Ja he escrit en diferents ocasions sobre la història del Teatre Talia, però hi tornaré. El menciono amb aquest nom ja que és com jo l'he recordat sempre, tot i que n'ha tingut uns quants. Es trobava al número 100 del Paral·lel. Es va inaugurar el 1900 i va tancar el 1988. Aleshores s'hi va produir un incendi 'casual' i va ser enderrocat, llàstima ja que estava en bones condicions, arranjat de no feia pas massa temps.
Durant una bona pila d'anys hi va haver un solar sense edificar que va acabar brut i amb un poblament marginal, sovint s'hi veien rates, al vespre, i alguna baralla es va produir entre els seus habitants temporals, els quals no sé com van convèncer de marxar. Ara, de moment, al menys, hi ha uns jardinets prou agradables, a veure si duraran.
Al llarg de tota la seva història, el teatre prengué diferents noms: Teatre de les Delícies de 1900 a 1906, Teatre Líric (entre 1906 i 1913, diferent al Teatre Líric de l'Eixample,tancat el 1900), El Trianon de 1913 a 1915 (que no s'ha de confondre amb el Teatre Pompeia, també al Paral·lel, que del 1901 a 1907 va anomenar-se El Trianon), Madrid-Concert de 1915 a 1921, L'As de 1921 a 1924.
A partir de 1924 es va començar a anomenar Teatre Talia. A començament dels anys cinquanta va ser adquirit per Ignacio F. Iquino i Paco Martínez Soria; el teatre va anar alternant el teatre i la sarsuela amb el cinema. Iquino va anar cedint la seva part i Martínez Soria va acabar essent-ne l'únic propietari. Quan Martínez Soria sortia amb la seva companyia al teatre s'hi feien obres diverses, algunes de molt interessants, amb assistència d'un públic variat i divers, i espectacles diversos. Una de les darreres obres que s'hi van representar va ser 'Violines y trompetas', de Santiago Moncada, amb Fernando Guillén i Paco Moran. Crec que amb ells va treballar, molt jove, Àngels Gonyalons.
Martínez Soria va morir el 1982 i els seus hereus van canviar el nom del local que passà a dir-se Teatro Martínez Soria. Fins l'any 1987 la companyia del desaparegut i popular actor va continuar representant les seves obres alternant-se amb d'altres representacions. A finals de l'any 1987 el Talía va tancar portes per sempre. Els hereus van decidir vendre el teatre a una immobiliària que no va trigar gaire a enderrocar-lo.
Si considerem que el Poble-sec arriba al Paral·lel hauríem d'admetre que el Talia no era del barri, però de fet era, potser, dels teatres més relacionats amb el barri. L'Acadèmia del Carme hi celebrava les festes del sant del seu director, el senyor Llucià, i la seva proximitat feia que s'hi anés força. Recordo haver vist actors com Paco Moran o Fernando Guillén prenent una copa al bar del Condal o comprant al súper proper.
A més de les obres que s'esmenten a Viquipèdia i de les típiques i exitoses de Martínez Soria, el teatre va conèixer també, en els anys seixanta i setanta, una època molt interessant, amb obres serioses i punyents. Una obra que en el seu temps va tenir molt de ressò, que es va reposar de nou i que va inaugurar una de les remodelacions del teatre, a principis dels seixanta, va ser 'El comprador de horas', de Jacques Delval, un autor francès, traduïda per Pemán i protagonitzada per una jove Núria Espert.
L'argument, aleshores fort i escabrós avui segurament ens semblaria passat de voltes, tractava d'una jove prostituta a qui un capellà esforçat compra hores amb la intenció que es penedeixi dels seus pecats i torni al bon camí, cosa que aconsegueix malgrat que la gent el bescanti per les seves visites freqüents a la senyora de vida alegre. El paper del capellà cast i esforçat el va fer en alguna ocasió el gran i atractiu Rafael Arcos, molt conegut a través de la televisió. Algunes d'aquestes informacions procedeixen de Viquipèdia o del blog Barcelofília, a internet hi ha força informació sobre el teatre.
Al solar abandonat, tot i que hi ha qui m'ha dit que l'arbre -o els seus avantpassats- ja eren allà en el passat remot, hi van créixer algunes figueres. Malgrat haver-se tallat en alguna ocasió van anar rebrotant i avui, als jardinets actuals, encara n'hi ha una. El millor fora que s'hi construís un teatre, com sembla que estava previst fa molts anys, però, de moment, la cosa és un misteri. Ah, i, sigui com sigui, que es preservi la figuera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada