Una escala del carrer de Blasco de Garay s'ha reconvertit en un blog d'apartaments turístics. Feia temps que estava en obres.
La veritat és que, pel que es pot veure des de fora, la rehabilitació ha estat molt acurada. No sé on deuen haver anat a parar els darrers veïns. L'escala es trobava davant de casa. Una afició habitual de la gent d'abans era tafanejar des dels balcons. Moltes persones del veïnat rebien motius que de vegades es feien extensius a molta gent i d'altres formaven part de nuclis més reduïts: la cartagenera, la de Badajos, la del coño gordo, la dels ulls de mora, el potentat...
En un dels pisos de dalt de tot d'aquella escala va arribar un dia una família d'Extremadura, tenien moltes criatures, crec que deu. Malgrat que aquelles criatures eren una mica esventades i alguns dels nens de vegades es pixaven des del balcó cap al carrer cal dir que la gent tenia una gran respecte per la mare d'aquella gran família, el pare era tota una altra cosa.
Jo de vegades trobava pel barri una de les nenes, molt carinyosa, i sempre em feia un petó i una abraçada, Quan ets una adolescent els infants una mica més petits semblen d'un altre planeta i et desvetllen l'instint maternal en construcció. Per desgràcia algunes d'aquelles criatures, en créixer, van caure en el món sòrdid de la droga dels anys vuitanta, món que he comentat precisament fa poc en el meu altre blog. Algun d'ells va morir i alguna de les noies va sobreviure i es va refer de la maltempsada i va tenir alguna criatura. Desitjo de tot cor que les coses els vagin bé i que els nous infants coneguin temps millors.
Ara vindran els turistes a dormir en aquell pis, que deu estar absolutament transformat i al qual pujaran en el nou ascensor que hi han instal·lat, i aniran a veure la Sagrada Família i Montjuïc i els museus, però no sabran mai la realitat humana del pis que habitaran durant uns dies. La Barcelona real i autèntica no els faria ni fred ni calor, em temo. La vida és injusta i n'hi ha que ja des de petitons tenen poques oportunitats de reeixir. La igualtat és un miratge i sovint els qui la demanen o exigeixen no pretenen entrar a fons en el tema sinó tan sols de forma superficial.
Al carrer de Blasco de Garay hi van plantar fa anys uns lledoners que han crescut de forma exagerada i que quan tenen fulles oculten les voreres i una part dels pisos del davant del dels meus pares, en el qual viu avui la meva filla. La gent ja fa poca vida a balcons i terrats, els ascensors han anat canviant fins i tot la vida quotidiana i les relacions entre la gent, que abans no eren gens fàcils, tot s'ha de dir. Els pisos de les escales de davant de casa eren plens de gent, en aquells anys. Els diumenges a la tarda era habitual veure, a l'estiu, homes en samarreta, escoltant la ràdio. Hi havia un munt de rellogats i també dames d'allò que en deien mitges virtuts, molt interessants. Un món multicultural avant la lettre, vaja.
Una vegada el veí de dalt de casa meva, de l'edat dels meus pares, va convidar un seu cap de l'empresa on treballava a dinar i després el va fer sortir al balcó per ensenyar-li el que es veia, Montjuïc a dalt de tot, una part del Paral·lel, les cases del davant. Aquell senyor, amb un cert menyspreu, va comentar: sí, tot el que vulgui, però això 'és Poble-sec'. La miopia de la gent d'una certa categoria vers les realitats més encisadores sempre ha estat lamentable, és clar que després aquesta gent amb aspiracions llegeix de forma apassionada les aventures dels Pijoapartes perquè una cosa és la ficció i l'altra el pis a la Diagonal i la torre a la Costa Brava.
En una ocasió, fa dos o tres anys, vaig comentar a una persona que menava una associació cultural on es trobaven moltes dames de classe alta i mitjana alta si volia que li organtizés un itinerari pel meu barri i em va respondre gairebé ofesa: dona, ja veus la categoria de la gent que ve per aquí... Tot ha canviat una mica i avui el Poble-sec fins i tot està de moda tot i que mai no serà ni tan sols Gràcia ni, evidentment, Sarrià. I aquí rau, precisament, la seva grandesa, de la qual hem de ser conscients en lloc de bescantar-lo un dia sí i un altre també, fins i tot aquells i aquelles que hi hem nascut i viscut i que potser hi morirem si no és que ens ingressen a l'hospital quan siguem a punt de fer moixoni, com sembla que és habitual en els nostres temps. Només demano al futur imprevisible que al menys em concedeixin una plaça a la residència Pare Batllori, per no haver de sortir del meu poble.
Abans et mories a casa i tothom se n'assabentava pel fet que es tancava mitja porta de fusta, d'aquelles tan sòlides d'abans, amb els picadors que van precedir els timbres, per cert. Moltes coses han millorat en tots els sentits però de vegades resulta difícil no recordar el passat amb tendresa recurrent.
.gif)
