XERRADA DE CERHISEC: EL PARAL·LEL, ABANS I SEMPRE

Demà, dimarts, dedicarem la darrera xerrada de CERHISEC, abans de la Festa Major i les vacances, a fer un nou passeig virtual pel PARAL·LEL. Us hi esperem!!!

EVOCACIONS SANTJOANENQUES POBLE-SEQUINES

No puc evitar recordar coses del passat quan arriben determinades festes. La nit de Sant Joan és encara emblemàtica, tot i que hagi perdut romanticisme i fins i tot foc popular. Tot allò de les fogueres d'abans, els xicots que les apariaven i totes les anècdotes diverses que sobre el tema s'han anat escampant expliquen l'èxit de la tonada de Serrat, que tan bé reflecteix la tradició, situant-la en una època i un lloc molt concrets, el meu barri i la meva infantesa. Allò de les fogueres, però, es feia a molts barris i pobles i d'aquí ve que tanta gent s'identifiqui amb la cançoneta.

Avui es mantenen algunes fogueres aquí i allà però són poques i, en general, irrellevants. Les fogueres d'abans comportaven la litúrgia infantil i adolescent dels nois ja que cal dir que les noies, en general, no hi participàvem i estàvem molt discriminades en aquella mena d'afers masculins. Encara més, no tots els nois baixaven a jugar al carrer en el meu temps, en general quan algú començava a finejar no permetia que els fills es barregessin amb segons qui. Vaig treballar a escoles d'alguns barris de L'Hospitalet i la prevenció en contra del carrer, com a lliure ludoteca, també existia. Ser un noi de carrer ja era un penjament en el meu temps i els xicots de carrer pertanyien majoritàriament, com avui, als nouvinguts de les darreres fornades, cosa que també els atorgava una aura de misteri i exotisme evident. En recordo alguns noms, tot i que mai hi vaig tenir cap relació, però les nenes els esbrinàvem de forma confidencial, Paco, Jesús, Carlitos, Julio, Luis...

Les noies de carrer, encara eren pitjor que els nois de carrer, sabien acudits pujats de to i secrets vitals que ens amollaven a escola de forma una mica barroera. En tot cas els xicots de les fogueres passaven ja moltes setmanes abans a recollir mobles vells i rampoines diverses que desaven on podien, sempre amb el risc de ser atracats pels rivals. La foguera més propera a casa meva era la de la cruïlla entre Blai i Blasco de Garay, però gairebé cada cruïlla tenia la seva. Nosaltres, el meu germà i jo, que no baixàvem al carrer contemplàvem des del balcó la confecció acurada de la rotllana plena de sorra i envoltada de pedres damunt la qual s'amuntegaven els estris destinats al sacrifici.

Des de dalt del terrat de l'actual Restaurant La Bodegueta, que en aquell temps crec que era Ca la Lola, quan la flama començava a destorbar la vida quotidiana dels seus habitants, de vegades tiraven aigua a la foguera, fet  que provocava grans esbroncades de la quitxalla però també dels adults. Així mateix s'esbroncaven unes furgonetes de l'ajuntament que passaven de tant en tant i retiraven llenya si creien que n'hi havia un excés. Em temo que una actitud més agosarada per part de qui fos hauria pogut provocar veritables revolucions populars i per això la Casa Gran actuava amb tolerància fins i tot excessiva. 

Els petardos, els coets, les bombetes i la resta es venien sense manies a les papereries del barri. Hi havia hagut molts accidents en aquells anys i de molt  greus, enverinaments de quitxalla menuda amb els famosos Garibaldis, cremades diverses i morts, com en un cas molt tràgic de Sants, que sempre recordaré. He de dir que la meva mare explicava que durant la seva joventut encara era pitjor i que alguna amiga seva s'havia cremat de forma seriosa a causa d'una cosa que es deia correcames amb la qual els nois gambirots assetjaven les xicotes. Moltes vegades recordem el passat amb romanticisme i n'obviem les misèries, les bretolades i les inconsciències individuals i col·lectives, és cert que ara per a tot hi ha un excés de normativa però trobar un punt d'equilibri resulta gairebé impossible. De fet, gastar diners en focs efímers, encara més en èpoques d'escassedat, sembla una mica irresponsable, he conegut gent que anava curta d'armilla però balafiava en focs d'artifici verbeneros molts calerons. Els humans som una mica rarets.

Pel matí els carrers estaven fets un fàstic i el sofert ajuntament enviava ben aviat patrulles que tornaven a asfaltar les zones on havien cremat les fogueres. L'endemà de la revetlla em produïa una mena de tristor ja de petita, una cosa semblant a quan ja havien passat els Reis, a l'hivern. L'estiu té un punt de tristor irrecuperable, m'emocionaven i entristien els finals de curs, tant quan jo estudiava com quan vaig ser mestra i m'adonava que tot seria diferent a partir del setembre. 

No queda més remei que superar aquestes melangies estacionals i continuar amb la vida, sigui com sigui. A la revetlla de Sant Joan seguia, fa anys, la de Sant Pere, quan sortia la gent fina, segons deien els grans del meu temps jove. I fins i tot la de Sant Jaume. L'agost, llarg, pesat i feixuc, aconseguia que es desitgés tornar a la fresca tardorenca i als inicis dels cursos escolars. Les fogueres són tota una metàfora vital, poden ser perilloses però resulten imprescindibles i beneficioses, neixen, creixen, moren, deixen un pòsit de cendres però aquestes cendres també acaben per esvanir-se en el no-res.

EL CARRER CANALS, EL CARRER NOU I EL CARRER QUE ES MOVIA ENTRE EL VICI I L'AMOR

Alguns noms de carrers, que van tenir un sentit en les èpoques d'obertura d'aquests mateixos carrers, avui no sonen bé i molta gent creu que van lligats al franquisme quan són molt més antics. Un d'aquests noms, avui canviat de forma definitiva pel nom popular és el del Conde del Asalto, ja Nou de la Rambla per sempre.

Aquell comte, amb un títol nobiliari tan poc reeixit i que es presta a bromes i acudits diversos, va ser Francisco González de Bassecourt (1726-1793). El títol sencer el reconeix com a conde del Asalto al castillo del Morro de La Habana, ja que va un seu germà va defensar amb èxit aquest castell d'un assalt dels anglesos, el 1762 i el rei Carles III, en reconeixement, va donar aquest títol al seu germà (vegeu un interessant comentari d'Antonio Navarro a aquesta entrada). Aquest senyor, amb antecedents familiars flamencs -de Flandes- no era cap ximplet sinó algú culte i il·lustrat. 

Va ser capità general de Barcelona des del 1778 i el 1789, va promoure reformes interessants a la ciutat, entre les quals l'obertura del fins fa pocs anys seu carrer. També va propiciar la reconstrucció del Teatre de la Santa Creu, que un incendi havia destruït. Precisament va ser destituït per no haver estat prou contundent en la repressió dels Rebomboris del pa i substituït per algú expeditiu i brutal, el Comte de Lancy. 

Tenim en la nòmina dels nostres carrers personatges molt més inquietants que no pas González de Bassecourt, com ara el mateix Roger de Flor o el General Prim,  per exemple. Això dels noms de carrers, o d'escoles, dedicats a personatges històrics,  és un camp relliscós i sempre he cregut que s'haurien de batejar els llocs i els edificis amb abstraccions o noms relacionats amb la natura, així no estaríem de tant en tant canviant allò que sembla que no toca. El Comte del Asalto es va casar dues vegades però no va tenir descendència directa i el títol va passar a branques col·laterals de la família.

La part de dalt del carrer Nou no es va dir així en aquell final del segle XVIII si és que en aquella època existia alguna cosa allà dalt més enllà d'una zona rural i hortolana que començaven a envair els prats d'indianes. De fet durant més de cent anys el poc carrer que hi havia es va dir Canals, nom que segurament tenia relació amb una caseta de pagès. Algunes de les poques referències que podem trobar en la premsa del segle XIX quan mencionen el carrer Canals ja esmenten que és la part de dalt del carrer Conde del Asalto.

A La Vanguardia he trobat el record d'un de tants projectes d'aquests que queden en res, la construcció d'un túnel que travessés Montjuïc per aquest carrer i que comuniqués de forma més còmoda i ràpida el centre de la ciutat amb la part de Can Tunis. Vegeu:

Una fabriqueta de raspalls, que es va instal·lar a la zona i que venia d'algun altre indret, de la qual podem trobar alguns anuncis al diari, fa constar això de què el carrer Canals és la continuació de Conde del Asalto. Perdoneu el mal acudit però devien fer uns raspalls molt polits...

L'any 1892, pel desembre, el diari comunica el proper canvi de nom. Cal dir que el nom de Canals també estava aleshores, com d'altres, duplicat, car hi havia un altre carrer a la Bonanova amb el mateix nom.

L'evolució del Raval i, sobretot, del Paral·lel, va fer que el carrer Conde del Asalto, que havia nascut amb vocació noble, amb cases boniques i fins i tot palaus com el Güell, acabés per esdevenir molt popular per motius mundans, amb locals i localets dedicats al cuplet i la disbauxa, tavernes i un munt d'acadèmies de cant per a noies humils amb ambicions.

Al carrer se li van dedicar romanços i cobles, i també un tango força conegut, amb lletra del nostre Llurba i música de Rafael Yorio,  del qual no he pogut trobar encara la versió cantada per la gran Carmelita Aubert. En aquests textos ja es pot copsar com era el carrer en aquells anys i potser, al capdavall, des del més enllà el senyor González de Bassecourt fins i tot ha sentit un cert alleujament en veure retirar el seu nom d'un carrer que es va obrir, no cal oblidar-ho, gràcies a ell. La lletra del tango l'he copiat d'una web argentina, de Rosario, Hermano tango.

Calle Conde del Asalto, vía errante y milonguera

Del distrito más debute que hay en la condal ciudad,

Perdoná si este criollo con su verba arrabalera

Te descubre con un tango los secretos que encerrás.

De la Rambla al Paralelo en tu ambiente se adivina

Un afán desordenado que malgasta tu salud,

Y yo he visto en tus veredas, al pasar, más de una mina

Que pregona con sus lujos su carencia de virtud.

Calle...

Por la fama de tu ambiente,

Te movés constantemente

Entre el vicio y el amor.

Calle...

Que conservás todavía,

La incesante algarabía

De tu pasado esplendor.

Eres...

Calle loca y pervertida,

Como una mujer querida

Imposible de olvidar.

Ahora...

Hasta el nombre te han cambiado,

Pero tu pinta ha quedado...

¡Nadie la podrá cambiar!

Vos tenés, ¡Oh, calle rea!, la atractiva simpatía

De unos labios femeninos con su risa de cristal,

En tu afán de diversiones convertís la noche en día

Y cantás a todas horas la canción del bien y el mal.

Y vivís casi inconsciente, calle posta, enfarolada

Entre farras engañosas de tugurio y de burdel,

Aunque sufras de miseria, la escondés en tu morada

Y mostrás sólo a la vista, tu sonoro cascabel...

Letra : Rosendo Llurba  (Rossend Llurba i Tost)

Música : Rafael Iriarte  (Rafael Yorio)

Grabado por Carmelita Aubert y Mario Visconti en Barcelona. (1932)

(es un tango ubicado en la ciudad de Barcelona y la calle Conde De Asalto

hoy se llama Carrer Nou de la Rambla)

El nom del carrer es prestava a molts acudits com ara un de molt dolent que deia que no era el mateix calle Conde del Asalto que dar un asalto al conde en la calle. Hi havia qui es pensava, fins i tot, que el nom era popular i provenia del fet de què en aquell carrer et robaven i assaltaven amb facilitat. S'ha escrit molt sobre aquest carrer i la seva vida pecaminosa tot i que mai no va arribar a ser tan arrossegat com d'altres. Aquí podeu trobar una crònica feta per l'escriptor González Ledesma, el qual també va esmentar aquest carrer en algunes de les seves novel·les.

La part de dalt del carrer devia ser, durant molts anys, una zona encara una mica remota i pagesa, com es pot veure en les fotografies d'unes inundacions dels anys vint. Hi trobem algunes, poques, cases modernistes i també edificis més moderns que fan pensar que durant anys hi havia encara per aquell carrer llocs edificables o petites casetes que van desaparèixer. També hi va haver a la part de dalt tallerets i fàbriques i fundicions i moltes barraques, ep. Una fàbrica famosa va ser la de vidre les deixalles de la qual van amagar durant anys el refugi que avui s'ha rehabilitat. 

Aquella zona, ara, m'agrada molt, amb el Parc de la Primavera a tocar, i el CAP de les Hortes i el Refugi museïtzat. Encara no he pogut esbrinar del tot la història de l'edifici i l'indret on es troba la discoteca Plataforma, sé que quan jo era petita era una mena de centre social familiar que molta gent encara mencionava com L'Asiàtic, que havia estat el nom d'un cafè més antic i una mica estripat que Feliu Elies esmenta en la biografia de Simó Gómez i en el qual es feia vida nocturna i es jugava al billar i potser a coses més lletges. També, durant un temps, va acollir el local un Centre Gallec lligat a l'escola de gaites que es trobava a tocar de la Font-Trobada i que es va traslladar més endavant a la Zona Franca.

Ara sembla que volen canviar el nom a l'escola Carles I, ja que el pobre rei no té el glamour educatiu que caldria i que un dels noms que es proposen, pel meu gust el millor, és el de Font Trobada, que queda romàntic, català i és d'esperar que duri molts anys si és elegit.

ALBERT MARJANEDAS, MANELIC, MONTJUÏC, ARBRES I JARDINS PERDUTS

El dia de la Mostra d'Entitats vaig estar parlant amb l'amic i veí Xavier Rodríguez sobre l'antiga Plaça del Sol o del Solstici, que la Fundació Miró, i, sobretot, les seves respectives ampliacions van malmetre de forma destralera. Per les parades de la mostra va passar una noia de la Fundació, que enguany compleix quaranta anys, a preguntar-nos si sabíem on podien trobar fotografies antigues de l'indret. A mi em sembla que Maspons va fer alguna fotografia d'aquell indret amb aquells aprenents de torero dels anys cinquanta i primers seixanta, era habitual veure'ls pel Poble-sec i per Montjuïc, n'hi havia un munt car ser torero era una de les poques formes de promoció dels nois pobres, que aleshores també eren majoria. 

No crec que les possibles fotografies que es recullin puguin contribuir a fer una certa crítica sobre aquesta mena d'excessos constructius ni a arranjar disbarats pretèrits sinó més aviat a fomentar el cofoïsme, vici nacional. Montjuic sempre ha patit molt i no tot és culpa del porciolisme, durant la democràcia s'han fet molts disbarats i s'han fet amb tots els equips municipals que han remenat les cireretes. En els darrers anys, tot s'ha de dir, han millorat alguns aspectes, l'arbrat, les vistes, la neteja. Mai no s'ha acabat d'endegar un pla seriós i global sobre la muntanya. Moltes bones intencions i projectes, que es poden trobar espigolant hemeroteques, han quedat oblidats i de la mateixa manera que es van promocionar fent molt de soroll després s'han diluït en l'oblit. 

L'Ajuntament va fer marxar llogaters diversos però després ha fet el que li ha semblat, com en el cas de l'hotel de Miramar o de la instal·lació d'un restaurant de luxe a tocar de la piscina municipal. A l'indret de la Font del Gat es va foragitar la gent que tenia cura del restaurant per instal·lar-hi un centre d'interpretació molt ambiciós, avui hi ha un restaurant amb molta menys gràcia que l'antic i del centre d'interpretació no se n'ha cantat més ni gall ni gallina. Per no parlar del castell on ara s'ha de pagar fins i tot per entrar al recinte, gairebé sempre havia estat de lliure accés, que jo recordi.

Durant un temps, amb allò de la Miró,  fins i tot la pobra estàtua del Manelic va desaparèixer, com també la Font de Neptú, un d'aquests monuments viatgers que avui es troba davant de l'església de la Mercè. Algunes veus individuals s'han alçat de tant en tant protestant de fets concrets, com ara de la construcció del nou aeri, que gent de categoria com Oriol Granados van qüestionar amb tota la raó dient que era més adient per a cims muntanyencs nevats que no pas per a la nostra muntanya més estimada i malmesa. Cercant per la xarxa m'he ensopegat amb l'article de l'Albert Marjanedas, que reprodueixo amb les imatges que l'acompanyaven. En aquest cas, al menys, es va aconseguir el retorn d'en Manelic a casa seva, encara que fos una casa més petita i força canviada. Per sort Gaudí no ens hi va res, a la muntanya, i així ens hem estalviat, de moment, menys turisme massiu indiscriminat ja que ni  l'olimpisme nostàlgic ni tan sols el mironianisme tenen el mateix pes que això del nostre pobre geni nacional arquitectònic que si ara ressuscités agafaria un cobriment de cor de veure com van les coses.

Marjanedas va ser un activista convençut, un gran expert en arbres i jardins, participava en escoles d'estiu de mestres i va fer una gran tasca de divulgació. Crec que, per desgràcia, com sol passar a casa nostra, està força oblidat, fins al punt que no compta ni amb una entrada a viquipèdia. Mirant per la xarxa   m'he trobat amb un intent de blog que se li va voler dedicar amb motiu de la seva mort, l'any 2008, però que no va reeixir i en el qual els enllaços ja no funcionen. També he trobat una entrada en el blog d'Isabel Núñez, una escriptora, periodista i moltes coses més que ens va deixar de forma prematura i amb els textos de la qual m'ensopego un dia sí i un altre també, talment com si em vinguessin a trobar ells a mi. En aquest cas Núñez explica una visita a la Ciutadella, un altre parc on s'han fet molts disbarats, acompanyada de Marjanedas. En aquest cas a l'article també hi ha enllaços que ja no funcionen però el més trist és que ja ni Marjanedas ni Núñez són entre nosaltres. Les pèrdues en edificis i paisatges són lamentables però les pèrdues humanes són les més irreversibles i doloroses tot i que així és la vida i ja ho sabem d'entrada.

He escrit moltes vegades sobre Montjuïc, l'estàtua d'en Manelic i la resta. No hi fa res ja que tot cal que sigui recordat, les generacions canvien i la memòria és breu. Em sobta com molt de tant en tant s'endeguen mogudes multitudinàries per a la recuperació d'algun edifici o indret i en d'altres ocasions deixem perdre coses més importants fins i tot contents i donant la raó als renovadors. Fins i tot en ocasions es demanen coses estranyes. Quan faig rutes pel barri hi ha gent que em critica aquest horrible aparcament de la Plaça del Sortidor, que es va fer en l'etapa Maragall i a demanda dels veïns d'aleshores, no ho oblidem, que volien llocs d'aparcament com fos i on fos. Un altre tema és la Plaça de les Navas, ara millorada però que en el seu estat anterior havia estat acollida amb exaltacions estètiques diverses, es va fer un disseny que va ser lamentable i poc pràctic, molt aplaudit en el seu moment i que va coincidir amb una època d'una certa conflictivitat i abandonament dels nostres carrers. És clar que per saber tot això has de tenir una edat. No vull ni pensar el que devia costar el disseny aquell, tan suposadament innovador... 

Jo no sé com es fa però demano a algú que hi entengui que miri de fer una entrada dedicada a Marjanedas, a Viquipèdia. Va escriure sobre els arbres de la ciutat quan en teníem menys que no pas ara i ens va ajudar a anomenar-los com calia, va ser el supervisor d'aquell inoblidable àlbum de cromos, avui peça de col·leccionista.

L'article, que es pot trobar a la xarxa. Algunes coses es van arranjar, d'altres van empitjorar i hi ha coses que són com són i no pas com ens agradaria que fossin.

ELS JARDINS MANELIC DE MONTJUÏC (BARCELONA) 

- Albert Marjanedas 

Un dels actes commemoratius més rellevants del multitudinari homenatge que Catalunya tributà al poeta i escriptor Angel Guimerà l'any 1909 fou la inauguració, en una zona contigua a l'Escola del Bosc de Montjuïc, de l'escultura d'en"Manelic", conegut protagonista de l'obra Terra Baixa, del propi Guimerà. Realitzada en bronze per en Josep Montserrat és avui, per tant, una de les escultures més antigues de Barcelona. Després de la inauguració, els que passaren a anomenar-se "Jardins Manelich" foren, sota la frondosa vegetació de l'antiga finca Laribal, cada vegada més freqüentats fins esdevenir eminentment populars, seu de cícliques trobades i cel.lebració d'arrelades efemèrides culturals.

Els projectes de J.C.N. Forestier per la Exposició del 1929, profundament respectuosos amb l'esperit del paratge, convertiren els Jardins Manelic en un esplèndid mirador sobre el Teatre Grec i la ciutat. L'àrea enjardinada relligava aleshores amb l'anomenada escala del Generalife, que condueix al roserar dels jardins Amargós, i amb la plaça del Solstici on modernament s'aixecaria la Fundació Miró, edifici que seccionà brutalment els principals eixos de disseny del mestre Forestier i aïllà els Jardins Manelic de la resta del parc.

Des del començament del segle i fins fa pocs anys, els Jardins Manelic foren un mosaic de camins i caminois per entre parterres geomètrics dibuixats amb plantes retallades de poc més d'un metre d'alçada, els quals encerclaven grups florals i un gran arc de sis palmeres de Canàries a l'entorn de l'escultura. El conjunt, ombrívol, era embolcallat per la vella arbreda de la finca Laribal, molt destacadament, entre altres, per llorers de bell port. Un dels oms monumentals de la muntanya morí de grafiosi durant la dècada dels 70. El pas del temps, però, no feu sinó enriquir encara més la imatge dels jardins. La gamma de les flors i dels parterres, sota la llum tamisada dels arbres i les palmeres, convertí aquest racó en un dels més bells de Montjuïc. Però aquest idil.li jardiner, mantingut durant 80 anys pels serveis municipals, fou finalment profundament malmès.

En efecte, el 1990 la Fundació Miró, conjuntament amb el Grup Uralita i l'Ajuntament de Barcelona projecten convertir aquest espai públic en un jardí d'escultura contemporània, com una ampliació natural de la Fundació. El nou projecte, obra dels arquitectes Jordi Ferrando i Jaume Freixa delimita i tanca la zona pels dos extrems amb portes metàl.liques corredisses, suprimeix de soca-rel tots els parterres geomètrics, escampa i redueix parcialment la vegetació environant, obre un únic i ampli camí central vorejat per dues franges de gespa, els quals aboquen a una esplanada oberta, completament entapissada de sauló. Esparses, arreu, s'instal·len vuit escultures modernes, obres de Tom Carr, Gabriel, Riera i Aragó, Perejaume, Plensa, Pep Duran, Enric Pladevall i Eran Verlinden. Perduren només, de l'antic jardí, alguns vells llorers, les sis palmeres de Canàries i l'escultura de Manelic ara puntejada, però, per quatre washingtònies, palmeres de nova plantació. Amb el nou projecte, per tant, els Jardins Manelic no solament perden el seu caràcter sinó també la seva significació històrica.

En boca de directius i autoritats polítiques, els discursos d'inauguració incidiren en "la forma más adecuada de acabar la ampliación de la Fundación Miró", en "un regal de Nadal per la ciutat" i "en obras de mejora de la vida ciudadana que crean un espacio de ocio y cultura muy importante que hace dar un salto cualitativo tanto a la ciudad como a la Fundación Miró". Ningú, però, va fer esment ni de la figura d'Angel Guimerà ni de l'arrelament històric, cultural i popular dels Jardins Manelic ni, menys encara, de l'excepcional vàlua artística de l'obra jardinera d'en Forestier y del seu deixeble Nicolau Mª Rubió en aquest racó de muntanya.

Per si fos poc, però, l'11 de maig de 1997 "El Periódico" denuncia la desaparició de l'escultura d'en Manelic, malmesa, segons sembla, per les maniobres d'un camió.

Un any més tard -1998- l'escultura d'en Josep Montserrat encara no s'ha reintegrat al seu lloc. L'àrea sencera està visiblement deteriorada. En efecte, no solament la vegetació circumdant està desatesa des de fa anys -molt destacadament la del sector nord-oest, abocada al Teatre Grec, que col·lapsa completament la panoràmica des del mirador- sinó que algunes de les escultures contemporànies fins i tot han desaparegut. Manquen tanmateix alguns ròtols, i un cartell penjat a la gran porta corredissa notifica, des de fa al menys dos anys, que s'entra en una zona en procés de remodelació. Es, avui, l'àrea més degradada del parc Laribal. Només caldria que un nou accident malmetés el pedestal de l'escultura d'en Manelic, avui solitari al bell mig del descampat, per acabar d'esborrar definitivament les més petites traces d'un passat immediat, iniciat el 1909 amb l'homenatge a un dels nostres literats i que ha perdurat fins fa pocs anys.

Si tal cosa succeís, s'acabaria d'aniquilar la que fou una veritable obra d'art en la història de la jardineria catalana, engolint alhora tot el seu llegat històrico-cultural. La pèrdua, en el camp de la jardineria, equivaldria a l'enderroc de qualsevol de les joies artístiques modernistes en el camp de l'arquitectura, si bé, en aquest cas, seria la societat i els propis mitjans de comunicació els que, per consciència cívica, intervindrien per tal d'aturar el procés. Tractant-se de jardins, i més concretament dels jardins Manelic, en canvi, cap entitat barcelonina ni cap persona física ha deixat sentir la seva veu ni sembla, fins i tot, que se'n hagin enterat.

Admetre la desaparició dels Jardins Manelic, impregnats de contingut, en nom de la modernitat o d'una pretesa millora en la qualitat de vida ciutadana, representaria consolidar el primer pas per a una propera "modernització" de tot el parc Laribal. Efectivament, el procés de profund deteriorament en que es troba abocat el parc sencer invita a creure que pugui repetir-se la trista experiència encetada en el jardí Manelic, el racó més antic i emblemàtic de la muntanya. Com s'ha demostrat en aquest cas, les més peregrines idees de restauració, d'actualització i de modernitat han trobat plena justificació intel·lectual davant d'una societat muda i insensible després, aixó sí, d'un llarg periode d'abandó i de la sistemàtica desaparició de les més petites traces del passat. I aquests criteris i aquesta realitat, tant en nom de la memòria històrica del nostre país i de la nostra gent com en nom de l'art dels jardins, són absolutament inadmissibles

El manifest reivindicant els jardins:

Manifiesto 

SOS Monuments considera que Barcelona no puede permitirse el lujo de perder ni un solo fragmento del escaso patrimonio artístico-jardinero de que dispone y menos todavía tratándose de una obra capital de la jardinería en Cataluña, como son los Jardines Manelich, el Parque Laribal y, por extensión, toda la obra de Forestier en Montjuic, jardines todos que por derecho propio figuran entre los más sobresalidos de Europa. En base a estos criterios, SOS Monuments considera imprescindible como primer paso: 

A. La inmediata reposición de la escultura de Manelich debidamente restaurada. * 

B. La supresión de las dos puertas de acceso y la reincorporación plena al dominio público de todo el ámbito de los Jardines Manelich. 

C. La restauración del mirador y de sus accesos con especial atención a la vegetación con tal de recuperar las perspectivas sobre el Teatro Griego y la ciudad. 

D. La restauración de los parterres originales alrededor de la escultura de Manelich y la replantación -pulcra y fidedigna- según el catálogo florístico que Forestier muy cuidadosamente seleccionó por estos parajes como un de los aspectos más sobresalientes que caracterizan sus jardines.

E. Simultáneamente, es necesario iniciar la redacción de un informe técnico, botánico-jardinero, histórico y arquitectónico con tal que la obra de Forestier -y la de su discípulo Nicolau Maria Rubió y Tudurí- en Montjuic sea declarada Bien de Interés Cultural. La obra de Forestier en Montjuic es el testigo vivo más sobresaliente (de los escasísimos existentes) del moderno resurgimiento del jardín catalán. Hace falta pues restaurarla con la delicadeza y dignidad que el tema merece. 

Albert Marjanedas Gispert

RETALLS D'HISTÒRIA, QUINZE ANYS!!!

Ha tornat a passar el dia de la Mostra d'Entitats, potser menys sorollós i concorregut que en d'altres ocasions i de nou, com un miracle, hem pogut publicar un altre llibret de CERHISEC, uns quants retalls més de la nostra història que formen part del volum número 15. Tot i que a CERHISEC som poca gent i amb poc temps hem pogut conservar amb constància i fidelitat les xerrades dels darrers dimarts de mes i la publicació del  llibre que recull el seu contingut. En aquest volum podeu trobar articles sobre l'Exposició de 1888, el Jardí Botànic, la referència a alguns veïns rellevants del barri, una aproximació a la figura del músic Viladomat, la narració d'algunes històries de crònica negra que van tenir relació amb el Poble-sec, un passeig per l'arquitectura que ens envolta i l'evocació dels vint-i-cinc anys de la Coordinadora d'Entitats. Hi trobareu també alguna rata d'impremta, cosa habitual donades les circumstàncies. 

La Mostra d'Entitats anuncia l'arribada de l'estiu tot i que la calor d'aquests dies ha estat ja de plena canícula i la paradeta de CERHISEC estava situada en un indret molt assolellat. Ara a esperar la FESTA MAJOR del juliol durant la qual podreu gaudir de dos itineraris pel barri, un d'ells dedicat a l'obra de l'escriptor González Ledesma i l'altre, al nostre patrimoni.

REDESCOBRIMENTS, MITES, LLIBRES I TÒPICS SOBRE EL PARAL·LEL

El blog Galeria d'imatges evoca avui un llibret que es pot considerar un clàssic popular, 'Carne de mujer', de l'inefable i inclassificable Amichatis. El llibre, a més a més, compta amb unes excel·lents il·lustracions del grandíssim Feliu Elies, un luxe i es pot trobar amb certa facilitat a les llibreries reals i virtuals de segona mà. És fins i tot una mica autobiogràfic. M'he posat a buscar més coses per la xarxa sobre el tema i m'he ensopegat amb un article de Sergio Vila-Sanjuán publicat en l'època en què es va fer la famosa exposició sobre el Paral·lel, encapçalada amb aquella pregunta sobre com és que no en sabíem res.

L'autor d'aquest article acaba el seu escrit amb una correcció amable i de bon rotllo als responsables de l'exposició: ... d'Amichatis i del Paral·lel, alguna cosa sí que en sabíem. I és que com Vila-Sanjuán explica el Paral·lel ha estat sovint, tot i que amb intermitències, evocat a tort i a dret i s'ha escrit a bastament sobre ell, fins i tot de forma exhaustiva a través de publicacions com Destino, per exemple, que el periodista menciona. Per no parlar de les moltes aportacions a tot plegat que durant anys i panys han fet gent com Lluís Permanyer, Sebastià Gasch, Miquel Badenas, Sempronio, Ángel Zúñiga  i tants altres.

Com que malgrat aquestes evidències i puntualitzacions, quan he escoltat alguns dels responsables d'aquella exposició darrerament els he sentit repetir  la mateixa pregunta de forma recurrent, entenc que se la fan a ells mateixos, com és que 'nosaltres' no en sabíem res? Entre d'altres oblits recordo que en una xerrada recent al barri es va al·ludir al desconeixement sobre l'actriu Elena Jordi quan Josep Cunill, a qui ningú no va mencionar, autor d'un llibre molt documentat sobre el teatre Español, ja va publicar-ne una biografia l'any 1999. I això sense comptar amb publicacions més antigues a l'entorn del teatre català com ara el famós volum de Curet, de l'editorial Ariel. Els poble-sequins de més d'un parell de generacions n'hem sabut un niu, d'anècdotes diverses sobre el Paralelo, els seus teatres, la seva gent i les seves circumstàncies, gràcies a la família, els veïns, els botiguers i el gran nombre de persones relacionades amb tot aquell món que vivien a tocar de casa.

El Paral·lel de després de la guerra civil i fins els anys seixanta sembla que no té la mateixa mitologia ni desvetlla el mateix interès als experts que l'anterior tot i que a mi em sembla tant o més important, sobretot perquè va ser el nostre. I això que d'aquell Paral·lel encara en podríem trobar molts testimonis directes, potser per això mateix no es recorda tant ja que al capdavall sembla que hi ha més interès en reinventar la història a la mida dels desigs que no pas en evocar-la tal i com va ser a través dels testimonis diversos. 

La meva filla em va explicar que en una visita a un d'aquests refugis recuperats una velleta intentava explicar la seva experiència, viscuda en el temps de la guerra en el mateix indret, però que l'explicador convencional no la va tenir en compte i va continuar amb el seu discurs oficial. A mi em va passar una cosa semblant en una ocasió al 307 tot i que els meu testimoni no era directe sinó a través de l'experiència familiar.

En tot cas em temo que en aquests darrers temps, amb el tema de l'Arnau pel mig, estem assistint a una nova reinvenció de tot plegat. Millor això que la indiferència, no diré que no. Sempre hi ha i hi haurà qui redescobrirà la sopa d'all i s'estranyarà, com la marquesa de Tous, de què ningú no hagi cantat encara les virtut gastronòmiques del pa amb nous mentre en determinats ambients es consumien coses tan surrealistes com els cervells de canari.