EVOCACIONS SANTJOANENQUES POBLE-SEQUINES

No puc evitar recordar coses del passat quan arriben determinades festes. La nit de Sant Joan és encara emblemàtica, tot i que hagi perdut romanticisme i fins i tot foc popular. Tot allò de les fogueres d'abans, els xicots que les apariaven i totes les anècdotes diverses que sobre el tema s'han anat escampant expliquen l'èxit de la tonada de Serrat, que tan bé reflecteix la tradició, situant-la en una època i un lloc molt concrets, el meu barri i la meva infantesa. Allò de les fogueres, però, es feia a molts barris i pobles i d'aquí ve que tanta gent s'identifiqui amb la cançoneta.

Avui es mantenen algunes fogueres aquí i allà però són poques i, en general, irrellevants. Les fogueres d'abans comportaven la litúrgia infantil i adolescent dels nois ja que cal dir que les noies, en general, no hi participàvem i estàvem molt discriminades en aquella mena d'afers masculins. Encara més, no tots els nois baixaven a jugar al carrer en el meu temps, en general quan algú començava a finejar no permetia que els fills es barregessin amb segons qui. Vaig treballar a escoles d'alguns barris de L'Hospitalet i la prevenció en contra del carrer, com a lliure ludoteca, també existia. Ser un noi de carrer ja era un penjament en el meu temps i els xicots de carrer pertanyien majoritàriament, com avui, als nouvinguts de les darreres fornades, cosa que també els atorgava una aura de misteri i exotisme evident. En recordo alguns noms, tot i que mai hi vaig tenir cap relació, però les nenes els esbrinàvem de forma confidencial, Paco, Jesús, Carlitos, Julio, Luis...

Les noies de carrer, encara eren pitjor que els nois de carrer, sabien acudits pujats de to i secrets vitals que ens amollaven a escola de forma una mica barroera. En tot cas els xicots de les fogueres passaven ja moltes setmanes abans a recollir mobles vells i rampoines diverses que desaven on podien, sempre amb el risc de ser atracats pels rivals. La foguera més propera a casa meva era la de la cruïlla entre Blai i Blasco de Garay, però gairebé cada cruïlla tenia la seva. Nosaltres, el meu germà i jo, que no baixàvem al carrer contemplàvem des del balcó la confecció acurada de la rotllana plena de sorra i envoltada de pedres damunt la qual s'amuntegaven els estris destinats al sacrifici.

Des de dalt del terrat de l'actual Restaurant La Bodegueta, que en aquell temps crec que era Ca la Lola, quan la flama començava a destorbar la vida quotidiana dels seus habitants, de vegades tiraven aigua a la foguera, fet  que provocava grans esbroncades de la quitxalla però també dels adults. Així mateix s'esbroncaven unes furgonetes de l'ajuntament que passaven de tant en tant i retiraven llenya si creien que n'hi havia un excés. Em temo que una actitud més agosarada per part de qui fos hauria pogut provocar veritables revolucions populars i per això la Casa Gran actuava amb tolerància fins i tot excessiva. 

Els petardos, els coets, les bombetes i la resta es venien sense manies a les papereries del barri. Hi havia hagut molts accidents en aquells anys i de molt  greus, enverinaments de quitxalla menuda amb els famosos Garibaldis, cremades diverses i morts, com en un cas molt tràgic de Sants, que sempre recordaré. He de dir que la meva mare explicava que durant la seva joventut encara era pitjor i que alguna amiga seva s'havia cremat de forma seriosa a causa d'una cosa que es deia correcames amb la qual els nois gambirots assetjaven les xicotes. Moltes vegades recordem el passat amb romanticisme i n'obviem les misèries, les bretolades i les inconsciències individuals i col·lectives, és cert que ara per a tot hi ha un excés de normativa però trobar un punt d'equilibri resulta gairebé impossible. De fet, gastar diners en focs efímers, encara més en èpoques d'escassedat, sembla una mica irresponsable, he conegut gent que anava curta d'armilla però balafiava en focs d'artifici verbeneros molts calerons. Els humans som una mica rarets.

Pel matí els carrers estaven fets un fàstic i el sofert ajuntament enviava ben aviat patrulles que tornaven a asfaltar les zones on havien cremat les fogueres. L'endemà de la revetlla em produïa una mena de tristor ja de petita, una cosa semblant a quan ja havien passat els Reis, a l'hivern. L'estiu té un punt de tristor irrecuperable, m'emocionaven i entristien els finals de curs, tant quan jo estudiava com quan vaig ser mestra i m'adonava que tot seria diferent a partir del setembre. 

No queda més remei que superar aquestes melangies estacionals i continuar amb la vida, sigui com sigui. A la revetlla de Sant Joan seguia, fa anys, la de Sant Pere, quan sortia la gent fina, segons deien els grans del meu temps jove. I fins i tot la de Sant Jaume. L'agost, llarg, pesat i feixuc, aconseguia que es desitgés tornar a la fresca tardorenca i als inicis dels cursos escolars. Les fogueres són tota una metàfora vital, poden ser perilloses però resulten imprescindibles i beneficioses, neixen, creixen, moren, deixen un pòsit de cendres però aquestes cendres també acaben per esvanir-se en el no-res.