UNA TARDA INOBLIDABLE

Ahir vaig presentar el meu darrer llibre de poemes, Les fràgils paraules, a la Biblioteca Francesc Boix. La sala no és excessivament gran però es va omplir i fins i tot hi havia gent dreta. Vaig poder comptar amb l'actor i historiador Jaume Comas per a la lectura de poemes i amb David Ballesté, el meu gendre, per als acompanyaments de guitarra. El millor d'aquests actes literaris és que et retrobes amb gent que fa temps que no veus, amics i amigues del barri, de l'escola, de la feina o les feines que has tingut, amb persones amb les quals coincideixes a les xarxes socials i amb les quals connectes per algun motiu. Amb vincles humans de tota la vida, vaja.

Avui el llibre no és el que havia estat, per un munt de motius que podríem valorar però ara no toca. La poesia encara ho té més difícil. En tot cas compto amb la Núria, llibretera de l'emblemàtica papereria Nitus qui té els meus llibres en paper així com també les publicacions del CERHISEC. També hi ha la moderna possibilitat de trobar-los per internet, a través de la web de l'editorial, en ebook o en llibre dels de sempre.

Moltes gràcies als qui veu venir. Hi ha gent que em pregunta si faré noves presentacions i és probable que sigui així, ja aniré informant, tot i que no és fàcil organitzar aquesta mena d'actes i, encara menys, comptar amb un cert nombre d'assistents.

Va ser una tarda inoblidable. Després vam anar a sopar a O'Barazal, l'antic Bar Mundial, vaja. Molt bona atenció i un peix de categoria. Hi ha dies en els quals, qui sap per quin motiu, tot surt rodó.

EMÍLIA BARÓ, LA SEVA GERMANA, EL SEU MARIT I L'ESCENA CATALANA OBLIDADA O GAIREBÉ

Fa uns dies comentava al meu altre blog La Panxa del Bou la pel·lícula Stròmboli i la relació d'aquesta amb Solitud, segons un interessant estudi de Rosa Delor. En cercar informació sobre el tema em vaig ensopegar amb una versió en cinema que es va fer de Solitud, una versió força lliure i que deu ser difícil de trobar, Adversidad. A Adversidad hi sortia la gran actriu Emília Baró, ja aleshores una dama madura i m'imagino que devia fer el paper de la veïna pagesa de la Mila que s'inquieta i la rebutja quan s'adona que el seu fill se n'ha encaterinat.

Emília Baró va treballar en alguna ocasió al Paral·lel, al Teatre Español, però sobretot ho va fer al Romea, teatre que durant anys va esdevenir el referent del teatre català. Emília Baró va començar a treballar molt jove en el teatre, als dotze anys, el mateix que la seva germana Antònia, la qual també era actriu. Es va casar amb un periodista tot terreny, home de teatre, autor de traduccions i adaptacions, assagista, director escènic i que també havia fet d'actor en alguna ocasió, Carles Capdevila i Recasens.

Va treballar a l'emblemàtica companyia de Maria Vila i Pius Daví i, com ells, va contribuir a la difícil i espinosa represa del teatre català durant la postguerra, aspecte avui que sembla que no es recordi o no es vulgui recordar pel que fa a tants personatges oblidats. Molts autors especialitzats la consideraven una primera actriu absoluta, elegant, amb una dicció excel·lent i una veu inoblidable. Va ser reclamada sovint per fer papers de lluïment, la seva darrera actuació va ser al recordat Senyor Perramon, amb Capri i un repartiment de gran categoria. 

Va morir l'any 1964, de forma discreta, tot i que alguns diaris se'n van fer ressò. Penjo alguns retalls de La Vanguardia, en un es dóna la notícia de la seva mort i en un altre es publicita un homenatge pòstum que se li va fer. La nota de Soldevila, amb la retòrica habitual de l'època, incideix sense que vingui a tomb en què no era una bellesa,  què hi farem, coses d'homes.

El seu marit havia mort l'any 1937 i la seva germana el 1947. Va actuar en el cinema, tot i que no gaire. Emília Baró hauria estat un mite en un altre país europeu, aquí ara per ara sembla que tan sols ens recordem de la Xirgu, qui es va passar a Madrid i va morir a l'Uruguay, però així és la tan reivindicada memòria històrica col·lectiva.

TEATRE MUNICIPAL I CONTESTACIÓ CIUTADANA

S'han obert dos bars més al carrer de Blai, malgrat que es va pactar amb l'anterior ajuntament, segons tinc entès, que no se n'obriria cap més. S'han obert de forma silenciosa i, que jo sàpiga, no hi ha hagut protestes, m'adono que segons qui mana es fa més o menys soroll, és trist però és  així.

Una part del barri que queda una mica enretirada és la que toca a Montjuïc per la zona del carrer de Lleida. Avui tenim allà la flamant Ciutat del Teatre, amb el seu Institut. L'arribada de tot plegat va ser ben acollida al barri i ningú no es va queixar en excés de les obres excessives, dels edificis exagerats o d'un bloc molt alt que es va fer per tal de recol·locar veïns desplaçats i que tapava la perspectiva general. Bé, al CERHISEC en vam parlar una mica, en un petit butlletí que publicàvem aleshores, La Font de Ceres. 

Es va dir que les sales teatrals del complex restarien obertes als veïns, en alguna ocasió es va convidar la gent del Poble-sec a alguna representació però pel que fa a deixar les sales per a ús del veïnat,  crec que no va funcionar i tan sols en una ocasió ho va aconseguir el desaparegut grup de sarsuela La Antorcha però amb moltes dificultats i pagant i si m'equivoco que algú em corregeixi. El tema d'un teatre obert a grups del barri encara està pendent però en general és avui molt més fàcil que ens cedeixin El Molino o L'Apolo, ambdós privats, per a algun acte, que no pas les sales i saletes de la flamant ciutat teatral, la veritat. 

La zona té ara un problema afegit que el meu amic Pau Dolcet ha reflectit en més d'una ocasió al facebook i també ha intentat fer gestions amb el regidor actual, sense èxit, de moment. Us copio la darrera queixa a l'entorn d'aquell espai per tal que us en feu una idea:

Com que no puc dormir perquè uns gamberros posen la musica molt alta i a la vegada juguen a pilota (son les 01.55) us explicaré per què passa això. Els fets son a la placa Margarida Xirgum a la Ciutat del Teatre. Resulta que hi havia un aparcament public per a tothom. Un dia sense saber com ni per què van bloquejar las entrades a la plaça, van posar un semàfor i no tan sols no es pot aparcar quan hi ha funció i obren 1 hora abans i tanquen 2 horas despres de la funció. L'aparcament es gratuit (competencia deslleial). Fora de aquestes horas l'aparcament esta tancat i nungú no el pot utilitzar. He calculat que es fa servir un màxim 60 o 70 vegades a l'any. O sigui una plaça publica pagada amb els nostres impostos esta al servei de un teatre privat. Ni el gran teatre del Liceu te aquest avantatge. Aquesta tan sols es una petita part del problema ja que hi han mes irregularitats. Com que jo no soc ningú, si algú que tingui accés a una possible difusió a algun diari es posa en contacte em mi podré explicar-li la història completa que és molt interessant... (Pau Dolcet, facebook, 11-9-2015).

El Poble-sec té molts petits barris inclosos i és molt divers, un dels grans defectes veïnals és que quan un sector té un problema els altres en passen força. Fa anys, molt abans no arribessin les darreres onades migratòries, vam tenir un greu problema sota casa, amb uns gambirots que venien droga i ens feien destrosses i més enllà dels directament afectats i encara, poca gent es va mullar. Avui comptem amb la Coordinadora que pot canalitzar els temes i encara bo, però no pot arribar a tot arreu malgrat els seus esforços i la feina desinteressada de la gent que hi col·labora. Pel tema del Paral·lel i el carrer de Blai hi va haver soroll i protestes però sembla que ara tots han fet moixoni, les protestes eren contra la situació o contra l'alcalde Trias, que, com qui diu, va durar quatre dies en comparació amb els anteriors manaies?

Continuarem informant...