A l'Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya, un indret destinat a mostres de petit format, hi ha una encisadora exposició a l'entorn de la cupletista Pilar Alonso i els cent anys de l'estrena del cuplet Les Caramelles.
La famosa cançó va ser obra de Càndida Pérez, una altra gran dona recuperada fa pocs anys, que en va fer la música, i del lletrista Joan Casas, el famós Juan Misterio. La lletra es va publicar a la revista Papitu, per primera vegada, pel novembre de 1919. Pilar Alonso la va enregistrar en disc el 7 de febrer de 1920.
El cuplet en català va tenir molt d'èxit, i alguns d'ells, com Les Caramelles, tenen ja la categoria de cançó tradicional, popular i clàssica. Jo havia escoltat la cançó, de petita, cantada per la meva mare, i l'any 1958 van sortir un parell de discos d'aquells amb quatre temes, deliciosos, Recuerdos de El Dorado, que molta gent tenia. La gran cantant Linda Vera, sobre qui he escrit en diferents ocasions, cantava aquelles cançons a l'estil tradicional.
De fet, l'èxit de Sara Montiel amb El último cuplé, va fer revifar el gènere en castellà, però també en català, i tot això passava a finals dels anys cinquanta del segle passat. Més endavant, quan la cançó catalana va tornar a aixecar el vol, Núria Feliu i Guillermina Motta van gravar discos amb cuplets diversos, alguns dels quals ja estaven una mica oblidats. I també ho van fer, de forma més informal, gent com Mary Santpere, Escamillo...
Persones com Pere Sagristà-Ollé, un dels responsables d'aquesta exposició i alguns altres, com Jordi Quintana, han fet esforços diversos en aquests darrers anys per tal que no es perdessin aquells temes emblemàtics. I també gent jove ha incorporat cuplets en els seus repertoris, ni que fos de forma puntual. O grups com els d'Havaneres, que en alguns casos diversifiquen els repertoris amb gèneres diferents. Fa anys, a Olost, em va sorprendre veure com el capellà del poble, un senyor ja gran, amb motiu de la Pasqua Granada feia cantar a un grup d'infants el famós cuplet, i ho van fer molt bé, per cert.
L'exposició aplega un munt impressionant de publicacions de l'època. La popularitat de Les Caramelles va ser tan gran que d'altres cuplets s'anunciaven portant com a reclam el fet de ser dels autors de Les Caramelles. Pere Sagristà-Ollé, per cert, va ser qui va aconseguir que al Poble-sec es recordés la figura de Rossend Llurba i que es posés una placa a la casa on va viure durant molts anys.
Pilar Alonso va ser comparada amb Méller tot i que tenia personalitat pròpia. Era de Maó, el seu pare era barber i músic, i ja d'adolescent va venir a Barcelona a intentar reeixir en un gènere que desvetllava passions. A l'exposició es pot veure una entrevista que li van fer per a la revista D'Ací i d'Allà i Alonso es manifesta com una dona intel·ligent i espavilada, segura d'ella mateixa i prudent en les respostes. Expliquen que va donar carbasses a Alfons XIII, afeccionat a les senyores i als gèneres populars.
Va ser la reina de El Dorado durant sis anys. L'any 1925 es va casar amb un industrial, va anar a viure a Madrid, va tenir fills i néts i passava força estius al seu Maó nadiu. De tant en tant algú escrivia quatre coses al diari sobre ella, poca cosa. Algú altre exigia que se li fes un bon homenatge, un tema que va quedar pendent. A Maó li van erigir un bonic monument.
Va morir l'any 1980 i Sempronio li va dedicar un emotiu article. Algú va escriure aleshores que estava oblidada. Quan algú ignora alguna cosa o l'ha oblidat pensa que el seu sentiment és general però, de fet, molta gent no l'hem oblidat o no hem oblidat el que ens en van explicar. S'han anat publicant articles, llibres i reculls de lletres, tot i que de forma intermitent i una mica escadussera, sobre la cantant i el seu repertori i sobre aquells temps del cuplet. La mitificació del passat del Paral·lel ha desvetllat un cert interès a l'entorn d'un temps que avui sembla molt remot i que va ser complex i divers. I que la guerra va esberlar de forma cruel, tot i que el Paral·lel de la postguerra va ser molt viu i interessant.
Tot i que l'exposició està molt bé crec que la cantant i la temàtica mereixen més espai i més difusió. No hi ha cap cartell visible que indiqui l'exposició de forma visible, al Pati de l'Hospital. Més o menys quan Pilar Alonso es va retirar també va morir Juan Misterio del qual sabem poca cosa. Els cuplets catalans, la majoria, son d'un erotisme senzillet, menestral, diria jo, fan picades d'ullet amb una mica de pebre, al·lusions a promesos amb ganes de gresca, força reprimits, i coses així. Hi trobem soldats, cotxers, forneres, modistes i, de tant en tant, alguna noia que ha caigut en el parany del pecat, és clar. Hi trobem pinxos fatxenda com en Pasqual i parelles que es volen casar i no trobem un pis baratet i tramvies plens de gent en els quals pot passar de tot.
La construcció i la rima acostumen a ser molt reeixides i reflecteixen una societat alegre i amb una mena d'eròtica puresa vital encisadora. Els cuplets catalans convivien amb els castellans, amb la cobla andalusa, amb la sarsuela, amb el teatre popular, amarat de drames terribles, amb la cançó catalana més o menys tradicional, amb textos musicats de bons poetes no gaire llunyans en el temps, cantada per gent com Emili Vendrell, que encara ens fa plorar quan l'escoltem ja que li passa com a Gardel, cada dia canta millor. Pilar Alonso, per exemple, va fer una molt bona versió del sensual Nena.
El final, relatiu, del cuplet va arribar perquè les modes canvien i el tango va fer furor. Com que sempre et diuen que tot ha de passar per l'escola, que ja és gros, en aquest cas em sumaré als tòpics i demanaria als mestres de música que incloguessin algun d'aquells cuplets en el currículum, sobretot, és clar, Les Caramelles o Els Tres Tombs. Avui potser més aviat es podria fer un cuplet sobre castellers o diables, però aquelles tradicions, encara que no sigui a tot arreu, van perdurant, de moment.
Tot va i ve, s'oblida i es recorda, canvia i es manté. La vida passa i cal cantar i ballar, mentre sigui possible.
