La darrera xerrada de CERHISEC de la temporada, la del darrer dimarts del mes de juny, va comptar amb el testimoni de Josep Maria Vallès, que tanca ben aviat, de forma definitiva, el seu emblemàtic establiment de Pesca Salada del carrer Vallhonrat. La seva família s'ha dedicat a la Pesca Salada durant noranta anys, des de 1929. Serà el final d'un tipus de negoci que havia arribat a tenir unes trenta botigues al barri. Les tendències de consum canvien, de forma inevitable i irreversible, però és molt important que quedi constància del seu pas pel Poble-sec.
La zona de la França Xica que es troba al volt de la plaça de Santa Madrona ha esdevingut un petit eix comercial resistent on podem trobar encara una bona peixateria i una botiga de carn, molt ben assortida, així com un forn de pa i alguns supermercats. Al barri no hem tingut mai mercat, tan sols el petit mercadillo del carrer d'Elkano, a l'indret on, anteriorment, abans de l'any 1948, hi havia hagut uns safareigs. Al carrer de Blai va tancar, fa algun temps, la botiga del senyor de Diego, molt popular, també dedicada a la pesca salada i que oferia una gran diversitat de productes. Una seva filla ha aconseguit tirar endavant una de les populars sabateries Gasol, la del carrer de Parlament.
Josep Maria Vallès ens va explicar la trajectòria del negoci familiar, que es va iniciar al carrer Magalhaes, a la casa que es va dir de les rajoletes, tot i que aquestes rajoletes ja fa anys que van desaparèixer. Ens queda una altra casa de rajoletes, una mica deteriorada, al final del carrer d'Elkano. La família de Vallès era de Caldes de Montbui, com la d'altres botiguers dedicats al mateix, un fet habitual en temps passats i potser en el present, car sembla que sovint la gent dels restaurants xinesos o dels petits súpers menats per paquistanesos o hindús provenen de les mateixes regions.
Vallès va insistir en desmentir tòpics, com ara això de què el bacallà era barat i avui es car. El preu del bacallà no és car però el consum habitual defuig els talls amb més espina i té més tirada a peces que abans eren gairebé de luxe com ara allò del morro sense espines. Amb la carn ha passat una mica el mateix. Les famílies tampoc no son tan nombroses com abans, és clar, i la despesa que representa l'alimentació ha passat a ser molt menys feixuga que en el passat, quan calia esmerçar-hi el vuitanta per cent de les setmanades. Quan et fas gran et sap greu que les coses canviïn però sempre ha estat així, tot i que cadascú és fill de la seva generació i li sembla que allò que ha viscut ha estat sempre si fa no fa i que era millor que el present, crec que això és una mena de consol davant del pas massa ràpid de la vida. Cal una perspectiva objectiva per constatar que les coses han millorat molt, malgrat que a cada bugada es perdi un llençol.
Les fotografies que penjo provenen d'una entrada que es va dedicar, l'any 2017, a Josep Maria Vallès en el blog sobre els cicles de Cinema sobre dues rodes, que s'havien fet al Centre Cívic del Sortidor i que darrerament, amb deu anys de rodatge, s'han celebrat a l'auditori de l'Institut Milà i Fontanals, que té més bones condicions. Vallès, molt afeccionat a les motos i que sempre va col·laborar, amb la seva dona, Mercè, en les activitats que es feien al barri, col·laborava també en aquest cicle, amb això que en diem un pica-pica.
Copio, del blog mencionat, la referència a aquesta afició de Josep Maria Vallès, qui, tal com ens va explicar, també és un boletaire de culte:
En Josep té un interessant historial motorista: S’inicià com a paquet d’una Ducati 125 Sport, seguí al manillar de la Derbi Coyote de sa germana, passà a una Mobilette Cady en propietat als anys 80, i acabà la seva trajectòria motorista retornant a la Ducati 125 amb la que s’havia estrenat. D’aquesta relació amb el motor gairebé cap-i-cua, en Josep en destaca sensacionales excursions amb la Derbi, incomptables pujades a la Rabassada… i milers de quilòmetres recorreguts camí de Mollet i pel Vallès amb la Mobylette, amb la que treballava de missatger.
La xerrada va tenir la virtut d'evocar el passat amb gran tendresa, pero sense nostàlgies inútils i amb optimisme.
