Xerrada sobre la Setmana Tràgica

Aquest matí de dissabte s'ha realitzat una activitat organitzada pel Centre Cívic del Sortidor, en la qual ha col·laborat CERHISEC: una ruta històrica pel barri amb final vermutero, primer a l'emblemàtic i històric Bar Quimet del carrer Cabanyes i després al més nou Lia d'en Vicius, del carrer de Blai. Dóna gust com tantes antigues bodegues mantenen la seva tradició i decoració i s'adapten als nous temps amb una gran qualitat. Tot era boníssim, a tots dos establiments, no cal dir-ho. Els assistents a la ruta eren, en una gran majoria, gent jove, nova al barri o que fa poc que hi viu. Ha estat un goig poder explicar la petita història del Poble-sec a persones tan interessades.

Dimarts, nova activitat de CERHISEC. Es repeteix la xerrada de l'any passat sobre els fets de la Setmana Tràgica, i sobre la seva incidència al nostre barri. El motiu de la repetició és que ara l'acte ja es troba emmarcat en el conjunt de conferències, rutes i activitats diverses que es fan a tota Barcelona durant el centenari. Pel febrer tindrem al Centre Cívic una exposició itinerant i noves xerrades sobre el tema, que parlaran d'aspectes més generals de la política, la societat i les característiques d'aquella complicada època.

Jardinets improvisats

Aquesta entranyable font es troba a dalt del carrer Cabanyes. Però el que resulta més interessant és l'escocell de l'arbre del seu darrere. Aquests espais que envolten els arbres són sovint un niu de porqueria, quan, a més, l'arbre ha mort per qualsevol causa fan pena de veritat. En canvi, en alguns d'ells, veïns esforçats hi han creat petits jardins esponerosos, com en aquest cas. Felicitats als anònims jardiners!!!!

El Pi del Teatre Grec

Els jardins Amargós, a tocar del Teatre Grec, van ser durant un temps roserar i a la primavera feien una olor excepcional. No sé si per massa feina, però el cas és que les roses van cedir el lloc a plantes més resistents. Ara hi torna a haver roses, d'aquestes petites, totes del mateix color. La zona ha patit alts i baixos, els estanys sovint no tenen aigua i ja no s'hi poden pescar cap-grossos, però, vaja, diria que ara encara ofereixen, aquests jardins, un aspecte digne.

El pi centenari que podeu contemplar deu ser molt antic. El meu pare n'estava enamorat, quan jo era petita i els diumenges era habitual anar a fer un tomb fins al Teatre Grec, sempre mostrava la seva admiració per aquest arbre. Em sembla que aleshores hi havia un banc, sota el pi.

Sempre que vaig al Teatre Grec recordo quan a escola ens hi portaven a berenar, normalment tan sols la tarda del dijous gras. En una ocasió, devia tenir jo deu anys, la professora ens va fer callar i ens va ensenyar una noia vestida de grega que recitava, era la Núria Espert, molt jove, assajant Medea. Pensàvem que en aquell teatre els lleons amagats als soterranis esperaven l'ocasió de cruspir-se els cristians i ens barallàvem per seure al seient de pedra principal. És encara aquest un indret màgic, crec que poc aprofitat, llevat de les temporades habituals de teatre i algun concert puntual, com el que va oferir la Banda Municipal per la Mercè.

El pi encara viurà molts anys, em sembla, i qui sap quants infants jugaran a prop seu, encara.

El Molino, el Paral·lel i el futur possible

Acabo d'arribar d'una reunió sobre el tema del Molino i el futur del Paral·lel, lligat al del nostre barri. La veritat és que l'empresa Ocio Puro, amb Elvira Vázquez com a motor del tema, està fent una gran tasca d'informació i oferiment de diàleg i col·laboració amb les entitats del barri. El fet és que ja fa temps que es parla de la revitalització del Paral·lel, en la dècada dels vuitanta es va fer una campanya a l'entorn del Paral·lel i del Molino i les aspes van girar en un Nadal que ara ja és un record. Després va tornar a decandir-se el tema.

Quan jo era petita el Paral·lel estava molt animat, però la gent gran sempre deia que no era com el d'abans de la guerra civil. Sempre hi ha un passat que idealitzem i els paisatges lligats a la nostra infantesa i la nostra joventut no poden tornar, ja que tot canvia. Com comentava en moltes ocasions el senyor Badenes, en pau descansi, historiador de la zona, gràcies al qual podem comptar amb interessants publicacions sobre el Paral·lel, molta de la gent que reivindicava el Molino i en plorava la desaparició no hi havia anat mai, ja que en una època es considerava aquell un espectacle massa popular i de poca volada, xaró i ordinari.

El Paral·lel de la meva infantesa era el dels immigrants d'aleshores. Després també va millorar, amb els teatres oferint obres interessants i fins i tot més intel·lectuals. Hi ha moltes reticències sobre el tema de la reforma, que avui he copsat a la reunió, i el fet que en l'empresa i la fundació hi participin persones famoses fa que hi hagi qui pensa que poden existir interessos capitalistes ocults. Sembla que mai fins ara no havíem mirar malament les fundacions, però el tema del Palau també ens ha tornat maliciosos. Personalment, crec que si es vulgués endegar una operació tan sols especulativa i de lucre no caldria cercar tantes complicitats veïnals ni donar la cara de forma tan clara com ho esta fent la gent implicada. Encara patim una mica el tòpic esquerrà de mirar de cua d'ull qualsevol intent empresarial. Per cert, Elvira Vázquez ha col·laborat des de fa anys en coses com ara la Fundació del doctor Clotet contra el Sida, quan al doctor Clotet no el coneixia ningú, aspecte poc conegut de l'empresària i que crec que està bé que se sàpiga, perquè tenim una perillosa tendència a pensar que tot es fa sempre per motius mesquins.

Un altre tema és com volem que sigui el barri i com volem que sigui el Paral·lel del futur. Em temo que en això ens trobaríem opinions molt diferents i fins i tot divergents. De fet, en les crítiques a aquest futur proper no hi he trobat massa propostes sòlides o alternatives, la veritat, com sol passar. O potser és que ja ens va bé tot com està ara? Val més no somniar massa, els somnis mai no són com la realitat, però de vegades fins i tot són... millorables. Jo sí que voldria un Paral·lel més comercial, amb més teatres i per on es pogués passejar a gust. En principi caldrà donar un vot de confiança a aquesta remodelació del teatre i a aquests intents de revitalitzar una avinguda que ara té molt poca gràcia, malgrat que encara hi ha teatres i que la Sala Apolo s'omple sovint de jovent molt divers. Hi ha prevista també la recuperació de l'Arnau, i l'Scènic, l'antic Español, sembla que es posarà en marxa a finals d'any.