ALBERT MARJANEDAS, MANELIC, MONTJUÏC, ARBRES I JARDINS PERDUTS

El dia de la Mostra d'Entitats vaig estar parlant amb l'amic i veí Xavier Rodríguez sobre l'antiga Plaça del Sol o del Solstici, que la Fundació Miró, i, sobretot, les seves respectives ampliacions van malmetre de forma destralera. Per les parades de la mostra va passar una noia de la Fundació, que enguany compleix quaranta anys, a preguntar-nos si sabíem on podien trobar fotografies antigues de l'indret. A mi em sembla que Maspons va fer alguna fotografia d'aquell indret amb aquells aprenents de torero dels anys cinquanta i primers seixanta, era habitual veure'ls pel Poble-sec i per Montjuïc, n'hi havia un munt car ser torero era una de les poques formes de promoció dels nois pobres, que aleshores també eren majoria. 

No crec que les possibles fotografies que es recullin puguin contribuir a fer una certa crítica sobre aquesta mena d'excessos constructius ni a arranjar disbarats pretèrits sinó més aviat a fomentar el cofoïsme, vici nacional. Montjuic sempre ha patit molt i no tot és culpa del porciolisme, durant la democràcia s'han fet molts disbarats i s'han fet amb tots els equips municipals que han remenat les cireretes. En els darrers anys, tot s'ha de dir, han millorat alguns aspectes, l'arbrat, les vistes, la neteja. Mai no s'ha acabat d'endegar un pla seriós i global sobre la muntanya. Moltes bones intencions i projectes, que es poden trobar espigolant hemeroteques, han quedat oblidats i de la mateixa manera que es van promocionar fent molt de soroll després s'han diluït en l'oblit. 

L'Ajuntament va fer marxar llogaters diversos però després ha fet el que li ha semblat, com en el cas de l'hotel de Miramar o de la instal·lació d'un restaurant de luxe a tocar de la piscina municipal. A l'indret de la Font del Gat es va foragitar la gent que tenia cura del restaurant per instal·lar-hi un centre d'interpretació molt ambiciós, avui hi ha un restaurant amb molta menys gràcia que l'antic i del centre d'interpretació no se n'ha cantat més ni gall ni gallina. Per no parlar del castell on ara s'ha de pagar fins i tot per entrar al recinte, gairebé sempre havia estat de lliure accés, que jo recordi.

Durant un temps, amb allò de la Miró,  fins i tot la pobra estàtua del Manelic va desaparèixer, com també la Font de Neptú, un d'aquests monuments viatgers que avui es troba davant de l'església de la Mercè. Algunes veus individuals s'han alçat de tant en tant protestant de fets concrets, com ara de la construcció del nou aeri, que gent de categoria com Oriol Granados van qüestionar amb tota la raó dient que era més adient per a cims muntanyencs nevats que no pas per a la nostra muntanya més estimada i malmesa. Cercant per la xarxa m'he ensopegat amb l'article de l'Albert Marjanedas, que reprodueixo amb les imatges que l'acompanyaven. En aquest cas, al menys, es va aconseguir el retorn d'en Manelic a casa seva, encara que fos una casa més petita i força canviada. Per sort Gaudí no ens hi va res, a la muntanya, i així ens hem estalviat, de moment, menys turisme massiu indiscriminat ja que ni  l'olimpisme nostàlgic ni tan sols el mironianisme tenen el mateix pes que això del nostre pobre geni nacional arquitectònic que si ara ressuscités agafaria un cobriment de cor de veure com van les coses.

Marjanedas va ser un activista convençut, un gran expert en arbres i jardins, participava en escoles d'estiu de mestres i va fer una gran tasca de divulgació. Crec que, per desgràcia, com sol passar a casa nostra, està força oblidat, fins al punt que no compta ni amb una entrada a viquipèdia. Mirant per la xarxa   m'he trobat amb un intent de blog que se li va voler dedicar amb motiu de la seva mort, l'any 2008, però que no va reeixir i en el qual els enllaços ja no funcionen. També he trobat una entrada en el blog d'Isabel Núñez, una escriptora, periodista i moltes coses més que ens va deixar de forma prematura i amb els textos de la qual m'ensopego un dia sí i un altre també, talment com si em vinguessin a trobar ells a mi. En aquest cas Núñez explica una visita a la Ciutadella, un altre parc on s'han fet molts disbarats, acompanyada de Marjanedas. En aquest cas a l'article també hi ha enllaços que ja no funcionen però el més trist és que ja ni Marjanedas ni Núñez són entre nosaltres. Les pèrdues en edificis i paisatges són lamentables però les pèrdues humanes són les més irreversibles i doloroses tot i que així és la vida i ja ho sabem d'entrada.

He escrit moltes vegades sobre Montjuïc, l'estàtua d'en Manelic i la resta. No hi fa res ja que tot cal que sigui recordat, les generacions canvien i la memòria és breu. Em sobta com molt de tant en tant s'endeguen mogudes multitudinàries per a la recuperació d'algun edifici o indret i en d'altres ocasions deixem perdre coses més importants fins i tot contents i donant la raó als renovadors. Fins i tot en ocasions es demanen coses estranyes. Quan faig rutes pel barri hi ha gent que em critica aquest horrible aparcament de la Plaça del Sortidor, que es va fer en l'etapa Maragall i a demanda dels veïns d'aleshores, no ho oblidem, que volien llocs d'aparcament com fos i on fos. Un altre tema és la Plaça de les Navas, ara millorada però que en el seu estat anterior havia estat acollida amb exaltacions estètiques diverses, es va fer un disseny que va ser lamentable i poc pràctic, molt aplaudit en el seu moment i que va coincidir amb una època d'una certa conflictivitat i abandonament dels nostres carrers. És clar que per saber tot això has de tenir una edat. No vull ni pensar el que devia costar el disseny aquell, tan suposadament innovador... 

Jo no sé com es fa però demano a algú que hi entengui que miri de fer una entrada dedicada a Marjanedas, a Viquipèdia. Va escriure sobre els arbres de la ciutat quan en teníem menys que no pas ara i ens va ajudar a anomenar-los com calia, va ser el supervisor d'aquell inoblidable àlbum de cromos, avui peça de col·leccionista.

L'article, que es pot trobar a la xarxa. Algunes coses es van arranjar, d'altres van empitjorar i hi ha coses que són com són i no pas com ens agradaria que fossin.

ELS JARDINS MANELIC DE MONTJUÏC (BARCELONA) 

- Albert Marjanedas 

Un dels actes commemoratius més rellevants del multitudinari homenatge que Catalunya tributà al poeta i escriptor Angel Guimerà l'any 1909 fou la inauguració, en una zona contigua a l'Escola del Bosc de Montjuïc, de l'escultura d'en"Manelic", conegut protagonista de l'obra Terra Baixa, del propi Guimerà. Realitzada en bronze per en Josep Montserrat és avui, per tant, una de les escultures més antigues de Barcelona. Després de la inauguració, els que passaren a anomenar-se "Jardins Manelich" foren, sota la frondosa vegetació de l'antiga finca Laribal, cada vegada més freqüentats fins esdevenir eminentment populars, seu de cícliques trobades i cel.lebració d'arrelades efemèrides culturals.

Els projectes de J.C.N. Forestier per la Exposició del 1929, profundament respectuosos amb l'esperit del paratge, convertiren els Jardins Manelic en un esplèndid mirador sobre el Teatre Grec i la ciutat. L'àrea enjardinada relligava aleshores amb l'anomenada escala del Generalife, que condueix al roserar dels jardins Amargós, i amb la plaça del Solstici on modernament s'aixecaria la Fundació Miró, edifici que seccionà brutalment els principals eixos de disseny del mestre Forestier i aïllà els Jardins Manelic de la resta del parc.

Des del començament del segle i fins fa pocs anys, els Jardins Manelic foren un mosaic de camins i caminois per entre parterres geomètrics dibuixats amb plantes retallades de poc més d'un metre d'alçada, els quals encerclaven grups florals i un gran arc de sis palmeres de Canàries a l'entorn de l'escultura. El conjunt, ombrívol, era embolcallat per la vella arbreda de la finca Laribal, molt destacadament, entre altres, per llorers de bell port. Un dels oms monumentals de la muntanya morí de grafiosi durant la dècada dels 70. El pas del temps, però, no feu sinó enriquir encara més la imatge dels jardins. La gamma de les flors i dels parterres, sota la llum tamisada dels arbres i les palmeres, convertí aquest racó en un dels més bells de Montjuïc. Però aquest idil.li jardiner, mantingut durant 80 anys pels serveis municipals, fou finalment profundament malmès.

En efecte, el 1990 la Fundació Miró, conjuntament amb el Grup Uralita i l'Ajuntament de Barcelona projecten convertir aquest espai públic en un jardí d'escultura contemporània, com una ampliació natural de la Fundació. El nou projecte, obra dels arquitectes Jordi Ferrando i Jaume Freixa delimita i tanca la zona pels dos extrems amb portes metàl.liques corredisses, suprimeix de soca-rel tots els parterres geomètrics, escampa i redueix parcialment la vegetació environant, obre un únic i ampli camí central vorejat per dues franges de gespa, els quals aboquen a una esplanada oberta, completament entapissada de sauló. Esparses, arreu, s'instal·len vuit escultures modernes, obres de Tom Carr, Gabriel, Riera i Aragó, Perejaume, Plensa, Pep Duran, Enric Pladevall i Eran Verlinden. Perduren només, de l'antic jardí, alguns vells llorers, les sis palmeres de Canàries i l'escultura de Manelic ara puntejada, però, per quatre washingtònies, palmeres de nova plantació. Amb el nou projecte, per tant, els Jardins Manelic no solament perden el seu caràcter sinó també la seva significació històrica.

En boca de directius i autoritats polítiques, els discursos d'inauguració incidiren en "la forma más adecuada de acabar la ampliación de la Fundación Miró", en "un regal de Nadal per la ciutat" i "en obras de mejora de la vida ciudadana que crean un espacio de ocio y cultura muy importante que hace dar un salto cualitativo tanto a la ciudad como a la Fundación Miró". Ningú, però, va fer esment ni de la figura d'Angel Guimerà ni de l'arrelament històric, cultural i popular dels Jardins Manelic ni, menys encara, de l'excepcional vàlua artística de l'obra jardinera d'en Forestier y del seu deixeble Nicolau Mª Rubió en aquest racó de muntanya.

Per si fos poc, però, l'11 de maig de 1997 "El Periódico" denuncia la desaparició de l'escultura d'en Manelic, malmesa, segons sembla, per les maniobres d'un camió.

Un any més tard -1998- l'escultura d'en Josep Montserrat encara no s'ha reintegrat al seu lloc. L'àrea sencera està visiblement deteriorada. En efecte, no solament la vegetació circumdant està desatesa des de fa anys -molt destacadament la del sector nord-oest, abocada al Teatre Grec, que col·lapsa completament la panoràmica des del mirador- sinó que algunes de les escultures contemporànies fins i tot han desaparegut. Manquen tanmateix alguns ròtols, i un cartell penjat a la gran porta corredissa notifica, des de fa al menys dos anys, que s'entra en una zona en procés de remodelació. Es, avui, l'àrea més degradada del parc Laribal. Només caldria que un nou accident malmetés el pedestal de l'escultura d'en Manelic, avui solitari al bell mig del descampat, per acabar d'esborrar definitivament les més petites traces d'un passat immediat, iniciat el 1909 amb l'homenatge a un dels nostres literats i que ha perdurat fins fa pocs anys.

Si tal cosa succeís, s'acabaria d'aniquilar la que fou una veritable obra d'art en la història de la jardineria catalana, engolint alhora tot el seu llegat històrico-cultural. La pèrdua, en el camp de la jardineria, equivaldria a l'enderroc de qualsevol de les joies artístiques modernistes en el camp de l'arquitectura, si bé, en aquest cas, seria la societat i els propis mitjans de comunicació els que, per consciència cívica, intervindrien per tal d'aturar el procés. Tractant-se de jardins, i més concretament dels jardins Manelic, en canvi, cap entitat barcelonina ni cap persona física ha deixat sentir la seva veu ni sembla, fins i tot, que se'n hagin enterat.

Admetre la desaparició dels Jardins Manelic, impregnats de contingut, en nom de la modernitat o d'una pretesa millora en la qualitat de vida ciutadana, representaria consolidar el primer pas per a una propera "modernització" de tot el parc Laribal. Efectivament, el procés de profund deteriorament en que es troba abocat el parc sencer invita a creure que pugui repetir-se la trista experiència encetada en el jardí Manelic, el racó més antic i emblemàtic de la muntanya. Com s'ha demostrat en aquest cas, les més peregrines idees de restauració, d'actualització i de modernitat han trobat plena justificació intel·lectual davant d'una societat muda i insensible després, aixó sí, d'un llarg periode d'abandó i de la sistemàtica desaparició de les més petites traces del passat. I aquests criteris i aquesta realitat, tant en nom de la memòria històrica del nostre país i de la nostra gent com en nom de l'art dels jardins, són absolutament inadmissibles

El manifest reivindicant els jardins:

Manifiesto 

SOS Monuments considera que Barcelona no puede permitirse el lujo de perder ni un solo fragmento del escaso patrimonio artístico-jardinero de que dispone y menos todavía tratándose de una obra capital de la jardinería en Cataluña, como son los Jardines Manelich, el Parque Laribal y, por extensión, toda la obra de Forestier en Montjuic, jardines todos que por derecho propio figuran entre los más sobresalidos de Europa. En base a estos criterios, SOS Monuments considera imprescindible como primer paso: 

A. La inmediata reposición de la escultura de Manelich debidamente restaurada. * 

B. La supresión de las dos puertas de acceso y la reincorporación plena al dominio público de todo el ámbito de los Jardines Manelich. 

C. La restauración del mirador y de sus accesos con especial atención a la vegetación con tal de recuperar las perspectivas sobre el Teatro Griego y la ciudad. 

D. La restauración de los parterres originales alrededor de la escultura de Manelich y la replantación -pulcra y fidedigna- según el catálogo florístico que Forestier muy cuidadosamente seleccionó por estos parajes como un de los aspectos más sobresalientes que caracterizan sus jardines.

E. Simultáneamente, es necesario iniciar la redacción de un informe técnico, botánico-jardinero, histórico y arquitectónico con tal que la obra de Forestier -y la de su discípulo Nicolau Maria Rubió y Tudurí- en Montjuic sea declarada Bien de Interés Cultural. La obra de Forestier en Montjuic es el testigo vivo más sobresaliente (de los escasísimos existentes) del moderno resurgimiento del jardín catalán. Hace falta pues restaurarla con la delicadeza y dignidad que el tema merece. 

Albert Marjanedas Gispert