REDESCOBRIMENTS, MITES, LLIBRES I TÒPICS SOBRE EL PARAL·LEL

El blog Galeria d'imatges evoca avui un llibret que es pot considerar un clàssic popular, 'Carne de mujer', de l'inefable i inclassificable Amichatis. El llibre, a més a més, compta amb unes excel·lents il·lustracions del grandíssim Feliu Elies, un luxe i es pot trobar amb certa facilitat a les llibreries reals i virtuals de segona mà. És fins i tot una mica autobiogràfic. M'he posat a buscar més coses per la xarxa sobre el tema i m'he ensopegat amb un article de Sergio Vila-Sanjuán publicat en l'època en què es va fer la famosa exposició sobre el Paral·lel, encapçalada amb aquella pregunta sobre com és que no en sabíem res.

L'autor d'aquest article acaba el seu escrit amb una correcció amable i de bon rotllo als responsables de l'exposició: ... d'Amichatis i del Paral·lel, alguna cosa sí que en sabíem. I és que com Vila-Sanjuán explica el Paral·lel ha estat sovint, tot i que amb intermitències, evocat a tort i a dret i s'ha escrit a bastament sobre ell, fins i tot de forma exhaustiva a través de publicacions com Destino, per exemple, que el periodista menciona. Per no parlar de les moltes aportacions a tot plegat que durant anys i panys han fet gent com Lluís Permanyer, Sebastià Gasch, Miquel Badenas, Sempronio, Ángel Zúñiga  i tants altres.

Com que malgrat aquestes evidències i puntualitzacions, quan he escoltat alguns dels responsables d'aquella exposició darrerament els he sentit repetir  la mateixa pregunta de forma recurrent, entenc que se la fan a ells mateixos, com és que 'nosaltres' no en sabíem res? Entre d'altres oblits recordo que en una xerrada recent al barri es va al·ludir al desconeixement sobre l'actriu Elena Jordi quan Josep Cunill, a qui ningú no va mencionar, autor d'un llibre molt documentat sobre el teatre Español, ja va publicar-ne una biografia l'any 1999. I això sense comptar amb publicacions més antigues a l'entorn del teatre català com ara el famós volum de Curet, de l'editorial Ariel. Els poble-sequins de més d'un parell de generacions n'hem sabut un niu, d'anècdotes diverses sobre el Paralelo, els seus teatres, la seva gent i les seves circumstàncies, gràcies a la família, els veïns, els botiguers i el gran nombre de persones relacionades amb tot aquell món que vivien a tocar de casa.

El Paral·lel de després de la guerra civil i fins els anys seixanta sembla que no té la mateixa mitologia ni desvetlla el mateix interès als experts que l'anterior tot i que a mi em sembla tant o més important, sobretot perquè va ser el nostre. I això que d'aquell Paral·lel encara en podríem trobar molts testimonis directes, potser per això mateix no es recorda tant ja que al capdavall sembla que hi ha més interès en reinventar la història a la mida dels desigs que no pas en evocar-la tal i com va ser a través dels testimonis diversos. 

La meva filla em va explicar que en una visita a un d'aquests refugis recuperats una velleta intentava explicar la seva experiència, viscuda en el temps de la guerra en el mateix indret, però que l'explicador convencional no la va tenir en compte i va continuar amb el seu discurs oficial. A mi em va passar una cosa semblant en una ocasió al 307 tot i que els meu testimoni no era directe sinó a través de l'experiència familiar.

En tot cas em temo que en aquests darrers temps, amb el tema de l'Arnau pel mig, estem assistint a una nova reinvenció de tot plegat. Millor això que la indiferència, no diré que no. Sempre hi ha i hi haurà qui redescobrirà la sopa d'all i s'estranyarà, com la marquesa de Tous, de què ningú no hagi cantat encara les virtut gastronòmiques del pa amb nous mentre en determinats ambients es consumien coses tan surrealistes com els cervells de canari.