El Poble-sec, i per tant, el Paral·lel, ha tingut dos símbols amb què sempre se l'ha distingit. El principal, importantíssim és les tres xemeneies. L'altre, molt important fins al 1936, va ser la torre de l'església de Santa Madrona, del carrer de Tapioles.
L'església de Santa Madrona tenia una major altura que en l'actualitat -entre trenta i quaranta mestres més-; dalt de tot finalitzava amb una bola i damunt d'ella una creu. Aquesta part, que anava des del campanar fins a l'alçada de la bola i la creu, recordo que era d'un color molt viu i segurament estava recoberta de ceràmica per la seva gran brillantor.
Donades aquestes característiques, al nostre barri era com el clàssic campanar de l'església de poble, que sempre es visible per als seus habitants, i que talment sembla recordar-los amb la seva presència les seves obligacions religioses. Fou, per tant, la torre de l'església de Santa Madrona, una visió constant per a La gent del nostre barri i un símbol d'identitat, juntament amb les tres xemeneies...
Badenas i Rico, Miquel 'El Paral·lel, història d'un mite'
Pagès editors (1998)
Recupero un breu fragment de l'emblemàtic llibre de Miquel Badenes. Aquest llibre se'l va autoeditar l'autor en castellà i, més endavant, Pagès en va fer una versió en català. Avui, amb la facilitat de consulta a les xarxes, hi podem detectar alguna errada però, per altra banda, Badenas escriu sovint a partir de records viscuts i sobre gent que havia conegut, cosa que el fa insubstituïble.
Enguany les tres xemeneies de Sant Adrià son ja gairebé més famoses que les del Paral·lel, situades avui en un entorn que sembla que s'està recuperant, tot i que de forma lenta. Pel que fa Santa Madrona, precisaria d'una reforma integral, encara no s'han arranjat ni tan sols les destrosses fetes als murs durant la Setmana Tràgica. Una llàstima ja que el seu campanar, tot i que sense la punxa, ni la creu, ni la bola, des de la guerra civil, encara té aquesta aparença de campanar de poble i destaca per damunt del conjunt urbà. Malauradament el seu arquitecte, un dels grans secundaris de l'època, Adrià Casademunt, és encara poc conegut i això fa que no es generin campanyes adients per reconstruir l'edifici en profunditat i fer-lo adient a usos com ara concerts, ja que caldria també arranjar la percepció del so, en el seu interior. L'església va viure temps difícils i convulsos i durant la postguerra es van fer algunes millores, com ara pintar els murals del sostre, posar bancs... van ser millores que no es van poder fer en profunditat.
Sigui com sigui, les xemeneies i el campanar continuen sent els símbols més visibles i emblemàtics del barri, segons la meva opinió. Llàstima que l'estat de l'església no hagi generat campanyes serioses i generals, no tan sols dels qui encara van a l'església o hi fan alguna activitat, sinó de tot el barri, en general, demanant la seva recuperació, oberta a tot tipus d'usos socials i culturals, a banda dels religiosos. Potser haurem de demanar ajuda al Vaticà i al flamant Sant Pare actual?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada