L'Acadèmia del Cinema Català va dedicar el dia 27 de novembre un homenatge, realitzat a CaixaFòrum, als Estudis Orphea i Trilla. Dels Trilla poca cosa es va dir, gairebé res. I dels Orphea, poca cosa, més enllà dels quatre tòpics de sempre sobre l'incendi, el cinema sonor pioner i la resta. L'única persona que va entrar a fons en el tema va ser Esteve Riambau, actual director de la Biblioteca. Una conferència seva, il·lustrada amb imatges o amb la projecció del documental de Xavier Juncosa, del 2002, que no sé on deu parar, ens hauria informat molt més a fons de les característiques i importància real d'aquells estudis. Riambau va desmuntar tòpics i mites i això no sempre es rebut de forma positiva, ens plau més envoltar fets i llocs d'una mena d'aura on incideixen conspiracions i fatalitats. Del passat, per llei natural, en van quedant pocs testimonis, i això fa que tot sigui susceptible de reinventar-se segons modes i tendències.
L'acte s'iniciava a les dotze del migdia amb la projecció d'unes imatges que mostraven com un artista grafiter pintava el mural que es pot veure de camí a CaixaFòrum i que potser farà que la gent jove cregui que al lloc on l'han pintat hi havia els estudis. De fet es troba al lloc d'un local mític, que també mereix memòria històrica pròpia, La Pèrgola. Després es va fer una projecció, sonoritzada en directe per un grup teatral, amb un retalla i enganxa d'imatges diverses de pel·lícules i documentals, imatges interessants però fora de context i que no estaven muntades ni tan sols de forma cronològica.
La taula rodona ja va mostrar que la persona que la moderava no sabia ni un borrall del tema. Recordo allò de l'exposició del Paral·lel i la frase que l'encapçalava: com és què no en sabíem res? Quan la gent no sap res d'alguna cosa pensa que els altres tampoc en saben res quan, sovint, sobre el tema ignorat s'ha escrit i comentat a dojo des de fa anys. La periodista va mencionar, per exemple, que a viquipèdia no hi havia, encara, informació sobre els Orphea...
No sé si som del tot conscients de que la viquipèdia és una eina col·lectiva i participativa, en la qual tothom hi pot col·laborar i que, per tant, si un tema no hi és s'hi pot afegir, de forma relativament senzilla, per anar completant la informació. Sembla que hi ha d'haver algú, no sé on, que té la responsabilitat d'aquest gran invent del nostre temps. Doncs res, senyora periodista, ja sap què li toca, fer l'entrada vostè mateixa o algú que conegui i tingui interès i ganes de completar les absències i oblits. Això es pot fer avui, amb les enciclopèdies en paper, que també tenien errades i oblits, resultava molt més difícil, per no dir impossible.
Després de la sàvia i interessant, tot i que breu, llàstima, intervenció de Riambau, va parlar un crític jove de cinema, que es va dedicar a protestar per la pèrdua de cinemes des de mitjans dels noranta. Els d'abans, com que ell és relativament jove, ja no compten. Una altra dèria és pensar que els poders públics han de conservar-ho tot i sempre, tot canvia, ens agradi o no. I si tanquen cinemes o teatres molt sovint és perquè la gent no hi va i no són rendibles, aquesta és la realitat. Per sort, al final de l'acte, el senyor director de CaixaFòrum va puntualitzar que allà fan molt cinema, i del bo, a preus mòdics. El mateix, dic jo, ja que avui tenim, a més, la Filmoteca. I grans sales a centres comercials, que abans no existien.
Tot evoluciona, a cada bugada es perd un llençol però se'n guanyen uns altres. Es una mica allò d'aquella frase que copiàvem a les llibretes de la nostra romàntica adolescència, que si plores perquè s'amaga el sol no podràs veure les estrelles, vaja. Després va intervenir una noia que es dedica al tema de la sonorització del present i una directora de càsting. De fet, llevat de Riambau, ningú no va dir res de nou sobre els Orphea, cadascú va parlar de les seves batalletes.
A l'acte vaig trobar molts coneguts i vaig saber, per exemple, que el pare de les germanes Piedrafita, una de les quals, Teresa, és veïna de casa, havia estat fuster dels Orphea. Es va mencionar Paco Marín, qui en una ocasió vam fer venir a una xerrada de CERHISEC, l'any 2002, dedicada al cinema al Poble-sec i Montjuïc, molt interessant i un resum de la qual es pot consultar al número 4 de les nostres ressenyes, publicat el 2003. Llàstima que no es comptés amb ell i amb d'altres experts reals per a la taula rodona. No dubto de què la majoria de participants eren prou saberuts en els seus temes però no pas en els Orphea i els Trilla, més aviat van mostrar conèixer poca cosa sobre tot plegat.
En els anys trenta es va fer molt de cinema a Barcelona, però la importància real dels Orphea s'ha magnificat. Riambau va explicar com en aquell negoci van convergir molts personatges que podríem relacionar directament amb la picaresca i, ben aviat, per raons comercials i polítiques, una part del negoci cinematogràfic va anar a parar a Madrid. Riambau va explicar com la majoria de pel·lícules que es van fer allà eren de sèrie B, una sèrie molt necessària en aquells anys de grans programes dobles als cinemes de barri. Sovint es fa referència a El último cuplé com a una pel·lícula rellevant rodada als Orphea però aquesta cinta es va plantejar com a sèrie B i es va fer amb una sabata i una espardenya.
L'èxit inesperat de l'invent i d'una Sara Montiel que semblava anar de baixa van fer que inaugurés una llarga sèrie de produccions semblants, ja fetes amb molts més mitjans i recursos. A tot plegat hi va contribuir que moltes de les persones que havien conegut l'època de les cupletistes encara eren vives a finals dels cinquanta i la nostàlgia sempre té el seu públic. El cuplet es va posar de moda i es van endegar debats sobre si Montiel els cantava com calia o no. Méller també era viva encara, aleshores, i va criticar el tema a fons, ja que la pel·lícula es va dir que era una mica una biografia de la cantant. No era així ni de bon tros, però ho semblava.
La gran pel·lícula seriosa sobre Raquel Méller encara està per fer i sobre el personatge hi ha molta mitologia i molta ignorància, al menys per Barcelona. A Tarazona, la seva suposada ciutat natal, té museu compartit amb un altre mite barceloní d'origen aragonès, Martínez Soria. És clar que a Saragossa encara queden afeccionats al cuplet i se'n fan recitals. Fa algun temps un senyor catalanista, suposadament d'esquerres, em va criticar que al Paral·lel tinguem aquella fonteta dedicada a la cantant, ja que la dama era de dretes i amiga d'Alfons XIII. Així van les coses per aquests verals. Tot es barreja.
Els estudis ho van ser, així mateix, de doblatge. La qüestió del doblatge sempre es toca de puntetes i es fan moltes justificacions a l'entorn del seu manteniment. Jo crec que la raó més evident és que hi ha un gran sector de persones, actors i actrius, que han pogut fer calaix amb el tema. Riambau va explicar, per exemple, que l'obligatorietat del doblatge en l'època franquista tan sols va ser d'un any. Algú va intervenir i va dir que la gent era molt analfabeta i no hauria pogut llegir els subtítols. Doncs abans de la guerra no crec que hi hagués més alfabetització i bé que s'anava a veure cinema subtitulat. I Portugal sempre ha subtitulat, per exemple. Quan jo era jove vaig llegir moltes coses en contra del doblatge però amb això ha passat com amb la Sagrada Família, aquells que en criticaven la continuïtat després l'han defensada a fons, quan la cosa ha esta rendible.
Recordo aquell diumenge de 1962, en què vam anar a veure els estudis cremats. No era el primer incendi, els estudis en van patir un l'any 1936 en el qual hi va haver un mort i alguns ferits greus. Això ha fet que hi hagués la percepció de què el 1962 es van amagar víctimes, cosa que no és certa. Una activitat popular ciutadana ha estat anar a mirar incendis i llocs cremats, a Barcelona. La gent, per exemple, anava a Montjuïc a contemplar com fumejaven les esglésies, durant la Setmana Tràgica. El mateix va passar amb el Liceu, la badoqueria és una virtut plenament humana. El foc té carisma, una mena de pes sagrat i estrany, purificador i terrible. Els Orphea, com se sap, estaven instal·lats a l'antic Palau de la Química de l'Exposició de 1929. Aquells palaus havien de desaparèixer però per les circumstàncies de l'època uns quants es van reaprofitar de formes diferents.
És gairebé segur que l'incendi no va ser provocat però que es va deixar que el palau es cremés. Sembla que l'ajuntament d'aleshores, amb el senyor Porcioles al davant, tenia la intenció d'ampliar el Poble Espanyol, un projecte que no va reeixir. Tot sembla sempre culpa de Porcioles però els ajuntaments democràtics han fet molts disbarats i han deixat perdre un munt d'espais mítics i bonics, sense manies. Nosaltres, el poble, som una mica incoherents. En ocasions es protesta a dojo i en d'altres tot desapareix fent moixoni i ningú no hi diu ni gall ni gallina, depèn. Tot i que no acabo d'entendre de què depèn. Jo cada vegada sóc menys conservacionista, sovint allò que es conserva es reinventa, acaba sent una mena de mala còpia del passat o una mena de parc temàtic folklòric, la veritat.
Copio algunes adreces on, qui vulgui, pot llegir més sobre el tema dels Orphea i la seva llegenda i realitat.
A l'entrada anterior comentava la darrera xerrada de CERHISEC, excel·lent i amb poc públic, sobre els Estudis Iquino. Aquí podeu llegir un article de l'enyorat Huertas Clavería on evoca Iquino i també menciona els Orphea.
