EL PINAR: casaments, rockeros i esportistes

La xerrada de CERHISEC a la biblioteca, ahir, va ser sobre EL PINAR, una sala de festes i moltes coses més que va romandre al carrer Mare de Déu del Remei des de l'any 1952 al 1973. Molta gent de la meva edat i una mica més gran recorda aquella sala, que s'hauria d'haver conservat amb la reverència amb la qual deuen tenir cura del CAVERN CLUB els anglosaxons però que avui és un conjunt d'anodins blocs d'habitatges. Fins i tot, durant anys, un bar recordava l'emblemàtic nom de la sala però ara no queda ni aquesta petita referència.

A la xerrada va assistir una de les filles de l'ànima del local, un home emprenedor que va llogar el terreny (on diuen que hi havia hagut una fàbrica de marbres abans) i el va convertir en un establiment multiús molt particular. El Pinar s'havia dit abans El Jardín i comptava, com molts altres indrets, amb una bonica zona exterior i enjardinada. En aquell local, que va arribar a tenir tres sales, s'hi va fer de tot. Entre d'altres coses: entrenament de boxa (l'afició a la boxa havia estat immensa i al barri hi havia boxejadors de força categoria), de gossos llebrers, de lluita greco-romana, patinatge infantil... S'hi celebraven casaments, casaments de gent modesta, sense grans tecs, ja que no era restaurant i no s'hi cuinava (llevat d'alguna paella d'encàrrec de tant en tant), casaments, bateigs i comunions amb refresc i pica-pica i ball i gresca. També s'hi havien celebrat casaments gitanos, molt sorollosos i animats, que no s'acabaven mai, amb flamenc i guitarres. En els darrers temps fins i tot hi va haver una auto-escola!

Però el fet és que la gent del barri coneixíem sobre tot el local a causa del ball. El local va passar per l'època de les orquestres, època daurada, en la qual es ballava agafadet, ja que tenia un bon escenari. Més endavant, ja en èpoques més rockeres per allà hi van passar els grups musicals del moment, els Mustangs, els Sírex, els Salvajes. Tots ells tenien vinculacions amb el barri, a través d'alguns dels seus músics, sobre tot els Mustangs. Acabo de trobar en una web una referència als inicis dels Sírex en aquell local, abans de prendre volada. Serrat hi havia tocat en alguna ocasió i suposo que també hi havia ballat de jovenet, crec haver escoltat algun comentari seu sobre el Pinar poble-sequí. El Duo Dinàmico hi va actuar una vegada, crec que el motiu va ser que algun parent hi feia una celebració. També s'hi havien fet celebracions esportives i celebracions protagonitzades per gent de l'armada americana, en els seus famosos desembarcaments a la ciutat, festes en les quals els marines es portaven noies de vida disbauxada com acompanyants.

Partidaris de Mustangs i de Sírex havien protagonitzat baralles sorolloses. Més d'una vegada hi havia hagut castanyes i plantofades, això sí. Vaig conèixer una parella de la meva edat, avui sèria i formal, que s'havia conegut al Pinar, el pare també s'havia barallat amb algú perquè s'havia ficat amb la seva xicota. Ara ens espantem més, tot surt als diaris i a la tele, però deunidó les coses que passaven en el passat i que s'acceptaven amb resignació casolana.

Jo no vaig arribar a anar al Pinar. En els seus inicis era massa petita, i en la meva època juvenil tenia ja una mena de llegenda acanallada que feia la sala molt atractiva, però jo era una nena serieta, que anava a la parròquia i la meva colla es decantava més aviat per allò que en deien festes particulars, els guateques en els quals les famílies podien controlar més el tema.

Tenia el Pinar dos establiments veïns molt característics i ben diferents: l'església de Lurdes, cosa que feia que el seguici del casament convencional no hagués de desplaçar-se massa lluny per a la celebració, i el meublé del carrer de La Fransa, que oferia acolliment a parelles clandestines o no tant. L'església i el meublé sobreviuen, però el Pinar és, ja, ai, un record. Per cert, ens va explicar la filla del propietari que, quan passaven processons com les del Corpus, que les parròquies del barri celebraven de forma esgraonada, s'aturava la música respectuosament i molta gent sortia a contemplar la processó per continuar després la gresca pecaminosa. El ball, ai, era l'esca del pecat, per a molts capellans de l'època.

Els Sírex no són els Beatles, ni el Pinar era el Cavern, ni nosaltres som anglosaxons. Però, vaja, no hem d'envejar res a ningú, llevat de plànyer la poca cura en mantenir records com aquest. Pel que fa al Cavern, durant uns anys hi va haver al carrer Poeta Cabanyes un petit local amb aquest nom, que portava un fan dels Beatles i on es cantaven cançons d'aquest grup, que podies corejar, doncs hi havia fotocòpies amb les lletres, a l'abast del públic. També és una llàstima que acabés desapareixent, la veritat.

Quan jo era adolescent dir d'un noi 'és d'aquests que van al Pinar' l'envoltava d'una aura gamberra molt atractiva i perillosa. Segurament la llegenda superava la realitat. Al menys, a través de CERHISEC i les seves ressenyes quedara constància documental d'aquell Pinar per on van passar tants artistes, esportistes i joves d'aquelles èpoques ja passades.

Enguany, per la Festa Major, es col·locarà una placa al carrer de Tapìoles, 22, on va néixer i viure de jove l'escriptor Francisco González Ledesma, cosa que em fa molta il·lusió, ja que he estat una defensora d'aquest homenatge a un escriptor que en els seus llibres gairebé sempre evoca els nostres carrers. Per a una altra ocasió potser caldria també recordar amb alguna placa aquella sala amb tanta història. Ahir, a la xerrada, la gent evocava moltes altres sales de ball, restaurants i locals del barri o de les rodalies que avui només són un record i encara gràcies.