EL TALIA, LA FIGUERA I ELS MISTERIS URBANÍSTICS SENSE DESVETLLAR

Hi ha dos comentaris que vaig escoltant, de forma intermitent, des de la meva ja llunyan infantesa: que el Paral·lel no és el que era i que el Poble-sec va a mal borràs. Totes dues afirmacions son incertes i subjectives. Al barri i a l'avinguda hi ha hagut de tot i les mitificacions resulten perilloses. 

Un dels espais que no acaben de reeixir és el del teatre Talia. Malgrat que he escoltat moltes informacions, algunes de les quals contradictòries, sobre l'estat de la qüestió, el cert és que el solar del Talia continua abandonat, més o menys. Fa algun temps vaig reivindicar una figuera esponerosa que havia crescut força. Amb motiu d'unes obres al Paral·lel es va tallar i es va netejar l'indret però ara torna a estar abandonat i s'hi han instal·lat gent sense sostre, en habitatges precaris, protegits de la curiositat popular per les tanques de fusta. La figuera ha rebrotat. Es podrien fer casetes dignes per aquests okupes espontanis i deixar que la natura fes la resta, ves.

El teatre va neixer el 1900 i va ser enderrocat, de forma apressada, el 1987, i això que s'havia remodelat molt bé i la gent hi anava força. Durant la seva vida va tenir molts noms. El de Talia, el del meu record, provenia dels anys vint. Quan Martínez Soria se'l va quedar va acabar per donar-li el seu nom, el 1982. Amb la mort de l'actor va arribar l'estrany i injust final. 

S'hi havia fet de tot, allà, cinema, circ, sarsuela, cinema, teatre d'entreteniment i teatre seriós i de categoria, i alguna cosa en català, com en Baldiri de la Costa, amb el gran Garsaball. Hi van passar grans actors i actrius, alguns dels quals molt coneguts gràcies als bons programes de teatre que es feien per la televisió: Lola Herrera, Julio Núñez, Mary Carrillo... Obres de Buero Vallejo, de Fassbinder... Tot va i ve i puja i baixa, què hi farem. El pitjor és que no en sabem el futur, del solar. L'Apolo i el Condal es van refer sota nous edificis. L'Arnau tampoc no sé com està però em temo que el seu futur és encara una mica erràtic i, en tot cas, no es parla gaire de donar-li una sortida convencional, com a teatre, vaja. 

El meu germà anava a l'Escola del Carme, la del carrer Tapioles, avui també desapareguda, i quan era el sant del director, el senyor Llucià, feien al Talia una festa escolar molt lluïda, regals inclosos per a l'homenatjat. Eren d'altres temps. Molta gent de tot Barcelona venia al Talia quan hi feien bon teatre. Es van fer obres que avui han perdut pistonada però que van ser una mica escandaloses, com allò del Comprador de horas, amb l'Espert i el malaguanyat Rafael Arcos. I en recordo alguna altra on es tocava el tema de l'homosexualitat i tot, Los chicos de la banda, em sembla. Ara aquells atreviments fan riure però en aquells anys eren molt aplaudits. En podria citar un munt.

De vegades havia vist actors com Guillén entrar al súper que avui és el Condis i que ha tingut més noms que no pas el teatre, a comprar alguna cosa. Feia la mar d'il·lusió comprovar que gent famosa era normal i consumia el mateix que la resta.  Per davant de les tanques del solar hi he vist passejar gavines, una plaga dels nostres temps, segurament també han criat a l'interior del recinte actual. 

Un dia o altre, suposo, hi faran alguna cosa, no sé si un nou teatre o el que sigui, millor una botiga de mòbils que res, ben mirat. En tot cas, ja fa més de trenta anys i la cosa, diuen, va per llarg. Els espais urbans misteriosament oblidats em fan angúnia, com aquest, o el del cine Princesa, o tants altres...

EL MISTERI DE LA BIBLIOTECA DEL FUTUR

Les biblioteques han esdevingut uns espais emblemàtics i imprescindibles, en el conjunt de la ciutat. La del Poble-sec es va inaugurar l'any 2001, no va ser de les primeres i aviat, em sembla, va quedar petita. Però això de ser petita és, també, una de les seves virtuts.

En aquella època hi havia d'altres biblioteques petites com la nostre, algunes de les quals, amb els anys, han aconseguit anar a locals grans i espaiosos. Recordo, en concret, la primera Francesc Candel o la de Santa Eulàlia de L'Hospitalet. En algunes ocasions s'han conservat els primers espais i en els barris, o pobles, se n'ha construït alguna de més gran.

Fa algun temps que m'arriben, per diferents cantons, brames alarmants sobre el trasllat de la Francesc Boix, en concret, a la reivindicada Casa de la Premsa. El que passa és que tot m'arriba una mica pel boca-orella, no sembla que ningú sàpiga ben bé d'on venen les informacions tot i que hi ha qui ha vist plànols del projecte i alguna reunió sobre el tema sembla que s'ha fet, sense que això fes forat en el teixit veïnal, al menys de forma generalitzada.

La Francesc Boix està molt bé on està, al centre del barri, i no crec que sigui una bona idea pensar en el seu trasllat, encara menys a la Casa de la Premsa, un edifici molt bonic però que es troba en un extrem mal comunicat del Poble-sec. Hi ha molts festejadors segons sembla per a aquest espai, tot i que el tema de la rehabilitació s'està allargant molt i encara no sé ben bé quantes propostes i previsions de futur he escoltat sobre l'indret. El problema és que tampoc seria Biblioteca tota la Casa de la Premsa, sinó unes quantes dependències. Embolica que fa fort.

Penso des de fa anys que fa falta una altra biblioteca, una de gran i ben condicionada, com la de la Zona Franca o d'altres. Un indret adient seria cap a les Tres Xemeneies, ara que no se sap ben bé què fer amb l'edifici de les oficines de la FECSA, per exemple. Acabaria de dinamitzar aquella zona, hi ha a prop centres educatius i podria ser un punt interessant que uniria el Poble-sec que toca a mar amb l'indret de les Drassanes. Allà ja hi ha un Centre Cívic important i tot plegat conformaria un conjunt cultural de pes. La zona és també al final del barri però té fàcil comunicació amb transport públic. 

Fa anys, molts, vaig escriure una carta a alguns diaris sobre això de la segona biblioteca del barri, proposava jo dedicar-la a l'escriptor González Ledesma, aleshores una mica oblidat, tot i que després se'l va reivindicar força. L'escriptor em va donar les gràcies, amb el temps vam aconseguir que es posés una placa a la casa on va viure de petit i de jove, al carrer Tapioles i, per sort, ell encara vivia i va poder gaudir de l'homenatge.

La meva proposta era que la nova biblioteca tingués un fons de literatura popular, amb aquelles novel·letes que es canviaven durant la meva infantesa, de gènere, barates, ja que Gonzàlez Ledesma, sota diferents pseudònims, n'havia escrit un munt. Avui, malauradament, aquesta iniciativa l'han pres d'altres biblioteques, alguna de les quals té tot el fons de l'autor. No sembla que això de la biblioteca hagi estat una gran prioritat, llevat del cas de la Francesc Boix, en reivindicar espais, com tampoc sembla que ho sigui demanar una residència de gent gran que donés alguna prioritat als residents durant tota la vida al barri, per exemple. 

Sovint es demanen equipaments però, en la majoria de casos, costa aconseguir unitat en aquests temes ja que, no sé si per un component àcrata mal entès, ens costa posar-nos d'acord i cadascú tira cap a casa seva, moltes vegades. O així m'ho sembla.

Sense que tingui constància dels fets ni informació fefaent corre la brama de què un dels elements dels desitjos municipals bibliotecaris ve lligat a què aleshores la Diputació posa calerons en la rehabilitació. Corren moltes brames darrerament sobre el tema de la futura -o no- biblioteca, d'on es posaria i de què passaria amb l'espai del carrer Blai, aleshores. Seria una llàstima perdre'l o que se li donés un altre ús quan la biblioteca ha gaudit d'un èxit important i es troba en un lloc emblemàtic i amb molta història. 

Tot el que explico, més enllà dels records personals, no ho he pogut comprovar, car les informacions que m'han arribat son força confuses. Una proposta que he escoltat és la de recollir firmes a favor del no-trasllat, però si no sabem de què va tot i quins projectes son seriosos o no tampoc no es pot endegar una reivindicació amb cap i peus. En tot cas potser caldrà veure com van les eleccions, qui les guanya i qui ens envien al districte i al barri car el tema depèn sovint més aviat de les persones que no pas dels partits, encara que hi ha qui no ho vol admetre. Malauradament, a Barcelona, hem de votar partits i no persones. En això, als pobles i poblets, ho tenen molt millor que nosaltres. Voten persones i, en general, tot i que en ocasions hi hagi un pes caciquil, encara avui, els alcaldes i alcaldesses viuen al poble, el coneixen i hi tenen lligams sòlids.

Si algú en sap més, que m'ho expliqui, però amb pèls i senyals i citant les fonts fidedignes i originals, sisplau.

QUO VADIS, APOLO???

Acabo de llegir al diari els problemes de gruix del Teatre Apolo, després de la mala gestió de les persones que se'n cuiden, cosa que ha generat denuncies, manca de pagaments i d'altres misèries. Sap greu, perquè es tracta d'una sala gran, agradable, amb moltes possibilitats, un indret clau en el Paralelo del passat que també ho hauria de ser en el Paral·lel geminat del present. 

L'Apolo va inciar la seva vida el 1901 i ha estat en actiu fins a l'actualitat, amb canvis diversos, lligats  a modes, tendències i esdeveniments històrics. Va iniciar la seva vida com a barraca de fira, a tocar del bar La Tranquilidad mític i poc tranquil, pel que he llegit. Més endavant la barraca es va enderrocar i es va construir un edifici convencional, tot i que modest. Es va inaugurar l'any 1904.

S'hi han fet moltes coses, en aquell indret sarsuela, sobretot, en els primers anys, però també teatre de text en català i revista amb pretensions. Després de la guerra va ser el primer lloc on es va fer teatre en català, amb les companyies de Jaume Borràs i de Maria Vila. Sembla que en comprovar que no passava res de l'altre mon allò del teatre català va anar a raure a l'immortal Romea. La gent fina creia, i això venia de molt abans, que fer coses serioses al Paral·lel no tocava. 

Durant els anys cinquanta es va fer càrrec del teatre Matías Colsada, que ja tenia d'altres sales a Madrid i Barcelona. És l'època dels meus records infantils, amb aquells anuncis musicals amb allò de somos, las chicas alegres, que trajo Colsada... La cançoneta s'emetia per la ràdio i va resultar molt popular. Eren els anys dels grans cartells murals que mostraven les joies de la corona d'aquelles revistes, Carmen de Lirio, Luis Cuenca, Pedrito Peña, Tania Doris. Colsada també va portar estrelles del moment, Lina Morgan, Concha Velasco...

Els meus pares anaven a veure revista una o dues vegades l'any, de forma excepcional, i alternaven l'Apolo amb el Molino. Els agradava més el Molino ja que era més barat, la representació molt més llarga i tenia menys pretensions revisterils. A mi em semblava lleig que els meus pares anessin a veure aquella mena de coses, ni que fos de forma tan escadussera, la veritat. Però el fet és que la gran majoria de pares i mares de l'escola anaven, en alguna ocasió a veure cuixa. El pare ens feia riure molt imitant a Luis Cuenca. Una monja de la meva escola manifestava que quan passava per davant del teatre havia de tancar els ulls a causa dels escandalosos murals que anunciaven revistes descarades. Tot fa forat, quan ets petita.

L'Apolo era tot un conjunt cultural. Al seu costat hi havia la Bodega Apolo, amb el seu taulell ple d'entrepans, on actuaven vells artistes i es descobrien nous valors. Una parenta, més gran que jo, va cantar en aquell indret i potser hauria fet carrera musical en el camp de la cobla andalusa però a casa seva no ho van voler de cap manera. Ho feia molt bé però allò de la faràndula era molt mal vist, en aquells anys. En sé més casos, de vocacions femenines truncades a causa de la moralitat familiar vigent.

També existien les emblemàtiques Atraccions Apolo. M'hauria agradat pujar en aquells vehicles misteriosos però no m'hi van dur mai. S'anava molt just d'armilla i, a més a més, també deien que les parelletes, en la foscor de les atraccions, feien de les seves. Un mal exemple, vaja. M'havia de conformar amb els cavallitos de l'altra costat del Paral·lel, a tocar de l'Arnau. 

A més a més existia la Sala de ball Apolo, molt popular, amb un terrat que comptava amb una pista de patinar. A principis dels noranta tot va canviar però el  senyor Colsada va mantenir la seva paraula, que ningú s'havia cregut, de fer un nou, modern i gran teatre, al costat de l'hotel previst.  Amb la mort de Colsada tot va anar evolucionant però, més o menys, el teatre va funcionar fins ara, fent coses diferents i amb un èxit intermitent, segons el que es feia i com es promocionava.

La Sala Apolo és un espai que conserva el perfum del passat i ha comptat amb una gestió excel·lent. La seva programació musical és diversa, moderna, interessant i exitosa. Jo no estic al dia de les novetats però moltes vegades em sorprenen les cues que veig a la porta del local. Hi ha actuat gent d'upa, conjunts i cantants de prestigi o que han assolit molta fama amb el pas del temps. Fa poc temps que es va publicar un llibre sobre els setanta-cinc anys de l'espai. 

Espero i desitjo que l'actual crisi doni pas a una nova revifalla de l'Apolo. Per cert, Apolo ha estat un nom molt habitual per als teatres, el de Madrid, seu de la sarsuela a lo grande va ser enderrocat a finals dels anys vint. L'any 1950 es va fer una pel·lícula a la qual tinc devoció, ambientada en aquell teatre, amb Jorge Negrete i María de los Ángeles Morales. També té, Madrid, un Nuevo Apolo, que ja ha fet vuitanta anys i que durant un temps també va tenir alguns problemes, ja superats. 

El nom del déu Apol·lo, en català, es gemina, però jo crec que amb la geminació incòmoda del Paral·lel ja en tenim ben bé prou. Per cert, posats a fer i a renovar denominacions d'origen hauríem pogut recuperar allò d'Avinguda Francesc Layret, ben mirat. 

Al menys, encara que en crisi, a l'Apolo hi ha un teatre. Al lloc del Talia no sé què hi ha, jo diria que tot un petit poblet marginal en el qual ha tornat a créixer la bonica figuera esponerosa que havien tallat fa algun temps.