Polis, frontons, atraccions i cinema

Aquesta fotografia és de Conrado San Martín, encara feliçment viu i ben plantat, amb força més de vuitanta anys. M'ha vingut al cap aquest actor perquè en el post anterior va sortir el tema del fronton i com que els meus records s'acumulen com cireres en un cistell i d'una cosa en ve l'altra, doncs...

Quan jo era petita la meva il·lusió era pujar a les atraccions de l'Apolo, sobretot a la misteriosa cova on uns cotxes amb parelles adelerades s'endinsaven en la foscor del misteri. Malauradament, mai no hi vaig pujar, eren anys d'escassedat i no estàvem per a francesilles, a casa...

Doncs resulta que una pel·lícula de gran èxit, de l'any 1950, va ser Apartado de Correos 1001, amb Conrado San Martín de poli vistós, valent, agosarat i responsable. San Martín encara és guapo amb vuitanta anys, no cal dir que amb menys de trenta era tot un monument nacional. La pel·lícula comptava amb una espectacular persecució per dins de la gruta de l'Apolo. Hi sortien moltes imatges de Barcelona i algunes de poblets de fora.

La noia era Elena Espejo, una actriu que es va retirar jove, no sé què se n'haura fet, crec que havia nascut al Marroc i era molt maca. Se suposava que quedaven junts, tots dos, perquè en aquells temps tan purs i reprimits no es feien ni un petó, que jo recordi, a la peli. I ara ve això del fronton, crec recordar que la noia treballava en un fronton i, si la memòria no em falla, era un fronton del Paral·lel, més o menys per on hi va haver el cinema Regio més endavant, ara un hotel, com cal.

Crec que en alguna antiga cinta de vídeo tinc gravada aquesta pel·lícula. Jo la vaig veure un estiu a la terrassa de la Bohèmia, també al Paral·lel, feien cinema a l'aire lliure i de vegades, quan el pare tenia algun dia de vacances, hi havíem anat. Recordo que em va fer molta por, després m'ha estranyat que me'n fes tanta, és clar, però quan ets petita hi ha coses que t'impressionen molt. Sobre tot em feia por una escena en la qual es veia un ull mirant pel forat del pany d'una porta.

Es van fet moltes i bones pel·lícules policíaques en aquella època, un gran nombre d'elles a Barcelona, sempre espatllades pels finals amb moralina que la situació exigia. En aquest cas crec que s'acabava el film amb un panegíric a la brillant tasca policial hispànica. De tota manera, representen avui un gran document, per la seva panoràmica sobre la ciutat, per la recuperació d'una època, uns paisatges i una gent.

L'Apolo d'aleshores era entranyable, una mena de conjunt lúdic amb tota mena d'espais, entre els quals un ball, on encara avui es fan concerts importants i molt concorreguts i una bodega on s'hi feien concursos de cant. La vídua d'un meu cosí em va explicar fa uns dies que una vegada va participar en un d'aquells concursos cantant cobles espanyoles i que va guanyar, però que després no va tenir coratge per dedicar-se a l'espectacle, llàstima, perquè segur que era molt bona i, ves, ara tindria una artista famosa a la família. O potser aleshores, és clar, hauria seguit d'altres camins i no s'hauria casat amb el meu cosí. L'atzar mou les nostres vides com vol i poca cosa hi podem fer.

També m'agradaven molt els cavallets amb gronxadors que hi havia al terrat de les atraccions, no hauria gosat pujar-hi, em semblava que devia ser una cosa d'allò més perillosa. Tot ha canviat molt, però, afortunadament, el teatre Apolo, remodelat, existeix, i també l'antiga sala, entranyable i amb una profunda olor de pols ancestral, atapeïda de jovent gairebé sempre i que ha sabut sobreviure a tantes tempestes urbanístiques. Això dels frontons sí que ha passat pràcticament a la història, sembla que s'hi apostava força i s'hi jugaven calés llargs, sembla estrany, però en èpoques tan pobres hi havia molta afició al joc per part dels homes, fins i tot dels pobres, cosa que provocava grans problemes familiars. En sé algunes històries, d'aquesta mena, però les deixaré per a una altra ocasió.

Recordo San Martín molts anys després, encara guapíssim, fent de propietari del misteriós jardí d'Antaviana on es troba de tot, en una pel·lícula de Benpar sobre el llibre de Calders que, malauradament, hem pogut veure en poques ocasions.

Toros d'estar per casa

Un blogaire molt amic, el Xiruquero, em fa arribar aquesta fotografia del carrer Poeta Cabanyes, amb els nois que assajaven l'art del toreig. Si no vaig errada, aquesta fotografia forma part d'una sèrie que van fer Maspons i Ubiña i per casa dec tenir un catàleg d'exposició on n'hi ha unes quantes amb la mateixa temàtica, en alguna de les quals hi he reconegut, badant, alguna monja del Sortidor i alguna companya d'escola.

En un article que he trobat per la xarxa es comenta que Maspons va recuperar l'ambient marginal dels toreros del Poble-sec. Jo, de petita, el Poble-sec no el veia pas marginal, el veia normal, com passa a tothom que viu en un lloc on hi té parents i amics, per pobre i estrany que aquest sigui o sembli als de fora. Una altra cosa és la mirada de l'altre, del més ric o benestant, sempre una mica distant i condescendent, que cerca els aspectes pintorescos i que comporta una certa llàstima vers allò que contempla, des del seu estatus més afavorit. Aquest és un tema que oblidem sovint, en passejar per barris amb majoria immigrant o fins i tot en fer viatges a països exòtics.

La xerrada de CERHISEC d'aquest dimarts va ser molt interessant, doncs va venir un veí del Poble Nou (lamento ara no recordar-ne el nom), amant del seu barri, que ens en va mostrar la seva història industrial, interessantíssima. En una de les fotografies que es van passar hi sortia la plaça de braus de la Barceloneta i el conferenciant va comentar, amb ironia, que Barcelona havia estat l'única ciutat d'Espanya amb tres places en actiu i ara, en canvi, és de les pioneres en recollir firmes en contra del tema, com si no anés amb nosaltres.

La veritat és que hi havia molta afició als toros, a Barcelona, ja abans de la guerra, per part de catalans ben catalans, com també hi va haver molta afició, per exemple, al frontón. Després de la guerra l'afició va augmentar i, amb la pobresa vigent, un dels somnis dels xicots era esdevenir torero famós, més que no pas futbolista, fins i tot. Pel barri, jo havia vist assajar el toreig que veieu a la fotografia, amb un brau imaginari, fet amb cartrons i un parell de rodes, al capdamunt del carrer de Cabanyes, i també a d'altres carrers, al Passeig de l'Exposició, i fins i tot al terrat del meu bloc de pisos, al carrer de Blasco de Garay, pel fet que el fill d'un carboner, el senyor Ángel, que tenia l'establiment als baixos compartia aquest somni i amb uns amics feien les seves pràctiques en aquell indret, aleshores veïnal i visitat per tothom.

Un dels indrets més emblemàtics d'assaig de toreig era a la Plaça del Sol, a Montjuïc, on hi ha l'estàtua del Manelic, aleshores una plaça magnífica i immensa que amb la construcció de la Fundació Miró va ser malmesa sense contemplacions, per cert. Allà hi havia un gran nombre d'aprenents de torero. No sé si algun d'aquells xicots va arribar a tenir nom, fama i diners. En tot cas queden algunes fotografies per tal que recordem qui érem en d'altres èpoques molt menys ben peixades.

El nostre carrer Cabanyes

Fa poc, al Diari de Barcelona van dedicar un petit espai al Carrer Cabanyes:



www.diaridebarcelona.cat


Crec que era al capdamunt del carrer que hi havia hagut també, fa molts anys, pels cinquanta, persones que assajaven l'art del toreig, una escena pintoresca que van reflectir fotògrafs importants. La persona que explica anècdotes sobre personatges del carrer és el conegut peixater del carrer, Eudosio, qui, amb la seva dona han donat, des de fa anys, una gran empenta a La Peixateria del Poble-sec, avui un establiment modern, ben assortit, concorregut i emblemàtic. Per cert, una vegada el vaig sentir cantar, en una Festa Major, i segurament que si s'hi hagués dedicat no tindria res que envejar al mateix Serrat.

Jo no sé si paga la pena parlar tant dels famosos que han abandonat el barri així que han tingut diners, malgrat que la cançó de Serrat és bonica i ha fet popular l'indret i els veïns han premiat el cantant, des de fa anys, posant una placa a l'escala on va néixer. El Poble-sec ha generat poques fidelitats, potser ara que els carrers tenen les voreres més amples, arbres i llums de disseny, els famosos del demà tindran interès en romandre al barri de forma més constant i dedicada. La veritat és que tinc enveja de la Zona Franca, que ha comptat amb un personatge com el Paco Candel que va viure sempre al barri i en va dinamitzar la vida cultural, cosa que el seu barri també ha reconegut, dedicant-li una biblioteca i un premi literari que cada any té més volada.

Des del carrer Elkano a la memòria desmemoriada

La fotografia que penjo és del conjunt de cases del carrer Elkano, un conjunt força unitari, bonic i airós, amb diferents blocs d'habitatges, alguns dels quals s'han restaurat de forma molt digna. Un llogater gran, veí del carrer, em va explicar en una ocasió que aquests pisos estaven molt ben fets, que els havia manat construir un italià. Com que al carrer Tapioles, molt a prop, hi ha la casa del fotògraf Merletti, he pensat que potser els terrenys pertanyien a la seva família, però tot plegat són especulacions.

Merletti va ser un gran fotògraf però sembla que, com en el cas de Mompou, malgrat que tenen plaques commemoratives en edificis on van viure, no se'n vol parlar pel fet que van simpatitzar amb el franquisme.

Aquesta manera de fer em sembla molt hipòcrita, un gran nombre de gent que avui va de progre, per dir-ho d'alguna manera, va viure molt i molt bé en èpoques passades a base de fer allò que en diem la puta i la ramoneta, tan habitual a tot arreu.

Em sobta aquest furor iconoclasta d'avui, per exemple, a més d'amb personatges remarcables, amb monuments i plaquetes del ministerio de la vivienda, i com es distorsiona la memòria històrica que acaba per no ser memòria ni res, sinó que esdevé reescriptura de la història tal i com ens hauria agradat que fos. Si això s'hagués fet durant els primers temps de la transició, encara. Actualment crec que, senzillament, no fa falta, encara més quan testimonis de l'època han mort ja i no poden aportar les seves reflexions.

A molts pobles han optat de forma intel·ligent per reconvertir aquests monuments en monuments a la pau o en record de totes les víctimes de la guerra però a Barcelona sembla que això no resulta prou contundent. En fi, viure per veure. De tota manera, a CERHISEC pròximament dedicarem una xerrada al fotògraf i espero que es pugui explicar la seva trajectòria sense desvetllar furors esquerranistes, que s'estimarien més condemnar a l'ostracisme o a la reeducació cultural qualsevol sospitós de desviació ideològica.

Els furors dogmàtics porten molt lluny. S'esta jutjant actualment un sicari de Pol Pot, personatge que, com sabeu, en la seva època va ser molt lloat per progressies miops de casa nostra que donaven suport a qualsevol cosa que semblés anti-americana o anti-capitalista.

El fet és que sempre surten guardians de les essències que ens volen salvar i que quan aquests guardians arriben al poder i compten amb prou seguidors es dediquen a fer disbarats immensos. No cal, com mostra el cas de Cambodja, que hi hagi motius nacionalistes, religiosos, de raça, sexe o ideologia; en aquell cas, del qual se sol parlar poc i que va produir, expliquen vora dos milions de morts, no es van matar i torturar els altres, sinó els de casa per motius com ara portar ulleres o saber un idioma estranger.

Hi ha personatges a qui no se'ls perdona res i d'altres als quals se'ls perdona tot, perquè convé o perquè el personatge aporta turisme i diners a les arques oficials, com a Pla, Dalí o fins i tot a Gaudí qui, no ho oblidem, va treballar amb diners de mecenes rics i, als quals, com en el cas de Comillas, s'ha parlat fins i tot d'enderrocar-li el monument, per negrero, quan la majoria de fortunes sòlides de l'època feien diners amb el tema o amb d'altres de pitjors, mirats des de la nostra òptica del present, és clar. Per cohèrencia hauríem de continuar doncs amb els seus protegits, ço és, amb la producció gaudiana i verdagueriana. Molts arquitectes fashion van treballar sense manies a l'ajutament porciolista, però és que la memòria quan no és històrica és inexistent.

Molts problemes de la política d'avui i de la manca de fe en els seus resultats i possibilitats vénen del desengany amb aquesta esquerra que vol fer memòria històrica del passat remot però que no vol fer memòria dels seus errors ni del seu estalinisme i que conserva un estil i un discurs obsolets, plens de tòpics diversos i poc adaptats als nostres temps.

Vegeu l'interessant article d'un altre poble-sequí d'origen, aquest d'esquerres i ben progressista per cert, el periodista Gabriel Jaraba, unes lúcides reflexions, sobre el cas italià i la política del present en general.

Poble-sec o Poble Sec? El nom no fa la cosa!

Sovint, en xerrades informals i no tant informals, ha sorgit la discussió sobre si cal escriure Poble-sec o Poble Sec. La qüestió genera passions. El fet és que des de CERHISEC, considerant que fem sorvir molt sovint el nom del barri, vam fer consultes a l'IEC , ja fa alguns anys, que ens va insistir sobre l'ús del guionet, seguint les normes que transcric:

S’escriuran en general sense guionet els compostos formats a partir de mots catalans —salvat els que han estat esmentats en els punts anteriors. Ex.: capgròs, collverd, cordur, culnegre, frontample, ratapinyada, ratpenat; pocapena, pocatraça, pocavergonya; damajoana, figaflor, herbacol, llirijonc; sordmut; cincnervis, setciències; correbou, pinçanàs; capicua, centengrana, coliflor, a collibè, culdellàntia, maldulls, semprenflor, vetesifils. Els mots d’aquest tipus, però, s’escriuran amb guionet si es dóna alguna de les tres circumstàncies següents:

a) El primer element (o, eventualment, el segon) acaba amb vocal i el segon (o, eventualment, el tercer) comença amb r-, s- o x-. Ex.: barba-roig, cama-roja, cara-rugat, barba-serrat, barra-sec, cama-sec, penya-segat, cara-xuclat; poca-roba, poca-solta; bleda-rave, malva-rosa, de soca-rel, aigua-sal, cara-sol, canya-xiula; busca-raons, cerca-renous, guarda-roba, penja-robes, esclata-sang, gira-sol, pica-soques, punxa-sàrries, toca-son, escura-xemeneies; anca-rossegant; cul-de-sac, entra-i-surt.

b) L’aglutinació dels dos elements pot induir a lectures errònies o dificultar la interpretació del mot a causa de les lletres concurrents. Ex.: pèl-llarg, cap-roig, pit-roig; cinc-en-rama, plats-i-olles.

c) El primer element duu accent gràfic (vegeu, però, 2.d). Ex.: mà-llarg, pèl-blanc, pèl-curt, pèl-ras; més-dient.

També s’escriuran sense guionet, amb les mateixes restriccions que aquests, els derivats, per sufixació, de mots que s’escriuen amb guionet i els derivats, per sufixació, de sintagmes. Ex.: exlibrisme, exlibrista, xiuxiuejar, zigzaguejar, però poca-soltada; percentatge, blatdemorar, maltempsada, comptecorrentista, però camí-raler. Vegeu, però, 1.a i 1.b.

4

Els topònims segueixen la mateixa norma que els mots del punt 3. Ex.: Castellbò, Aiguafreda, Comanegra, Torregrossa, Vilafranca, Fontalba, Bellpuig, Palautordera, Miramar, Cantallops, Portocolom; Vila-real, Vila-rodona, Vall-de-roures, Palau-solità, Aigua-xelida, Puig-reig, Puig-aguilar, Font-romeu, Font-rubí, Mont-roig, Bell-lloc, Pont-xetmar. Alguns d’interpretació poc clara (i algun altre que té una forma ja així fixada) s’escriuen amb guionet. Ex.: Guarda-si-venes, Sala-d’heures. Cal remarcar que, en tots els casos, si el darrer element d’un compost escrit sense guionet és un mot monosil·làbic, prendrà un accent si les regles generals de l’accentuació així ho demanen: Ex.: capgròs, bocafí, malbò, pinçanàs, a collibè. Si el compost, en canvi, s’escriu amb guionet, el monosíl·lab mantindrà la seva grafia inaccentuada. Ex.: vint-i-u, no-res, cella-ros, pèl-ras, fru-fru. Si el monosíl·lab duu accent diacrític el conservarà. Ex.: subsòl, rodamón.

Més endavant, en rebre documentació de l'Ajuntament de Barcelona on hi deia 'Poble Sec' vam fer d'altres consultes, en aquest cas al mateix Ajuntament, que ens va insistir, de forma contundent, en escriure-ho sense guionet, explicant-nos que havien fet consultes a lingüistes del seu equip i que aquesta forma era la correcta.

El fet és que ara, en diferents ocasions, he comprovat que el mateix Ajuntament utilitza la forma amb guionet, o sigui, que potser algú s'ha adonat que era aquesta la forma normativa. La veritat és que l'Ajuntament acostuma a fer alguna relliscada lingüística de tant en tant. Sobre guionets i d'altres temes excitants, s'havia insistit en la necessitat de flexibilitzar la normativa i de tendir a suprimir-los però ja sabem que en això de l'ortografia sempre hi tenen molt de pes els sectors conservadors. Durant un temps hi va haver partidaris d'eliminar la ela geminada, Fabra volia fins i tot bandejar la hac, però la hac' va continuar en actiu i la ela geminada s'ha convertit ja en una mena de símbol de catalanitat militant com la eñe castellana, cosa que mostra com n'és de difícil separar racionalitat i visceralitat, en temes lingüístics i ortogràfics.

Així mateix, el gentilici dels habitants del nostre barri encara no he aclarit si ha de ser poble-sequins o poble-sequencs. Jo utilitzo sovint el primer perquè l'he trobat escrit en el llibre de Feliu Elies sobre el nostre 'pintor nacional del barri', Simó Gómez.

Com en el cas de blog/bloc, la cosa pot semblar frívola, però mostra com ens embranquen amb temes estranys sense arribar a conclusions consensuades i serioses i com fins i tot els sectors acadèmics, que semblen molt sòlids, tenen les seves esberles. Un lingüista conegut em va comentar un dia que voler definir tots els temes relacionats amb la llengua era com voler agafar aigua amb un cistell.

Vaig treballar durant anys en una escola que es deia El Samontà, a l'Hospitalet de Llobregat, que ara és escola d'idiomes. Vaig defensar durant molt de temps que creia que s'havia d'escriure El Samuntà, però fins i tot l'Alcover Moll em contradeia, explicant que era samontà un mot del Baix Llobregat, única i exclusivament, cosa que no és certa perquè a la Garrotxa hi ha uns llogarrets que es diuen El Samuntà de Dalt i el Samuntà de Baix i que sempre s'han escrit amb 'u'.

Sobre bloc, es va intentar bandejar el terme blog, de l'anglès weblog, i utilitzar dip o bitàcola, en català, mots que no van fer fortuna. Finalment s'ha optat per bloc i en no voler utilitzar un anglicisme hem utilitzat un mot neerlandès que ens ha arribat a través del francès, quines coses. Recordo el debat que hi va haver quan la Real Academia va intentar introduir güisqui, i el que ens en vam riure, aleshores, de les patums hispàniques, però a casa nostra no ho fem gaire millor, la veritat.

Jo, en general, escric, de moment Poble-sec. Però l'ortografia, com sabem o hauríem de saber, és arbitrària i variable, com gairebé tot a la vida. O sigui, que ja veurem com va, amb els anys, el tema.

No sóc filòloga i no vull pontificar. Si algú en sap més, que m'ho expliqui.