La gent més gran del barri recordem molt bé aquells adroguers d'aleshores, amb els plàtans penjats a l'entrada, i aquella olor a cafè i a una barreja de menjars diversos, que tan bé va evocar Salvat Papasseit.
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta...
El senyor Jaume de Ca l'Adroguer no només et preguntava si ho tenies tot sinó que tenia l'habilitat de recitar tota una tirallonga de productes diversos, per tal de fer-te'n memòria. La meva mare considerava una traïció canviar d'adroguer i si en alguna ocasió ho havia fet intentava que el seu proveïdor habitual no se n'adonés. Els fills del senyor Quimet eren de l'edat de la meva mare i es coneixien amb ella de petits. Quan es van començar a instal·lar supermercats la meva mare, si hi anava, amagava la bossa del súper per tal que l'amic adroguer no veiés la traïció consumista, cosa que a mi em feia gràcia aleshores i que avui comprenc molt bé. Eren èpoques en les quals els botiguers eren molt més que botiguers, als barris populars.
Un dels germans del senyor Jaume va ser un ballarí important i prestigiós, avui no tan recordat al barri com caldria. En algun lloc vaig llegir que el mateix Josep Ferran deia que el ballarí no es feia sinó que es naixia ballarí, segurament devia ser el seu cas. En un mitjà poc relacionat amb aquest art, la seva família va aconseguir que Magrinyà, un altre gran oblidat o mig oblidat, fos professor seu i amb setze anys ja treballava en els ballets del Liceu.
Com va passar amb la figura de Manuel Ausensi pel que fa a l'òpera, Josep Ferran va ser un mite poble-sequí per a molta gent. Els barris humils tenen molt en compte aquests triomfadors malgrat les circumstàncies, una mica com va passar, en d'altres àmbits i més endavant, amb Serrat, González Ledesma. En el camp de l'esport un dels grans mites poble-sequins ha estat el futbolista Olivella.
Ferran va sortir en ballets de diferents pel·lícules. Anar al cinema Condal i intentar identificar el nostre il·lustre veí dansarí era una activitat entranyable de l'època. Aquella generació del temps dels meus pares, de lluitadors anònims o famosos, ballarins o cantants, escriptors o futbolistes, però també adroguers, bacallaners, lampistes, espardenyers, merceres, botiguers de tot tipus, o senzillament, treballadors sense cap qualificació, ha desaparegut, ja que així ha de ser per llei de vida. M'agradaria que quedés algun record de tots ells en algun indret, ni que fos en la pàgina d'un blog com aquest, perdut al mar de la xarxa internàutica.
Actualment es poden trobar moltes més referències a Josep Ferran, en pàgines especialitzades, fa anys en vaig trobar poques. També se'n troben en francès, fetes per antics alumnes seus. Transcric la de 'Viquipèdia' i en linco algunes altres.
Josep Ferran (Barcelona, 8 de gener de 1924 - Barcelona, 2 de març de 2000) fou un ballarí i mestre de ballet català.[1]
Va néixer al barri del Poble-Sec de Barcelona, fill de Joaquim Ferran i de Montserrat Puigventós. Va estudiar música i cant en el Conservatori de Barcelona, i posteriorment dansa amb Sacha Goudine. Enregistrà tres pel·lícules amb Metro Goldwyn Mayer, 20th Century Fox i Universal International, a principis de la dècada del 1950, junt amb Leslie Caron i Roland Petit. Abandonà la carrera de ballarí per a dedicar-se a l'ensenyança en l'Escola de Dansa de Rosella Hightower, tornant a Barcelona posteriorment.
(Viquipèdia)
https://www.licexballet.com/ca/josep-ferran/
https://publicacions.institutdelteatre.cat/ca/enciclopedia-arts-esceniques/pld5/josep-ferran
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada