DIMARTS, XERRADA DE CERHISEC!!!!

 

Dimarts, xerrada de CERHISEC, la darrera del trimestre.

En aquest cas, amb motiu de les festes nadalenques, s'avança i no s'esdevindrà el darrer dimarts del mes, com és habitual.

Us hi esperem!!!! 

UNA NIT INOBLIDABLE I EL MILLOR BARRI DEL MON

 

Des de fa trenta-cinc anys al barri celebrem, en aquesta època, un 'Sopar de els Entitats', en el curs del qual es lliura el 'Premi Poble-sec', a una persona destacada per motius diversos. Aquest any me'l van atorgar a mi, cosa que em va fer molta il·lusió, com us podeu imaginar. 

Per motius de salut vaig estar a punt de no anar-hi, per sort em vaig animar i hi vaig assistir. El premi s'ha donat a gent coneguda com Serrat però, sobretot, a persones que han  treballat en qualsevol àmbit pel Poble-sec.

Va ser un acte entranyable. S'ha celebrat a diferents espais, enguany es va triar l'Hotel Drums. Va ser un sopar d'amics, molts ens coneixem de diferents entitats i activitats. Hi vaig anar amb el Pere i el meu fill, en feia una mandra infinita sortir al vespre. Per sort va començar puntualment cap a les nou. El sopar va ser allò que en diuen un pica-pica, cosa molt adient a l'hora de l'àpat.

El Poble-sec és un barri amb unes característiques molt especials, en el passat força gent, tot i que generalitzar sempre és injust, no l'estimava gaire, es vivia com una mena de fracàs no poder canviar a un altre indret, es volia anar a l'Eixample o més 'ciutat amunt'. Avui, malgrat la molta immigració, els canvis en la població, i problemes puntuals que sovint es magnifiquen, molta gent el valora. Molts blocs antics han millorat la façana, s'han posat alguns ascensors i té una vida associativa molt important, tot i que jo sempre dic que es cau en ocasions en una mena d'anarquisme resistent que fa que en alguns casos, en lloc d'integrar-se en una entitat ja existent, se'n munti una altra.

Hi ha hagut canvis, és clar. Tot canvia, jo també he canviat. De vegades inventem passats idealitzats, com ara una gran part dels mites sobre el Paral·lel i la faràndula. Amb tots els seus problemes i defectes el barri té uns valors evidents, com ara la possibilitat d'anar a peu a Montjuïc, al Port, al centre de Barcelona... Però el gran valor és la gent, gent diversa, d'idees diferents, arrauxada o conformista, que fa anys que hi viu o que ha arribat fa poc. Jo hi vaig néixer, també he tingut èpoques en les quals hauria marxat, el despoblament dels vuitanta, l'època negra de la droga a tot arreu, per exemple. La immigració que tant inquieta a segons qui, ha revifat les escoles. S'ha perdut petit comerç però això passa gairebé a tot arreu. Hi ha turisme i els inevitables pisos turístics proliferen. L'habitatge, que no fa pas tans anys era relativament assequible, s'ha encarit molt. 

Hi ha una propensió a la queixa ja fa alguns anys. No tan sols sobre el barri sinó sobre molts aspectes de la vida social, política, comunitària. Es diu que es perden valors però no sé quins valors eren car abans també hi havia problemes diversos, més que no pas ara. Jo hi he viscut sempre menys uns pocs anys, quan em vaig casar. Va néixer ja com a barri suburbial, per acollir gent treballadora,  sobretot. No ha estat mai una població apart, com Sarrià o Gràcia. Fa temps que penso que mirar massa  al passat o profetitzar sobre el futur amaga las virtuts del present, que també hi son.

L'he reflectit, a la meva manera, en molts dels meus llibres. Li he dedicat poemes, narracions. He participat en associacions diverses, parroquials, de joveneta, el Foment Excursionista i,  des de fa vint-i-cinc anys a CERHISEC, dedicada a recollir i difondre la història del barri. He preparat xerrades, itineraris. Sempre hem mantingut, malgrat ser poca gent, una xerrada mensual i una publicació anual, i ja hem complert un quart de segle. No disposem de local propi.

El guardó era una peça molt maca, molt pesant. En un rètol sobre la meva tasca em titllaven de 'escriptora universal'. Ja m'agradaria. En tot cas ahir si que vaig copsar que molta gent m'aprecia, em va emocionar rebre el premi i va ser una nit inoblidable.

EVOCACIONS ESCOLARS DEL PASSAT REMOT, RANCI, GRIS I FINS I TOT ENTRANYABLE

 

Avui, per algú que ja ha nascut i crescut en un altre mon, es deu fer difícil imaginar aquelles escoles del passat, unisex la majoria, i on el castellà era la llengua habitual i obligatòria. Quan jo era petita, set o vuit anys, l'època nadalenca era de les més alegres, considerant el context. La meva escola era la de les Monges del Sortidor, avui es diu Anna Ravell i pertany als Maristes.

Una de les monges d'aquella època era Sor Pia. Algunes monges eren catalanes i, ni que fos per error, de vegades amollaven alguna cosa en català. Sor Pia ens explicava de vegades coses de la guerra, que aleshores semblava un temps remot i estrany. Com ara que havia d'anar vestida normal i amagar la seva condició religiosa. 

Quan s'acostaven les vacances de Nadal, per la tarda, durant una estona, abans de sortir, cantàvem nadales, moltes de les quals d'un petit cançoner que va ser molt popular, editat l'any 1954. Les cantàvem de dalt a baixa, sense deixar-nos ni una estrofa. Avui, en general, les cançons no s'acostumen a cantar senceres, tot té tendència a la brevetat i la rapidesa. 

Avui es fa difícil explicar l'emoció que sentia en cantar cançons en català, la llengua de casa meva. Al Poble-sec, aleshores, hi havia molta gent de parla castellana, humil, per no dir pobre. Ara, en ocasions, quan es parla del tema lingüístic sembla que en algun passat més o menys recent, força imprecís, es parlava molt més català que no pas ara, i sobre aquest tema caldria reflexionar a fons i no caure en la queixa constant i el plany polític adient a l'ocasió.

El que passa és que cadascú té tendència a parlar de la seva experiència i  quan ets gran i tens una perspectiva més àmplia i encara conserves la memòria saps que tot és i era molt relatiu i divers. Una de les poques activitats escolars nadalenques era escriure la postal de Nadal, que crec que venien les mateixes monges com tants elements escolars diversos. També apreníem algun verset de Nadal per recitar en el dinar familiar.

Les monges muntaven, al vestíbul de l'escola, un gran i bonic pessebre, molt elaborat. Devíem fer algun tipus d'examen i, periòdicament, ens posaven notes numériques al Boletín. Avui pot semblar molt ranci però ens colocaven per ordre de puntuació i els primers llocs comptaven amb una banda i amb medalles. Quan les coses les vius no semblen tan singulars com quan les recordes, en una època molt diferent d'aquella, tan llunyana. El llibre d'aleshores era una enciclopedia on es podia trobar de tot. La cosa es completava amb quaderns de càlcul pesadíssim i de cal·ligrafia. Els dilluns s'havia de portar l'evangeli copiat amb bona lletra.

Eren anys grisos però la infantesa i la joventut tot ho abdueixen sense problemes. La monotonia del context feia que aquelles cançons de Nadal, moltes de les quals en català, i una certa alegria general, fossin un fet extraordinari que potser, fins i tot, el record millora. Tot va anar canviant a partir dels anys seixanta i fins i tot hi havia qui deixava de fer el pessebre per fer 'l'arbre' cosa que es tolerava amb certa dificultat ja que, al capdavall, l'arbre era una cosa protestant.

L'escola tenia un teatret i un hort molt bonic, on tan sols hi entràvem molt de tant en tant. Al teatret feien  cine els diumenges i alguna funció escolar. Fins i tot recordo uns pastorets que no devien estar malament del tot. Jo feia de dimoni de tropa, el dimoni gran el feia, molt bé, una noia més gran i fins i tot tenia unes banyes que s'il·luminaven modestament. 

La memòria és traïdora i enganyosa però aquells finals de tarda amb cançons de Nadal crec que eren com els recordo, amables i feliços. El Cançoneret va viure molts anys i les seves cançons formen part del meu imaginari més entranyable. Tot era modest i auster i malgrat que hi devia haver gent de totes les ideologies que es veia obligada a fer el paperot de creient, penso que, en general, la majoria, aprofitava com podia una vida que era molt dura i difícil, esperant que arribessin temps millors. 

XERRADA DE CERHISEC: LES RAJOLES HIDRÀULIQUES, UN NOU MUSEU MONOGRÀFIC

 

L'ENTORN VEÏNAL I HISTÒRIC DE LEONOR FERRER: ITINERARI PEL POBLE-SEC

 

'NINGÚ COM TU', PRESENTACIÓ A LA BIBLIOTECA 'FRANCESC BOIX' DEMÀ, 22 D' OCTUBRE, A LES 18:30

 

Aquest tardor tenia, des de feia temps, l’encàrrec de presentar dos llibres a la biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec. Les dues presentacions em feien molta il·lusió, per motius diferents. La primera era el 10 d'octubre, del llibre ‘Serrat: La música d’una vida’, de Jaume Collell’. Per motius de salut no n’he pogut fer cap de les dues, ni tan sols em vaig poder llegir els llibres. Per a la primera em va substituir Josep Guzman, el president del CERHISEC. La segona era del llibre de Sílvia Romero i Manel Jovani, 'Ningú com tu', i serà demà. Amb gran alegria he llegit que el llibre comptarà ben aviat amb una segona edició.

Els autors han fet una veritable ‘gira’ de presentacions. Sílvia Romero és una molt bona escriptora i molt més que això, una intel·lectual de cap a peus que col·labora en un munt d’iniciatives relacionades amb la lectura. Li admiro, a més de l'ofici, la intel·ligència, la constància i el coratge. És, a més a més, una gran persona, a qui pots recórrer per a qualsevol iniciativa literària. Ha presentat llibres meus i ha escrit ressenyes i entrevistes a l’entorn de la meva producció literària. Tal i com està el panorama això, tot i que em consta que és una activitat vocacional i que li agrada, té un gran mèrit avui.

‘Ningú com tu’ l’ha publicat l’Editorial Stonberg, una gran i generosa editorial, amb un catàleg impressionant, malgrat que la difusió de la seva obra no sigui, en ocasions, la que mereix. Avui sembla que els mitjans convencionals es limiten a promocionar ‘gent de la tele’ o gent relacionada ja amb determinats grupets literaris, com ara revistes suposadament ‘de culte’, a les quals no trec mèrit. Tan sols que, sovint, els oblits i silencis son excessius pel que fa a una producció literària molt interessant i poc coneguda, al capdavall. Els suplements literaris han anat de baixa, és clar que la producció literària també ha augmentat exponencialment i potser és impossible fer-ne un seguiment objectiu i acurat.

"Ningú com tu" se centra en una història d’amor, ambientada a mitjans del segle XX.  en un entorn hostil, entre una jove serventa i el seu senyor. El llibre és extens i de gruix, per parlar-ne amb profunditat l’hauria de tornar a llegir, ja que hi convergeixen molts temes. Hi trobem cinc dones inoblidables i un retrat acurat de la societat barcelonina de l’època, una època conflictiva i amb unes gran diferències socials i econòmiques, a més a més del que van representar la guerra i el seu trist final.

La vida d’aquestes cinc dones es desenvolupa al llarg de quaranta anys, de 1933 a 1973. Un període farcit d’esdeveniments molt rellevants als quals la perspectiva històrica del present dona una dimensió més dilatada i que fa que els puguem valorar d’una forma més acurada. La narració ens situa en molts escenaris catalans però també estrangers, com ara la França a la qual van anar a raure molts exiliats. Amb aquest relat entrarem a fons en una bona ambientació històrica, que ens evocarà molts fets del passat i, també, en la psicologia dels personatges, el seu context i les limitacions lligades a la moral hipòcrita de l’època.

La novel·la narra una història d’amor asimètric, entre una serventa i el seu senyor, però va molt més enllà i té una virtut que, avui, no és gaire freqüent, ambicio literària. Personalment també  trobo molt difícil escriure un  llibre a quatre mans, n’admiro la bona organització que traspua, si considerem el resultat assolit. A la novel·la es fa servir sovint la carta tradicional, per situar els fets i les circumstàncies. Ha estat un llibre molt ben acollit pels seus lectors i lectores, com es pot comprovar llegint els comentaris que s’apleguen a la web de l’editorial, que compta amb un espai per a inserir opinions sobre els llibres publicats. Avui sembla que el llibre extens va de baixa quan, ben sovint, moltes bones històries precisen d’un espai generós per a ser explicades amb cura.

Podreu contactar amb Sílvia Romero i Manel Jovani i saber moltes més coses sobre aquest excel·lent llibre, demà, a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec, a partir de dos quarts de set de la tarda.

https://www.stonbergeditorial.com/product-page/ning%C3%BA-com-tu-s%C3%ADlvia-romero-i-manel-jovani

FONT MÀGICA SENSE MAGIA I MOLTES COSES MÉS

 

Avui, a La Vanguardia, hi haun article sobre la demanda dels comerciants de la zona pel que fa als quatre anys dura el 'silenci' de la Font Màgica. També es recorda un aspecte que fa anys em van explicar, que la font movia aigua freàtica, un circuït que no afectava a l'aigua potable. A banda de la demanda dels comerciants fa temps que la gent normal ens preguntem sobre el sentit d'una mida tan llarga i tot plegat fa pensar en què la mida ha estat més aviat de 'cara a la galeria i quedar bé' quan, tot sovint, es malgasta aigua de moltes maneres.

Hi ha coses que s'eternitzen, que no s'arrangen, per exemple, on és el tramvia del Tibidabo? El monument a la sardana que presidia l'entrada al Parc d'Atraccions va estar destrossat durant molt de temps, després de moltes protestes ciutadanes es va anar arreglant. El tema del Parc d'Atraccions i la seva desaparició mereixeria també un estudi en profunditat.

El tema de l'aigua dels sortidors va arribar a ser lamentable pel Corpus, val més no posar ous balladors que no pas l'espectacle patètic dels ous falsos lligats amb un cordill. Hi ha sistemes per instal·lar circuits tancats d'aigua i no fer tant el ridícul, la veritat. La manca d'aigua a molts espais de Montjuïc és lamentable i sembla crònica. 

La Font Màgica era un mite de la meva infantesa, lligat al temps de la famosa Exposició, més valorada encara per les tragèdies que es van esdevenir després. Ha patit diferents restauracions, alts i baixos, i, més o menys, ha anat fent. Fa anys, quan venia gent conneguda de fora de Barcelona, no la duiem a la Sagrada Família sinó a veure les Fonts lluminoses. Jo pensava que per la Mercè la recuperarien, ni que fos de forma temporal, però res de res. El Pirodallonses, sense Font, per a mi va perdre molta mitologia.

En tot cas no trobo que el tema de l'estalvi sigui convincent quan tanta gent continua tenin pisicines i gastant aigua a dojo a les cases i a tot arreu. En el fons sempre és allo de 'quedar bé amb poc gasto'.

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20241005/9997753/comerciantes-piden-regreso-espectaculo-font-magica-montjuic.html