PROPERES XERRADES DE CERHISEC

El proper dimarts, 30 d'octubre, tenim xerrada de CERHISEC. Estarà dedicada a l'historiador Josep Fontana, veí del barri. Després d'un esbós biogràfic sobre la seva vida professional comentarem la relació que vam tenir amb ell des de CERHISEC. 

A causa de coincidir amb una altra activitat a la Biblioteca, la xerrada de novembre s'avançarà una setmana, al dia 20 de novembre. Estarà dedicada als Estudis Iquino, així que haurem de travessar, virtualment, el Paral·lel. La farà Ferran Baile, de la Bibliocinemusiteca, que el va conèixer personalment i és possible que ens visiti un personatge rellevant del món del teatre, Ricard Reguant.

Us esperem a la Biblioteca, doncs. Feu-ne difusió!!!

EL POBLE-SEC LITERARI, NOVES APORTACIONS

Bien entrada ya la tarde André recaló en el Paralelo. Hombres y mujeres,orgullosos supervivientes de una canicular tarde de finales de julio, paseaban en ruidosas cuadrillas de jóvenes o arrogantemente cogidos del brazo. Vestidos llenos de flores, camisas muy blancas, zapatos brillantes, algun piropo, un requiebro al paso de una llamativa joven con minifalda que no consiguió entender, muchas risas... La ciudad se le antojó dividida en compartimentos...

El Poble-sec i el Paral·lel són escenaris presents en llibres i pel·lícules. Tinc a mig fer un corpus literari a l'entorn de la presència del barri en la narrativa, la poesia o l'assaig històric. Darrerament m'he ensopegat amb una novel·la interessant, el protagonista de la qual és fill del Poble-sec, barri al qual tornarà el seu fill, a finals dels seixanta, per tal de recuperar una part del passat del seu pare, exiliat republicà, supervivent de Dachau. 

Copio la ressenya que he escrit sobre el llibre, publicada al blog literari Llegir en cas d'incendi.

HOTEL LUTECIA 

Empar Fernández 

2017, Penguin Random House. Grupo Editorial S.A.U. 

Empar Fernàndez (Barcelona 1962) és escriptora i professora d’història. Porta molts anys escrivint i publicant, sola o en col·laboració amb d’altres escriptors i escriptores. Malgrat la seva llarga trajectòria i els diferents premis rebuts, la seva narrativa, entre la qual té un pes la novel·la negra, no ha assolit, encara, la visibilitat que caldria. I això fa que sovint sigui un agradable descobriment per aquelles persones que s’ensopeguen, per primera vegada, amb algun dels seus llibres. 

En aquest llibre ens introdueix en una història personal, la d’un home supervivent del camp de Dachau, que intenta, amb grans dificultats, reconstruir la seva vida. Andreu Ribera, barceloní del Poble-sec, exiliat republicà, no podrà defugir mai del tot l’horror viscut, encara més quan sap que la seva dona, de qui estava molt enamorat, ha mort en un altre d’aquells camps d’extermini. La novel·la està dividida en dues parts però, de fet, ens situa en tres moments geogràficament i vitalment diferents, el París del final de la guerra, la Provença rural i la Barcelona de finals dels seixanta, a la qual retornarà el fill d’aquest home, per tal d’esbrinar alguna cosa més sobre la família del pare. 

L’Hotel Lutecia és un espai mític parisenc, un hotel de luxe que va ser ocupat pels nazis i que després va servir de refugi, hospital i suport als supervivents de l’horror. Avui continua sent un hotel de luxe i per ell han passat personatges diversos, molt coneguts. També funcionava com a centre d’informació en el qual es feien públiques les llistes dels morts i els supervivents dels camps. Andreu Ribera, que protagonitza aquesta història i al volt del qual giren els altres personatges, arribarà a aquest lloc sense esperança, malalt i feble. A París trobarà el suport d’una bona dona que ha perdut un fill i el marit a causa de les guerres i, més endavant, es traslladarà al camp, a la Provença, per ajudar una germana d’aquesta dona, més jove, en les feines rurals. 

Allà iniciarà una nova vida però, al capdavall, els fantasmes del passat acabaran per fer-se presents i per esquinçar la pau recuperada, afectant el seu entorn i la seva nova parella. A la segona part del llibre, un cop morta la mare, el seu fill anirà a Barcelona per tal de poder conèixer alguna cosa més sobre el seu pare i les seves circumstàncies familiars, tancant un cercle vital sacsejat per la història i les seves misèries. 

La primera part del llibre resulta trasbalsadora, plena de dramatisme i reflecteix l’ambient d’un final de la guerra en el qual els supervivents resultaven, en ocasions, incòmodes a una població que s’estimava més oblidar aviat el passat. Resulta emotiva la solidaritat de la dona que l’acull i el suport desinteressat que li ofereix. Andreu Ribera es converteix en una mena de símbol d’aquells homes que no havien mort, malgrat l’horror, però que, de fet, eren una mena de morts en vida. 

L’anada a la Provença ens situarà en un context amable i poètic, castigat per la guerra i els problemes econòmics, però esperançat. Huston deia que els finals feliços depenien d’on feies acabar la pel·lícula i, en aquest cas, d’haver acabat el llibre quan l’home sembla recuperar la seva vida, el final hauria estat feliç i mediocrement convencional. Però la vida segueix i el passat tornarà a trasbalsar-ho tot. 

Potser la darrera part, amb aquesta anada del fill a Barcelona i el retrobament amb un avi groller i amargat a causa, així mateix, d’uns fets antics, no acaba de lligar amb la resta. Més que res perquè la infantesa del protagonista no ha tingut, a la resta del llibre el pes que caldria i que desvetllaria l’interès lector per esbrinar secrets familiars. El llibre es mou amb una certa lentitud, amb un estil molt personal de l’autora, sembla que no passi res, en algun moment, però han passat i passen moltes coses. 

En tot cas, un altre llibre d’una autora de gruix, que mostra la solidesa d’una narradora a tenir en compte i que mereix molta més difusió, tot i que compta amb lectors i lectores fidels que després de descobrir-la l’han continuat llegint. Cal remarcar les descripcions acurades dels espais, urbans o rurals, on se situa la història, i que reflecteixen de forma precisa l’entorn i les seves característiques, amb evocacions sensorials lligades a olors, sabors o sons, i que enriqueixen el pes literari de la narració.

SOBRE EL NOI DE TONA I ALGUNA COSA MÉS

Al col·loqui de dimarts passat sobre l'Arnau van sortir un munt de temes. No sé com, en algun moment, es va evocar el Noi de Tona. La imprecisió sobre les dates de la seva vida les vam resoldre gràcies a internet, que és una gran eina per a esventar dubtes i per acabar amb discussions inútils i especulacions gratuïtes. Sí, internet també s'equivoca, però la intuïció espontània encara més.

D'aquell Noi, Noy en la grafia prefabriana, se'n saben moltes anècdotes i poques coses en concret. A Tona, per raons òbvies, s'han preocupat força d'anar esbrinant allò que es pot saber. Hi ha tot un munt de literatura popular que s'ha perdut o que dorm el somni del passat en algú racó ignorat.

La imprescindible viquipèdia ens diu que el seu nom era Josep Molera, que va néixer al poble que li va donar el nom popular i que va morir a Barcelona, el 1925. Va originar una frase popular que jo encara havia escoltat a la meva mare i al meu avi, allò de sembles el Noi de Tona, i la qual feia referència a la grapa per a fer discursos inútils i convincents. Molta gent del present, uns quants del món de la política, podrien comparar-se al Noi de Tona tot i que segurament els manca sovint humor i grapa dialèctica. Al seu poble el coneixien com En Patet, pel nom de la casa pairal, ja que dir Noi de Tona a algú, a Tona mateix, hauria estat una redundància.

Sabem que anava a festes majors diverses, a fer els seus discursos. Avui en diríem un monologuista. Expliquen que la seva raresa existencial havia estat motivada per un trauma, una afusellament al qual va sobreviure, en temps de la Tercera Guerra Carlista, una guerra cruel i salvatge, sobretot a moltes contrades rurals, i que la història mítica del país ha oblidat o magnificat. També se sap que durant vuit anys va estar quiet i tranquil, casat amb una noia que es deia Montserrat qui probablement va morir de forma prematura.

Una de les seves dèries era, explicaven, arrencar dents i queixals, sobretot a les criatures, amb l'excusa de mirar-los la boca. Més aviat sembla que es dedicava, de forma més o menys professional, a aquesta tasca, ja que els arrencaqueixals eren habituals en el context de l'època. Això si, va tenir problemes per haver arrencat, en més d'una ocasió, més dents i queixals de les que tocaven. Ell era desdentegat, com tanta gent d'abans, i, malgrat això, expliquen que feia exhibicions trencant nous amb la boca.

Una de les causes antigues, explicaven, de la caiguda de les dents, era l'afició a pelar nous i avellanes amb la dentadura. Per casa meva corria també un antic llibre educatiu, per a nenes, La buena Juanita. L'autor era l'inefable Calleja, va tenir un gran èxit, se'n va fer una segona part i moltes reedicions modernitzades. La meva àvia, que havia vingut a servir a Barcelona, no sabia llegir i la senyora de la casa n'hi va ensenyar, amb l'ajuda d'aquest llibre. La nostra edició era l'antiga, però ja estava molt malmès i sense una de les cobertes. A mi, el que em fascinava, eren les il·lustracions, sobre tot.

Recordo que en un dels capítols una nena i un nen es dedicaven a això de pelar avellanes sense cap pedra ni estri adient i una velleta els ensenyava la seva boca, desdentegada, i els feia una profunda reflexió sobre aquell mal hàbit, que devia estar  molt generalitzat.

Una font de coneixement actual són les hemeroteques, en concret la de La Vanguardia, un luxe i que fa que perdoni al diari molts dels seus pecats.  En els seus inicis la Hemeroteca era de pagament, t'havies de subscriure, però més endavant la van fer gratuïta. I això que, abans de la informàtica, consultar els arxius del diari era tot un repte, et posaven moltes dificultats per a fer-ho. Moltes curiositats i facècies que es publiquen avui sobre un munt de coses del passat provenen d'aquesta hemeroteca a causa de la seva facilitat de consulta.

En aquest indret virtual es va donar la notícia, l'any 1925, de la mort del Noi de Tona. Tot i que aquells diaris no eren com els d'ara això dóna una idea de la seva gran popularitat. També es pot veure l'anunci que reprodueixo, d'un disc Odeon on es podien escoltar discursos del personatge, a més a més de peces musicals de Los Villasiul i La Torrerica, artistes molt populars a l'època. No sé si en algun lloc rau aquest disco, segur que si algú el té o el troba acaba per penjar-lo a aquesta altra gran font de coneixement del nostre temps que és el You Tube. 

Luis Villasiul,  va ser un còmic reconegut, aquí podeu trobar una mostra dels seus acudits en la qual paròdia una visita de Victoria Kent a la presó, tota una joia. Amb la seva dona van formar el duet còmic conegut com Los Villasiul, molt popular. Villasiul es deia Luis Villaescusa, era d'Almansa i va fer d'actor, va sortir a moltes pel·lícules i va fer també doblatge, en els inicis del cinema sonor. Va viure a Madrid, però sobretot a Barcelona, on va treballar molt i sovint.

La Torrerica va ser una cantat notable, sobretot de jotes, però també de cobla andalusa i d'altres variants regionals.

A Tona publiquen una revista que es diu La Revistona, accessible de forma virtual, el món d'avui és una meravella, i on l'autor de molts dels articles, l'expert en història de Tona Claudi Pagès Puig, explica haver rebut una trucada d'un estudiós d'en Ramon Casas el qual li va explicar que a la revista Mirador el popular Rafael Moragues escriu el següent:

Amb Miquel Utrillo varem anar una tarda al taller que en Cases tenia al passeig de Gràcia. El vam trobar, paleta i pinzells a la mà, fent un esbós; a terra, en actitud absurda i violenta, hi havia un home; era el cèlebre Noi de Tona, conegut xerraire versificador, arrencaqueixals de carrer. Al pintor li servia de model per a aquell home caigut a les potes d'un cavall que munta un guàrdia civil.

Fer de model era una manera de guanyar uns calerons, en aquells temps d'abans de la fotografia. El nostre personatge, doncs, és el que trobem a terra en el famós quadre La càrrega. Tot és teatre, vaja. 

Tona ha donat el nom i l'aspecte del personatge a un gegant, estrenat a principis dels vuitanta, el qual ha acompanyat amb una dama elegant i eixerida, la seva dona, Montserrat. Em temo que l'aspecte del Noi, del qual en tenim una fotografia, possiblement destinada a felicitar els Nadals i fer recapte, devia ser molt més atrotinat. Però potser quan tenia parella anava més ben engiponat.

Aquest dibuix, sovint reproduït per la xarxa, li van dedicar al Noi, en una revista que no he pogut identificar, de moment, quan es va saber la seva mort.

La recerca que Claudi Pagès ha fet sobre Josep Moleras li ha donat a conèixer curiositats, com ara l'existència d'un alcalde d'Arbúcies, de l'any 1931, que pertanyia a Esquerra Republicana. Es deia Josep Pol i Pujató, però li deien Pepet Pol. Havia nascut el 1975 i tenia un caràcter bohemi, va ser amic de Rusiñol i del nostre Noi de Tona. Escrivia poesia satírica i potser més coses, tot i que se'n conserven poques. 

En la imatge del fulletó, manllevat de la revista de Tona, fa un repàs humorístic de la societat d'Arbúcies i l'obra s'anomena, com podeu veure: Pel·lícula sense pantalla de la vila d'Arbúcies. La firmen Pepet de Pujals i el Noi de Tona, entre els quals s'estableix un diàleg  divertit, i a la coberta s'avisa de què el Noi no la podrà recitar ja que es va morir abans d'aprendre el text. Arbúcies va recuperar la memòria d'aquest personatge i li va dedicar una plaça. Tona també en té una dedicada a Josep Moleras. 

Una mostra del text: 

Senyors:

Com acostumo a fer jo,
valent-me de mil astúcies,
he pensat venir a Arbucies
per veure la Festa Major.

Tal dit, tal fet; al moment
me’n vaig cap a l’estació
me facturen a un vagó
i cap aquí dalt falta gent.

Però al ésser als “Tres Camins”
no coneguent a ningú,
he pensat de buscar algú
qu’em presenti a aquests veïns.


Quant tot plegat veig pel pont
un que està fent el mussol
-¿Qui ets tú?
-En Pepet Pol.


Tu em faràs de cicerón,
Tu m’aniràs presentant,
nomenant los com s’estila,
a la gent d’aquesta vila,
¿m’entens? doncs endavant...

Als pobles, però també als barris populars urbans, existien lletraferits amb molta grapa per fer broma, i aquests poemes satírics, sovint ficant-se amb la gent del poble, eren habituals. Malauradament poca cosa s'ha conservat i, encara menys, s'ha divulgat. Però sempre hi ha una persona interessada que en recupera una part, encara bo. 

Una meva tieta-àvia, de Figueres, recordava que en una ocasió, en l'entreacte al Teatre Principal, on feien sarsuela,  a principis del segle XX, van començar a volar fulls amb uns versos anònims que feien mofa de tothom. Ella aleshores era joveneta i, en el seu cas i el de les seves amigues, mes aviat en lloaven l'aspecte, l'alegria i l'elegància. Explicava que s'havien fet un bon tip de riure però que molta gent, menys ben tractada per la crítica popular, es va empipar. 

El Noi de Tona segurament va ser més d'un cop al nostre Paral·lel, fent els seus discursos i arrencant queixals. L'any 1917 va rodar una pel·lícula muda, Aventuras del Noi de Tona. De moment se'n sap poca cosa però sembla que una part s'esdevenia al Paral·lel, cosa que fa pensar en el meravellós document que seria, en cas d'aparèixer algun dia per algun racó. 

Rafael Moragas va ser un dels dos autors de la Biografía del Paralelo, escrita a l'exili i d'altres llibres sobre Barcelona, redactats de memòria i sense els suports actuals, cosa que fa que algunes dades siguin dubtoses, però també difícils de verificar. Dels seus llibres, però, ha begut molta gent al llarg del temps i encara són tota una delícia, per als amants de la història popular. Avui tot ho tenim a mà, a casa, gairebé, cosa que està molt bé però que també contribueix a esberlar els misteris del temps pretèrit. 

Quan ets d'un poble és més fàcil que et recordin i reivindiquin, quan més petit és el poble més interès hi ha en reivindicar els personatges populars i famosos. A la gran ciutat tot queda molt diluït però també els barris amb personalitat pròpia recorden la seva gent. Per això, però, fa falta que algú com Claudi Pagès o la persona d'Almansa que manté un espai a facebook sobre la seva ciutat, d'on he tret la informació sobre Los Villasiul, i molts més que conec i admiro tinguin curiositat i empenta per esbrinar i difondre. La història de veritat potser és, al capdavall, aquesta. La de la gent senzilla i humil, aquesta que sap fer acudits de qualsevol cosa i riure's del mort i de qui el vetlla, però de bon rotllo, com diem avui.

De fet, al Poble-sec, a nivell veïnal, però també familiar, es coneixia a molta gent per motius diversos, lligats al seu tarannà: Los de Calatorao (això provenia d'una sarsuela), el de la Carestia de la Vida, la Lola de la Placeta, en Jaumet de les Vaques... I ja, més modernament, el Dràcula i d'altres. I també recordo alguns motius més grollers, que m'estalvio per autocensura. No han passat a la història, ni tan sols a la història costumista, però formen part del meu imaginari sentimental. 

EL TEMPS DE LES DISCOTEQUES I AIXÍ PASSA LA GLÒRIA DEL MÓN

Aquest dimarts va tenir lloc a la Biblioteca el primer dels tres col·loquis a l'entorn del present i futur del Teatre Arnau i la seva recuperació. Avui em diuen que el Paral·lel pertany a tres barris, Sant Antoni, el Raval i el nostre Poble-sec, però això és una lectura moderna, lligada a la recent mitificació moderna de l'Avinguda, segons la meva opinió. Sant Antoni no va voler saber gran cosa del Paral·lel fins fa, com qui diu, quatre dies. Ni tan sols el Talia o la Sala de Ball Rialto no crec que es consideressin, en el seu temps, de Sant Antoni. El nom de Raval és també modern, una denominació que va bandejar allò de Barrio Xino, que n'era, tan sols, una part molt petita. El Paral·lel, un sector, estava lligat a una part d'aquell barri tan poc recomanable. 

Els lligams del Poble-sec amb el Paral·lel venien donats pel fet de que al nostre barri hi vivia un gran nombre de gent relacionada amb els teatres, cambrers, actrius, ballarins, modistes, fusters, tramoistes... i prostitutes i mitges virtuts de tots dos sexes. Escriptors com Jaume Passarell, que evoca el Poble-sec d'abans de la Guerra Civil i Gonzàlez Ledesma, que fa el mateix fent referència al dels anys quaranta i cinquanta, coincideixen en què les prostitutes de poca volada o les artistes amb una vida pecaminosa, en arribar al Poble-sec esdevenien mestresses de casa, més preocupades per la llibreta d'estalvis i per fer bullir l'olla que no pas pel rerefons sòrdid de la seva professió.

Mantinc des de fa temps la creença, i pot ser una percepció subjectiva, de què el Paral·lel, tot i que ha passat per diferents etapes, ha comptat amb una continuïtat evident, subjecta a les tendències en el consum d'oci i a les modes, més, fins i tot, que a les circumstàncies polítiques. Al debat de dimarts va sorgir el Paral·lel de finals dels setanta i dels vuitanta i noranta, una època molt interessant. Gent més jove que jo recordava l'època de les  discoteques, sobretot del Studio 54 però també del Barbarroja. Aleshores, pensava alguna persona d'aquesta edat, clienta d'aquells locals en la seva primera joventut, hi havia vidilla. Cosa que vol dir, és clar, que ara potser no n'hi ha. Tot és relatiu. 

Jo vaig fer poc ús d'aquelles discoteques mítiques. Em van enganxar en l'època en la qual la vida familiar feia que més aviat anés al cinema a veure els Aristogatos o Superman que no pas a immergir-me en una vida nocturna que va ser molt excitant, sembla. Fins que no va arribar la droga dura i la heroïna i el VIH.  Uns fets poc agradables de recordar i que molta gent minimitza. Tot i que crec que la majoria de persones, de moltes classes socials, té víctimes a la seva família o entre els seus amics, vides desfetes, morts prematures. 

Recordo una nit al Barbarroja, amb els pares i mares de l'Escola Bressol Apolo, on anava el meu fill. Ja em devia fer gran, en vaig sortir molt atabalada. Hi vaig trobar una cambrer jove que havia estat alumne meu, un noi d'una intel·ligència extraordinària però amb una família nombrosa i humil. En aquells anys era molt difícil estudiar, encara, si no tenies algun suport familiar. A partir d'allò del Llibre Blanc, amb la EGB, les coses van anar millorant, per als joves sense recursos, va bé recordar-ho, de tant en tant. 

No semblava, en evocar l'època de les discoteques, que es recordés el trist final del Studio, potser ja amb el nom canviat i amb uns altres propietaris. L'indret es va omplir de gent estranya, d'estètica punk, tot i que tampoc no vull condemnar cap estètica, un gambirot és un gambirot, amb pèl o sense. Hi va haver problemes de gruix amb els vigilants de l'entrada, baralles, i en una ocasió fins i tot aquella gent rareta que sortia del local va llençar gent a les vies del metro i va estovar a més d'un, sense motius. 

Si tot plegat era provocat o espontani, no ho sé ni ho sabré. Després d'allò del Scènic Barcelona que havia de ser el no-va-mas, tan sols cal mirar hemeroteques, va venir l'intent d'instal·lar allà -i potser també al Molino, en hores baixes- un prostíbul. El veïnat va reaccionar, l'ajuntament també, davant de les protestes, i van muntar una cosa que es deia Artèria. Recuperar avui el nom d'Espanyol resultaria d'allò més incòmode. Finalment hi van inaugurar la Sala Barts i sembla que funciona. I que duri.

Durant un període que va de finals dels setanta al dos mil, més o menys, el Paral·lel va revifar i fins i tot l'ajuntament, en l'època Maragall, va incidir-hi. Les aspes del Molino van tornar a girar pel Nadal del 89, tinc un vídeo que es va editar en commemoració del fet. Aquella posada en marxa no va durar gaire. 

El proper Bagdad va ser també un repunt, pel que fa als espectacles agosarats. El Barcelona de Noche va iniciar una nova etapa, molt interessant. Però tots canviem i avui ja costa d'escandalitzar la gent amb el que sigui, fa poc vaig llegir que la propietària del Bagdad es queixava de la minva de públic i ho atribuïa a la situació política i tot això. Jo crec que, senzillament, avui la gent que vol pot veure porno des del sofà i el pecat ja no és, ni de bon tros, allò que havia estat. El pecat s'ha vulgaritzat i frivolitzat, en esdevenir gairebé públic.

Hi ha dues constants que escolto repetir des de petita, de forma insistent i injusta, que el Poble-sec es degrada i que el Paral·lel està en decadència. I això ho repeteix, com un mantra, gent de moltes generacions diferents, anteriors i posteriors a la meva. Tot canvia, com nosaltres mateixos, i hi ha èpoques de tot i per a tots els gustos. Avui el carrer Blai és una festa, als veïns, al principi, no els va fer cap mena de gràcia tanta gresca, la veritat, i alguns, els que van poder i tenien quatre duros, se'n van anar Paral·lel enllà on la gent és culta, néta, desvetllada, feliç i autòctona. Però no sé si més lliure, la veritat.

Aquests joves que avui hi sopen i riuen, quan siguin vells, potser passin pel mateix carrer i ja no hi hagi terrasses, ni gent sopant, i es planyin de la mort d'aquella vidilla, com hem fet tots i totes. I és que el problema és que la vida passa, molt de pressa, i alguna cosa hem d'enyorar per consolar-nos de què ja no viurem les novetats que encara no coneixem, vet-ho aquí.