jo ens hem fet grans, on vam aprendre a córrer, damunt d'un pam de sorra, etc.

Cal dir que l'activitat era gairebé exclusiva dels nois. Com diu una altra cançó, en aquest cas de la Trinca, i parlant d'una processó: i les dones ho han de contemplar des del balcó víctimes de la segregació... A principis dels 80 Dagoll Dagom va fer un muntatge sobre la Nit de Sant Joan, que de primer va resultar una mica controvertit, però que avui ja és un bell record, també. Sisa, un altre poble-sequí o poble-sequenc d'origen, que no de militància, hi cantava temes referents a la festa. Ai, per què els famosos ens deixen i no tornen?

Ja molt abans de la revetlla, com sabeu, els nois pujaven pels pisos a buscar rampoines, trastos i mobles vells, que desaven acuradament. El dia de la revetlla, a mitja tarda, es començava a muntar la foguera, fent un cercle que s'omplia de sorra i es delimitava amb pedres. Allà s'amuntegava el botí, quan més, millor. Hi havia bandes organitzades que es robaven la llenya mútuament, hi havia molta picaresca i rivalitat, amb el tema.

Hi havia moltes fogueres al barri, una a cada cruïlla, pràcticament. Avui ens semblaria una barbaritat tant de foc a tocar de les coses i, de fet, en ocasions gent de l'ajuntament passava amb una furgoneta a recollir material, intentant minvar els efectes piròmans de la celebració. Però la seva arribada era rebuda de mala manera, amb xiulets i crits.

També alguns veïns, socarrimats, llençaven de vegades aigua al foc, des dels balcons i terrats més baixos, però aquelles activitats aconseguien un gran rebuig i insults diversos per part de les masses enfebrides pel foc purificador. En el meu temps els xicots que feien la foguera ja pertanyien a un sector determinat, arrauxat i humil, no tots els nens jugaven al carrer sinó sovint els més gamberros.

Els gamberros sempre són més atractius que la resta. Jo recordo que des dels balcons contemplàvem la bellesa adolescent d'un tal Paco i d'un que es deia Julio i retirava una mica a Tony Perkins. Això pel que fa a la foguera de la cruïlla Blasco de Garay/Blay. Uns altres noiets que ens enamoraven eren els que venien amb els caballitos de fira, quan a llocs com a la Plaça del Sortidor se n'hi muntaven sovint.

Anar pel món en temps de fogueres i petardos era un perill. Encara ho és, malgrat que s'ha limitat força la venda i ús de materials pirotècnics. Aleshores hi havia una gran inconsciència i força accidents, ningú s'hi posava pedres al fetge, eren danys colaterals. En una ocasió, però, hi va haver molts morts en un establiment de la Plaça de Sants, crec recordar, i a causa d'aquells fets i d'altres de greus, la cosa va anar sent més controlada.

La majoria de gent no tenia cotxe, encara. Es quedava a casa i feia festes als terrats veïnals, amb coets i petardos casolans. El jovent feia ballaruques i quan encara no tenies edat de merèixer contemplaves amb enveja aquelles festetes de jovent més grandet, esperant el moment de poder accedir a les danses corresponents i de poder, ai, conèixer l'amor de la teva vida.

Per les revetlles es feien i desfeien moltes parelletes juvenils. Una vegada vaig perdre un pretendent jovenet a causa de no haver pogut anar a una revetlla (no em van deixar, coses de les famílies antigues i patriarcals), ja que ell, aleshores, es va embolicar amb una altra. La nit de Sant Joan és màgica, però la matinada porta la realitat. La realitat era l'asfalt fet una bírria, les restes de la foguera i dels mobles cremats i el silenci del matí de Sant Joan, aquest silenci que segueix a les nits de festa i que estén una fonda nostàlgia per l'ambient, la nostàlgia pels temps feliços que no tornen mai més.

M'agrada la revetlla, aquest començament de l'estiu, encara que em fan por els petardos. No m'agrada, en canvi, el Cap d'Any, amb molta més parafernàlia, amb els raïmets, les calcetes vermelles i els espanta-sogres.

La revetlla de Sant Joan, deien, sortia la gent xarona. La gent fina sortia per Sant Pere. Ara, la revetlla de Sant Pere gairebé ni existeix, en no ser festa a tot arreu, l'endemà. De fet, abans sortir de nit era quelcom extraordinari, permès a les noies, tan sols, en aquestes festes emblemàtiques. Ara tot ha canviat molt.

La revetlla tenia, cada any, una cançó de moda, romàntica, i alguna altra més de l'estiu, patxanguera. De les romàntiques recordo coses com ara aquella de la Pètula Clark que es va traduir al castellà, cosa habitual, vuelvo a la playa donde te conocí y el mar me canta así, chao, chao... Una de molt maca era aquella de la Laforet, cuando la playa se llenó de luz y sol...

Les cançons de platja, mar, amors i retrobaments estivals resultaven molt adients a les revetlles i al començament de l'estiu. Una de súper romàntica era aquella del sapore di sale sapore di mare, per cert, sort que el xicot que la cantava no devia tenir hipertensió, altrament, amb tanta sal no sé com hauria acabat... També hi havia coses més mogudes i desacomplexades, Eva María se fue buscando el sol en la playa, o bé un rayo de sol, oh, oh, oh...

Anar a plaça: el Mercat de Sant Antoni

Pel que fa al nostre districte, administrativament sempre ens han lligat més a la zona del Raval o de Sants, com ara mateix, per exemple, que som de Sants-Montjuïc, denominació en la qual el nom de Poble-sec no hi té cabuda. Però a la pràctica, la gent del Poble-sec ha anat molt a comprar al proper barri de Sant Antoni, avui Esquerra de l'Eixample.

Jo crec que a Barcelona s'haurien de revisar les divisions i adaptar-les més a la tradició, encara que la tradició canvia molt de pressa. Malgrat que quan jo era petita el Poble-sec semblava quedar molt lluny de la resta de la ciutat i que el Paral·lel, aleshores sense semàfors, era un gran obstacle que només et deixaven travessar quan eres una mica grandeta, s'anava de tant en tant a plaça, no pas al mercat, a comprar. La nostra plaça era i és Sant Antoni.

El Poble-sec no ha tingut mercat. Hi havia uns quants comerços, adroguers, polleries, espardenyeries, però s'admetia que a plaça es podien trobar més coses i millor de preu. Anar a plaça, amb la mare, de petita, era com una excursió i pel camí ens anàvem trobant gent coneguda del barri, amb la qual ens aturàvem a fer la xerradeta.

En aquells anys cinquanta i fins ben entrats els seixanta, hi havia, pels volts del mercat, moltes parades precàries, amb mocadors de fer farcell per terra, oferint mercaderies diverses. Una mica com ara aquestes parades que munta la gent del tercer món i que enguany estan més o menys perseguides per les autoritats. Aleshores es toleraven. També hi havia molts venedors ambulants, carretons de la fruita, esmolets, herbolaris, coses així.

Recordo que el pare d'una companya d'escola en tenia una, d'aquestes parades de mocador de fer farcells, de cotilles, faixes, entre les quals unes de cautxú que venien de no sé on i que et feien suar, molt utilitzades amb finalitats aprimadores. Aquest senyor, amb els anys, va arribar tenir un establiment amb cara i ulls, de roba interior i exterior al carrer Borrell, on, actualment, hi ha una molt bona sabateria que no sé si durarà massa.

Una vegada, de molt petita, em vaig perdre pels encants de la roba. Per sort, una senyora se'n va adonar, em va preguntar el nom i ben aviat va arribar la meva mare, espantada. Els encants de la roba em semblaven una meravella, amb tants colors i coses de tota mena. Els dels diumenges, amb llibres, revistes i cromos, eren absolutament màgics. La plaça, a dins, feia una olor profunda de peix i fruita, de carn, cafè amb llet i formatge. No sé si he perdut olfacte però em sembla que ni les pudors ni les olors són com abans. Coses de l'edat.

Una altra meravella del mercat eren els patis, amb aquelles grans botigues de botons i merceria. Ara tot canviarà, es renovarà i estarem uns anys anant a plaça a la Ronda, per tal que es pugui refer el més que centenari mercat, construït, diuen, en uns terrenys on no s'hi volia fer habitatges perquè hi havia hagut una forca. Hi ha fotografies antigues on es veu el mercat, nou, situat en un espai encara per edificar, solitari.

Jo no acostumo a anar a plaça a causa de la mandra i la manca de temps. De vegades entro al mercat a tafanejar una mica, però no ho tinc per costum. Una amiga meva hi va sovint, malgrat que encara treballa i té poc temps. Diu que li encanta l'ambient, no m'estranya. La seva mare, molt gran, també hi va de tant en tant. Eren unes de les persones que amb la meva mare ens ensopegàvem sovint fent aquell camí d'anada i tornada tan familiar que, quan venia el bon temps, augmentava els seus misteris amb una orxata de la Sirvent, una de les poques llaminadures que ens permetíem la mare i jo.

Afortunadament, la Sirvent ha sobreviscut als temps i avui, segons a quines hores, es fa difícil accedir a la seva orxata, pel meu gust la millor del món. El mercat ha fet ja cent vint-i-cinc anys, l'arreglaran i el renovaran i no sé com quedarà la qüestió dels llibres, els cromos i la roba. Avui he passat pel de Santa Caterina, que tant de temps va estar amb obres, obres que van propiciar el tancament de molts comerços. Però avui aquella zona s'ha refet i torna a ser bonica, alegre i animada, colorista i magnífica. Els mercats generen al seu entorn molta vitalitat. Sisplau, que canviïn però que no desapareguin... al menys en vida meva.

Al Poble-sec, com que no hem estat poble de veritat no hem tingut mercat però hi va haver fins no fa massa un petit mercadillo davant de casa meva, al carrer d'Elkano, construït a finals dels anys quaranta, on abans hi havia hagut uns safareigs; va tenir èpoques de tot però, en general, va resultar petit i no va tenir un èxit excessiu. Tampoc tenim institut de secundària, les franciscanes han assumit el paper d'escola del barri. Tampoc hi ha massa oferta d'escola pública, per cert, llevat del Carles I i del Verdaguer, ambdues escoles una mica desavinents per a la població del cor del barri.



Sí que tenim una gran església, que estava destinada a ser centre d'una àmplia barriada i que avui precisaria d'una restauració seriosa i profunda. En general, continuarem, em sembla, anant sovint o de tant en tant a Sant Antoni a mercat o a plaça, encara que només sigui per gust personal i per badar una mica entre les parades renovades del futur.

Els 'coros' del barri

Quan jo era petita hi havia molts Coros, nom popular d'aquestes formacions marcials de veïns, aleshores tots homes, sortien per Pasqua a menjar-se el bé i tornaven fent gresca, desfilant pels carrers del barri i portant com a armes grans culleres i forquilles.

Molts bars tenien la seva formació coral, que segurament havia nascut, feia anys, amb unes aspiracions més serioses. El fet és que jo ja vaig conèixer els coros quan ja no cantaven, a l'estil dels d'en Clavé, sinó que es limitaven a la música de banda. Els coros sortien per les comunions, per les processons, per les festes, i encara ho fan en moltes ocasions.

Amb el temps, tot s'idealitza, però el cert és que alguns dels components d'aquells coros tenien fama de gambirots i esventats, perquè eren joves i de jove sempre es té tendència a la gresca disbauxada. Aquesta activitat coral es viva en molts barris de Barcelona. Al Poble-sec han anat minvant en gent i formacions, aquests darrers anys, però s'hi han incorporat les senyores i existeix un intent de mantenir la tradició, molt remarcable.

Durant un temps, fa uns vint anys, el coro més proper a casa meva tocava molt malament i rèiem força quan intentaven d'endegar coses com ara El tema de Lara i no se sabia ben bé què era allò. Ara han tornat a millorar musicalment, pel que he percebut. Per la Segona Pasqua, quan tornen de gresca, encara fan focs artificials i una traca col·lectiva.

És una llàstima que aquesta tradició del barri no hagi contribuït a consolidar una tradició musical seriosa i que no hagin esdevingut bandes musicals de categoria, els nostres coros. Però jo tinc esperança, perquè actualment hi ha molt de jovent amb coneixements de música i... qui sap.

Em conformo, de moment, amb el fet de veure'ls desfilar pels carrers, encara que no siguin tants com abans, coratjosos i ardits, amb la seva música i el seu estil una mica militar, tant de bo totes les desfilades militars fossin tan innocents!!! Són la primavera i el bon temps, que tornin l'any que ve, si Déu vol i que acompanyin les primaveres de la resta de la meva vida!!!