Si el cos us demana 'salsa'...

Avui, xerrada de CERHISEC sobre l'emblemàtic grup lA SALSETA DEL POBLE-SEC. Per què es diu així? Aquest misteri i molts d'altres sobre un grup amb més de trenta anys d'història musical i salsera!!! Amb l'assistència de Salvador Escribà!

A les 19:30, com sempre, a la BIBLIOTECA FRANCESC BOIX del carrer de BLAI, la nostra.

Presentació del darrer llibre de Miquel Giménez, al Centre Cívic

Crec que, tot i que molts veïns marxin del Poble-sec en algun moment, sovint a causa d'una millora econòmica i social o per circumstàncies diverses, sempre recorden el nostre barri. De vegades fins i tot l'idealitzen, en el record, però el cert és que quelcom entranyable i diferent els empeny a no oblidar. El barri esdevé una mena d'enganyós paradís perdut, lligat al passat, un passat imprecís, ja que aquest sentiment l'he trobat en persones molt grans i també en persones relativament joves, més joves que no pas jo.

Un d'aquests antics poble-sequins que recentment ha recollit els seus records en una publicació ha estat el periodista Miquel Giménez.  Giménez ha fet molts coses a molts mitjans però la gent el reconeix des que el veu per televisió, com sol passar. Es va parlar molt de Bassas i l'afer amb Catalunya Ràdio però Giménez va passar per un cert tràngol a COM ràdio en veure cancel·lat un programa per a les escoles que va durar tres anys, molt interessant i innovador, amb participació directa de l'alumnat. La cosa devia ser seriosa, ja que el periodista va abandonar el mitjà, en el qual feia tretze anys que treballava. Professors i pedagogs van protestar però, com sol passar, aquestes protestes serioses troben poc ressò i tenen pocs efectes molt sovint.

Giménez és una persona brillant, simpàtica i generosa, que aquesta tarda ha presentat al barri el seu darrer llibre, El dia que Daviv Niven va venir a esmorzar al Poble-sec. Niven va esmorzar a casa d'ell quan era petit, la connexió va venir del fet que el pare de Giménez era cambrer i, per a més detalls, haureu de llegir el llibre, és clar. El periodista va viure al barri fins als onze o dotze anys i va estudiar a la inefable Acadèmia del Carme, com tants altres veïns de l'entorn. No ha oblidat el Poble-sec i ha acceptat la proposta de CERHISEC de venir algun dimarts, en un futur proper, a explicar-nos molts d'aquests records en una xerrada de les nostres.

El llibre li ha presentat la mateixa Maña, amb qui té una bona amistat, i la conversa ha estat emotiva, divertida i brillant. Ha presentat l'acte el nostre Amadeu Quintana. Una molt bona estona, doncs, per a una tarda de dissabte, unes d'aquestes tardes de dissabte del Centre Cívic, tan reeixides, vaja.

Per cert, dimarts, dia 29 de març toca xerrada de CERHISEC, aquesta vegada dedicada a la Salseta del Poble-sec, amb assistència d'alguns dels seus músics. No us ho perdeu!!! Com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, a dos quarts de vuit del vespre!!!

Sant Salvador d'Horta, patró del Poble-sec

Avui és Sant Salvador d'Horta. Com que al barri comptem amb una parròquia emblemàtica dedicada a aquest sant, en la qual vaig participar força durant la meva ja llunyana joventut, crec que paga la pena repassar la història del sant i de la parròquia, de forma desacomplexada, agnòstica i fins i tot una mica irreverent.

L'any 1946 es va fundar aquesta parròquia, el nostre barri havia crescut i el sector de Montjuïc, amb diferents barris de barraques, també precisava de forma urgent suport parroquial. Amb el mateix decret es va fundar la de Sant Pere Claver i en principi depenien de Santa Madrona. No es va nomenar primer rector fins el 1948, i aquest va ser mossèn Rafael Anglada. El següent va ser mossèn Miquel Estruch i després mossèn Francesc Foraster, que hi ha estat des de 1964 fins fa molt poc temps. 

Com que no es fa fer una església nova, les monges del Sortidor es van veure obligades a cedir la seva capella, es va fer un petit habitatge pel rector i per a seu de la parròquia. Això va motivar alguna reticència però, vaja, hi va haver, en general, una bona convivència. Jo em vaig casar allà, quan era església parroquial. Com a curiositat, després d'haver recuperat l'espai de la capella, aquest es va remodelar i reduir per part de l'escola de monges per poder augmentar l'oferta d'aules... Quin món aquest.


Durant la primer etapa hi va intervenir de forma activa mossen Pere Tarrés, sacerdot i metge, beatificat fa uns anys i molt recordat a la nostra ciutat per la seva tasca en favor dels més desafavorits. En aquells anys es van prioritzar els noms de sants relacionats amb el catolicisme català, a l'hora de fundar noves parròquies. 

A mitjans dels seixanta la parròquia es va situar en un espai provisional, una construcció una mica precària a prop del camp de la Satalia. Es va fer una  nova església el 1978, però la reodelació dels espais amb motiu de les Olimpíades va fer que acabés per haver-se d'enderrocar. La parròquia definitiva, al carrer Poeta Cabanyes, 80, es va inaugurar i beneir el 1992. Al número 6 de Les ressenyes del CERHISEC podeu trobar un article sobre aquesta parròquia, molt extens, de Josep Fabra. A CERHISEC hem dedicat xerrades a la història de cadascuna de les nostres parròquies i posteriorment hem inclòs els articles corresponents en les nostres publicacions.


Jo vaig anar molts anys, de jove, a aquell centre parroquial, quan es trobava a les monges i després, al casal-barracot. Hi vaig passar molt bones estones. De vegades el teatre s'havia de fer a un local que estava força bé i que pertanyia a l'església de Lurdes, al carrer Ricart. Tots aquests teatrets d'escoles i parròquies, que avui anirien tan bé per als grups de joves que es dediquen a tota mena de coses, s'han perdut, per desgràcia.

En aquella època jo no sabia qui era aquest sant, la veritat. Creia que 'Horta' es referia a Horta de Barcelona, al barri. Més endavant em vaig informar i vaig saber que el poble era Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, on jo no havia anat mai, fins fa pocs anys, per cert. El que si vaig saber, també, és que Sant Salvador havia nascut a Santa Coloma de Farnés i en alguna ocasió vaig anar a excursions de la parròquia a aquest bonic poble.

Recordo que un dia de Setmana Santa de fa anys al pobre sant li va caure la corona del darrere, aleshores els sants els tapaven amb draps morats. També recordo que ens va agafar un atac de riure, érem joves i amants de la gresca. La corona no li van tornar a posar, em sembla, ni falta que li feia. Un sant és un sant, amb corona o sense. Llegeixo  a l'article de CERHISEC que aquesta imatge del sant és obra de Camps Arnau i donació dels esposos Maria Prat i Salvador Puigvendrelló. 

Sant Salvador va ser un fransciscà popular i miracler. Va néixer el 1520 a Santa Coloma de Farners i es deia Salvador Pladevall i Bien.  Els pares eren servents a l'hospital de la vila. Orfe de pares va anar a Barcelona, amb una germana. Quan la germana es va casar ell es va dedicar a la vida religiosa i va fer estades a diferents convents, entre els quals, el d'Horta de Sant Joan, molt visitat. Va arribar a parlar amb Felip II i se li va adreçar en català. Cal dir que possiblement el rei, que havia fet estades de jovenet a casa dels Requesens, a Molins de Rei, i que també visitat sovint Montserrat, entenia i potser parlava el català i tot, al menys per defensar-se.

La seva fama incomodava els superiors, que el van fer traslladar-se sovint. Va morir a Càller, el 1565, la seva fama no havia fet res més que créixer.Va ser beatificat a instàncies de Felip III i canonitzat per Pio XI el 1938. Un dels seus miracles mes coneguts va ser el de tornar la veu a uns muts -en algunes versions es diu que la muda era una nena-. Com que el miracle va ser fet a Catalunya els muts van començar a parlar en català però el sant els va dir que no hi feia res, que quan tornessin a l'Aragó, d'on venien, parlarien la seva llengua. I així va ser.

Com que Santa Madrona va venir en una mena de patera i com que Sant Salvador d'Horta va demostrar que amb bona voluntat les llengües no són cap problema, crec que són dos molt bons sants per a ser reivindicats al nostre barri. A més, el 15 de març és Santa Madrona i el 18 de març, Sant Salvador, així que crec que mereixen alguna festeta major local reivindicativa de les nostres arrels culturals més pregones i oblidades. 

Cal dir que avui el nostre barri és també un model pel que fa al projecte parroquial que tenim. No sóc gaire religiosa, però m'enorgulleix que el Poble-sec sigui seu d'iniciatives reeixides en qualsevol camp. Podeu trobar més informació aquí.

La 'nòria' del parc i la 'nòria' de la vida

Em va saber molt de greu la desaparició del Parc d'Atraccions de Montjuïc. La visió nocturna de les seves llumetes, en concret de les de la nòria, va acabar per conformar un paisatge càlid i proper. Sovint es podia escoltar, fins i tot, la música del teatret a l'aire lliure, on hi havia vist actuar fins i tot el Dúo Dinámico. El parc va durar trenta-dos anys, del 1966 al 1998, i va ocupar els terrenys on hi havia hagut les bateries Álvarez de Castro i també la part d'un altre parc d'atraccions més antic, el Maricel, que va existir entre els anys 1930 i 1936. També va substituir alguns barris de barraques, en una època en la qual aquestes s'anaven eliminant amb grans dificultats.

El parc va tenir una gran acollida popular. Els dies de festa hi havia un bon moviment de gent a Montjuïc, que hi anava a passar el dia. Les seves atraccions van esdevenir emblemàtiques. En el seu teatre s'hi podia gaudir d'actuacions molt interessants. Malauradament, la moda dels nous parcs temàtics va fer disminuir el nombre de públic, les atraccions no s'actualitzaven de forma adient, cosa que va provocar algun accident. El panorama dels darrers temps era desolador i trist. Finalment es va desmantellar i el seu espai l'ocupen avui els bonics Jardins Joan Brossa, on encara hi roman algun element del passat. 

Montjuïc encara no ha acabat de trobar un pla adient que concreti què s'hi ha de fer i què no s'hi ha de fer. El mateix ajuntament, que protegeix determinats espais, i que no va renovar concessions a empreses privades que hi tenien algun negoci, ha malmès i reconvertit espais, posant-hi més ciment. L'hotel de Miramar n'és un exemple, però tenim el cas del Museu Olímpic i molts altres. Actualment s'intenta instal·lar-hi la gosera, cosa que ha propiciat una protesta veïnal, tot i que em temo que no ens en sortirem. La instal·lació de la gosera estava prevista en d'altres espais, però sembla que ningú no la vol enlloc.

A la Font del Gat s'hi havia d'instal·lar un centre d'interpretació que va conèixer uns interessants inicis, amb molts articles a la premsa sobre el tema. Recórrer hemeroteques per comprovar el que s'havia o no s'havia de fer a Montjuïc i el que s'ha acabat fent o no fent, fa plorar. La construcció de l'excessiu telefèric actual també va provocar protestes, recordo una interessant carta d'Oriol Granados a la premsa, fa alguns anys. Avui, amb el gran nombre de turistes que tenim per la ciutat, moltes coses es fan destinades als visitants, és clar, més que no pas al sofert veïnat resident.

Els barcelonins de pro no han acabat de fer seva la muntanya, una muntanya que ha estat des de fa molts anys popular, esbarjo a l'abast de les classes humils. Avui, els dies de festa, moltes famílies nou vingudes hi van a passar el dia amb la mainada, com havíem fet nosaltres, és un indret proper, un pessic de natura a l'abast. Muntanya de turistes, i de nou vinguts que cada dia són més barcelonins, doncs. Potser ha de ser així. Però, la veritat, Montjuïc té moltes més possibilitats i precisa d'unes normes que estableixin, d'una vegada, què ha de ser i com, i que tingui en compte l'opinió del veïnat, sobre tot del més proper, Poble-sec, Font de la Guatlla  i Zona Franca bàsicament. 

Voltar per Montjuïc de vegades fa una mica de basarda. És evident la diferència entre els espais turístics, més transitats, i els forats negres poc accessibles. Hi ha hagut, per aquests caminals encisadors, però més ocults i sovint bruts o deixats, atracaments i marginació. Hauria de ser el nostre gran Parc Central però no ho ha acabat de ser mai. Compta amb una bona oferta cultural, això sí, i cal admetre les moltes millores que s'hi han anat fent, de forma una mica apedaçada i no des d'un punt de vista més global. El tema del castell encara està per arrodonir i de vegades gairebé m'estimo més que no toquin res més, la veritat. Tot i que els canvis, volguts o no, acaben per ser inevitables i irreversibles. 

De nit, a l'estiu, encara se m'apareixen de tant en tant, en somnis, les llumetes de la vella nòria i em sembla escoltar una música que ve d'un Parc d'Atraccions que ja no existeix. Per cert, crec que nòria no és, encara, una paraula normativa. Coses de la lingüística oficial!

Montjuïc

Meravella i misèria. Crueltat.

Un castell sense reines ni princeses.

El crit darrer d’algun afusellat.

Un cementiri immens que mira al mar.

Una ciutat dels morts desmesurada.

Un rodamón sense papers ni llar.

Uns jardins amb estàtues. Soledat.

Un fals teatre antic. Una pedrera.

Un poble de barraques oblidat.

Un vell camí que ja no sap on va.

Una atracció de fira, rovellada.

Una creu sense nom en un fossar.

Uns amants clandestins en la foscor.

L’amor pagat i el lladre que s’escapa.

L’hort sense fruits d’un anarquista bo.

Una font i un soldat festejador.

Un canó endormiscat. Una sirena.

Un vaixell que s’amaga a l’horitzó.

Júlia Costa. Indrets i camins