RECORDS, SEMPRE INEXACTES, DE CASTANYADES PERDUDES

 

Quan jo era petita la castanyada familiar es limitava a menjar unes quantes castanyes amb moscatell, al vespre, escoltar la ràdio o, més endavant, mirar la tele. El meu pare recordava com al seu poble, de petit, no sé si l'actual nit de Tots Sants o la de Difunts, l'endemà, resaven tres parts de rosari i no es menjava res de res fins acabar-les de resar. El rosari convencional, repetitiu, llarg i pesadet, el resaven cada dia, aleshores, en família. 

Els costums religiosos d'aquest tipus van desaparèixer quan jo era petita, de forma progressiva, sobretot a les zones urbanes, malgrat algunes profecies d'aleshores sobre coses com ara que la Mare de Déu de Fàtima havia assegurat que quan tots els bons catòlics resessin el rosari cada dia, Rússia es convertiria. Ni tan sols a l'escola de monges vaig resar gaires rosaris, la veritat. Crec que els dissabtes eren preceptius i també en algunes classes de labors, menades per una monja rondinaire que, amb els anys, em vaig arribar a apreciar de veritat, Sor Crescència.

Sor Crescència, amb Sor Pia, eren unes de les poques monges catalanes que quedaven, aleshores, a l'escola del Sortidor, la de les Franciscanes. Tenia mal geni i un dels penjaments que ens endinyava quan no fèiem bé les labors era bunyolera. Una de les ambicions de protagonisme que teníem, aleshores, era dirigir el rosari. De vegades, si la nena responsable del tema era prou espavilada, se saltava avemaries, cosa de la qual la monja no s'adonava, potser perquè ja era gran, aleshores. També era divertit acabar les respostes a les lletanies finals amb un pronobissssss, allargant les esses. Una de les facècies més agosarades que també recordo era quan alguna nena emprenedora va aconseguir que a la famosa nadala de Los peces en el río s'hi afegís a nivell col·lectiu l'estrofa d'una cançó de moda d'aquells anys, aquella que feia qué feliz es el pez en el agua, qué feliz es el pez en el mar... Jo crec que la monja tenia la mosca al nas però feia com si sentís ploure, tot sovint.

A l'escola, aleshores, no fèiem festa de Castanyada, com ara. Per la ràdio, i després per la tele, emetien versions del Tenorio inevitable. I algun conte de por, com ara aquell tan terrible del Monte de las Ánimas, de Bécquer, que avui ens pot semblar misògin i tot car la dolenta i qui provoca la tragèdia és ella. Ja d'adolescent, al centre parroquial lligat a l'escola on vaig anar durant uns anys, sí que fèiem festa. La parròquia era la de Sant Salvador i en alguna ocasió ens havien deixat, per a fer teatre, una sala que tenia la parròquia de Lourdes, al carrer Ricart. Allà fèiem representacions, sovint espontànies, una vegada vaig voler que es representés un breu text que m'havia inventat i va ser un fracàs, la veritat. També, segurament més endavant, havíem fet fins i tot ballaruques, i, més endavant, havia anat a veure alguna funció de teatre. En concret recordo que una nit de Tots Sants vaig anar a veure, a l'enyorat Moratín, El Tragaluz, del gran Buero Vallejo.

Després va venir la moda de les recuperacions festives escolars i la Castanyada es va convertir en una mena de sincretisme pedagògic una mica raret. Això de les festes va arribar a ser excessiu i tenies la sensació de què el més important de la tasca educativa era fer festes lluides, recuperar contes, rondalles i cançons, i omplir l'escola de preciosos murals i treballs manual diversos. Em temo que això, tot i que una mica més controlat, continua vigent. A tot plegat s'hi va sumar el Halloween, quan es va començar a estudiar anglès i ET va mitificar la diada de forma irreversible. Avui es fa Castanyada a l'escola, a casa, al Centre Cívic i on toqui, no se si encara es canta el Marrameu torra castanyes, que no sé qui va trobar no sé  on i es va convertir en el cant preceptiu escolar de la celebracíó, a l'escola. Ahir, pel carrer, vaig veure molts grups familiars amb nens i nenes i alguns adults disfressats de diferents variables monstruoses, que devien anar a festes de Halloween. Això de les disfresses sempre té el seu què i les de monstre, zombie, vampir i la resta, encara més.

El dia de Tots Sants era de precepte, calia anar a missa sota la pena de pecat mortal i el pitjor era que si no hi anaves i et mories aquell dia anaves de cap a l'infern per a tota l'eternitat. La meva família, aleshores, no anava al cementiri el dia de Tots Sants, jo crec que pel fet de no posseir tomba familiar, els nostres morts estaven escampats per diferents indrets. Des que van morir els meus pares sí que hi anem, no ben bé el mateix dia de Tots Sants, hi ha massa gent, sinó uns dies després. La meva mare va heretar un nínxol a les Corts, d'una tieta-àvia, i la referència ja és més sòlida. Els cementiris també s'han frivolitzat, s'hi fan itineraris turístics, rutes per tombes de vips, hi toquen música, tot canvia i perd dramatisme tot i que la mort, tan terrible, continua espantant i provocant temor, per molta broma que hi posem al damunt, una manera de fer que, per cert, és ancestral, car l'humor ens consola de la irreversibilitat de la nostra desaparició definitiva.

Sor Crescència era aleshores, també, l'encarregada de passar-nos aquelles capelletes ambulants, que anaven de casa en casa, i de repartir una revista molt ben editada, de les escoles lligades a l'orde, que es deia Paz y Bien. Crec que els llocs com la meva escola eren, al capdavall, com la gran sucursal d'una empresa i que s'esdevenia un fenòmen que es dona a moltes empreses, els antics dirigents, com potser havia estat Sor Crescència, es feien grans, quedaven obsolets i substituïts per les noves fornades de professionals. Les monges que, en aquella època, remenaven les cireres, eren basques tot i que al capdamunt de l'orde, la Madre general  i les de l'equip manaia eren encara catalanes, cosa que provocava algunes tensions que he anat entenent amb els anys. 

Avui tot ha canviat, com era d'esperar hi ha poca gent que vulgui ser una monja com aquelles, amb tan poca llibertat, tot i que no és pas que les dones, en general, en tinguessin gaire, aleshores. Els temps estaven canviant. L'escola es va modernitzar, les monges basques van millorar molt el context i l'organització, però es va perdre la familiaritat, una mica com allò de la pel·lícula Los nuevos españoles. I ja, avui, ni això, la meva antiga escola, lligada al barri, amb secundària i batxillerat a l'abast, mixta, amb un nombre molt important de jovent nou vingut i on ja no es deu resar el rosari del dissabte, ni es deu celebrar el mes de Maria a l'estil antic, ni es va amb uniforme, però que segurament celebra Castanyada i Halloween quan toca, a l'estil modern, i fa moltes coses interessants i compta amb un munt d'ordinadors i estris teconologics, ha passat a ser de la multinacional Marista i diuen que funciona molt bé. No en tinc cap dubte.