Nova reinvidicació de Santa Madrona, espiadimonis inclosos

Imatges manllevades de la web Monestirs de Catalunya.

Una versió completa de la llegenda sobre els espiadimonis, que també va recollir Joan Amades, la podeu trobar al blog El badiu dels micacos.

Fotografia de l'espiadimonis manllevada del blog Insectes bàsics per a pescar a mosca.

Com que era fora de Barcelona no vaig poder participar en l'aplec de Santa Madrona, que no se celebra per Santa Madrona, sinó ben entrada la primavera, per tal que el temps sigui millor. Cosa que no sempre s'aconsegueix, ja que alguns anys ha caigut un bon ruixat, malauradament per a la paella col·lectiva. Una dèria actual fa que no es respectin els dies veritables dels sants diversos. Era a  Batea fa uns dies i allà van celebrar Sant Isidre el dia abans, ja que era dissabte. Moltes diades religioses es traslladen també a cap de setmana sense manies, com ara, en algunes localitats,  les que queien en dijous, aquells tres jueves hay en el año que relucen más que el sol, Jueves Santo, Corpus Christi y el día de la Ascensión.

Crec que el valor actual de les festivitats religioses, en una societat secularitzada, s'ha de cercar en la tradició i la història i que per això paga la pena conservar-les i fins i tot recuperar-les. Durant la República es va intentat acabar amb tota aquesta tradició, amb resultats dramàtics, i ja s'ha vist la revifalla que el tema ha fet en països on la política comunista estatalitzada havia intentat esmicolar aquest suposat opi del poble que avui ha passat més aviat als àmbits esportius. En tot cas el consum d'opi té moltes motivacions i depèn de l'actitud individual de cadascú.

Madrona és un nom bonic i contundent que havia estat de moda, com es pot comprovar en la literatura de fa anys i que avui no acostuma a posar-se a cap nena del segle XXI. Això dels noms va a modes i qualsevol dia pot ser que es recuperi de forma inesperada. Hem de conservar la tradició madronera al Poble-sec, car a la resta de Barcelona s'ha diluït des de fa anys, tot i que era la nostra santa una copatrona tan digna com Santa Eulàlia i al mateix nivell de popularitat. Fins i tot podríem recuperar la festa de les pelegrines, en la qual les noies joves anaven vestides de pelegrina des de Montjuïc fins a la Catedral, lluint palmito per a gaudi dels senyors i senyorassos com ara el Baró de Maldà que esmenta aquesta processó amb la seva habitual alegria de viure.

Tanta popularitat tenia Santa Madrona, patrona del Poble-sec per decisió personal meva, que el dimoni va voler fer-ne alguna i va enviar un escamot destinat a fer enderrocar amb traïdoria la seva església de Montjuïc, a la qual s'accedia a través del Portal de Santa Madrona que, per sort, encara existeix. Els dimonis van anar cap a les Hortes de Sant Bertran per tan de fer una mena de túnel amb males intencions. El fet és que com no hi havia twitter ni telèfon mòbil els encarregats de concentrar els dimonis per a tal malvestat van ser els espiadimonis, que aleshores eren grossos com àligues o com avions.

Santa Madrona, evidentment, no ho va permetre. Va sortir de l'església, va fer el senyal de la creu cosa que va foragitar els sicaris d'en Banyeta i va reduir els espiadimonis a la seva mida actual, encomanant-los missions més honrades però igualment de serveis secrets: espiar les bones obres dels barcelonins per explicar-les als residents infernals i fer-los empipar i, segons d'altres versions, espiar les malifetes dels dimonis per preveure disbarats possibles causats pel seu sinistre poder.


D'espiadimonis n'hi ha diferents varietats i colors, són uns insectes bonics, de colors metal·litzats que fan un zum-zum molt característic. Jo crec que si mai cal canviar el nom d'algun carrer poble-sequí posar-li Carrer dels Espiadimonis seria una cosa interessant i que no provocaria gaire polèmica tot i que mai se sap, evidentment. Crec que estaria bé dir espiadimonis a alguns professionals, com ara els periodistes experts en política.

Els experts insisteixen en que no cal confondre espiadimonis amb libèl·lules, però els inexperts ho fem sovint i a tots els fiquem en el mateix sac. De fet tots ells són odonats, un nom molt bonic que em sona a orde monàstica, ves. Sembla que els espiadimonis són una mica més petits i brillants i descansen amb les ales arreplegades al darrera, mentre que les libèl·lules ho fan amb les ales obertes.