EL VERÍ DEL TEATRE I ELS NOSTRES ACTORS: GABRIEL AGUSTÍ

Ahir es va dedicar la xerrada de CERHISEC  a l'actor Gabriel Agustí, nascut al nostre barri, on viu encara avui tot i que la vida professional li hagi fet donar moltes voltes. Però, ai, ahir hi havia futbol i el futbol i la pluja són els dos grans enemics de les nostres xerrades mensuals. També cal comptar amb el fet que Agustí pertany a una generació emblemàtica però relativament oblidada pel jovent d'avui i que molt públic habitual en les nostres activitats fa alguns anys. que el coneixia i l'admirava, també s'ha fet gran o ha desaparegut per causa d'això que en diuen llei de vida. 

Agustí té vuitanta-cinc esplèndids anys i una memòria prodigiosa, a més d'un discurs brillant i amb grapa. Va repassar en poc menys d'un parell d'hores una llarga vida dedicada al teatre, a la televisió, al cinema i també a d'altres activitats esporàdiques, com la de pastisser. I encara va dedicar una bona estona a una altra de les seves passions, els animals i, en concret, els gats que encara comparteixen la seva vida al carrer Salvà. La xerrada anava a càrrec de Xavier Rodríguez, qui també va tenir un avi actor, per cert.

Gabriel Agustí va desvetllar secrets i segur que se'n va guardar uns quants. El seu va ser un passeig per aquesta professió, tan atractiva per als qui ens la mirem des de fora i fent de públic. Una professió compartida per gent que les ha passat molt magres, al principi de treballar Agustí va explicar com el sorprenia l'afició dels actors i actrius a comprar joies que després, quan no hi havia feina, podien empenyorar. Gent que es llevava tard perquè havia fet una llarga jornada, entre assaigs que no es pagaven i dobles sessions habituals, en teatres de tota mena. 

Va recordar persones extraordinàries amb qui va treballar com ara el gran José Luis Alonso, de tràgic final, el millor director que va conèixer, segons el seu testimoni. La televisió va ser una gran ajuda i va donar feina, aleshores no tan ben pagada com avui, però habitual. Agustí va ser un rostre freqüent en els espais de teatre d'aleshores i en aquella època dels Estudio 1 el reconeixien per tot arreu. Al barri les senyores de moltes generacions el contemplàvem amb admiració. Sortir a la tele genera encara aquesta fama efímera, capriciosa i de vegades fins i tot una mica feixuga.

Agustí també va entomar una transició difícil, un cert bandejament en una època en la qual, potser com ara, s'etiquetava molta gent de forma injusta com a franquista i ell, fill de republicans castigats per la postguerra, a petició de molts companys de feina, va haver de formar part durant un breu temps del sindicat vertical. La necessitat de fer costat als seus pares, grans, i alguns problemes de salut el van apartar de la professió quan encara, d'estar a Madrid, segur que hauria continuat en actiu. La feina d'actor no té final, si la salut acompanya, ni un sou de funcionari a punt per als jubilats, què hi farem.

Agustí fa anys que comparteix la seva vida amb Maribel Álvarez, però cadascú té casa pròpia, aquesta és una manera molt intel·ligent de compartició vital, la veritat. Maribel Álvarez ha tingut així mateix una vida professional intensa i diversa i s'ha dedicat, a més a més, a l'escriptura, on ha aconseguit un important reconeixement. La coberta del seu darrer llibre, Los dos miraban el reloj,  amb aquest gat una mica inquietant, fa pensar en l'afició de la parella als animals d'aquesta espècie tan singular, sempre misteriosos i independents i amb una intel·ligència pràctica evident. Si la televisió d'avui fos la d'altres temps i el periodisme tingués més volada caldria dedicar a tots dos un programa especial i en profunditat, la història del teatre, de la ràdio, del cinema, de la televisió, és també la nostra història personal i la del país i la del món. 

Maribel Álvarez i Gabriel Agustí cuinen molt a gust cada any per a tota una colla d'amics de la feina, grans personatges que mai han cobrat el sou dels actors americans, ni tan sols dels secundaris americans, però els quals haurien de ser objecte de les nostres devocions i tenir una presència constant a l'altar dels nostres mites propers. Alguns encara estan en actiu, ni que sigui de forma puntual i intermitent. 

Tan sols, va explicar  Agustí, des que fan els dinars, n'han marxat dos, als cel dels actors, dos Enrics, Arredondo i Casamitjana. intentar endevinar els seus noms contemplant la fotografia d'una d'aquestes celebracions ens pot servir de prova definitiva per tal de valorar l'afició al teatre i d'altres derivats. Agustí va fer doblatge, ràdio, ràdio-teatre. No hi són tots, és clar, Agustí té un munt d'amics i coneguts. Ja he escrit sobre l'actor en d'altres ocasions i segur que hi tornaré, una llàstima la poca gent que ahir es va acostar per la biblioteca però estic segura de què la propera vegada caldrà vendre entrades amb anticipació. Per cert, l'actor ha percebut, com jo mateixa i tants altres, que els teatres antics estan molt més ben fets que els moderns pel que fa a l'acústica i és que avui s'ha perdut fins i tot l'ofici de constructor de teatres, em temo.

MEDITACIONS SOBRE LES SARDINES ENTERRADES ALS TRES PINS I D'ALTRES TRADICIONS

Si les tradicions populars ja eren una barrija-barreja en el meu temps jove no cal dir com han arribat en el present a un garbuix incomprensible. És clar que potser aquesta sigui la grandesa de les celebracions  festives, que sobreviuen a  èpoques i dogmes per esdevenir en cada moment un reflex del present efímer. No en sé la raó exacta i es poden trobar moltes explicacions antropològiques, però quan jo era petita el dijous gras era una festa acceptada i fins i tot aquelles escoles que no feien sortides pedagògiques ni excursions habituals ens treien a pasturar la tarda corresponent. Ho feien moltes escoles i coincidíem molta mainada a Montjuïc, que era la natura més propera al nostre barri, en un d'aquells dijous ens vam ensopegar amb la Núria Espert, molt joveneta, assajant Medea al Teatre Grec i una mestra que jo tenia aleshores, també molt joveneta, ens va comentar que aquella era una actriu molt bona i amb un gran futur, sempre me n'he recordat.

Els primers anys en què jo treballava de mestra encara es feia, això. Tinc imatges mentals d'algun dijous gras llunyà dels primers setanta, en què per les muntanyes de Molins de Rei es veien corrues de criatures, totes equipades amb el corresponent entrepà de truita, de botifarra, o de truita amb botifarra. Semblava ben bé que els nens i nenes seguissin el flautista d'Hamelín, el qual no se sap ben bé què en va fer, de la canalla, tot i que en versions més modernes i menys cruels els retornen a les famílies un cop li paguen els deutes, això de pagar els deutes era molt seriós i un dels pecats més gruixuts del Comte Arnau va ser no pagar les setmanades.

L'enterrament de la sardina, en canvi, era mal vist, deien per l'escola que era una cosa pagana, tot i amb això en sortir del cole acostumàvem a anar a enterrar l'arengada a la Font del Gat o als Tres Pins. Algunes nenes amb mares més liberals fins i tot feien campana aquella tarda per anar de gresca. L'enterrament de la sardina com a final de la disbauxa tenia poc sentit en aquells temps sense disbauxa però encara en té menys avui, quan la disbauxa és habitual i la Quaresma no ve a tomb. A les escoles s'ha posat de moda penjar la pobra velleta amb les set potes i el bacallà i anar trencant-li les cames, sempre m'ha semblat un costum lamentable. Una altra bestiesa escolar és fer i menjar la mona abans del Ram, fer Pasqua abans de Rams, vaja, però com que els cicles religiosos s'ignoren res té cap ni peus o potser sí que en té i tot plegat quedarà fixat en els adults del demà com quelcom ancestral, el mateix que aquella cançó del Marrameu que ha esdevingut l'himne de la Castanyada. Abans tot t'ho explicaven a mitges i ara passa el mateix amb moltes coses, sobretot relacionades amb la religió.

Hi ha molts mestres que estan fins el monyo de les festes escolars però ningú no gosa posar fre a tanta parafernàlia ni a l'obligació de sortir en professor disfressats de forma dogmàtica quan precisament el sentit del Carnaval és la llibertat total. Quan vaig ser més grandeta em van explicar, en secret, que el rebuig a l'enterrament de la sardina era pel fet que la sardina era un eufemisme del membre masculí i que s'enterrava perquè durant la Quaresma no es podia practicar sexe. Bé, és veu que això de que per la Quaresma t'havies d'estar del tema és veritat però no ho és tant que la pobra sardina tingui res a veure amb tot plegat malgrat que la sardina ha estat sovint relacionada amb l'orgue masculí en moltes cançons i picardies, com ara allò de no vulgueu noies menjar sardina, perquè és un peix que té molta espina, no volgueu noies sardina menjar, ja que la panxa se us pot inflar, sí!

Jo crec que més aviat el rebuig al berenar del Dimecres de Cendra venia del fet que aquest es considerava un dia seriós, un dia per a meditar en la brevetat de la vida i no pas per anar a fer el gambirot. A les escoles ens portaven a l'església i el capellà ens posava la cendra al front i xalàvem molt mirant a qui li durava més estona l'emmascarada. Pols ets i a la pols retornaràs, ens deien, en llatí. Però en aquella època el retorn a la pols era llunyà, imprecís, fins i tot divertit. El diumenge de Rams, els palmons i els rosaris de sucre, eren la darrera alegria que precedia a les avorrides Setmanes Santes d'abans durant les quals no podies cantar ni estar contenta. Per Rams s'estrenava roba, roba de mig temps, fes fred o fes calor. L'àvia de la meva mare es veu que deia que aquesta i el carnaval eren les festes de les mares boges, car treien les criatures a passeig amb poca roba, per més fred que fes. 

Avui tot és gresca i res sembla tenir sentit. Ahir mateix, per la tele, un senyor explicava els tretze martiris de Santa Eulàlia com si fossin una brometa, va obviar el fet que la nevada va caure per cobrir la seva nuesa virginal. Santa Eulàlia ja se sap que és un mite, com tants altres sants, encara hi ha qui se sorprèn de què no haguessin existit, aquests personatges tan singulars. Avui que una nena de dotze anys es fes immolar de forma tant bèstia hauria de fer molta angúnia i valdria més obviar una història tan estranya i poc educativa lligada al fanatisme religiós exacerbat. He de dir que quan era petita les històries de sants ens agradaven, els martiris estimulaven la nostra morbositat infantil com ho feien les versions cruels de tants contes populars.

Ben mirat, tot és molt surrealista.