RECORDS, SEMPRE INEXACTES, DE CASTANYADES PERDUDES

 

Quan jo era petita la castanyada familiar es limitava a menjar unes quantes castanyes amb moscatell, al vespre, escoltar la ràdio o, més endavant, mirar la tele. El meu pare recordava com al seu poble, de petit, no sé si l'actual nit de Tots Sants o la de Difunts, l'endemà, resaven tres parts de rosari i no es menjava res de res fins acabar-les de resar. El rosari convencional, repetitiu, llarg i pesadet, el resaven cada dia, aleshores, en família. 

Els costums religiosos d'aquest tipus van desaparèixer quan jo era petita, de forma progressiva, sobretot a les zones urbanes, malgrat algunes profecies d'aleshores sobre coses com ara que la Mare de Déu de Fàtima havia assegurat que quan tots els bons catòlics resessin el rosari cada dia, Rússia es convertiria. Ni tan sols a l'escola de monges vaig resar gaires rosaris, la veritat. Crec que els dissabtes eren preceptius i també en algunes classes de labors, menades per una monja rondinaire que, amb els anys, em vaig arribar a apreciar de veritat, Sor Crescència.

Sor Crescència, amb Sor Pia, eren unes de les poques monges catalanes que quedaven, aleshores, a l'escola del Sortidor, la de les Franciscanes. Tenia mal geni i un dels penjaments que ens endinyava quan no fèiem bé les labors era bunyolera. Una de les ambicions de protagonisme que teníem, aleshores, era dirigir el rosari. De vegades, si la nena responsable del tema era prou espavilada, se saltava avemaries, cosa de la qual la monja no s'adonava, potser perquè ja era gran, aleshores. També era divertit acabar les respostes a les lletanies finals amb un pronobissssss, allargant les esses. Una de les facècies més agosarades que també recordo era quan alguna nena emprenedora va aconseguir que a la famosa nadala de Los peces en el río s'hi afegís a nivell col·lectiu l'estrofa d'una cançó de moda d'aquells anys, aquella que feia qué feliz es el pez en el agua, qué feliz es el pez en el mar... Jo crec que la monja tenia la mosca al nas però feia com si sentís ploure, tot sovint.

A l'escola, aleshores, no fèiem festa de Castanyada, com ara. Per la ràdio, i després per la tele, emetien versions del Tenorio inevitable. I algun conte de por, com ara aquell tan terrible del Monte de las Ánimas, de Bécquer, que avui ens pot semblar misògin i tot car la dolenta i qui provoca la tragèdia és ella. Ja d'adolescent, al centre parroquial lligat a l'escola on vaig anar durant uns anys, sí que fèiem festa. La parròquia era la de Sant Salvador i en alguna ocasió ens havien deixat, per a fer teatre, una sala que tenia la parròquia de Lourdes, al carrer Ricart. Allà fèiem representacions, sovint espontànies, una vegada vaig voler que es representés un breu text que m'havia inventat i va ser un fracàs, la veritat. També, segurament més endavant, havíem fet fins i tot ballaruques, i, més endavant, havia anat a veure alguna funció de teatre. En concret recordo que una nit de Tots Sants vaig anar a veure, a l'enyorat Moratín, El Tragaluz, del gran Buero Vallejo.

Després va venir la moda de les recuperacions festives escolars i la Castanyada es va convertir en una mena de sincretisme pedagògic una mica raret. Això de les festes va arribar a ser excessiu i tenies la sensació de què el més important de la tasca educativa era fer festes lluides, recuperar contes, rondalles i cançons, i omplir l'escola de preciosos murals i treballs manual diversos. Em temo que això, tot i que una mica més controlat, continua vigent. A tot plegat s'hi va sumar el Halloween, quan es va començar a estudiar anglès i ET va mitificar la diada de forma irreversible. Avui es fa Castanyada a l'escola, a casa, al Centre Cívic i on toqui, no se si encara es canta el Marrameu torra castanyes, que no sé qui va trobar no sé  on i es va convertir en el cant preceptiu escolar de la celebracíó, a l'escola. Ahir, pel carrer, vaig veure molts grups familiars amb nens i nenes i alguns adults disfressats de diferents variables monstruoses, que devien anar a festes de Halloween. Això de les disfresses sempre té el seu què i les de monstre, zombie, vampir i la resta, encara més.

El dia de Tots Sants era de precepte, calia anar a missa sota la pena de pecat mortal i el pitjor era que si no hi anaves i et mories aquell dia anaves de cap a l'infern per a tota l'eternitat. La meva família, aleshores, no anava al cementiri el dia de Tots Sants, jo crec que pel fet de no posseir tomba familiar, els nostres morts estaven escampats per diferents indrets. Des que van morir els meus pares sí que hi anem, no ben bé el mateix dia de Tots Sants, hi ha massa gent, sinó uns dies després. La meva mare va heretar un nínxol a les Corts, d'una tieta-àvia, i la referència ja és més sòlida. Els cementiris també s'han frivolitzat, s'hi fan itineraris turístics, rutes per tombes de vips, hi toquen música, tot canvia i perd dramatisme tot i que la mort, tan terrible, continua espantant i provocant temor, per molta broma que hi posem al damunt, una manera de fer que, per cert, és ancestral, car l'humor ens consola de la irreversibilitat de la nostra desaparició definitiva.

Sor Crescència era aleshores, també, l'encarregada de passar-nos aquelles capelletes ambulants, que anaven de casa en casa, i de repartir una revista molt ben editada, de les escoles lligades a l'orde, que es deia Paz y Bien. Crec que els llocs com la meva escola eren, al capdavall, com la gran sucursal d'una empresa i que s'esdevenia un fenòmen que es dona a moltes empreses, els antics dirigents, com potser havia estat Sor Crescència, es feien grans, quedaven obsolets i substituïts per les noves fornades de professionals. Les monges que, en aquella època, remenaven les cireres, eren basques tot i que al capdamunt de l'orde, la Madre general  i les de l'equip manaia eren encara catalanes, cosa que provocava algunes tensions que he anat entenent amb els anys. 

Avui tot ha canviat, com era d'esperar hi ha poca gent que vulgui ser una monja com aquelles, amb tan poca llibertat, tot i que no és pas que les dones, en general, en tinguessin gaire, aleshores. Els temps estaven canviant. L'escola es va modernitzar, les monges basques van millorar molt el context i l'organització, però es va perdre la familiaritat, una mica com allò de la pel·lícula Los nuevos españoles. I ja, avui, ni això, la meva antiga escola, lligada al barri, amb secundària i batxillerat a l'abast, mixta, amb un nombre molt important de jovent nou vingut i on ja no es deu resar el rosari del dissabte, ni es deu celebrar el mes de Maria a l'estil antic, ni es va amb uniforme, però que segurament celebra Castanyada i Halloween quan toca, a l'estil modern, i fa moltes coses interessants i compta amb un munt d'ordinadors i estris teconologics, ha passat a ser de la multinacional Marista i diuen que funciona molt bé. No en tinc cap dubte. 

L'ARRIBADA DE L'APOCALIPSI POBLE-SEQUÍ S'ACOSTA

 

Des de tota la vida que escolto, sobre el barri, veus apocalíptiques. Fa uns dies algú em va tornar a dir una cosa que cada dos o tres anys escolto, que el Poble-sec s'està degradant. Fa tants anys i panys que es degrada que ja deu estar degradat del tot.

Fa temps que defujo entrar en aquest mena de converses sobre degradacions però, en ocasions, no me'n puc estar. Com em va dir, fa temps, una amiga poble-sequina el barri mai no ha estat Beverly Hills. Sempre ha estat un barri de gent modesta, tirant a xarona, una mica bruta i descurada, amb molta barreja i transversalitat. Per raons de prestigi, no ens enganyem, molta gent, quan ha tingut possibles, ha tocat el dos Paral·lel enllà, quan més amunt millor. 

A Gràcia hi ha hagut aldarulls sovint però no en diuen penjaments d'aquest tipus i la gent valora el barri i el consideren guai. Un crim a Sant Gervasi és un 'accident', al Poble-sec és fruit de la degradació constant. Som un barri d'arribada, amb problemes, no diré que no. Les escoles han millorat de forma exponencial però sembla que això no fa forat. Tenim molta gent de fora, però sempre s'han rebut onades migratòries, tot i que no ens agrada recordar allò que es deia dels murcianos o els xarnegos o de la gent de la faràndula i de les barraques, i m'agradaria tenir dades objectives sobre coses com ara la delinqüència ja que sovint es parla per percepcions subjectives o a partir de fets puntuals.

Vivim un temps amb tirada a les condemnes apocalíptiques. No crec que Barcelona estigui pitjor que mai, tampoc. Durant la llarga etapa socialista vam tenir de tot i més, malauradament crec que tinc massa memòria. No crec, tampoc, que els canvis climàtics, a nivell proper, siguin, encara, tan contundents. No crec que el jovent estigui disbauxat i sigui irresponsable, que abans no hi hagués gambirots perillosos, que els nens i nenes siguin mal educats i difícils, ni que ens anem a autodestruir com espècie cosa que, per altra banda, tampoc no seria res extraordinari, tot passa, neix, viu i mor i tenim la nostra espècia sobrevalorada.

No crec que les nostres generacions ni les dels nostres avantpassats fossin millors, més responsables i generoses ni, evidentment, visquessin millor. No crec molts disbarats que es diuen sobre les noves fornades migratòries, a l'escola. En les darreres dècades, vaig tenir gent humil de tot arreu i puc afirmar, segons la meva experiència a barris on a les escoles la majoria d'infants eren de tot arreu, que a tot arreu hi ha de tot, aquí, també. No crec en els perills que enfonsen el català en el no res, patim el que pateixen les llengües minoritàries, fins i tot quan tenen un estat al darrere, al capdavall a molts petits països, que admirem, molt de jovent canta i escriu en anglès quan es vol promocionar. La gent nord enllà no és ni tan lliure ni tan neta ni tan desvetllada ni tan feliç, ben mirat. 

No crec que al que queda de mon rural la vida sigui idíl·lica ni millor que a la ciutat, no crec moltes coses que s'afirmen sense dades ni estadístiques i em va encantar el pregó de la Mercè de la Custodia Moreno, que va tocar tants temes de forma realista i que hauria de ser motiu de lectura i debat durant una bona temporada. Potser per a tot cal ser grandeta, tenir perspectiva i una certa dosi d'objectivitat, repassar hemeroteques, llegir força, parlar amb la gent i coses així. 

Fa anys, quan hi havia atemptats d'ETA un dia sí i un altre també, una persona gran, potser fins i tot més jove que jo ara, em va fer una proclama apocalíptica sobre el que passava i el malament que estava tot,   i jo li vaig dir que pitjor devia haver estat la guerra. Recordo que em va dir que era diferent perquè la guerra -que ella havia viscut- havia estat 'la guerra'. La nostra valoració del passat no pot ser objectiva perquè nosaltres canvíem, també. Fa uns dies, a una amiga que em repetia la lletania de què lletja està Barcelona i què bonica era abans, li viag comentar com era la galdosa Barcelona -i no tan sols Barcelona- dels vuitanta, droga per tot arreu, xaperos jovenets als vespres a la Rambla de Catalunya, delinqüència -del país- a dojo, provocada sovint per la droga, misèria a molts racons... em va dir que no recordava res de tot això. De fet tenim fins i tot el recurs a recordar el cinema quinqui i títols com ara 'Miedo a salir de noche' i coses semblants.

Potser soc una negacionista irreversible, ho admeto. Pensar en un passat millor és un consol, quan envelleixes, creure que hem viscut una epoca feliç i arcàdica que els d'ara no viuran... tot i que, de forma inevitable, quan siguin grandets i vellets enyoraran passats mitificats al mon, a Catalunya, al barri i on sigui. 

Contemplant el mon mundial amb una certa dosi d'objectivitat tinc motius, això sí, per pensar que la nostra sobrevalorada espècie, a nivell global, fa força pena, però no pas perquè la ciutat estigui bruta ni pel nivell de delinqüència urbà, no pas més alt que a d'altres grans nuclis urbans del mon. Quan no hi ha disbarats en un lloc n'hi ha en un altre i la gent mor cada dia cercant oportunitats de supervivència digna o en guerres sagnants però, quan no ens toquen de prop, som humans, ens afecten de forma relativa. A finals del segle XIX hi havia un cert corrent optimista sobre el futur i la impossibilitat de més guerres i ja veiem com va anar el XX a Europa, horrorós i encara m'estranya com l'espècie nostrada no s'ha autoestossinat, fins i tot ha superat amb èxit les destruccions massives, cada dia som més. Potser ara, amb tants cants apocalíptiquics a tots nivells, anirem bé. No se sap mai.