En los buenos tiempos de Méndez, cuando el Paralelo
–a pesar de la gran miseria colectiva del barrio- era una fiesta, se
desarrollaba ante el Molino, en la pequeña plaza frontera, un activísimo
comercio indígena: melones y sandías en verano, café o achicoria calientes,
servidos en carritos ambulantes, durante el invierno. En otoño se asentaban las
castañeras y en primavera Méndez se situaba allí para ver florecer las niñas
que estrenaban culo y a los poetas de mirada perdida que estaban a punto de
estrenar inspiración urbana. Parte del activísimo comercio, aunque éste sólo
para iniciados, se desarrolló hasta su desaparición en un chiringuito donde los
tranviarios tomaban entre dos luces el primer brebaje de la mañana y donde los
cobradores a domicilio se derrumbaban a veces, pensando si tabién había que
subir escaleras para llegar al paraíso prometido. La zona de El Molino estaba
entonces llena de cafés con clientela a toda prueba (El Rosales, El Español), y
de cabarets para hombres audaces (El Sevilla, el Bataclán), pero ahora esos
grandes templos de la convivencia ya no existían. Habían sido substituïdos por
casas de muebles a plazos y por exposiciones de cocinas todo comprendido, donde
una buena esposa tendría el trabajo tan fácil que hasta le quedaría tiempo para
ser infiel...
De: 'La dama de Cachemira'
Ahir, en el context de la Festa Major del barri, vaig fer un itinerari breu, dedicat a l'escriptor Francisco González Ledesma, que ens va deixar el mes de març d'aquest mateix any. Ja he escrit sobre aquest autor més d'una vegada, més enllà dels arguments dels seus llibres, en particular dels que es poden etiquetar com a novel·la negra, el que m'interessa més d'ells són les descripcions i evocacions dels paisatges perduts. Algunes de les novel·les de la sèrie Méndez són dels vuitanta i això fa que coses que aleshores encara existien, més o menys malmeses pels anys, avui també són un record i encara gràcies. I és que quan Méndez evoca el passat es troba amb el Molino d'abans, resistent i incombustible, i fins i tot amb les quadres Gabelli. Sovint he reivindicat el Paral·lel viu de postguerra, el dels cines de barri i l'allau d'immigració de tot Espanya, una part de la qual resident a la gran població alternativa, amb barris i fins i tot categories entre barris, que va ser la muntanya de Montjuïc.
De les novel·les d'aquest autor es poden espigolar aquí i allà descripcions del Poble-sec, del Paral·lel, a gairebé tots els seus llibres n'hi trobem alguna. Durant els anys vuitanta i noranta es va estendre un cert menyspreu nostrat pels autors catalans en llengua castellana que ningú sabia ben bé com etiquetar, es van generar debats encesos, inútils, bizantins, fariseus i absurds sobre la qüestió. No tan sols afectava els escriptors, també havia passat amb els cantants, per exemple, llevat dels cantants d'òpera, que poden cantar en la llengua que vulguin i fins i tot tenir els calerons on els sembli i continuen sent catalans universals. Per cert, en aquests darrers temps encara escolto algun dogmàtic que m'assegura que el català, quan arribi la independència, serà l'única llengua oficial, a l'estil de com amb Franco però a l'inrevés.
Un cas complex va ser el de Marsé, grandíssim escriptor i en algunes novel·les del qual es pot percebre un cert ressentiment sobre el tema, el mateix he percebut en alguns llibres de Vázquez Montalbán en el quals el senyor Carvalho ironitza amb sarcasme sobre el tema catalanitari i tot plegat podria ser objecte d'estudi, amb els textos al davant. González Ledesma crec que tenia un caràcter bonhomiós i poc susceptible de ressentiments però una mica dolgut potser sí que ho va estar en alguna ocasió, quan es retreien aquesta mena de coses. Durant els noranta se'l va oblidar a casa nostra, curiosament després d'haver guanyat el Planeta amb un llibre del qual se'n va fer una pel·lícula fluixeta i tot. Però allò del Planeta va fer que els francesos, tan espavilats, l'abduïssin, Gallimard el va publicar i va tenir un èxit aclaparador, fins el punt que era molt més fàcil trobar referències seves a internet en francès, n'hi havia milers, que no pas en castellà o català. El canvi de mil·lenni el va recuperar i reivindicar, crec que la gent de CERHISEC hi tenim alguna cosa a veure tot i que no se'ns citi a les enciclopèdies.
Vam insistir molt en el tema de la placa a la casa on va viure, Tapioles, 22, on ahir vaig acabar el recorregut sobre la seva persona i la seva obra, llegint alguns fragments de les seves extraordinàries memòries, Història de mis calles, imprescindibles per a esbrinar el rerefons del passat, incidir en aquelles comunitats irrecuperables que van ser les escales de veïns en els barris humils i també en els entrellats de grans empreses com Bruguera i La Vanguardia. Per aquest llibre hi desfila molta gent, coneguda, menys coneguda i anònima, i tots estan referenciats amb respecte i fins i tot amb afecte i melangia. Al barri tenim el consol d'haver-li fet l'homenatge i posat la placa a lloc quan encara estava bé de salut i en podia gaudir, no com al pobre Manuel Ausensi a qui se li va posar uns dies abans de traspassar.
Un altre dels escriptors lligats a un barri popular, molt més encara que qualsevol altre, ja que hi va viure fins a la mort, va ser Paco Candel, un altre autor català en llengua castellana, per cert. El barri li va reconèixer la dedicació, la biblioteca porta el seu nom i s'hi conserva tot el seu fons. En una ocasió, ja gran, en algun acte de concessió del premi literari que també porta el seu nom, quan ja començava a surar per tot arreu l'allau de diversitat geogràfica actual i les reticències i prejudicis de sempre es manifestaven amb una mica d'ignorant virulència, va comentar, amb ironia 'ara resulta que els castellans i els catalans ens assemblem més que no ens pensàvem'.
Ens assemblem massa, tots els humans, i cal incidir en les diferències per sentir-nos millors que la resta, al capdavall. Precisament en això rau també ser humà com tots els humans, en voler ser diferent, singular, i triat per algun déu imprecís i amb favoritismes molt poc recomanables. Avui molts llibres surten al mercat, un mercat sobresaturat, gairebé de forma simultània en català i castellà, el pes específic de les versions originals, que hauria de ser important, ja sembla passat de moda.
Bandejar els autors que han escrit sobre Catalunya i Barcelona en castellà i incloc outsiders oblidats com Gironella o Salisachs, vol dir destinar una gran part de la pròpia història a l'oblit definitiu i entrar en aquella espiral estranya que comporta la tendència a silenciar allò que no ens plau i fer com si no hagués existit mai. En aquest tema també val més caure en gràcia que ser graciós i si se suposa que l'escriptor era de dretes no se li perdona res però si havia estat socialista, àdhuc estalinista, Marx li do glòria.
Gonzàlez Ledesma, per cert, va ser un home d'esquerres, convençut, i no m'agradava fer l'itinerari sobre la seva obra en un divuit de juliol però, vaja, potser cal passar de les creus de la història per més que també calgui tenir-les presents, per si un cas.
