La ciutat recordada

Proximitats de la barriada Can Valero l'any 1967 (foto d'autor desconegut, trobada en l'interessant blog Document on ha arribar a través d'un altre blog molt interessant, Antiquari).

Ja he parlat en aquest blog, en diferents ocasions, de les barraques de Montjuïc i del documental La ciutat oblidada. Avui podeu veure aquest documental al Centre Cívic El Sortidor, amb la presència dels autors i un fòrum posterior molt interessant. A les vuit del vespre!

CERHISEC: Avui, 25 de maig, recordem els vells temps del BAR JENIU!!!

Avui, dimarts, a dos quarts de vuit del vespre, a la BIBLIOTECA FRANCESC BOIX, la xerrada habitual de CERHISEC evocarà un dels nostres establiments més antics i amb més encant, un encant que encara conserva, EL BAR JENIU, avui RESTAURANT 'EL SORTIDOR'. US HI ESPEREM!!!

Molts famosos han passat per aquell indret. A la fotografia, el darrer propietari de l'època en la qual encara era taverna d'acollida de penyes i associacions, Joan Jeniu (famós també per tenir una filla guapíssima i, per ser ell mateix, en la seva joventut, segons testimoni matern, molt admirat per les noies del barri) al costat de Joan Manuel Serrat, amb motiu d'un reportatge que va fer el diari El Periódico.

A principis dels seixanta es va filmar a la Plaça del Sortidor una pel·lícula que segurament no passarà a la història del cinema, Las estrellas. Però al barri va ser tot un esdeveniment i avui hi podem trobar unes magnífiques imatges de la plaça, del Jeniu, de la barraqueta del senyor Isidre, on compràvem gelats i llaminadures, i també de l'antiga barberia. Encara que, per exigències del guió, ens la van reconvertir en plaça madrilenya...

Recordant l'ACADÈMIA ALMI

Recupero aquest escrit, que vaig penjar el 31 de maig de 2005, perquè encara m'hi acostumen a posar comentaris persones que recorden aquesta acadèmia. Avui mateix me n'han posat un des de l'Argentina, un xicot que es veu que hi va anar durant un temps. Aleshores, el 2005, no sabíem encara què hi farien, ara ja ho sabem, una macro residència per a estudiats amb algun caleró que ha tapat les poques vistes al Paral·lel que tenien els veïns de les galeries interiors que donaven al terrat de l' Almi. El 2005 aquest blog estava allotjat a blocat, com molts altres. Ah, què depressa passa tot!!!! I quantes coses han canviat en cinc anys... No hi han fet pisos i és totalment improbable que els estudiants passavolants de l'Hotel Meló identifiquin cap fantasma del passat, pensaran què és un holograma... En alguna capsa dec tenir fotos antigues de l'edifici, però no sé on. De moment en penjo una del supermelonet.

Ja no hi ha res. Un recinte polsegós, a punt de ser invadit pels paletes. Què hi faran? Pisos? Un hotel? Ningú no ho sap ben bé del cert. Taparan la migrada vista de les petites galeries de l'escala del costat, un edifici de 1907?

Quan jo era petita hi havia un munt de petites acadèmies escampades pel barri. Jo anava a les monges i l'Almi tenia un regust d'indret prohibit perquè allà hi anaven nois i noies 'barrejats'. Els nois de l'Almi tenien l'atractiu del misteri. De vegades sabíem el nom d'algun d'ells i, quan passava, el cridàvem i ens amagàven a l'escala d'una companya d'escola, rient a cor què vols. Coses de la primer adolescència...

L'Almi compartia pedagogia amb l'acadèmia Balmes, situada a l'edifici on després hi va haver la teatreria, al carrer de Tapioles. Jo crec, encara que em manca una mica d'investigació, que l'edifici devia ser l'indret del primer taller de la família Pidelaserra, la del pintor, un taller de tints, em sembla. Eren veïns de la família de Simó Gómez, un altra excel·lent pintor.

On hi havia fins fa poc l'edifici de l'Almi hi havia hagut també, abans de la guerra, un centre llibertari del qual resta poca documentació. El llibre sobre Irene Polo, que recull articles d'aquesta periodista, menciona que en aquell lloc s'hi feien una mena de bateigs laics. Durant els darrers anys, l'edifici havia tornat a recuperar l'alè llibertari, encara que la revifalla ha estat per poc temps.

Molta història, doncs, i molts records. També havia anat de vegades a la perruqueria que hi havia a l'edifici, amb porta al Paral·lel i que va resistir força el pas del temps. Un record boirós i emotiu per a aquella professora de cabell ros tenyit, la 'senyoreta de l'Almi', Isabel, que dirigia l'alumnat amb mà de ferro i algun clatellot, quan aquestes coses no eren tan políticament incorrectes com ara. Passejava un gos impressionant i sempre em saludava, encara que jo vaig anar a l'Acadèmia tan sols un curs, als vespres, quan ja era un centre una mica caòtic.

Descansin en pau els vells mestres i les antigues acadèmies de pis i els àcrates amb esperança. Segur que algun dia, en els pisos nous que hi facin ara, algun fantasma inofensiu gosarà donar algun ensurt als residents, des de les ombres del passat.


Hi havia hagut i encara n'existeixen algunes, moltes acadèmies ALMI. Pel que llegeixo al comentari, probablement qui ho escriu fa referència a alguna altra. Fa molts anys vaig coincidir en una escola amb una mestra gran que havia estat la propietària de la que hi havia a Molins de Rei i que recordo que em va explicar com havien començat, eren una mena d'agrupació que es va desfer. Sento no recordar més dades ni tampoc l'origen del nom, si algú ho sap i ho vol explicar, li agrairé.

Els anys feliços de les Galetes de Can Montes

En un comentari al post que vaig fer sobre les mones de Pasqua i les confiteries del barri en Jordi em recorda la de Can Soteres, que ja no hi és i que va romandre fins fa alguns anys al carrer Vallhonrat. El fet és que la gent ens movíem poc pel barri, tots teníem el nostre sector i les nostres botigues. Cap al cantó de l'església de Lurdes jo només hi anava de passada, quan pujava a Montjuïc, al petit parc infantil del carrer de Lleida, un dels primers que recordo o, ja més endavant, per anar a patinar a la Foixarda.

On si que hi anava molt sovint era a Can Montes, al carrer de Manso, tota una institució galetera, que en Jordi també em recorda. Avui ocupa aquell espai el Goethe institut i una zona interior enjardinada on crec que hi ha una llar d'infants. Malauradament, no he trobat fotografies antigues d'aquella fàbrica tan famosa de galetes, emblemàtica i molt recordada per tots aquells i aquelles que ja som una mica grandets. Les galetes eren i són una menja dolça relativament econòmica. A Can Montes m'hi enviava la meva mare els dissabtes per la tarda, a fer cua, per comprar mig quilo de galetes. N'hi havia de diferents preus i assortiments, fins i tot hi havia un estoc de trossos, molt econòmics. 

Segons anava l'economia familiar en compràvem d'unes o de les altres. L'assortiment més car comptava amb galetes amb més xocolata o embolicades, tot un luxe. Hi havia cua sovint, per comprar, i la fàbrica, situada al damunt de la botiga, escampava per tot arreu una flaire magnífica  que esperonava la gana. Les galetes Montes també es venien a petits establiments de Catalunya. Era freqüent que en molts pobles i poblets tinguessin, els adroguers, uns pots de vidre amb galetes Montes. 

He il·lustrat l'entrada amb la imatge de la fada Primavera, de la Bella Dorment de Disney, pel fet que durant molt de temps una de les dependentes era una senyora que hi retirava, bruna, baixeta i grassona, molt afable. El meu avi li va treure el motiu i la veritat és que semblava talment que hagués inspirat  el personatge. També recordo un senyor que despatxava i que s'assemblava a Gardel, molt ben pentinat i reclenxinat. 

Els temps van canviar i les galetes van anar de baixa. Vam accedir a luxes diversos, com ara les teules de Santa Coloma o les Birba de Camprodon, en caixes de cartró o de llauna. Quan anaves a visitar parents o coneguts era habitual que et convidessin a galetes, es desaven en pots de llauna, per tal que no s'assequessin ni es remullissin. Can Montes va ser tota una institució, encara ara la gent més gran en diem Can Montes, d'aquell indret. 

Semblava immortal, aquella botiga. Però, com moltes altres indústries i comerços, va acabar per haver de plegar. On ara hi ha la Biblioteca Joan Oliver existia també la Fàbrica Tardà, de caramels i xiclets, feien els famosos Bazoka, segons m'han explicat. N'ignoro el motiu, però les monges i les professores tenien una veritable mania als xiclets, no sé si perquè eren americans i nosaltres no formàvem part del Pla Marshall. Toleraven que mengessis algun caramelet, però els xiclets estaven molt reprimits. Com ha passat amb tantes coses, les prohibicions no van servir per a res. Corrien brames diverses, com ara que si t'empassaves un xiclet se t'enganxava a les tripes i mories. La veritat és que eren una mica fastigosos, hi havia companyes que els enganxaven sota la taula i després el tornaven a mastegar i a l'escola, ja fent jo de mestra, he tingut algun disgust amb xiclets enganxats als cabells. Els xiclets produeixen aquestes taques fosques que duren i duren, en els paviments dels carrers. Realment, aquelles bombolles enormes que sortien de les boques escolars i petaven eren tot un repte per al professorat, antic i modern.

Els xiclets van bandejar d'altres menges, com ara els cacauets, els sidrals... Però sempre es reinventen estranyes llaminadures que gaudeixen d'èxit temporal, les modes que proliferen en aquest submón de l'escola són molt curioses. Com els jocs i les joguines, que ressusciten i moren sense necessitat de massa publicitats televisives. Quan et fas gran perds aquest món infantil i màgic de vista, fins que tens criatures petites i t'adones que moltes coses es repeteixen una i altra vegada.

Quan parlo de galetes sempre em ve al  cap el llibre El camino, de Delibes, en el qual la botiguera conca ven galetes a dos preus, les més barates han estat tocades pel seu estimat gat...