Des de la Biblioteca m'ha arribat la informació sobre aquesta activitat, que pot ser del vostre interès i molt divertida:
Feu-ne difusió, gràcies!!!
dimarts, 26 d’abril del 2016
divendres, 22 d’abril del 2016
ITINERARI PEL BARRI I XERRADA SOBRE EL PALAU DE LA PREMSA
Diumenge, dia 24, podeu fer un recorregut històric i literari pel Poble-sec. L'organitza el Centre Albareda, el faig jo mateixa, durarà una hora i mitja, més o menys i l'indret de trobada serà davant de l'altre Centre Cívic, el del Sortidor, a les 11.
I dimarts, nova trobada de CERHISEC, ja que és el darrer dimarts del mes d'abril. En aquesta ocasió el Josep Guzman ens parlarà a l'entorn de la història del Palau de la Premsa, un edifici avui reivindicat i en procés -més o menys- de recuperació. Com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, a les set del vespre. Recordeu que ja fa temps que hem avançat mitja hora l'inici de les xerrades.
dijous, 21 d’abril del 2016
UN VESPRE POBLE-SEQUÍ I CERHISEQUÍ
Ahir es va presentar al Molino la publicació del primer fascicle de L'Abans, dedicat als barris del Poble-sec i Font de la Guatlla. L'editorial Efadós va tenir una idea admirable en endegar aquesta col·lecció, gràcies a la qual es podrà comptar amb una gran quantitat de material gràfic que altrament hauria restat ocult o hauria acabat per desaparèixer.
Al Poble-sec hi ha problemes afegits, no és aquest un barri amb una història excessivament llarga, no ha estat mai municipi independent i, a més a més, les condicions econòmiques de gran part de la seva població, la gran majoria de la qual, durant molt de temps no va disposar d'un luxe domèstic com era la màquina de retratar, complica la recerca.
A tot plegat hi hem d'afegir, a més a més, que el nostre és un barri d'acollida i que una part dels seus habitants no acostumen -o no acostumaven- a fer-hi unes arrels excessivament sòlides. Per això i per molts motius més ahir va ser una tarda molt especial. Per als detractors de l'empresa privada sense matisos, cal que considerin com aquesta ha estat, de fet, una iniciativa privada però amb vocació de servei. També era privat i amb vocació de servei al barri el lloc que ens acollia, l'emblemàtic Molino, amb l'Elvira Vázquez al davant, que sempre ens ha obert les portes a qualsevol proposta col·lectiva relacionada amb el Poble-sec.
La gent del CERHISEC que col·labora en la publicació, en Josep Guzmán, la Glòria, l'Aaron i la Tana, van parlar tots ells molt bé, de forma brillant i breu i recordant els divuit anys de l'entitat. Formen un equip divers en edat i procedència, dos homes i dues dones, joves i més grans, com van remarcar en les seves presentacions, cosa que els dóna un valor afegit. Han tingut i encara tindran molta feina, anar a veure la gent, controlar el préstec de fotografies, triar i seleccionar... Compten amb col·laboracions diverses però ells fan la feina grossa.
Considerant la poca gent que som, les diferents dificultats personals per les quals els components resistents hem passat en aquests darrers anys i que no corren bons temps per a la cultura seriosa, em sembla un miracle contemplar les nostres publicacions, modestes però insistents i viure i veure com, de vegades de forma coratjosa i una mica improvisada, conservem el saludable costum de la xerrada habitual, els darrers dimarts del mes, a la Biblioteca, un lloc que també ens ha donat sempre totes les facilitats que calien per tirar endavant l'activitat corresponent. I a més a més hem endegat itineraris, hem participat en commemoracions diverses lligades a la ciutat, hem col·laborat amb d'altres entitats i moltes coses més.
De vegades cal parar compte en allò que funciona i en allò que s'ha fet i no pas en allò que no s'ha pogut fer o que s'ha hagut de deixar de fer. Orgull CERHISEQUÍ, vaja. I orgull POBLE-SEQUÍ, això també, per descomptat. La veritable Cultura del país rau en aquestes iniciatives, més que no pas en les grans proclames oficials, en les parafernàlies passades de rosca o en les rastelleres de famosos mediàtics firmant llibres per Sant Jordi.
A més a més, va guanyar el Barça i vaig sopar, i molt bé per cert, en un altre lloc important del barri, O'Barazal, l'antic Mundial dels nostres records entranyables!!!
Ahir al vespre, donades les circumstàncies, no vaig poder evitar recordar aquell fragment del Cant Espiritual maragallià que fa així:
Aquell que a cap moment li digué «─Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...
divendres, 8 d’abril del 2016
MIRANT ENRERE AMB TENDRESA
L'amiga Carme Millán, feliçment recuperada dels records gràcies a les xarxes socials dels nostres temps, tan criticades però tan útils i diria que gairebé màgiques, ha penjat al facebook de CERHISEC aquesta fotografia. En els improvisats debats que s'endeguen a les xarxes algú, una altra antiga alumna de la mateixa escola, una mica més jove que nosaltres, va comentar que no es podia pas imaginar com ho devíem passar, de malament, en aquells anys i en aquelles circumstàncies.
L'escola és la de les Monges del Sortidor. Aleshores es deia Colegio de la Consolación, però ningú en deia així, ens limitàvem a dir les Monges o, en tot cas, les Franciscanes. Hi vaig passar estones de tota mena, si ho mirem des de l'enganyador present podem pensar que ens adoctrinaven i tot això, però era l'època que era i si contrasto la meva experiència amb la d'altra gent de la meva edat d'escoles diverses, crec que no era pas de les escoles pitjors, la veritat, ni tan sols pel que fa al tema religiós, tan contundent encara en aquell any 1960, que crec que és el de la fotografia.
En tot cas quan ets un infant i un adolescent tot t'ho mires d'una altra forma, amb immediatesa i sense tenir perspectiva, la vida t'empeny i fa que passis per alt mancances i tristors, tot és molt relatiu. No sempre els problemes que tens en aquells anys a l'escola provenen del professorat, sovint són causats per la gent de la teva mateixa generació, amb això que avui en diuen mobbing, que té diferents graduacions i que abans es deia, senzillament, fer la punyeta.
La fotografia correspon al final d'uns exercicis espirituals. Jo no els recordava gaire però per testimonis de persones amigues que surten a la fotografia m'he adonat que algunes noies d'aleshores, presents al retrat, tenien al cap encara, sobretot, un dels frares, el més jove i ben plantat, que es deia Padre Lete, cosa que em fa pensar que per damunt de l'espiritualitat que treballaven hi planava l'efervescència de l'edat, tan reprimida com vulgueu però ben present en el nostre somniador interior. Una de les coses que et fa patir més, de joveneta, és no tenir èxit sexual, per exemple.
Durant uns anys vaig sentir un cert rebuig pels meus temps d'escola, també passa amb el tema familiar en molts casos, però et vas fent gran i entens la gent i les seves circumstàncies i també t'adones que tu mateixa has ensopegat i t'has equivocat en moltes ocasions i potser sense voler, o amb una mica de malícia, has fet la punyeta a algú altre. Avui contemplo aquesta fotografia amb una immensa tendresa, conec i recordo la majoria de noies que hi surten, algunes ja no són en el món dels vius, per desgràcia. D'algunes en sé nom i cognom, d'altres tan sols el cognom, d'unes quantes en reconec el rostre i poca cosa més. Amb un petit grupet ens hem anat veient de tant en tant. La majoria portem l'uniforme d'aleshores, que es va conservar durant anys transformat en un pichi, avui no corren bons temps per als uniformes, però l'escola de la mateixa orde religiosa de la Plaça Universitat, a la qual existeix un gruix important de nenes de procedències diverses, encara el conserva.
En algun lloc vaig llegir que no enyores el passat sinó el futur que tenies en el passat. Els darrers anys d'escola són inquietants i apassionants ja que el futur immediat ens transformarà en adults, encara més aleshores, quan s'anava a treballar aviat i poca gent seguia estudis superiors, encara menys les noies. No sé què ens devien explicar en aquells exercicis, recordo que un dels frares ens feia cantar força i que xalàvem pel fet que mentre feies exercicis espirituals no n'havies de fer de materials Segurament ens van dir moltes bestieses, una gran part de les quals lligades a la moral vigent, què hi farem, els frares i les monges també eren unes grans víctimes del seu temps i les seves ideologies.
Al llibre de Juan Marsé La oscura historia de la prima Montse hi ha tota una part gruixuda que explica uns exercicis espirituals als quals la pobra Montse fa anar el noi pobre que la trairà, com la trairà tothom, al capdavall. Els exercicis espirituals per a nois i homes eren molt més rarets que els que es dedicaven a les noies i més crus i directes a l'entorn del tema estrella, el sexe. Recordo que hi ha homes que surten en públic a explicar els seus pecats en aquell fragment, com corren per Barcelona a la recerca de dones de vida lleugera, fent barcelonades i fins i tot en porten un de testimoni penedit que ha anat a pecar... a París. Ahir mateix penjava al meu blog La Panxa del Bou una entrada sobre la influència del francès en les nostres vides i el mite del París pecaminós i de la França disbauxada.
Ens queixem d'aquells ensenyaments tan rancis però avui també ens amollen dogmes laics i absurds lligats a temes com ara la salut, la política... Sempre hi ha qui ens vol salvar i no s'ha salvat ni ell. Quantes històries, poemes i novel·les no m'inspira la visió dels personatges, amb una gran majoria femenina, presents a la fotografia! Tot estava per fer i tot era possible però la vida no és un conte ni una obra d'art i les coses, ai, no són gens senzilles d'aconseguir. Però per tal de comprovar-ho, és clar, s'ha de créixer i envellir. Els del Ministeri del Temps em podrien enviar unes horetes al moment d'aquesta fotografia, a veure si puc donar un cop de mà als predicadors d'eternitats. O, al menys, reviure per una estoneta la personeta, gairebé desconeguda avui, que un dia vaig ser.
Durant uns anys vaig sentir un cert rebuig pels meus temps d'escola, també passa amb el tema familiar en molts casos, però et vas fent gran i entens la gent i les seves circumstàncies i també t'adones que tu mateixa has ensopegat i t'has equivocat en moltes ocasions i potser sense voler, o amb una mica de malícia, has fet la punyeta a algú altre. Avui contemplo aquesta fotografia amb una immensa tendresa, conec i recordo la majoria de noies que hi surten, algunes ja no són en el món dels vius, per desgràcia. D'algunes en sé nom i cognom, d'altres tan sols el cognom, d'unes quantes en reconec el rostre i poca cosa més. Amb un petit grupet ens hem anat veient de tant en tant. La majoria portem l'uniforme d'aleshores, que es va conservar durant anys transformat en un pichi, avui no corren bons temps per als uniformes, però l'escola de la mateixa orde religiosa de la Plaça Universitat, a la qual existeix un gruix important de nenes de procedències diverses, encara el conserva.
En algun lloc vaig llegir que no enyores el passat sinó el futur que tenies en el passat. Els darrers anys d'escola són inquietants i apassionants ja que el futur immediat ens transformarà en adults, encara més aleshores, quan s'anava a treballar aviat i poca gent seguia estudis superiors, encara menys les noies. No sé què ens devien explicar en aquells exercicis, recordo que un dels frares ens feia cantar força i que xalàvem pel fet que mentre feies exercicis espirituals no n'havies de fer de materials Segurament ens van dir moltes bestieses, una gran part de les quals lligades a la moral vigent, què hi farem, els frares i les monges també eren unes grans víctimes del seu temps i les seves ideologies.
Al llibre de Juan Marsé La oscura historia de la prima Montse hi ha tota una part gruixuda que explica uns exercicis espirituals als quals la pobra Montse fa anar el noi pobre que la trairà, com la trairà tothom, al capdavall. Els exercicis espirituals per a nois i homes eren molt més rarets que els que es dedicaven a les noies i més crus i directes a l'entorn del tema estrella, el sexe. Recordo que hi ha homes que surten en públic a explicar els seus pecats en aquell fragment, com corren per Barcelona a la recerca de dones de vida lleugera, fent barcelonades i fins i tot en porten un de testimoni penedit que ha anat a pecar... a París. Ahir mateix penjava al meu blog La Panxa del Bou una entrada sobre la influència del francès en les nostres vides i el mite del París pecaminós i de la França disbauxada.
Ens queixem d'aquells ensenyaments tan rancis però avui també ens amollen dogmes laics i absurds lligats a temes com ara la salut, la política... Sempre hi ha qui ens vol salvar i no s'ha salvat ni ell. Quantes històries, poemes i novel·les no m'inspira la visió dels personatges, amb una gran majoria femenina, presents a la fotografia! Tot estava per fer i tot era possible però la vida no és un conte ni una obra d'art i les coses, ai, no són gens senzilles d'aconseguir. Però per tal de comprovar-ho, és clar, s'ha de créixer i envellir. Els del Ministeri del Temps em podrien enviar unes horetes al moment d'aquesta fotografia, a veure si puc donar un cop de mà als predicadors d'eternitats. O, al menys, reviure per una estoneta la personeta, gairebé desconeguda avui, que un dia vaig ser.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)