Maties Ferret va ser un altre baríton molt popular i reconegut que va actuar sovint al Paral·lel. Era originari de Sant Sadurní d’Anoia, on té un passeig dedicat. Va néixer el 1888 i va morir el 1975. Va debutar a l’Ateneu d’Hostafrancs amb les sarsueles La reina mora i El mal de amores. Posteriorment va actuar en diversos teatres del Paral·lel fins a incorporar-se a la companyia de Pau Gorgé. amb la qual es presentà en alguns teatres de l’Estat espanyol. El 1913 va fer una gira per països sud-americans amb la companyia de Pep Capsir i Ramona Vidal i més endavant va actuar a Barcelona i Lisboa. El 1914 va estrenar Maruxa, de Vives, al Teatre Novetats de Barcelona i el 1929 va actuar en El pájaro azul, al Teatre Victòria del Paral·lel. Estava especialitzat en sarsuela però també va cantar òpera, opereta i cançó popular.
Segons Miquel Badenas, que el va conèixer, era un home alt i ben plantat, amb bona veu. Va tenir un dels seus primers èxits amb La Dogaresa, cosa que va fer empipar Sagi Barba, que l’havia estrenat un any abans, el 1920. Ferret va conservar la seva bona figura fins a ser molt gran tot i que, en no ser un gran actor, quan, per llei natural, va perdre facultats vocals, va haver de deixar els escenaris. Per subsistir es va col·locar d’ajudant de cuiner en un bar, amb un sou minso. Un admirador seu, important home de negocis, va demanar-li que deixés la feina i que ell li passaria un sou mensual de sis-centes pessetes, el doble del que cobrava al bar. En els últims anys de la seva vida anava sovint al Casal de la Gent Gran del Paral·lel, cantonada Margarit.
En els darrers temps s'ha incidit molt en mitificar el Paral·lel del cuplet i la revista, però el Paral·lel va ser moltes coses més i voler explicar-lo és com agafar aigua amb un cistell. Un dels establiments desapareguts del Paral·lel, ja en els anys vuitanta i noranta del segle passat, va ser el Bar Carbó, avui dedicat al pollastre fregit de cadena. Hi havia una gran fotografia amb molta gent, músics i cantants del mon líric, sarsuela o opereta, que es van reunir allà durant molts anys, fins a la desaparició del bar. Em pregunto sovint on deu ser aquella magnífica fotografia. En els setanta hi havia una gran ebullició política i quan els grups dissidents que es reunien al Bar Borrell entraven en conflicte, una part dels inconformistes se n'anaven al Carbó. Encara hi ha moltes històries per explicar, vaja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada